Lo moviment que s’ha despertat en algunas nacions en pró dels drets de las minorías; las associacions que s’han fundat á Europa y América pera la proporcionalitat de la representació en los cossos directius, donant en ells siti á las minorías en proporció á la forsa que tinguin, són un bon indici pera’l pervenir de la llibertat. Los resultats comensan ja á tocarse en los Estats que han ensajat algun dels inginyosos medis que s’han ideat pera la representació proporcional.
La igualtat es la expressió del interés col·lectiu.– Camp propi de la igualtat.– Necessitat que té de la imposició.– Es condició de la llibertat.– Conseqüencias perillosas que’l poder treu del principi de igualtat.– Materias en que es beneficiosa la intervenció igualitaria del Estat.– Argument capital dels unificadors.– Demostració de sa falta de base.– La armonía entre la varietat y la igualtat es imposible dins dels sistemas unitaris.– Evolució de las escolas socialistas cap al particularisme.– L’equilibri entre la llibertat y l’autoritarisme es l’objecte de la organisació particularista.
La igualtat es la expressió del interés col·lectiu.– Camp propi de la igualtat.– Necessitat que té de la imposició.– Es condició de la llibertat.– Conseqüencias perillosas que’l poder treu del principi de igualtat.– Materias en que es beneficiosa la intervenció igualitaria del Estat.– Argument capital dels unificadors.– Demostració de sa falta de base.– La armonía entre la varietat y la igualtat es imposible dins dels sistemas unitaris.– Evolució de las escolas socialistas cap al particularisme.– L’equilibri entre la llibertat y l’autoritarisme es l’objecte de la organisació particularista.
Després de lo que acabem d’exposar en lo capítol anterior, poch haurem d’afegir pera caracterisar la igualtat com element del Estat ó agrupació política.
La igualtat es la expresió del interés col·lectiu en contraposició als interessos individuals. Aquestos tendeixen per llur propia naturalesa cap á la varietat: aquell se veu arrossegat cap á la uniformitat. Los uns son la forsa impulsiva: l’altre es lo fré que té per ofici contenir la impetuositat de la marxa.
L’Estat, en bona teoría, no ha de representar més que la equilibrada armonia entre’ls dos interessos oposats y contradictoris. Lo poder públich que’l representa hauria de mantenirse en lo piu de la balansa, impedint que’s decantés cap á l’un ni l’altre costat. Tal es al menys la concepció científica del Estat.
Mes no succeheix aixis, per desgracia. Lo representant del Estat se converteix en poder, y’l poder es per sa naturalesa autoritari y absorvent. D’aixó prové la gran dificultat que trova la llibertat en triunfar y desenrotllarse.
La igualtat té’l seu camp propi, de la mateixa manera que la llibertat, y dintre d’ell, es condició essencial de aquesta. La llibertat, ha de ser igual pera’ls membres d’una agrupació. Tots han de tenir iguals drets é iguals debers: cada un d’ells ha de poder aprofitarse igualment de las forsas del conjunt pera la realisació dels fins que’s proposi.
Dintre de son camp propi, la igualtat es tant respectable com la varietat, pero es molt difícil que’s mantingui sens traspassar sos límits. Sóls pot contenirla en ells la organisació de la llibertat de que hem parlat en lo capítol anterior y que desenrotllarém en los próxims.
Essent la llibertat expansiva per son propi carácter, no hi ha necessitat de fixarli reglas pera que’s manifesti. Basta deixarli lo cami expedit y sens entrabanchs pera que produheixi tots los beneficis que d’ella poden esperarse. La igualtat es restrictiva, y no’s manifesta sino se la ajuda per medis postissos. La llibertat es natural; la igualtat artificial. Aquella es filla de las facultats més nobles del home; aquesta conseqüencia fatal de sas imperfeccions. La primera es sempre expontánea; la segona no existeix sino per la imposició interna ó externa.
Tant artificial es la igualtat en lo camp polítich social, que pera que’l poder del Estat pugui produhirla, ha d’armársel de medis coercitius irresistibles. La lley, dispositiva ó prohibitiva, ha de tenir sanció civil ó penal que la fassi eficás, y la sanció, fins quan es purament civil, es una contrarietat pera’l qui ha de sufrirla, que sóls per forsa s’hi subjecta. D’aqui, que’l poder, pera ferla efectiva, hagi de vencer resistencias. Los tribunals, las penas, la forsa armada, la policía, etc., son instruments de igualtat. Sens disposar d’ells, lo poder no lograria segurament establirla.
No vol aixó dir que la igualtat s’hagi d’efectuar sempre per medis materials. Una forsa purament moral la imposa en molts casos. La moda, per exemple, uniforma al home civilisat, y las lleys que dicta l’obligan més que las sancionadas ab fortas penas. Impulsats per una corrent irresistible, tots nos igualem davant de sos capritxos. Las lleys del honor, las exigencias de la opinió y cent altras trabas que voluntariament nos imposem, produheixen la igualtat que inútilment per altres camins se busca. Observis, no obstant, que tot ajunyintnos ab expontaneitat y fins ab goig á tals imposicions, las considerem y anomenem tiranias. Són en realitat sacrificis que l’individuo fa á la societat ab la idea de poder per sa part disfrutar de sas ventatjas: són tranzaccions de la independencia de cada hú ab la dels demés, á fi de que la societat sigui possible.
La observació dels casos en que l’home expontáneament s’imposa limitacions, confirma la idea que havem donat de la igualtat en lo camp polítich social. Es un element necessari, pero que ha de tancarse dins dels límits que li son propis, puig per poch que’ls traspassi se converteix en causa de perturbació y obstacle pera’l progrés. Tractem, donchs, de desllindar aquestos límits.
La igualtat es condició de la llibertat. Desde’l moment que varias iniciativas s’agrupan y han de manifestarse al meteix temps, per forsa han de subjectarse á reglas generals que determinin fins á quin punt pot arrivar cada una de ellas. Al Estat li correspon fixar aquestas reglas, pera las quals no pót tenir altre criteri que’l de la igualtat, puig que iguals són las entitats á que deu aplicarlas. La lley ha de ser general é igualataria, sens concedir preferencias á cap individualitat en perjudici de las altras.
La igualtat davant la lley es una de las més preciosas conquistas dels nostres temps. Si’s reconeix una llibertat, ha de reconeixers pera tothom: si s’imposa una limitació, á tothom ha de obligar. La lley de rassas va fentse completament impossible en las societats civilisadas. La igualtat de drets y de obligacions es una de las condicions características de la vida moderna.
Mes, aquesta igualtat de drets y d’obligacions; aquesta comunitat de llibertats y de limitacions, lluny de cohibir las iniciativas particulars, las favoreixen. Lo dret á la llibertat no es més que’l reconeixement de facultats de las quals cada individuo pot usar com millor li sembli, dintre de las limitacions que regulan llur exercici al sol objecte de ferlo possible. La igualtat en los medis de que pot usar cada hú, no vol dir que hagin de ser iguals los productes que’n resultin, sinó al contrari. Res fomenta tant las varietats com la seguretat de que ningú dins de la societat gosa de majors ni menors drets que’ls altres.
La igualtat de drets y de debers es la forma més perfecta de la garantía que deu donar l’Estat á las llibertats individuals. Cada qual s’avé á veure la seva iniciativa limitada, á condició de qué las dels demés estiguin subjectas á idéntica limitació.
D’aquest principi de la igualtat del dret y del deber, que es condició de la llibertat, com de tots los principis que naixen del interés col·lectiu, se n’ha volgut tréure conseqüencias perillosas. “Si la llibertat ha de ser igual, s’ha dit, lo ideal de la humanitat es tenir una sola lley: tota unificació, per conseqüencia, es un pas cap á la perfecció. La igualtat davant la lley sóls será una veritat lo dia que la lley sigui igual pera tots los homens.”
D’aqui la tendencia de tots los poders cap á la concentració; d’aquí que totas las manifestacions de vida local s’hagin presentat com obstacles al progrés; d’aquí, en una paraula, l’origen y la excusa de totas las tiranias.
Lo absurdo de tals conseqüencias no es difícil de ser posat en evidencia. Lo principi de la igualtat de dret no prejutja la extensió que hagi de tenir la lley. La lley ha de ser igual pera tots aquells á qui obligui, pero d’aixó no se ne deduheix si han de ser molts ó pochs los obligats. Pera fixar la extensió de la lley, ó en altres térmens, pera determinar la mida que han de tenir los Estats, es precis atendre á altras consideracions, que’ns proposem examinar en un dels próxims capítols.
Pera l’objecte que en lo present tractem nos bastará afirmar, que la igualtat es un dels carácters de tota lley, sigui la que sigui la extensió d’aquesta. Si la lley es local ó exclusiva de una comarca, sos efectes han de ser los meteixos pera tots los elements d’aquesta: si es nacional, tots los de la nació han de ser igualment obligats: si es internacional, no ha de fer diferencia en pró de cap de las nacions convingudas. En aquest sentit y no en altre ha de ser presa la igualtat com condició de llibertat.
