En vista de tal situació, tota la munió d’homens eminents de las Colonias va dedicarse al travall que hem indicat més amunt. Agrupats al entorn de la gran figura de Washington, y alentats per la honradíssima experiencia de Franklin, van proposarse dotar á llur pays d’una organisació més estable, que garantís totas las llibertats compatibles ab las funcions dessembrassadas del gobern, y’l resultat de llurs travalls fou l’Estat compost, tal com se conté en la Constitució que porta avuy ja un sigle de vida. Pera arrivar á tal resultat, degueren ferse grans esforsos, y mentres en la Convenció federal y en las dels diversos dels Estats se davan mostras notables de bon sentit y de coneixement de la historia per homens com Madison, Wilson, Hamilton, Morris, Rufo king, Randolf, Marshall y altres, dos d’aquestos, Hamilton y Madison, junt ab Jay, logravan condensar la essencia de las doctrinas de llibertat y particularisme en los vuitanta cinch números deThe federalist, que forman lo més complet tractat de dret polítich federal, y son mirats encara avuy com la Biblia política de la Unió americana. Tots ells consultavan la historia, y no hi trobavan altra cosa que Lligas y Confederacions que no havian arrivat á sistematisarse. Examinavan las Lligas de la antigua Grecia, especialment la Aquea, las Confederacions dels Cantons suissos y de las set Provincias unidas dels Paísos Baixos, las agrupacions de las Ciutats anseáticas y de algunas de las germánicas é italianas, y no’ls satisfeyan; dirigian de fit á fit la mirada al feudalisme, y sens fer cas de las preocupacions de la filosofía d’Europa, inspirada tal volta per monarcas poderosos, veyan en ell llavors que podian aprofitarse, las recullian ab amorós cuidado, y ab tots aquestos datos preparavan una organisació nova. Un cop la tingueren embastada, ab tot y que’l conjunt era un agregat de tranzaccions entre’ls distints punts de mira dels que havian contribuhit á formarlo, tots lo defensaren ab calor. Pera dar idea de aquestas defensas, traduhirém lo final d’un dels discursos que James Wilson va dirigir á la Convenció de Pennsylvania. “Per ma part, digué, al contemplar aquest sistema, me perdo admirat de sa grandesa. Al adoptar aquesta organisació alsem temples á la llibertat en tota la terra. Del éxit que logri l’América en aquest combat per la llibertat, dependeixen los esforsos dels homens valents é il·lustrats dels demes payssos. Las ventatjas no’s reduhirán als Estats-Units, sinó que enlairarán los cors nobles que en Europa suspiran per la llibertat. Los princeps, pera conservar llurs subdits, se veurán obligats á concedirlos una part dels drets que’ls tenen usurpats desde molts sigles, y d’aquest modo servirem als alts designis de la Providencia, afavorint la multiplicació dels homens, y llur progrés en intel·ligencia y llur avens en felicitat.”
De lo que acabem d’exposar se’n desprén, que’ls fundadors de la Unió americana veyan ben clars los distints graus y diferents formas que pot tenir la organisació particularista, compresa desde la separació total de diversos Estats, fins á la unificació completa. Llurs ideas, no obstant, van tenir ben poca ressonancia en Europa, exaltada pels somnis y desvaris de la revolució francesa. De moment van ferse algunas traduccions al francés deThe federalist: mes, encara que’l célebre Talleyrand s’hi entussiasmes fins el punt de recomanar calorosament son estudi al Duch d’Aranda, embaixador d’Espanya á Paris, no va tenir la menor influencia en la marxa dels successos. La revolució francesa havia posat á tot Europa en una pendent, en la que no podia deturarse, y devia cumplirse la profecia de Washington, que no feya més que expressar la idea de sos més il·lustres compatricis, al escriure en octubre de 1789, quan encara la revolució no havia entrat en la via de las exageracions que devian ofegarla, las següents paraulas: “Desitjo enganyarme; pero si no he comprés malament á la nació francesa, se vessará molta sanch, y acabará sent víctima d’un despotisme pitjor que’l que s’alaba de haber tirat per terra.”
Passada la revolució, va estudiarse seriament la organisació americana, al ser restaurada la Confederació germánica en 1815. Llavoras va sistematisarse lo particularisme, distingintse tres graus de concentració, ó siguin: la Lliga, la Confederació d’Estats (Staatenbund), y l’Estat federatiu ó compost (Staatenstaat).
La Lliga, purament temporal y pera objectes determinats, no pot pendres com forma definitiva de una organisació nacional, puig que es propia d’Estats que no vulguin limitar permanentment llur independencia. Los que forman una Lliga poden abandonarla sempre que’ls convingui ó vulguin, en us de llur autonomía. La Confederació d’Estats y l’Estat federatiu son las duas formas propias dels pobles que volen viure units y formant un conjunt nacional, sens unificarse ni abdicar més que una petita part de llur independencia. Una y altra són formas definitivas de organisació, y segons los autors alemanys que van fer los estudis de que acabém de parlar, la diferencia que va de la Confederació d’Estats al Estat federatiu, consisteix en que la primera té per fi essencial y exclusiu la llibertat exterior ó independencia del conjunt dels Estats confederats, en tant que’l segón s’exten á materias de política interior dels distints Estats.
Aquesta classificació, trasplantada de Alemania á Suissa per L. Snell, va ser la que’s tingué en compte al convertir la antigua Confederació dels Cantons en Estat federatiu. La latitut de la definició d’aquest fa possible un grau molt avansat de centralisació, y per aixó sens dupte va acceptarla ab afany lo partit que s’anomenava radical y s’inspirava en las teorias autoritarias dels revolucionaris francesos.
Molt millor que’ls alemanys y radicals suissos, va sistematisar lo particularisme l’avans citat Freeman, que no sóls va interpretar ab molta fidelitat los punts de vista americans, sinó que va fer directament un estudi profundo de totas las organisacions particularistas que’ns presenta la historia, comensant per las lligas fenicias y gregas, y acabant per las Confederacions que avuy subsisteixen. Segons l’autor inglés, los dos graus de federalisme, que anomena Confederació d’Estats y Estat compost, se distingeixen no sols en la essencia de las atribucions que’s confereixen al representant del conjunt, sino també en la forma d’exercirlas. En la Confederació, lo poder general tracta sóls ab los goberns dels Estats particulars, que están encarregats de la execució de sas disposicions, y en l’Estat compost, lo poder general no sóls tracta ab los goberns particulars, sinó que exerceix jurisdicció sobre’ls ciutadans, y pot fer executar sas disposicions directament, disposant al efecte de poder executiu y tribunals organisats. Aquesta classificació está completament d’acort ab los autors deLo federalistay ab tots los tractadistas notables de dret polítich de Nort-América y de la moderna Suissa.
Sabem ja quina es la naturalesa y quins los carácters de la organisació particularista en los diversos graus de cohessió entre’ls membres que la forman. De tots ells, lo més perfecte es l’Estat compost ó federatiu, que conservant totas las ventatjas als Estats petits, los fa tan poderosos y gloriosos com los grans, tenint sobre d’aquestos la ventatja de que pot extendres indefinidament.
De tot lo que acabem d’exposar se’n desprén, que desde l’Estat unitari fins á la separació completa de las regions, pot la organisació política tenir distints graus de cohessió que en llur conjunt prenen los noms de associació d’Estats, y tenen per base lo federalisme ó particularisme. Quan lo grau de cohessió no passa de una aliansa temporal y dependent de la voluntat dels que la forman, lo nom de Lliga es lo que correspón á una agregació que no arriva á tenir carácter de nacionalitat. Quan la aliansa es definitiva y crea órgans que representin lo poder del conjunt, més ab relació ab las necessitats de defensa que no pas pera qüestions de ordre interior, no tenint aqueix poder jurisdicció directa sobre’ls individuos, ab los quals sóls pot comunicarse per intermediació dels poders dels Estats associats, lo conjunt reb lo nom de Confederació d’Estats. Quan los órgans creats per la aliansa definitiva representan lo poder del conjunt, ab relació aixís á las necessitats de la defensa exterior com de la garantía de certs drets y llibertats en lo interior, y están aqueixos órgans del poder central prou desenrotllats pera poder exercir en las materias que tenen encarregadas jurisdicció sobre’ls Estats particulars y directament sobre’ls individuos de que aquestos se componen, la agrupació porta lo nom de Estat compost ó Estat federatiu.
Per poch que’s reflexioni, apareixerá clar, que totas las ventatjas que havem indicat son fillas de la conformitat de la organisació particularista ab las ensenyansas de la naturalesa. Aspirant, no á la uniformitat, sinó á la unió, emplea los medis que portan á aquesta, y rebutja los que poden produhir aquella. No cerca res per la imposició, y ho espera tot de l’associació. Essent lo contrari del sistema de opressió, que segons gráfica expressió de Herbert Spencer, surt del militarisme, sa forsa principal es l’industrialisme, y fugint del régimen de cooperació forsada, que va acompanyat de la desigualtat de classes, tendeix á la cooperació voluntaria basada en llur igualtat legal.