La igualtat, ademés, es element necessari al Estat pera poder cumplir sa missió de fomentar lo progrés y la cultura. La protecció que otorgui als interessos dels associats, ha de ser igual pera tots, y tots han de poder aprofitarsen. Qualsevol disposició que favoreixi un interés particular en perjudici d’altres interessos, es illegitíma y tiránica. Si l’Estat, per exemple, s’encarrega de serveys públichs, las condicions pera utilisarlos han de ser iguals pera tots los associats. Lo correu, lo telégrafo, lo giro, etc., etc., han d’estar á la disposició de tots los que cumpleixin las condicions fixadas pera servirsen.
No hi ha dupte que la igualtat es element necessari en quant l’Estat hagi de manifestarse com fomentador de la cultura, pero convé no perdre de vista, que d’aquesta missió se n’ha abusat molt, y que sa exageració ha causat grans perjudicis á la llibertat, produhint efectes completament contraris als que s’esperavan. Ab la excusa d’aumentar lo benestar y fomentar lo progrés, los poders públichs van extenent llur acció á totas las manifestacions de la vida social, perjudicantlas á totas. L’un dia invocan la higiene, y nos subjectan á cent vexacions, que tot ho produheixen menys la millora de la salut pública; l’endemá’s conmouhen davant d’una desgracia accidental causada per un vapor ó un camí de ferro, é imposan als viatjers cent entrabanchs y obligacions, que sens aumentar ni una mica llur seguretat, dificultan la expedició de llurs negocis. Y pera cada nova branca de la activitat en que intervenen, crean nous cossos de funcionaris, que aumentant la forsa de la burocracia organisada, fan que las intrussions hagin de creixer en progressió geométrica, y elevan los gastos del Estat á xifras impossibles de sostenirse baix pena de condemnar las nacions á la ruina.
No negarem que hi ha materias en que la intervenció igualataria del Estat hagi de ser beneficiosa. Prescindint dels serveys públichs, la unificació de la moneda, dels pesos y mesuras y algunas altras favoreixen y simplifican las transaccions, aumentant lo moviment general. En alguns punts del dret, convé tal vegada que la lley extengui la seva acció igualataria no sóls á una nació, sinó al major número de nacions possible, com, per exemple, en los referents als actes de comers, que ordinariament se practican desde parts distintas del globo. Lo que si negarem, es que l’afany unificador que tant fa travallar als poders quan no se’ls ferma molt curts, respongui á la missió de foment y de cultura encarregada al Estat.
Quan lo régimen general d’aquest se separa de la combinació armónica dels interessos particulars ab lo general, ó sigui de la llibertat ab la igualtat, forsosament ha de caure en un extrem perjudicial á uns ó altres. Si se’n separa per inclinarse cap al costat de la llibertat, lo perjudici es petit: si va á parar al altre extrem, com succeheix quasi sempre per desgracia, los perjudicis són de trascendencia. Del afany unificador no’n pot resultar més que una organisació semblant á la militar. Las voluntats individuals han de inclinarse davant de la ordenansa, y las iniciativas, trovant obstacles per tot arreu, han de encongirse y enervarse. Quan una nació está subjecta á tal régimen, tot s’espera del Estat; mes com aquest, quan deixa de ser la sintésis de las iniciativas particulars, es inepte pera produhir cap millora, lo natural é inevitable es que porti la nació cap á la decadencia.
Miris com se vulgui, la igualtat no es un element de progrés sino en quant es condició de la llibertat. Aquesta es la que produheix l’avens y la millora, fills sempre de la diferenciació, y per lo tant, l’interés general ha de ser sempre considerat com la suma dels particulars. Aixis ho considera lo sistema particularista, quals grans ventatjas poden condensarse en la resistencia organisada que oposa á las invasions del igualatarisme.
L’argument capital dels unificadors es que ells favoreixen la marxa de la civilisació que, diuhen, camina cap á la unitat. Pera ells, l’ideal de la humanitat es un sol Estat, ab un sol poder, una sola lley, una sola relligió, una sola llengua etc., etc.. Llur objectiu es la simplicitat portada al extrem de no ser possible la mes petita diferenciació. Somian no sols en la pau de nació á nació, sino també en la pau entre tots los elements que avuy están en competencia. Las iniciativas particulars los destorban, y voldrian suplirlas per una reglamentació uniforme, que previngués tots los casos y s’estengués per tot arreu. Sols en cas de realisarse llur somni creurian que l’home ha arrivat al estat de perfecció, que fan consistir en la igualtat absoluta.
Admetem en suposició que s’ha realisat aquest somni y ¿que tindriam? Tindriam avans que tot, que’ls homens que formessin aqueixa societat ideal no foran pas com los que avuy corren. Los que coneixem tenen voluntat propia, y no’s decideixen á cap acció, ni á la més insignificant, sens haber pesat los móvils en pró y en contra. Los veyem subjectes á passions y desitjos, y capassos de grans virtuts y de grans vicis. Los mirem amants de llur dignitat personal, y estimant més que tot la independencia. Són, en una paraula, sers intel·ligents, sensibles y lliures. Tindriam, ademés, la societat estancada, petrificada, inmóvil. Aixafadas las iniciativas individuals; contrariats los desitjos; empresonadas las passions; enervats los carácters per la regimentació, la lluyta fora tan morta que no podria produhir cap millora. En la societat somiada pels uniformistas hi regnaria verdaderament la pau y la quietut, pero fora la pau y quietut dels cementeris. Seria una societat d’autómatas, incapás de tot be y de tot mal, á la qual podria ab molta propietat aplicarse la imprecació del Dante. No valdria la pena de parlar d’ella: bastaria mirarla… y passar.
L’ideal de la nostra societat basada en lo particularisme es tota una altra cosa. Lliures los individuos, lliures las corporacions, lliures las regions, lliures las nacions y rassas, pero units tots per los suaus llassos de la germanor y del afecte; essent lo poder productor de la igualtat mes ó menys fort segons la afinitat que existís entre’ls elements que degués regular; en activitat constant y creixent las iniciativas; lluytant totas per lo progrés y la millora, pero contingudas per l’interés comú dins dels límits de la competencia; las agregacions d’individuos y de familias formant regions; las regions, Estats confederats; los Estats confederats, Lligas, y las Lligas estant enllassadas entre ellas per los principis del dret internacional, traduhits en concordats y lleys positivas, la humanitat entera estaria organisada de conformitat ab las ensenyansas de la naturalesa. Las mil varietats que se mostrarian foran no sols reconegudas, sino fomentadas, y per la unió expontánea formarian la gran unitat de la especie humana, agermanada per la llibertat. Dintre d’aquest gran conjunt, cada agrupació, cada poble, cada rassa aniria desenrotllanse en consonancia ab sos propis interessos y aspiracions, y’s donaria las institucions y lleys que més se acomodessin al estat de sa civilisació y cultura, passant de lo senzill á lo complicat segons fossin pocas ó moltas las necessitats de cada col·lectivitat de las unidas.
Dins de la organisació que naix del sistema particularista, l’element d’igualtat, tan essencial al Estat com lo de llibertat, no ha de presentarse de molt tan absorvent y tiránich com dins de la organisació filla dels oposats sistemas. Variant las manifestacions de la llibertat y del dret que la garantisa de comarca á comarca, de regió a regió, de poble á poble, lo principi igualatari se manifestaria suau y soportable, puig que sos beneficis estarian á la vista. Reduhit á forsa reguladora, en compte de posar trabas al progrés, contribuhiria á fomentarlo.
La armonía entre la varietat y la igualtat; entre la llibertat y l’autoritarisme; entre’ls interessos individuals y’ls col·lectius, sóls pot realisarse dins de la organisació particularista. En tota organisació unificadora es impossible. Si s’esmotxan las atribucions y’s mina la forsa de la autoritat, ve lo desordre, y l’exercici dels drets de la llibertat se fa impracticable per l’abús meteix d’aquesta. Si s’arma ab gran poder á la autoritat, aquesta, que per sa propia naturalesa ha de ser absorvent é invasora, atropella la llibertat, y’l régimen del Estat se converteix en tiránich. Dins del unitarisme no hi cap lo terme mitj, y la vida normal del Estat concentrat es passar de las revolucions esbojarradas á las reaccions miserables. Ó l’element igualatari romp lo fré y s’engoleix á son contrari, ó l’element lliberal, trencant tota lligadura y privantse del concurs del altre, se suicida per falta de resistencia reguladora. De rés serveixen las componendas que se han ensajat; de rés que’s proclamin drets y garantías. Si’s deixa al individuo aislat al davant del poder concentrat y organisat, aquest acaba indefectiblement per ser l’amo, després de destruhir directament aquells drets y garantías, ó de deixarlos completament irrisoris pera més befa. Si no se deixa al individuo aislat, sinó que se’l agrupa en corporacions que siguin verdaderas institucions moderadoras y armonisadoras, l’unitarisme’s desnaturalisa é invadeix lo camp propi del sistema oposat. Las ventatjas que s’obtinguin en las organisacions mixtas, naixen del element particularista que tempera l’unificador.