La associació, aplicada á la organisació del Estat, produheix los meteixos beneficis que la companyía entre’ls individuos. Aixis ho vegeren los reys absoluts, quan pera defensar llur poder amenassat establiren entre ells los que’n digueren santas aliansas. Lo meteix que feren los reys pera robustir l’absolutisme, poden fer los pobles pera garantir llurs llibertats. Lo difícil era trobar la manera, y aquesta la dona la organisació particularista. Lo particularisme es la verdadera santa aliansa, puig que establint y garantint los drets y llibertats de totas las individualitats y agrupacions que en l’Estat se contenen, desembrassa’l camí que porta cap á la perfecció de las societats y pobles.
La organisació particularista pot adoptar qualsevol sistema de gobern.– Pera decidirse atén á las circunstancias en que’s troban los pobles.– Necessitat que té’l particularisme de distints matissos.– Los distints matissos son la forsa del unitarisme.– L’Estat compost pot emplear totas las garantías de que disposa l’Estat simple, y ademés las especials del sistema en que’s basa.– Exemples trets de Confederacions existents.– Estat compost de dos graus y de més de dos.– Regla á que han de acomodarse los Estats compostos de més de dos graus.
La organisació particularista pot adoptar qualsevol sistema de gobern.– Pera decidirse atén á las circunstancias en que’s troban los pobles.– Necessitat que té’l particularisme de distints matissos.– Los distints matissos son la forsa del unitarisme.– L’Estat compost pot emplear totas las garantías de que disposa l’Estat simple, y ademés las especials del sistema en que’s basa.– Exemples trets de Confederacions existents.– Estat compost de dos graus y de més de dos.– Regla á que han de acomodarse los Estats compostos de més de dos graus.
Lo sistema particularista, aplicat á la organisació política social, es tan flexible, que pot acomodarse á qualsevols moments y circunstancias. La associació d’Estats lo meteix se pot establir entre repúblicas que entre monarquías: lo poder general ó gerencia pot ser desempenyat per un rey ó per una aristocracia; per un sol ó per molts en representació de tots. Basat lo sistema en un ordre de ideas completament distint del que inspira al unitarisme, té aptitut pera pendre no sóls totas las formas en que aquest se manifesta, sinó moltas més encara. Pera convencers basta recordar que son principi directiu es lo reconeixement y consagració de la varietat.
Lo vigor y robustés del sistema particularista consisteixen precisament en la armonisació de tots los interessos. No olvida jamay los precedents histórichs, y á n’ells enmotlla’l dret en cada pays. Si’s troba ab una monarquía forta, arrelada en la conciencia popular, y capás, per tant, de ser element de cultura, la respecta. Si’s troba ab que predomina la tendencia republicana, li dona medis pera organisarse sólidament. En aquest punt té moltas més facilitats d’adaptació que l’unitarisme, puig mentres aquest no respecta’ls fets sino quan no se sent prou fort pera destruhirlos, lo particularisme té per principi aprofitarlos y ferlos contribuir al resultat que’s proposa.
Lo nostre sistema, eminentment práctich y positivista, no pot dir may per endavant quin régimen adoptará, puig que aquest ha de ser sempre lo que las circunstancias aconsellin. D’aqui ve, que en lo camp catalanista nos hi juntem los que de més distinta manera opinem en altras materias. Lo llás de unió es lo particularisme, dins del qual hi caben molts més matisos que dins del unitarisme á causa de sa major elasticitat.
La diferencia de matisos no sóls cap dins del nostre ordre general de ideas, sino que li es completament necessari. Podriam apoyar aquesta afirmació en multitut de rahons, pero nos reduhirem á exposar las més culminants.
Avans del triunfo del nostre sistema, necessitem la diferencia de matisos pera prepararlo. Las grans transformacions no’s fan jamay de cop y volta, sino que venen per llurs passos contats. A mida que las nostras ideas avansarán, apoderantse dels cors y de las intel·ligencias, s’anirán traduhint en fets práctichs é introduhintse en las institucions. Pera influhir en lo cambi, necessitem tenir adeptes en tots los camps. Mentres hi hagi monarquía, á sos partidaris toca la part més visible de la tasca. Ells són los que han de facilitar lo camí á las innovacions. Demá que hi hagués república, la iniciativa’ns correspondria als republicans. Las societats no avansan jamay á salts. Los que fan en circunstancias anormals ó en temps de revoltas, han de tornarlos luego endarrera. Lo progrés va conquistant lo terreno pam á pam, caminant á passos curts, y sols quan ha assentat be’l peu pot sostenirse en la nova posició guanyada.
Després del triunfo necessitariam aixís meteix los diferents matisos pera la conservació de las institucions particularistas. Es lley de la historia, que una acció enérgica vagi seguida de una reacció equivalent. Lo desengany segueix sempre á la possessió de lo que més s’ha desitjat. Són, donchs, precisos distints matisos pera poder anar seguint á la opinió en sos entussiasmes y defalliments. Quan vulgui avansar depressa, ha d’haverhi particularistas revolucionaris que’s trobin en aptitut de satisfer aquest desitj de la opinió; quan, cansada del esfors, vulgui reposar, han de venir particularistas conservadors á consolidar las conquistas fetas durant lo periódo del entussiasme.
Aixis ho fa l’unitarisme, que en la diferencia de matisos troba la forsa que l’aguanta durant sigles. Sap ben bé que la nostra época está caracterisada per l’afany de novetats, y disposa d’elements pera procurárlashi. Mentres la monarquía té condicions de vida, l’unitarisme pren la forma de partits monárquichs, conservadors y avansats, que rellevantse quan es necessari van emmotllantse á las exigencias del moment. Si veu que la monarquía decau, no li faltan partits republicans que proclamarán la república, y que dintre de ella avansarán ó retrocedirán segons convinga. Tots aqueixos matisos, monárquichs y republicans, conservadors y avansats, convenen en lo punt de vista comú, de la unitat del Estat y de la tendencia á la igualtat. Aixis veyem que l’Estat passa de la una á l’altra forma de gobern; dels uns als altres principis directius, sens sortirse jamay del ordre general de las ideas unitaristas, que són lo llás d’unió entre’ls que més discordants se presentan en materias d’interés secundari.
La necessitat dels diversos matisos nos la confirma la experiencia de successos ocorreguts fa pochs anys en la nostra nació meteixa. Afavorit per las circunstancias, va arrivar al poder un partit que’s deya federal y que, per lo tant, devia representar un dels matisos del particularisme. Aquest partit tenia lo defecte de ser exclusivista. No admetia que poguessin ser federalistas sinó’ls revolucionaris avansats, y no’s proposava més que ferse eco d’una sola de las classes de la societat.
Arrivat al poder, va succehirli lo que hauria degut preveure. La opinió, cansada de la acció, va sentir prompte necessitat de reaccionarse, y ni temps va dar als que’s deyan federals pera intentar plantejar alguna institució de las que tenian en lo programa. La impotencia de la república li feya anyorar la monarquía, y si una militarada va preparar la restauració, un pronunciament va consumarla. Al caure, lo partit federal exclusivista va arrossegar en sa caiguda fins la esperansa de tot particularisme. Com que no hi havia cap matís d’aquest que representés la reacció ni la monarquía, la revolució y la república van ser substituhidas per la reacció monárquica-unitarista. ¡Quan diferent hauria sigut la solució, si lo particularisme hagués tingut tants matisos com l’unitarisme! Podria haver vingut la reacció; podria haver sigut tirada á terra la república, pero la tendencia de sos destructors no s’hauria separat del ordre general de ideas que hauria enllassat als diversos matisos del particularisme. La reacció monárquica hauria sigut tal vegada més afortunada que la acció republicana, y hauria entrat en lo camí que aquesta no va saber ó no va poder empendre.
Per lo dit se pot veure ben clar quina ha de ser la situació dels particularistas dins del ordre general de ideas que uneix als que de més distinta manera pensan en altras materias. Ningú de nosaltres té d’abdicar de las que millor li semblin pera’l bé del pays, com no abdica de cap de las sevas lo qui milita en qualsevol dels cent y un matisos del unitarisme. No sóls no te d’abdicar d’ellas, sino que’l deber seu es lo de propagarlas y fer prossélits. Lo que hi ha, es que té de considerarse com formant part d’una meteixa familia ab tots los que aspiran á la nova organisació del Estat, ni més ni menys que’n forman també una sola los unitaristas. Aixis com aquestos, pensin com vulguin en altras materias, se troban més aprop dels que tenen lo matís més oposat que dels particularistas que en altras materias pensan com ells, aixis també nosaltres hem de trobarnos més aprop dels que participan del nostre ordre general de ideas, sigui lo que sigui llur matís, que no pas dels unitaristas que en altras qüestions coincideixen ab los nostres punts de vista.
Mes, avans de prosseguir, no podem deixar de fer notar, que entre’ls varis matisos particularistas, las diferencias han de ser precisament menys fondas que entre’ls unitaristas. Aquestos, tenint per guia lo principi que’n diuhen filosófich de la uniformitat absorvent, han de ser més intranzigents que’ls que tenim per norma la llibertat productora de varietats. Los particularistas dem importancia secundaria á cosas que’ls unitaristas consideran capitals. Pera nosaltres, en tota organisació política social, lo essencial es lo fondo, puig sabem que la forma es filla sempre de las circunstancias: ells donan tanta importancia á la forma, que fins lo fondo l’hi sacrifican moltas vegadas. Nosaltres, partidaris de la varietat, som per principis tol·lerants: ells, apassionats de la uniformitat, per forsa han d’aburrir la tol·lerancia. Lo verdader particularista respecta y aplaudeix las manifestacions de la activitat més oposadas á la propia, puig veu en ellas elements de lluyta que favoreixen lo progrés: l’uniformista ha de veure en tot lo que s’oposa á sos ideals una protesta, que te d’ofegar avans de que prengui consistencia.