Fins las escolas que sostenen que una de las missions del Estat es la de amparar al débil contra’l fort, fentlo intervenir en la distribució dels medis morals y materials de benestar y de perfecció, per més que’s diguin igualatarias, no pretenen de fet sinó consagrar la desigualtat. Si’ls recursos socials han de favorir als que per llurs condicions no tenen prou forsas propias pera sortir victoriosos en la lluyta per la existencia, los medis que s’emplehin han de ser desiguals. La evolució que van fent las escolas socialistas, apartantse del comunisme igualatari y declarantse en pró del col·lectivisme anárquich, es la millor proba de las ventatjas que lo element llibertat va guanyant sobre l’element igualtat. La regeneració social no s’espera ja de la regimentació autoritaria, que convertiria als pobles en ramats, sinó que’s busca pel camí de conservar y fomentar la lliure iniciativa individual y corporativa. Las reformas més tracendentals que indican aquellas escolas, són las referents al dret civil, á la organisació de la propietat moble é inmoble. En lo terreno polítich, la escola col·lectivista en mitj de sas vaguetats tendeix á la exageració del particularisme.
Resumint ja las ideas exposadas en aquest capítol, direm que la igualtat es un element tan necessari al Estat com la varietat, puig que sóls per ella pot regularse l’interés col·lectiu, igualment llegítim que l’individual. La igualtat es condició essencial de la llibertat en exercici y del dret que la garantisa, pero es al meteix temps llur major perill, sinó se la reduheix á límits que no pugui traspassar. Essent la varietat y la igualtat dos principis contradictoris, y debent descansar en los dos las societats, la missió del Estat es armonisarlos de manera, que aunats contribuheixin á la consecució dels fins socials. Sempre que un dels dos principis logra predominar, naix lo desordre, y l’Estat sufreix una malaltía grave. Si’l desequilibri prové d’excés de llibertat, se manifesta’l mal per la exuberancia de moviment, lo progrés s’atropella, y entre ensopegadas y caigudas, lluny de avansar, retrocedeix: si prové d’excés d’autoritarisme igualatari, l’anémia dona iguals conseqüencias. Las organisacions unitarias son impotents pera establir y conservar l’equilibri, que es, en cambi, la base de la organisació particularista.
La multiplicitat d’Estats es un fet necessari.– La resistencia á la unificació es lley de la historia.– Ventatjas dels Estats reduhits.– Generalisació de la educació política.– Intensitat del patriotisme.– Adaptació de la lley á las necessitats del poble.– Energía de la acció social pera lo progrés.– Ventatjas del Estat gran.– Extensió de la lley.– Dificultat de las faccions locals y de las petitas guerras.– La guerra es en ells menys freqüent, pero més terrible.– Ineficácia de la unificació forsada.– Divisió interior dels francesos.– Ni l’Estat gran ni’l petit resolen lo problema de la organisació de las societats.– La solució está en la associació d’Estats, baix la base del particularisme.
La multiplicitat d’Estats es un fet necessari.– La resistencia á la unificació es lley de la historia.– Ventatjas dels Estats reduhits.– Generalisació de la educació política.– Intensitat del patriotisme.– Adaptació de la lley á las necessitats del poble.– Energía de la acció social pera lo progrés.– Ventatjas del Estat gran.– Extensió de la lley.– Dificultat de las faccions locals y de las petitas guerras.– La guerra es en ells menys freqüent, pero més terrible.– Ineficácia de la unificació forsada.– Divisió interior dels francesos.– Ni l’Estat gran ni’l petit resolen lo problema de la organisació de las societats.– La solució está en la associació d’Estats, baix la base del particularisme.
La humanitat no forma ni ha format jamay un sol tót polítich. Per més que ho hagin intentat tots los ambiciosos que menciona la historia; per més que totas las ideas novas y generosas hagin tingut pretensions á guanyarse’ls cors ó las intel·ligencias de la humanitat entera; per més que tots los pobles que han passat per épocas de sobra de vida hagin aspirat á ser los amos de la terra, aquesta ha estat sempre dividida en Estats més ó menys grans, y’ls homes que la habitan han format sempre innumerables agrupacions ó pobles.
La resistencia á la unificació; la rebeldía del esperit de independencia de cada agrupació constituhida contra qualsevol imposició, es pot ser la lley més constant que’s desprén de las ensenyansas de la historia. La obra de tots los unificadors, lo domini de totas las ideas, la influhencia de tots los pobles absorvents, han durat tan sóls mentres s’han conservat las forsas que las sostenian. Al punt meteix que las forsas han minvat, los unificats, los dominats, los influhits han alsat lo cap y procurat recobrar llur personalitat é independencia. Contra las unificacions naixen las revoltas; contra las ideas, los cismas; contra las influencias, la protesta. Los imperis d’Alexandre, de Carles V, de Napoleon, se desfán y s’esmicolan al aclucar los ulls los conquistadors. Alguns d’aquestos han hagut de presenciar en vida l’enderrocament de llur obra, com Bonaparte desde l’isla de Santa Elena. Las aglomeracions, tant si’s basan en ideas com si son degudas á influhencias predominants, no resisteixen més que’ls imperis. La idea cristiana arriva á conquistar las conciencias de tot Europa y d’una gran part del mon civilisat, pero no logra pas mantenirse compacta. Després de haverse dividit en duas grans seccions, cada una d’aquestas se subdivideix en diferents sectas; y si la iglesia oriental grega ha de contemplar com varis jefes poderosos se disputan la preeminencia, la iglesia occidental llatina degué sufrir adolorida las amputacions operadas pel protestantisme, al separar de sa obediencia á nacions poderosíssimas. La aglomeració romana, portada á terme per la major constancia que fins ara ha demostrat cap poble, no va durar pas més que lo que durá la forsa dels aglomeradors. Al minvar aquesta, cada provincia va alsarse á nació, y á la acció unificadora de Roma va seguir la reacció del esmicolament deslligat del feudalisme.
La resistencia á la unificació com lley de la historia es tan constant, que’s nota no sóls en las ocasions extraordinarias; com quan s’ha format en gran imperi per la forsa, ó s’ha imposat una idea, ó la potencia política d’un poble ha fet sentir á altres pobles sa influhencia, sinó també en la marxa natural y ordinaria de las societats. Dins de las agrupacions nacionals més antiguas y unidas per comunitat de interessos morals y materials, las regions y comarcas ab personalitat propia no deixan jamay de travallar per l’aument de llurs drets y atribucions. Si tenen llengua especial, la cultivan y la extenen; si alguna de las brancas del dret es distinta de las similars en altras regions, la guardan ab respecte; pera’l cuidado de llurs interessos particulars, no’s fian d’altres, sinó que volen directament administrarlos. A mida que un poble avansa, va resistint més y més á la unificació. Se comensa per demanar la decentralisació administrativa y s’acaba per exigir la diferenciació política.
La divisió de la humanitat en agrupacions políticas ó Estats no es més que l’efecte de la lley histórica que estem analisant. Es un fet necessari, conseqüencia fatal del desitj de llibertat encarnat en l’home, y la forsa que l’impulsa no es altra cosa que la manifestació en lo camp polítich social del horror á la uniformitat que sent la naturalesa.
Puig que la humanitat ha de viure dividida en agrupacions políticas, natural es que s’hagi volgut esbrinar la extensió que han de tenir aquestas. Plantejem la qüestió en termens concrets, preguntantnos quinas son las ventatjas y quins los inconvenients dels Estats grans y dels petits respectivament.
Entenguis be, que al dir Estats grans y Estats petits parlem sóls de una manera relativa. En la Grecia antigua, ahont lo tipo del Estat era la ciutat, la aglomeració d’alguns centenars de mils ciutadans era considerada un Estat grandíssim, mentres que al cor del Assia, al costat dels grans imperis despótichs, una nació d’alguns milions d’habitants ab prou feynas mereixia’ls honors de ser atesa com entitat política. En los temps moderns l’Estat no’s condensa en una ciutat ni tampoch en una comarca, sino que s’extén á moltas y comprén, per regla general, alguns milions d’individuos. La extensió d’un Estat, ademés, es relativa als medis de comunicació entre las parts que’l forman. Avuy que’l telégrafo ha suprimit las distancias pera la paraula, y los camins de ferro las han escursadas pera’l transport material de personas y objectes, un Estat que s’estengui á cents kilómetres quadrats de territori es més petit que los que en temps no molt llunyans se reduhian á poquíssimas lleguas. Entre’ls Estats grans, donchs, comprenem als que ho són comparats ab los majors del món civilisat, y entre’ls petits hi contem als que ni per la extensió del territori ni per llur població poden posarse al costat dels grans, tant si’s forman no més que d’una ciutat, com si comprenen ademés una comarca gran ó varias de petitas. L’Estat gran, baix lo punt de vista que estem examinant, es lo que disposa d’elements y forsa pera fer sentir son pes al exterior: l’Estat petit es lo que, per no disposar de tals medis, ha de reduhirse á la vida interior. La Fransa, la Gran Bretanya, la Russia, la meteixa Espanya, son en aquest sentit Estats grans: la Bélgica, la Holanda, los Cantons suissos, Andorra, las ciutats lliures de Alemania, consideradas en llur vida interior, son Estats petits.