D’aquí prové que entre nosaltres poguem entendrens los que més separats sembla que’ns trobem, veyent moltas vegadas ab sorpresa que coincidim en apreciacions y desitjos; cosa que no pot succehir jamay als unificadors. Mes, si’l fet nos sorprén, no es pas perque no sigui llógich; es perqué estem acostumats á mirar las cosas á través del prisma unitarista. La llibertat es una aspiració natural al home, es un sentiment general. ¿Qué té d’estrany, donchs, que la llibertat nos uneixi?
Deixant ja aquesta digressió, que hem cregut nessessaria ó al menys útil per contribuhir á la demostració de la flexibilitat del particularisme, tornem á pendre’l fil, y seguim presentant las probas directas de la meteixa.
La elasticitat de la organisació particularista no sols se troba en sas condicions especials, sinó en sa aptitut pera adaptarse de més á més tots los recursos del unitarisme. La associació d’Estats, en general, y l’Estat compost, en particular, emplean ab éxit complet totas las garantías que ha imaginat l’unitarisme al objecte d’armonisar los interessos contradictoris que’s manifestan en tota agrupació social.
Recordis que en l’Estat compost ó associació d’Estats, cada un dels membres conserva las atribucions de la soberanía de que no s’ha després en pró del conjunt, per lo qual al organisarse, pot cada un adoptar tots los medis de que disposa l’unitarisme pera la garantía de la llibertat y del ordre. Si’s creu que la divisió de poders es convenient, se divideixen; si’s vol lo sistema representatiu, s’emplea; si las condicions del pays y sos interessos histórichs recomanan lo parlamentarisme, cap inconvenient hi ha en establirlo. Los membres d’un Estat compost poden ser monarquías absolutas ó constitucionals, ó repúblicas aristocráticas ó democráticas. En la Confederació imperial germánica, per exemple, hi ha monarquías constitucionals, com Prussia, Baviera, Wurtenberg, etc., y ciutats lliures ó repúblicas com Hamburg, Brema y Lubeck: en la Confederació republicana suissa, hi ha Cantons de democracia pura, com Uri, Unterwalden, Glarus y Appenzell, en los quals tot lo poble se reuneix com á l’Agora grega ó al Foro de Roma, pera darse directament las lleys; Cantons de régimen representatiu com lo Tessino y Friburg, y Cantons de gobern entremitj de la democracia pura y’l sistema representatiu, vivint en una y altra Confederació perfectament units tots los membres á pesar de tals diferencias.
La flexibilitat de que disposa l’associació d’Estats ó Estat compost, no sóls li permet emplear tots los medis y garantías de que disposa l’Estat simple, sino que sa propia organisació li dona moltas més facilitats que no té aquest. A Suissa, per exemple, ahont s’han volgut perfeccionar las prácticas democráticas, lo poble de molts Cantons intervé directament en la confecció de las lleys y en lo gobern per medis tan eficassos com lo Veto, lo Referendum, la Iniciativa y’l dret de revocar los Consells llegislatius ó executius. Alli, la autoritat executiva acostuma estar confiada á un cos col·legiat, que resol las qüestions de gobern mediant deliberació y votació, mentres que en la Unió americana lo poder executiu de cada Estat, á imitació del gobern general, es exercit per un Gobernador. En los Estats de las Confederacions germánica, austro-húngara y nort-americana, la regla pera’ls poders llegislatius es lo sistema de duas Cámaras, en tant que en los Cantons suissos predomina lo de la Cámara única. Los diferents medis que s’han ideat pera donar representació proporcional á las minorías en los cossos oficials, s’ensajan ab molta més facilitat y eficacia en los Estats compostos que en los simples. Gracias principalment á las Confederacions existents, podrem saber dins pochs anys quin resultat donan lo qüocient electoral, lo vot acumulatiu, las llistas electorals de partit, lo vot limitat, y algunas altras combinacions que preocupan avuy als que estudian aquestas materias. En alguns d’ells s’está ja fent la proba, y’s fa ab serietat: no com la que, per ben pareixer davant de las demés nacions, han intentat los polítichs de Madrid ab lo vot limitat establert pera la elecció de diputats en las circunscripcions, logrant sóls que, si al extranger se fes cas de las farsas que representan, caigués lo descrédit damunt d’aquella combinació, que pot contribuhir á solventar lo problema de donar representació proporcional á totas las manifestacions de la vida dels paysos.
La organisació de las associacions d’Estats permet que se garantisin eficasment los principis directius dels meteixos. Quan s’associavan los reys, asseguravan llur absolutisme prestantse los uns als altres la forsa de que aislats no disposavan. Quan s’extengui l’associació dels pobles, se solidarán las llibertats de tots aquells que s’aprofitin d’aqueix sistema de organisació. “La unió fa la forsa,” diu l’antich adagi, y la unió no’s consegueix sino per lo sistema particularista. La unitat forsada, lluny de produhirla, enerva las voluntats: la unificació aniquila la virilitat d’aquells sobre quins pesa.
La potencia de la associació aplicada al Estat es tan gran, que siguin los que siguin los principis que vulguin assegurarse, se fan ab sa ajuda forts y robustos. La Confederació germánica va formarse principalment ab miras guerreras, y es la agrupació més forta del continent. Los Estats Units de América van associarse pera engrandirse pacíficament y garantir la llibertat de sos pobladors, y avuy s’extenen ja del Atlántich al Pacífich, y del Canadá á Méjich, y las institucions lliures son la regla de tota aquella part de món. Los Cantons suissos cercan avuy en la agrupació la possibilitat de fer un ensaig de democracia, y las prácticas d’aquesta s’han portat á un extrem inconcebible pera’ls Estats unitaris. Lo principi es lo meteix en tots aquestos exemples. Los resultats son fills de la forsa de la associació aplicada á la organisació política.
La flexibilitat de l’associació d’Estats, ademés de permetre y favorir que cada un dels associats pugui emplear en son régimen interior totas las garantías que s’han ideat en l’Estat simple, y algunas més que aquest jamay podrá ni tant sóls ensajar, té la facilitat de poderlas establir en lo poder general de l’associació. Aquest, en efecte, pot dividirse en las tres brancas, llegislativa, executiva y judicial, fent á cada una distinta é independent de las demés, y pot aplicar á totas los principis més avansats del art de gobernar los pobles.
La separació del poder llegislatiu en duas Cámaras quasi s’imposa per la naturalesa meteixa de l’associació. En l’Estat compost se mouhen sempre dos interessos ben desllindats: l’interés de la generalitat, y’ls especials dels membres associats; quals interessos son la base de las duas Cámaras, de las quals la una representa los generals ó nacionals, y l’altra, los particulars dels distints Estats. La Cámara general ó popular pot ser filla lo meteix del sufragi universal que del limitat, dantse ó no en sa composició representació proporcional á las minorías per qualsevol de las combinacions que havem indicat. La Cámara especial ha de ser la expressió de las corporacions organisadas, dantse si se vol, sóls representació á las oficials, ó extenense á las de totas classes.
Lo poder executiu, lo meteix pot ser exercit per un emperador ó monarca que ocupi’l lloch per dret hereditari y sigui irresponsable de sos actes, que per un president ó consell responsables, designats temporalment per votació directa ó indirecta. De tot se’n presentan exemples, y cada pays pot imitar aquell que més s’avingui ab sa historia y millor respongui á sas necessitats. Si’s vol lo sistema representatiu, se fan los poders independents l’un de l’altre, y las autoritats de cada un d’ells són directa ó indirectament responsables. Si’s vol lo régimen parlamentari, s’estableixen las relacions convenients entre’ls distints poders, y al davant del executiu s’hi posa una entitat irresponsable, emperador, rey ó president, que desempenyi las funcions del gobern per medi de secretaris ó ministres subjectes á responsabilitat.
Y lo meteix podriam dir del poder judicial que ha d’aplicar las lleys que obligan als membres de tots los Estats associats. Lo meteix pot estar representat per tribunals de dret responsables, que per jurats que resolguin segons llur conciencia, sens deure compte á cap poder de la terra, y la elecció d’uns ó altres, tant pot confiarse al poble directament, com al poder executiu ab aprobació d’una part del llegislatiu, com á las Cámaras d’aquest. Tot cap dins de la organisació particularista sens alterarla essencialment. Filla del reconeixement de las varietats, en res renega de son orígen.