La primera ventatja que’s nota en los Estats petits es que extenen la educació política á tots los ciutadans, estant sa extensió en rahó inversa de llur grandaria. Los assumptos de la vida pública estan á tret de tots los membres del Estat, y com que’ls tocan d’aprop, per forsa han d’interessarshi. Tant si’l poder es exercit per la generalitat, com si está concentrat en una sola ó en pocas mans, sas decisions son comentadas y discutidas, y sa execució minuciosament vigilada. Tothom está enterat dels assumptos que’s tractan, y sobre’l més insignificant se forma opinió. Los arguments que se donan en pró y en contra de cada qüestió que’s posa á la ordre del dia, son pesats y criticats en l’interior de las familias y en las reunions de tota especie, essent aquest exámen y crítica una verdadera escola política. Si s’examina als pastors més ignorants de la vall d’Andorra ó de qualsevol dels Cantons primitius suissos, se’ls trovará al corrent dels problemas d’interés públich que s’han plantejat en llur pays, y disposats á donar rahons en pró ó en contra de una solució determinada. Lo poder no pot separarse de la opinió pública sens mereixer la reprobació general. Per poch que se’n separi cau en la tiranía, puig aixís son calificats moltíssims actes, que en un Estat gran passarian com inofensius y serian rebuts ab la major indiferencia.
La generalisació de la educació política fa que, en igualtat de circunstancias, los Estats petits siguin interiorment més lliures que’ls Estats grans. La tiranía troba en l’interés que tothom té en la cosa pública un obstácle quasi insuperable pera establirse, y encara que ho consegueixi, li es difícil aguantarse. Si alguna tiranía arriva á imposarse, no es la de un home sinó la de una facció, com succehia quasi sempre en las ciutats que durant la edat mitja gosavan de independencia. Mes, notis be, que si en tals ciutats era’l cas de que nos ocupem molt freqüent, sa causa principal no era la petitesa del Estat, sinó’l temperament de la época. Las costums eran llavoras duras; la cultura no havia pulit encara las societats, y l’esperit de facció’s mostrava de la meteixa manera en las grans agrupacions que en las ciutats lliures. A mida que las costums van anar suavisantse va anar desapareixent aquella tendencia, y avuy los Estats petits se ne veuhen quasi lliures, de la meteixa manera que no fa ja tants estragos com feya en los Estats grans.
Altra ventatja dels petits Estats, y de las més importants, es sens dupte la intensitat ab que tots los ciutadans senten lo patriotisme. Aquest sentiment, com tots los humans, se mou dins d’un cércol, qual centre es l’individuo que l’experimenta, y va perdent en forsa lo que guanya en extensió. Dintre de las grans aglomeracions y tot, cada hu estima més á sa familia que al poble; més al poble, que á la comarca; molt, moltíssim més á la comarca, que á la nació. A la familia la estima perque es sa propia sanch; al poble, perque hi te’ls parents, las amistats, las coneixensas; á la comarca perque la veu y la toca y está en relació constant ab molts dels que en ella viuhen. La familia,’l poble, la comarca son agrupacions naturals, quals individuos components se prestan serveys mutuos y tenen interessos reals y efectius comuns. La vila viu directament del camp comarcá, aixís com lo camp viu de la vila. Aquesta proveheix al pagés de lo que no li dona la terra, y’l pagés, en cambi, porta á la vila lo que aquesta no pot produhir. En cas d’una calamitat pública ó d’un perill general, los que cada dia’s tractan són los que principalment han d’ajudarse. La nació gran es una agrupació artificial que no’s veu ni’s toca. Se necessita fer un gran esfors d’imaginació pera persuadirse de que Andalusia ó Galicia forman una sola patria ab Catalunya. No’ns coneixem los d’aquí ab los d’allá, y raríssimament ve’l cas de que poguem prestarnos serveys mutuos. A menys que ho sapiguem pels llibres, —y en aquest cas succeheix lo meteix ab las comarcas de las nacions més separadas de nosaltres, —no tenim idea ni de llurs ciutats, ni de llurs monuments, ni de llurs costums y festas. Ni las aspiracions que ells tenen nos conmouhen, ni las que tenim nosaltres los conmouhen á n’ells. Es que están massa separats pera que’l sentiment de patriotisme hi arrivi ab intensitat. La distancia li fa perdre quasi tota la forsa.
Efecte del patriotisme que inspira l’Estat petit es la identificació dels ciutadans ab tot lo que es propi d’ells, aixís se tracti de lleys, institucions, costums, etc., etc., com de monuments, milloras y altres medis de benestar material. Aquesta identificació los porta á trobarse disposats á defensarho en tots los moments y circunstancias.
Mes, no es cap de las indicadas la major ventatja del Estat petit. La primera, la més positiva, es que en ell la definició y aplicació del dret pot ser molt més ajustada á las condicions del poble y del territori que no pas en un Estat gran.
Una lley, pera ser al meteix temps justa y útil, ha de atendre tant al element histórich com á las tendencias filosóficas, tant als fets com á las aspiracions. Ha de conformarse ab las necessitats reals y positivas d’aquells pera quins se dicta, pero sens apartarse dels principis generals de justicia. La definicio del dret per medi de la lley ha de ser sempre relativa.
Las necessitats socials varian d’época en epoca y de comarca á comarca. En ellas hi influheixen las condicions de carácter del poble, l’estat de la seva cultura, la qualitat dels medis naturals de que disposa, la latitut geográfica, y altras, y altras. Sóls, donchs, petitas agrupacions y petits territoris senten necessitats comunas, que puguin ser satisfetas per unas meteixas lleys. Si’s vol extendre aquestas á un poble numerós y á un territori molt gran, ó s’acomodarán sols á las necessitats de una fracció, sacrificant á las altras, ó serán fillas de tranzacció entre interessos variats, y no satisfarán á cap d’aquestos. En una nació gran, per exemple, hi ha comarcas industrials y agrícolas, comercials y mineras, etc.; n’hi ha de més y de menys avansadas en cultura é ilustració. ¿A quins interessos ha d’atendre la lley, posada entre mitj de tants igualment atendibles? ¿Ne sacrificará alguns en benefici dels altres? ¿Pendrá per norma las comarcas més cultas é ilustradas y reconeixerá drets que las més atrassadas serán incapassas d’exercitar, ó, subjectantse á la situació d’aquestas, restringirá las llibertats de aquellas, ofegant aixís llur iniciativa? La lley sóls pot ser justa y útil al meteix temps, quan se dicta pera una agrupació quals membres senten necessitats semblants y gosan de semblant estat de cultura. Aquestas circunstancias sóls se troban en grau més ó menys perfecte en l’Estat petit.
En aquest, ademés, la acció social pera’l foment del progrés pot ser molt més enérgica que en l’Estat gran. Lo gobern está en relació constant y directa ab los gobernats, y per poch que s’ocupi d’estudiar las tendencias que’s manifestin, tindrá medi de fomentar las útils y de combatre las perjudicials. Los serveys generals poden desempenyarse ab tota regularitat, essent pera ells un esperó constant de millora la vigilancia inmediata del públich sobre’ls encarregats de prestarlos. En l’Estat petit hi ha entre tots los elements components una compenetració que es completament impossible en los Estats grans, y si en ells arriva á entrarhi la noble emulació en alguna de las manifestacions de la activitat, los resultats son assombrosos. Testimoni d’aixó’n son las ciutats gregas de la época clássica y las petitas repúblicas italianas del Renaixement. ¿Quin Estat gran pot alabarse de haver fet tant com la més insignificant d’aquellas ciutats ó repúblicas, en pró del avens de la humanitat?
Totas las ventatjas que pot alegar l’Estat gran s’enclouhen á la d’extendre la unitat artificial á una agrupació numerosa d’homens y á un gran espay de territori. La lley es general y una, y davant d’ella han de prosternarse totas las varietats locals, tots los interessos particulars. Aquesta unitat de lley y de poder dona al Estat gran forsas y medis pera no tenir que reduhirse á la vida interior y poder exercir pressió ó influhencia al exterior sobre’ls altres Estats més débils. L’Estat gran, ademés, s’alaba de corretjir alguns dels defectes y perills del Estat petit. Lo poder central, disposant de poderosos recursos, y no estant en contacte directe ab la major part dels gobernats, ofega la acritut de las faccions locals, y en cas de que’s manifesti, la reprimeix ab duresa. En ell, las disputas entre’ls partits son menys aspres, puig que estan espargits per un gran espay, lo qual fa que las ocasions de guerra civil interior siguin més escassas. Y si evita las guerras civils locals, també fa quasi impossibles las lluytas armadas de ciutat á ciutat, de poble á poble, que son freqüents quan cada un d’aquestos gosa de sa autonomía absoluta.
La ventatja de ser més fácil al Estat gran que al petit la conservació de la independencia, es sols relativa al poder dels vehins y émuls. Si aquestos son més poderosos que ell pot ser supeditat de la meteixa manera que l’Estat petit.
Resumint las ventatjas de cada un dels dos grupos d’Estats, que acabem de enumerar, resulta que’ls grans donan la preeminencia á la igualtat sobre la llibertat, en tant que en los petits aquesta predomina sobre aquella. Los primers, pera conseguir la pau y la tranquilitat, tenen de comprimir las iniciativas particulars, contrariant aixis ó dificultant lo progrés. Los segons donan expansió á las iniciativas, pero mancantlos forsa pera regularlas, no logran contenirlas dins dels justos límits de la competencia pacífica. La lley, en l’Estat petit, s’enmotlla á las necessitats del poble á que s’aplica, y es per lo tant relativament més justa; pero te menys garantias de poderse aplicar pacífica y ordenadament. En l’Estat gran, las necessitats de una part del poble ó de sa totalitat no poden ser escrupulosament atesas en la lley; pero, en cambi, aquesta té més seguretat de ser aplicada, puig que en cas de necessitat passa per damunt de totas las resistencias locals que puguin oposárseli.
Sens negar que’ls inconvenients dels Estats petits siguin verdaderament de tal importancia, que arrivan á desvirtuar llurs ventatjas incontestables, farem notar que en los Estats grans los inconvenients no están compensats per las ventatjas, puig la major part de las de que s’envaneixen son purament il·lusorias. La unitat de que tant s’alaban, no es més que la disfressa de la tiranía, que sols per la forsa pot aguantarse. Vegis sino los medis que té d’emplear lo poder pera dominar la manifestació de las varietats locals. Reunint per un costat un exercit d’empleats y per altre un de gent armada, porta á cada comarca los agents que ha tret de las altras, y ab la ajuda d’aquesta combinació maquiavélica las domina á totas. No armonisa las varietats, sino que las ofega, y si es veritat que per tal medi manté la pau material, no ho logra sinó á costa de debilitar los carácters.
L’Estat gran evita la freqüencia de las petitas guerras; pero fa terribles las que no pot evitar ó provoca moltas vegadas. No es la guerra la situació normal del Estat gran; pero los efectes d’una sola que’n tingui no s’esborran durant molts anys. Ademés, la pau en que’ls Estats grans viuhen, es de una naturalesa molt especial y poch civilisadora. Plens los uns envers los altres de recels y suspicacias, han d’estar constantment preparats á la guerra, convertintse las nacions en inmensos quartels, ahont se consumen los millors anys del jovent y lo més sanejat dels pressupostos. Lo militarisme es lo régimen dels Estats unitaris en que’s divideix la Europa actual, y’l militarisme es incompatible ab la llibertat.
Tan artificial es la unitat produhida per las aglomeracions que s’anomenan grans Estats, que al moment que han de posarla á proba se’ls desfá entre las mans. L’element de la varietat es tan essencial á las societats, que ha de manifestarse en una ó altra forma. Si se’l comprimeix en un sentit, esclata en un altre; si s’impedeix ó contraría sa expansió natural, se presenta en un’altra forma, y causa perjudicis molt més efectius que’ls que’s tractava d’evitar. Bon exemple d’aixó n’es la Fransa, la nació exemple pels unitaristas. Allí no hi ha reconeguda cap varietat local ni d’interessos. Un sol poder, una sola llengua, una sola lley, s’extenen á una aglomeració de trenta milions d’habitants. La administració es uniforme, y desde’l centre de Paris té una xarxa extesa damunt de tot lo territori nacional. Res se mou sens que lo gobern ho permeti, y’l gobern no permet res que no sigui dintre de la uniformitat. La opinió pública, preparada en unas universitats y col·legis, en que s’ensenyan los mateixos textos, en igual número d’anys y dantse las classes en idénticas horas, y fomentada per tots los medis de que disposa l’Estat concentrat, está també á favor de la uniformitat, y auxilia poderosament en aquesta via al gobern, sigui’l que sigui.
Després de tots aquestos esforsos verdaderament extraordinaris, ¿qué ha conseguit la Fransa en lo terreno de la unió? Res més que ser la nació realment més desunida. Entre mitj de tanta uniformitat hi ha molta menys compactibilitat que en la Confederació germánica ó en los Estats-Units d’América. L’element de varietat, comprimit en totas sas manifestacions llegítimas, ha reventat en los partits, y la Fransa’s trova avuy sens tenir cap solució pera las qüestions més vitals. L’Estat está política y socialment uniformat; la igualtat es completa en tot lo oficial, y aixó no obstant, dintre de la nació hi ha quatre ó cinch nacions enemigas irreconciliables. La nació llegitimista, si pogués, destruhiria á la nació republicana, y vice versa, y cada fracció aceptaria fins l’ajuda d’en Bismark pera aniquilar á las contrarias. Al veure la impotencia en que’l pays dividit y enemistat se troba, los unificadors francesos haurian d’avergonyirse de llur obra. Si haguessin respectat las varietats llegítimas, seria un fet la unió que avuy los manca.
Las consideracions exposadas bastan pera demostrar, que si’s planteja la qüestió de quina ha de ser la extensió dels Estats, es ben difícil decidirse en pró dels grans ni dels petits. Cada una de las duas especies té las sevas ventatjas propias, compensadas pels seus inconvenients. La resolució de la qüestió está en un sistema que pugui produhir la educació política, la intensitat del patriotisme y la adaptació de la lley á las necessitats d’aquells á qui hagi de regir, sens la duresa de las faccions locals y’ls terribles efectes de la gelosía entre poble y poble, propis de la divisió extremada, al meteix temps que la unitat de miras y la perfecció d’algun serveys públichs que s’alcansan per medi de las grans agrupacions. Aquesta síntessis no es impossible, per fortuna, y’s trova en la aplicació del sistema particularista, que reconeixent y fomentant las varietats llegítimas, las uneix pera la realisació dels fins socials que siguin comuns á totas.
Al enumerar los inconvenients dels Estats reduhits haurá pogut observarse, que tots ells naixen no de llur propia naturalesa, sino del aislament en que’ls hem imaginat. Trobis un medi qualsevol pera agruparlos y enllassarlos, y aquells inconvenients desapareixen. Suposem un número d’Estats petits en possesió de llur soberanía, limitada sóls per un poder superior als de cada un d’ells, encarregat de impedir que la gelosía se converteixi en guerra oberta, y tenim ja guanyada la part més important de la nostra causa. Suposem que’l meteix poder superior s’encarrega de assegurar l’ordre interior dins de cada un dels Estats petits associats, y’ls hem salvat ja dels tristos efectes de la virulencia de las faccions locals. Afegim á las atribucions que’s concedeixin al poder superior pera’ls indicats objectes, algunas altras pera dirigir certs serveys generals en los quals la concentració sigui útil ó necessaria, y tindrem lo problema de que’ns ocupem completament resolt. Units alguns Estats petits, lo conjunt resulta tan fort com si formessin un tot compacte, y’s trovan en disposició de resistir á qualsevol Estat gran, quals forsas no passin de las del conjunt dels units, en lo cas de que tingués la pretensió de apoderarse ó d’atacar á algun ó á alguns dels de la lliga.
Encara que concedíssim, —y lluny de concedirho, ho neguem rodonament,— que l’ideal del progrés sigui la agrupació de tota la humanitat en un sol tot, nos fora fácil demostrar que la existencia de grans Estats, lluny de facilitar lo camí cap á aqueix ideal, lo contraria y dificulta. Las rivalitats y envejas no son patrimoni exclusiu dels Estats reduhits, sino que ho son encara més dels grans. Cap d’aquestos se resignaría jamay á deixarse dominar per un altre, y com que per sa extensió l’amenassat tindria forsas y medis pera resistir, ni un sol pas cap á la agrupació podria donarse sino per la guerra y la conquista. Los efectes per tals medis alcansats no són may definitius, y duran sóls tant com dura la forsa dels victoriosos ó conquistadors. L’ideal del progrés no es la uniformació sino la unió: es, com havem ja dit en altres párrafos, la armonía entre la llibertat y la igualtat. Aquesta armonía sols pot produhirla lo régimen particularista. L’Estat compost, ó la agregació d’Estats petits y variats dintre de grans agrupacions ó lligas, es la traducció del particularisme á la práctica.
Molt se pondera la forsa expansiva de las grans agrupacions. Si’ns escoltem als unitaristas, cap idea generosa hauria arrivat á ferse popular sinó hagués tingut en son apoyo tots los medis de que las grans nacions disposan. Segons ells, lo progrés necessita moltas vegadas ser imposat fins contra la voluntat dels que han d’aprofitarse de sas ventatjas. “Als pobles, diuhen, se’ls ha de fer caminar encara que sigui per forsa, y per aixó los grans Estats centralisats són los més civilisadors.” “Deixeu, afegeixen, als individuos y petitas agrupacions entregats exclusivament á llur propia iniciativa, y rarament los veureu donar un pás cap endavant.” Pera’ls tals lo creure ó morir dels mahometans es lo millor sistema pera la propagació de las ideas civilisadoras.
Aixó sol fa la seva apología. Realment, no hi ha dupte, que si’s prenen per exemple los pobles tals com ells los tenen, sols á bastonadas se’ls pot fer caminar. Després que los han tret tota iniciativa, y’ls han ajunyit á la tiranía de un estat omnipotent, es natural que estiguin ensopits y no tinguin ni esma pera móures. Mes, déixisels en llibertat; despertintse las iniciativas; acostumísels á tenir confiansa en ells meteixos, y no se’ls haurá d’empenyer, puig que expontaneament avansarán. La situació en que ha posat als pobles y als individuos es precisament lo més grave cárrech que pot ferse al unitarisme. Per tals motius presentem lo particularisme, com un sistema regenerador de las societats.
Ab los antecedents exposats podém ja sistematisar las nostras ideas. Anem, donchs, á sentar la teoría de l’associació de Estats, síntesis del positivisme científich aplicat á las materias socials y políticas.
La perfecció suposa complicació.– Erros produhits per las corrents unitarias.– Las escolas filosófica é histórica.– Llur impotencia dins l’Estat simple.– L’associació d’Estats.– ¿Es federalisme? Significació de aquest, segons Montesquieu, Hamilton y Freeman.– Naturalesa y carácters de la organisació federativa.– Divisió de la soberanía entre’ls Estats federats y’l conjunt.– Estudi fet per los fundadors de la Unió americana.– Distints graus del federalisme.– Lliga, Confederació y Estat federatiu.– Diferencias entre aquestos graus.– Classificació adoptada pels millors tractadistas de dret polítich federal.