Y encara no’s detura aqui la flexibilitat del sistema de associació d’Estats. Aquesta pot tenir sóls dos graus, com succeheix per regla general, dividintse las atribucions de la soberania entre’ls Estats particulars y’l conjunt d’aquestos, ó pot tenirne més de dos. Comparantla ab una institució de dret característica de la nostra terra, direm que en los casos en que convingui, en la organisació particularista, com en l’enfitéusis de Barcelona, ademes de las senyorias directa y útil, pot havernhi de mitjanas. Si á algun dels Estats associats li convé fer nous establiments en favor de agrupacions més reduhidas, fa com l’enfitéuta barceloní, y las sub-estableix. Aixis succehia, per exemple, á Suissa, ahont lo Cantó dels Grisons era un compost de varias Lligas, y’l del Valais, de varias decenas; aixis tendeix á ferse en cada un dels membres del imperi de Austria-Hungria, quals respectivas regions desitjan aumentar la relativa autonomia de que gosan. En los casos en que existeixi dins de la associació d’Estats la que anomenarem soberanía mitjana, las divisions interiors de cada membre han de ser oficialment desconegudas del conjunt, de la meteixa manera que las divisions interiors de la associació en general són diplomáticament ignoradas per las potencias extrangeras. Cada un dels Estats associats de per si s’organisa de la manera que millor s’acomoda ab las necessitats é interessos de sos elements, y ab tal de que ab sa organisació no destruheixi cap de las cláusulas de la Constitució general, ni aquesta ni ningú té’l dret de fiscalisar sos actes. Basta que al davant de sos co-associats se presenti lo Estat formant un tot als efectes constitucionals, pera que pugui funcionar ab desembrás l’associació.
Inútil es que diguem que’l sistema particularista será tant més fecundo y abundós en fruyts civilisadors, quant més aprofiti la flexibilitat que sas condicions naturals li permeten pera acomodarse á las formas que la ciencia política recomana. Per la nostra part, si hagués d’establirse á la nostra terra, travallariam pera que la organisació que’s dés al particularisme se basés en tots los avensos polítichs socials compatibles ab las condicions históricas del nostre poble, entenent per tals condicions, sos antecedents, son estat actual y sas aspiracions pera’l pervenir.
La divisió de la soberanía es la base del Estat compost.– Duas missions capitals del Estat.– Vida exterior y vida interior.– Lo referent á la primera correspón al poder general.– Guerra y diplomacia.– Garantía de las llibertats y de llur ordenat exercissi.– Diferents maneras de exercir lo poder general aquesta garantia.– Serveys generals.– Diferents sistemas pera la concentració de algunas brancas del dret privat.– Atribucions dels Estats particulars.– Tenen totas las de que no se han després en pro del Estat general.
La divisió de la soberanía es la base del Estat compost.– Duas missions capitals del Estat.– Vida exterior y vida interior.– Lo referent á la primera correspón al poder general.– Guerra y diplomacia.– Garantía de las llibertats y de llur ordenat exercissi.– Diferents maneras de exercir lo poder general aquesta garantia.– Serveys generals.– Diferents sistemas pera la concentració de algunas brancas del dret privat.– Atribucions dels Estats particulars.– Tenen totas las de que no se han després en pro del Estat general.
Hem dit que la base del sistema de associació d’Estats es la divisió de la soberanía, que té de destriarse en las varias atribucions que la componen, encarregantne algunas al Estat general ó gerent del conjunt, y quedantse’ls Estats particulars ab las restants. Anem á veure si poden donarse algunas reglas pera fer la tria y repartició.
Un Estat, com tots los sers naturals ó jurídichs, desde lo moment que gosa de personalitat propia, té duas missions capitals que cumplir. La primera comprén tot lo que’s refereix á sa vida íntima; la segona tot que’s té que veure ab sa vida exterior. Negada la possibilitat de que tota la humanitat y tota la terra formin un sol Estat, han de coexistirne varis, y puig que’ls Estats son conjunts d’homens, necessaria y precisament han de relacionarse los uns ab los altres. Aixis com no’s concebeix l’individuo sinó formant societat ab altres individuos, tampoch se pot imaginar un Estat aislat de tots los altres.
La associació d’Estats té com un de sos objectes donar al conjunt de molts de petits las condicions d’un de gran, sens que hagin de renunciar á las ventatjas que’ls són propias, y perdent, per contra, las desventatjas que de llur petitesa se originan. Los Estats associats van á ferse forts per medi de la unió. Pera alcansar aquest resultat, al dividirse las atribucions de la soberanía, deuhen encarregarse al conjunt ó Estat general totas las que son indispensables pera la vida exterior de la Confederació. Aquesta ha de presentarse unida y compacta davant de las altras nacions, que han d’ignorar diplomáticament la existencia de las varietats interiors.