La perfecció suposa complicació.– Erros produhits per las corrents unitarias.– Las escolas filosófica é histórica.– Llur impotencia dins l’Estat simple.– L’associació d’Estats.– ¿Es federalisme? Significació de aquest, segons Montesquieu, Hamilton y Freeman.– Naturalesa y carácters de la organisació federativa.– Divisió de la soberanía entre’ls Estats federats y’l conjunt.– Estudi fet per los fundadors de la Unió americana.– Distints graus del federalisme.– Lliga, Confederació y Estat federatiu.– Diferencias entre aquestos graus.– Classificació adoptada pels millors tractadistas de dret polítich federal.
“Totas las cosas nobles son difícils y complicadas.” Aquest principi, que repetia constantment Sócrates als seus deixebles, té aplicació inmediata á las materias de que tractem. La organisació noble de las societats políticas ha de ser difícil y complicada.
La naturalesa nos ho ensenya en totas sas obras. Las més nobles son las menys senzillas. En lo món dels sers organisats ocupa l’home lo lloch preeminent, y l’organisme de l’home es tant complicat, que per sigles de sigles que duri la humanitat, perfeccionant constantment sas facultats y medis de observació y d’análisis, jamay arrivará á ferne un estudi complet. Vagis baixant en la escala dels organismes, y á mida que anirá disminuhint llur noblesa, se veurá aumentar la simplicitat. Igual resultat obtindrem si observem lo món moral é intel·lectual.
Es un error buscar lo perfeccionament de las societats en la simplificació de llurs organismes. Si major complicació en los sers naturals es signe de un estat més perfecte, ¿quina rahó hi ha pera que las agrupacions políticas se separin de la regla que’ns ensenya la naturalesa? Pera persuadirnos de que no se’n separan, basta recordar los fets més elementals de la historia. Aquesta nos diu en totas sas páginas, que las societats atrassadas, com los sers inferiors, tenen ab prou féinas organismes. En ellas la unitat simple triunfa, puig si’l jefe mana y disposa sens cap complicació, los subordinats obeheixen ab igual senzillesa. Mes, la societat avansa, y la organisació se complica. Del Estat civilisat d’avuy á la tribu errant semi-salvatje hi ha tanta diferencia com del animal superior al rudimentari. ¡Y encara no som allá ahont anem!. A mida que la societat se perfeccioni, s’aumentará la complicació, puig cada progrés, cada millora, requereixen órgans nous encarregats de realisarlos, de manera que pot ben bé donarse com axioma social, que á major perfecció correspón major complexitat.
L’ideal del Estat, donchs, no pot ser la unitat simple, sino que ha de ser la varietat complexa, y’ls que pretenen haver trobat lo motllo, en lo qual basta ficarhi una societat qualsevol, pera que’n surti radicalment transformada y regenerada, ó bé somian desperts, ó bé explotan las passions y preocupacions populars. Per igual motiu, lo qui predica que unas pocas reglas, fillas de principis abstractes d’escola, bastan pera gobernar á totas las nacions, ignora los rudiments de la ciencia política-sociológica.
De tals errors ó al·lucinaments han sigut víctimas las escolas que de bona fé s’han proposat cambiar la manera de ser de las societats políticas per lo medi senzill de dotarlas de una Constitució que desenrotlli aquells principis en algunas dotzenas ó centenars d’articles. La práctica ha sigut un desengany complet que’s podia ja preveure en teoría. Las únicas Constitucions que tenen vida llarga y robusta, son las que s’acomodan á las necessitats é interessos particulars dels pobles á que s’aplican, y tenen prou elasticitat pera anar seguint paulatinament las variacions que’s manifestan.
La corrent unitaria que van determinar en tot Europa las monarquias al lluytar contra’l feudalisme, extremada més tart, si bé que en altre sentit, per la escola que’s dongué lo nom de filosófica, va agafar tanta forsa, que avuy meteix que la está perdent en molts altres camps, segueix encara sent irresistible en lo que’s refereix á la organisació de las societats políticas. La escola histórica, ab totas sas pretensions de antagonista de la filosófica, no va tenir prou pit pera oposárseli, obertament, y tot portant á la exageració los detalls, tranzigia en los punts més essencials. Influhida per la corrent que tot ho arrossegava, no negava l’ideal de uniformitat, que volia alcansar de cop y volta sa contraria, distingintse d’aquesta tant sóls en lo procediment pera arrivarhi. Als arguments brillants y aparatosas generalisacions filosóficas, la escola histórica hi oposava sóls rahons de oportunitat y conveniencia, que eran interpretadas com manifestacions del egoisme. Concedia que las aspiracions de la escola contraria eran perfectament científicas, si be que per desgracia no realisables encara, lo qual era prou y massa pera reduhirla á la impotencia quan se tractava de crear. En las qüestions fonamentals no tenia més que ideas negativas, lo qual de retop la portava á tenir que extremar las solucions á las qüestions secundarias en sentit purament tradicionalista. Se titulava histórica, y dels tres moments de la historia, passat, present y futur, n’olvidava dos, ó millor: n’olvidava un, lo present, y tranzigia en un altre, lo futur.
En tal situació no es d’extranyar, que en lo terreno polítich social mostressin igual impotencia las duas escolas. Convenian en que la uniformitat es l’ideal filosófich de la humanitat, y celebravan com un progrés las concentracions que havian lograt realisar alguns Estats, juntant grans territoris y numerosos pobles baix la direcció de poders únichs, per qual motiu tots los esforsos que una y altra poguessin fer, devian quedar tancats dintre d’un cércol estret. S’han fet cent ensaigs, y’l problema d’armonisar la llibertat ab l’autoritarisme no ha trovat solució en cap de las nacions unificadas del continent d’Europa.
En efecte, ni’l radicalisme democrátich de la escola filosófica, ni’l doctrinarisme de la anomenada histórica són tals solucions. Lo primer ha anat de la república á la monarquía y de la monarquía ha tornat á la república, sens avansar ni un sol pas, sino al revés, retrocedintne alguns. Ha lograt destruhir quasi tot lo que li feya sombra; mes, al tractar de crear, s’ha trobat en la més trista impotencia. Excitant las concupicencias, y fent á majorias accidentals y apassionadas árbitras de la direcció dels Estats, lo resultat ha sigut l’imperi, la dictadura, ó’l domini de oligarquias, que han pres la política com un ofici més lucratiu que’ls altres. Lo segón, trovantse sens forsas reals y efectivas en la massa dels pobles á quins s’ha imposat, no ha conseguit res més que elevar á sistema la inmoralitat y produhir l’indiferentisme. L’un y l’altre van comensar cercant de bona fe una solució. Lluytant contra’l poder real, sinó van destruhirlo, van rodejarlo de limitacions que’l reduhian poch menys que á la impotencia: y comensant pel sistema representatiu, tan bon punt com se va evidenciar sa ineficacia, van transformarlo en régimen parlamentari, ab tan dolent éxit, que avuy per avuy pesa damunt d’un y altre lo més complet descrédit, no per llurs culpas sinó per las dels que s’han empenyat en ferne instruments de imposició. Las nacions grans d’Europa viuhen constantment en plena crisis política, agravada fins á un extrem alarmador per l’estat ruinós en que totas tenen la hisenda pública.
Las duas escolas, en tots llurs matisos, s’han deixat encegar tant per la corrent de uniformitat, que ni han sapigut veure lo que passava en alguns pochs Estats, que per llur fortuna havian seguit la corrent contraria. Pera ellas, ha sigut en va que’ls Estats Units d’América hagin trobat en lo sistema particularista la solució que’s busca inutilment dins del unitarisme, y en va ha sigut també que en lo meteix cor d’Europa algunas petitas agrupacions hagin obtingut iguals ventatjas pel meteix camí que la Unió americana. L’afany de concentració y’l prejudici de que la unitat dels Estats exigeix la destrucció de totas las varietats organisadas, són pera una y altra escola lligaduras que no las deixan sortir del cércol en que s’han tancat. Llurs ensaigs y probas no poden ferse sinó baix la base del Estat simple. La idea del Estat compost, ó format per medi de la agrupació d’Estats simples, es pera’ls polítichs d’Europa tan disbaratada, que ni los honors de la discussió li concedeixen. Los tractadistas de dret públich acostuman dedicar al sistema federatiu sols unas pocas ratllas, com d’almoyna, en las quals se transparenta sempre lo menyspreu y compassió ab que’l miran.
Y mal que pesi als tractadistas y polítichs d’Europa, aqueix sistema es l’únich que pót resoldre’ls problemas davant dels quals ells s’han vist impotents. Teórica y practicament, l’Estat compost es l’únich que equilibra tots los interessos, armonisa la llibertat y la igualtat, é impulsa als pobles cap al progrés y la millora.
L’Estat compost es la fórmula práctica del particularisme. Anem, donchs, á examinar en que consisteix, y quina es sa naturalesa.
L’Estat compost no es res més que la associació de varis Estats simples. Aquestos, per llur propia naturalesa, gosan dels drets inherents á la soberanía, y son amos de llurs accions. Al associarse, realisan lo meteix acte jurídich que los individuos al formar companyía. Limitan llur llibertat natural en tot lo que es materia de la associació, obligantse á cumplir las obligacions socials que s’imposan. Pera la bona marxa del conjunt, nombran també un gerent, de la meteixa manera que las companyías particulars, y l’investeixen de atribucions que li donan personalitat propia. Aquest gerent es lo representant dels associats en tots aquells actes que son materia de l’associació, y porta la firma social quan té de relacionarse ab altras entitats ó associacions. Davant de las nacions extrangeras, lo gerent del Estat compost té la categoría de nació, y tracta d’igual á igual ab totas ellas.
Essent l’Estat compost una associació d’Estats simples, y debent aquestos limitar llur independencia al associarse, es evident que la condició essencial del sistema consisteix en la divisió de la soberanía. Los Estats simples, al tractar de formar una associació, han de comensar per descompondre la soberanía en sas diferents atribucions, y fixar ben bé aquellas de que’s desprenen, puig en la escriptura social, que en llenguatje polítich reb lo nom de Constitució, han de constarhi ben claras y determinadas, al objecte d’evitar duptes.
La associació d’Estats pot ser més ó menys extreta, segons siguin majors ó menors las limitacions á que’s subjectin los components, y segons lo carácter més ó menys permanent que’s dongui á las meteixas. Desde la unificació de tots los membres d’un Estat simple ó unitat política, fins á la independencia de cada un d’ells, hi van distints graus que en conjunt forman un sistema. Desde’l punt que la unitat política entre varias regions deixa d’existir, fins á aquell en que s’arriva á rompre tot lligament entre las meteixas, convertintse cada una en personalitat política completa, la agregació reb lo nom genérich de associació d’Estats, y’l sistema’s diu federalisme ó particularisme. Aquest mot es lo que havém adoptat nosaltres al dar títol á aquesta part del nostre llibre, no perqué’l jutjem lo més precís y propi, sinó per rahons de oportunitat y conveniencia. Entenguis ben bé, no obstant, que al parlar de organisació particularista, ab tot y que lo significat de la frase sigui més ample, la usem com sinónima de associació d’Estats y de federalisme.
En efecte, desde’l moment que varis Estats y regions deixan de estar unificats sens arrivar á ser independents, forsosament han de estar lligats en aliansa més ó menys estreta. Foedus no vol dir més que aliansa, y per lo tant federal, federalisme y tots los demés derivats y compostos de aquella paraula llatina expressan ideas referents á aliansa. Gobern federal, donchs, es lo gobern fundat en la aliansa, aixis com federalisme, federalista, etc., etc., no volen dir sinó afició ó aficionat á la organisació federal.
Suposem que’ls nostres lectors voldrán saber quinas son las rahons de oportunitat y conveniencia que’ns obligan á adoptar pera las nostras aspiracions un qualificatiu menys precís y propi que altres que podriam emplear, y’ns sembla ja sentir que’ns diuhen: “Si desde l’Estat unitari, ó sigui d’aquell que te’l poder concentrat, fins á la independencia completa dels varis trossos ó regions que’l forman, no hi ha més que federalisme; si la forma federal es la única que pot pendre’l particularisme regionalista quan no arriva á la separació, ¿per qué no hem de usar lo nom que técnicament expressa la nostra idea? Perque hem d’amagarnos de dir lo que som á tothom que vulgui saberho?”
Pera respondre á tals preguntas, nos reduhirem á copiar lo que estampárem en unas cartas que publicárem enLa Renaixensa, referents á la materia. Fentnos en ellas la meteixa pregunta, nos contestavam: “No’ns dem lo nom que nos pertany, perqué vivim á Espanya, y á Espanya, la mala fé y la ignorancia ho falsifican tot. Perqué un partit de Madrid s’ha apoderat del nom de las nostras aspiracions, y sens haverlas jamay sentit, las han desacreditat y malmés. Perque á Espanya, anomenarse federal no vol dir que’s desitji l’aplicació dels principis del particularisme regionalista á la organisació del Estat, sinó que s’aspira á exaltar á una part de las massas ab las divagacions negativas que va vuidar Proudhon en un opúscul, que si va passar quasi desapercebut pera tot Europa y América, ha produhit en aquesta terra delsvice-versasun partit, que no pot arrivar á entendre aquellas divagacions, que ni tan sóls en teoría donan solució al problema de la organisació política. Perqué som á Espanya, repeteixo, y si fins en los payssos organisats federativament, la única oposició que troba’l federalisme prové de las massas que volen dirse radicals, aqui s’ha pres l’aspiració federativa com sinónima de radicalisme, y s’ha volgut encarnarla en la part mes radical de la massa plebeya. Perque som á Espanya, torno á repetir, y aquí, la paraula federalisme va unida ab lo recort d’un período de incapacitat gubernamental y de miserias tals, que sa possible tornada aterra fins als que més persuadits estem de la situació misérrima á que havem arribat. Per tots aquets motius y altres, no volem usar lo nom que científicament nos correspón, y n’usem d’altres, que ab tot y ser menys precisos, expressan ab claretat la nostra idea. Per la rahó delvice-versaespanyol, los que som federals no podem dirnosho, mentres que’ls que ni ho són ni volen serho van baladrejant la paraula per aquestos carrers y plassas. Deixemlos, donchs, la paraula, ja que la fatalitat aixis ho vol, y quedemnos ab la cosa, que es lo que’ns interessa.”
Consti, després de lo que acabem de citar, que usem á dretas un llenguatje poch precís. Al dar lo nom d’Estat compost á tots los graus del federalisme, sabem també que apliquem al tot lo que en rigor correspón sóls á una part, com veurem luego, aixís com al calificar de organisació particularista la que estem estudiant, donem á una part lo nom d’un tot més extens. En efecte, lo federalisme no es altra cosa que una de las manifestacions del sistema particularista. Aquest es molt més ample per sa propia naturalesa, puig que’l separatisme y la independencia completa de las petitas agrupacions entran també dins del particularisme.
Entenguis be, ademés, que al dar á la organisació particularista á que aspirém la calificació d’Estat compost no ho fem á tontas ni á cegas. De tots los graus de federalisme, lo que trobem mes perfecte y adequat pera fomentar lo progrés dels pobles, es lo que porta especialment aquell nom. Verdader terme mitj entre la unificació de las varias parts d’un Estat y llur separació completa, es l’únich que reuneix las ventatjas de una y altra, y que pot produhir la armonía entre la llibertat y la igualtat, que, segons havem demostrat, es la missió de la societat política.
Després d’aquestas explicacions y al objecte d’aclarar més lo concepte de la associació d’Estats, passem á desentranyar la significació del sistema federatiu.
Lo primer que en los temps moderns ha endevinat la trascendencia de la organisació particularista, es sens dupte Montesquieu. En la seva obraDe l’esprit des Lois, s’hi llegeixen los següents párrafos:
“Si una república es petita, es destruhida per una forsa extrangera: si es gran, se destruheix per un vici interior.”
“Aquest doble inconvenient afecta igualment á las democracias y á las aristocracias, tant si son bonas com si son dolentas. Lo mal está en la cosa meteixa: no hi ha cap forma de posarhi remey.”
“Aixís, donchs, es molt probable, que’ls homens se haurian vist al cap y á la fí obligats á viure sempre baix lo gobern d’un sol, sinó haguessim imaginat una forma de Constitució, que té totas las ventatjas interiors del gobern republicá y la forsa exterior de la monarquía. Parlo de la república federativa.”
“Aquesta forma de gobern es una convenció, per medi de la qual molts cossos polítichs consenten en ferse ciutadans d’un Estat més gran, que forman expontáneament. Es una societat de societats, que n’estableixen una de nova, que pot engrandirse ab nous associats, fins y á tant que son poder basti pera la seguretat dels que s’han unit…”
Aquesta classe de república, capás de resistir á la forsa exterior, pot mantenirse en sa grandesa sens que l’interior se corrompi. La forma de aqueixa societat prevé tots los inconvenients."
“Si un sól pretengués usurpar lo gobern, no podria segurament estar igualment acreditat en tots los Estats confederats. Si logrés ferse massa poderós en un d’ells, tots los demés s’alarmarian: si arrivés á ajunyir á una part de la Confederació, la que seria encara lliure podria resistir ab forsas independents de las que ell hauria usurpat, y enfonzarlo avans de que hagués acabat de establirse.”
“Si esclata una sedició en l’interior d’algun dels membres confederats, los altres poden dominarla y restablir la pau. Si en una de las parts s’introduheixen alguns abusos, son corretjits per las parts sanas. La classe d’Estat de que nos ocupém, pot morirse de l’un costat, sens que’s mori de l’altre. La Confederació pot ser disolta, y’ls confederats quedar soberans.”
“Compost de petitas repúblicas, disfruta de la bondat del gobern interior de cada una d’ellas, y en relació ab l’exterior, per la forsa de la associació, disposa de totas las ventatjas de las grans monarquías.”
Los párrafos que acabem de traduhir contenen condensada tota la teoría política de la associació d’Estats ó federalisme. A despit de llur tracendencia, los compatricis del autor jamay han sapigut aprofitar la llissó, que, en cambi, va servir de guia als fundadors de la gran Unió americana.
En efecte, al tractar de explicar y basar lo federalisme, lo célebre dogmatisador de aquella Confederació, Alexandre Hamilton, va prestar al pensador francés l’homenatje de traduhirli los párrafos que havem transcrit, basant en ells sa argumentació. De conformitat ab los meteixos, definia’l federalisme dihent: “Es una agregació de societats, ó una associació de dos ó mes Estats dins d’un Estat més gran,” y afegia: “La extensió, modificacions y objectes de la autoritat general, (ó del Estat més gran), son merament materia de discressió. En tant que la organisació separada dels membres no estigui abolida, y subsisteixi com necessitat constitucional pera objectes locals, per més que degui estar en perfecta subordinació á la autoritat general de la Unió, subsistirá de fet y en teoría la associació d’Estats ó Confederació.”
Sens dupte que aquesta explicació es poch concreta, puig que en la práctica es verdaderament difícil precisar en quin punt pot dirse que queda abolida la organisació separada dels membres d’un Estat pera objectes locals. De fet no s’ha presentat ni pot presentarse un sol exemple de agrupació política basada purament en un sistema determinat. L’Estat més unitarista é igualatari, per exemple, no pot deixar de fer alguna concessió á la varietat, ó sigui als elements particularistas, aixis com la organisació més particularista ha de concedir molt al principi de unitat. De la meteixa manera que en la historia no s’ha realisat jamay, ni jamay se realisará l’ideal d’una monarquía pura ó de una democracia completa, tampoch ha existit ni existirá un exemple d’unitarisme sens barreja de federalisme, ni un federalisme sens barrejas unitarias. Precís es, donchs, que profundisem una mica mes la materia á fi de deixar ben caracterisat en la práctica lo sistema que analisem.
Un dels autors que l’ha estudiat més de debó, l’inglés Freeman, en saHistory of federal Government, després de ferse cárrech de la dificultat de dar una definició perfecta, diu: “Lo nom de gobern federal, en lo sentit amplement práctich, pot aplicarse á qualsevol unió, quals membres components tinguin entre ells un grau de cohessió que passi del de una mera aliansa, per molt íntima que s’imagini, y disfrutin particularment d’un grau de independencia que passi d’una mera franquicia municipal.” Afegeix luego, tractant de caracterisar lo sistema: “Dos requisits semblan indispensables pera constituhir un gobern federal en sa forma més perfecta. Per un costat, cada un dels membres de la Unió deu ser completament independent en aquellas materias que exclusivament li interessan: per altre, un poder comú deu tenir atribucions completas pera tot lo que correspón á la col·lectivitat.” Y pera acabar de aclarir aquestas ideas, diu més endavant: “La existencia de distints membres en la Unió deu ser diplomáticament desconeguda pera las nacions extrangeras, que jamay han de tractar sino ab lo gobern central. Una Unió federal, en resum, ha de formar un sol Estat en quant se relaciona ab los poders extrangers, pero ha de compondres de varis Estats en quant á llur administració interior.”
Podem ja determinar ab precisió quins son los carácters y quina la naturalesa del Estat particularista ó federatiu. La base es la divisió de las atribucions propias de la soberanía entre’ls Estats particulars que s’associan, y l’Estat general que crean pera representar lo conjunt de la Unió. En la distribució de atribucions, l’Estat general adquireix tan sóls aquellas que se li encarregan clara y definidament, y’ls Estats particulars conservan totas las de que no’s desprenen. La Unió y sos membres coexisteixen en un meteix territori y en iguals pobles, sens que pugui dirse que la una sigui superior als altres ni vice-versa. Las atribucions están desllindadas, y cada entitat exerceix las que li corresponen ab completa independencia de las altras. Quan se troban y topan, una autoritat independent ha de decidir lo conflicte, aplicant las reglas constitucionals, y obligant á la que pretengui entrar en terreno que no li pertany, á deturarse ó á tornar á son camp propi.
De lo dit se’n desprén clarament que las duas parts de la soberanía que resultan de la distribució, son desiguals y de distinta especie. La part que correspón al Estat general se compón de atribucions pocas en número pero de gran importancia, mentres que la que’s reservan los Estats particulars són en número indefinit, pero de menor tracendencia moltas d’ellas. La part de soberania del primer es delegada; la dels darrers, originaria. Lo gobern de la Unió es un verdader apoderat dels membres d’aquesta, si be que disposa de medis pera ferse respectar la delegació fins pels meteixos delegants.
L’Estat general, baix certs punts de vista, no passa de ser un sér abstracte, una ficció legal. S’extén á un gran territori y al poble ó pobles que l’habitan, pero aquell y aquestos són los meteixos que forman los Estats particulars, qual soberanía es natural, expontánea, y per consegüent forta y robusta. “La soberanía dels Estats, com diu perfectament Tocqueville, s’apoya en los recorts, en las habituts, en los prejudicis locals, en l’egoisme de provincia y de familia: en un mot, en totas las cosas que donan al instint de la pátria tanta potencia en lo cor del home. ¿Cóm duptar de sas ventatjas?” La soberanía del conjunt es obra del art y representa una pátria més llunyana que la que’s veu y toca en lo petit Estat. Lo sentiment que inspira es vagorós é indefinit. Se la estima mes per reflexió que per entussiasme.
Tots los que han estudiat la naturalesa y carácters de la organisació particularista, donan la importancia que mereix á la divisió de la soberanía que es sa base. L’esmentat Tocqueville, despres d’explicarla, condensa algunas de sas ventatjas en lo següent párrafo:
“Ningú diria fins á quin punt la divisió de la soberanía serveix al ben estar de cada un dels Estats que forman la Unió. En aquestas petitas societats, que no s’han de preocupar per la necessitat de defensarse ni per l’afany d’engrandirse, tota la potencia social y tota la energía individual se concentran en las milloras interiors. Lo gobern de cada Estat, col·locat al costat meteix dels gobernats, reb constantment l’avís de las necessitats que’s fan sentir. Aixis es, que cada any se presentan projectes nous, que discutits en las assambleas comunals ó en la llegislatura del Estat, y reproduhits luego per la prempsa, exitan l’interés universal y lo zel dels ciutadans. Aquest afany de milloras agita sens parar á las repúblicas americanas, y no las perturba: l’ambició de poder deixa en ellas lloch á l’afany de ben estar, passió més vulgar, pero menys perillosa. Es opinió generalment admesa en América, que la existencia y duració de las formas republicanas en aquell continent depén de la existencia y duració del sistema federatiu. Una gran part de las miserias en que’s negan los nous Estats de la América meridional, s’atribuheixen á que s’ha volgut establir alli grans repúblicas, en compte de fraccionarhi la soberanía.”
Determinada la naturalesa y carácter de la organisació particularista, que’l meteix Tocqueville resumeix en aquesta frase: “La Unió es lliure y felís com una nació petita; gloriosa y forta com una de gran,” y de la que’l primer orador dels Estats-Units, Daniel Webster, en un moment solemne va deixarnos la definició poética, pintantnos las diferencias entre’ls distints pobles que forman la Confederació americana com “una agradable varietat en mitj d’un aire general de familia” y resumintla en lo vers llatí:
“Faties, non omnibus una, Nee diversa tamen, qualem decet esse sororum.”
anem ja á veure los distints graus que pot tenir la organisació de que’ns ocupem, y las diferents formas que pot pendre.
Al tractar d’establirse en Nort-América un gobern general que unís á las varias Colonias que havian lograt emanciparse de la Gran Bretanya, lo floret d’homens eminents que va produhir aquella revolució, la més profitosa y fecunda dels temps moderns, va escorcollar tots los antecedents que oferia la historia dels diversos pobles, al objecte de treuren la ensenyansa que fós aplicable á la organisació de llur pays.
Durant lo periodo que va preparar la guerra de la independencia y tot lo temps que va durar aquesta, las Colonias formavan una Lliga, que no arribava á tenir organisació permanent, puig tots los assumptos d’interés comú se tractavan en un Congrés, ó millor Diéta, que’s reunia accidentalment, y quals resolucions no tenian més forsa que la que’ls concedian los poders de cada Colonia, més ó menys efectiva segons fossin més ó menys apremiants las necessitats de la defensa que cada una sentia.
Prompte degueren las Colonias convencers, de que una Lliga purament accidental no’ls bastava, y lo meteix Congrés que va redactar la célebre “Declaració de Independencia”, va preparar un projecte de Confederació, que va ser aprobat al cap de poch més d’un any. Mes, per moltas esperansas que hagués fet concebir, la nova forma de unió no va pas satisfer las necessitats que’s sentian. Lo Congrés que creava podia tenir iniciativa, pero no disposava de medis pera fer práctichs sos resultats. Se li havian encarregat atribucions, pero no se li havia dat poder pera exercirlas. Las lleys que’l Congrés dictava no tenian sanció efectiva, puig los encarregats de executarlas y aplicarlas eran los poders dels Estats particulars. Si algún d’aquestos se negava ó feya l’orni, lo Congrés no podia fer res més que reclamar la ajuda de las forsas dels demés confederats, y si’ls poders d’aquestos s’hi prestavan, declarar la guerra al desobedient ó descuidat. “La Confederació, com deya perfectament Hamilton, si havia de fer cumplir rigorosament sas disposicions, devia substituhir la violenta y sanguinaria acció de la espasa, á la suau influhencia de la magistratura.”