Tan essencial es que’l poder general estigui encarregat de tot lo referent á la vida exterior de la associació d’Estats, que d’altra manera no’s compendria la existencia d’aquesta, com no’s comprén una companyía entre individuos sens gerent que la representi. Lo primer dels objectes socials es utilisar la potencia que resulta de la concentració dels esforsos dels associats pera la consecució dels fins comuns que’s proposan, vencent las resistencias exteriors que lograrian deturar ó dificultar la marxa dels meteixos elements si estessin aislats. La idea de associació no acut jamay al enteniment del que se sent prou fort pera sortir victoriós en la lluyta per la vida: los que tenen conciencia de llur debilitat son los que pensan en associarse. Tota associació, donchs, naix ab lo propósit de vencer obstacles ó de dominar resistencias, y la associació d’Estats no es pas una excepció de aquesta regla. Los Estats petits s’uneixen pera imposar respecte als Estats grans, evitant aixis que puguin engolírsels ó imposársels.
La concentració de las atribucions relativas á la vida exterior corretgeix, ademés, los més perillosos defectes dels Estats petits. Aquestos son propensos á criar faccions interiors, que lluytant entre ellas s’apassionan moltas vegadas fins á encegarse. Pera cada una d’ellas l’interés suprem del món se reduheix á dominar á las contrarias, y ab objecte de conseguirho no tindrian reparo en buscar auxiliars en los extrangers. Aquestos, sobre tot si són poderosos, coneixent los defectes dels Estats petits, están sempre amatents á lo que passa en llur interior, y no perden ocasió que’ls permeti intervenirhi. Si las faccions vensudas no pensessin en demanar ajuda als poders vehins, aquestos trobarian medi de insinuarsels. Aprofitant los moments en que la desesperació treu lo coneixement, los farian cáure en lo parany, y comensant per quebrantar la forsa de l’associació, acabarian per imposarse á tots sos membres. Totas las Lligas ó Confederacions que no han tingut concentradas en l’Estat general las atribucions relativas á la vida exterior; totas aquellas que han deixat á llurs membres en disposició de tractar directament ab los poders extrangers, han sigut víctimas d’aquestos. Aixís van acabar las Lligas gregas; aixís van ser dominadas las unións que s’havian format en la edat mitjana. De las que existian á Europa sóls pogué salvarse la Confederació suissa, gracias á un conjunt extraordinari de circunstancias favorables, no sens haver estat cent vegadas á ran de la perdició. Avuy, per fortuna, aquesta Confederació ha entrat ja en la via que ha de resguardarla de tals perills, y desde fa ja anys se presenta formant un tot nacional davant de las potencias extrangeras, tenint assegurada sa independencia per la concentració de las atribucions relativas á la vida exterior en l’Estat federal, representació de tots los Cantons que’l constituheixen.
La vida exterior d’un Estat presenta aspectes molt variats que dependeixen de la classe de relacions que sosté ab los demés Estats. Desde la situació de guerra oberta, fins á la que’s condensa en las fórmulas de bona cortesía diplomática, poden aquellas relacions presentarse de cent maneras distintas. Gracias al avens del dret internacional, que sab ja respectar al element civil dels pobles que están en guerra, ni durant aquesta arriban á rompres del tot los llassos internacionals. En temps de pau, los Estats independents tenen constantment necessitat de tractar y contractar entre ells, y avuy fan convenis comercials, demá de propietat literaria ó artística, passat demá de extradició de criminals, etc., etc.. Si las posicions respectivas ho aconsellan, contreuhen aliansas ofensivas ó defensivas, y pera aumentar lo benestar general, se posan d’acort pera las comunicacions internacionals, postals y telegráficas, pera’l curs de la moneda, pera lo respecte mútuo de llurs ciutadans, y pera cent altres objectes, que van aumentant á mida que’l progrés avansa.
De totas aquestas relacions ha de cuidar lo poder general en una associació d’Estats. Ell ha de ser l’únich encarregat de declarar la guerra y de fer la pau, dirigint al efecte la diplomacia, y cuidant dels medis que han de fer respectar sas decisions. A n’ell li toca exclusivament la facultat de tractar y contractar, podent entrar en convenis, aliansas y convencions, siguin de la classe que siguin.
La direcció y organisació de la forsa armada, aixís de mar com de terra; la recepció dels enviats extrangers y la designació y direcció dels que l’Estat tingui prop de las nacions extrangeras; la regulació del comers exterior y de totas aquellas materias que s’hagin de cuidar per més d’una nació, són atribucions de las que’ls Estats associats han de despendres en favor de llur representant. Aquest es l’únich que ha de portar la veu de tots quan aquesta veu ha de traspassar las fronteras.
No vol aixó dir que’ls Estats associats no puguin imposar limitacions al general en aquestas materias: vol dir, si, que aquestas limitacions han de ser purament interiors. Poden, per exemple, restringir al Estat general la facultat de tenir grans exércits y poderosas esquadras, arrivant fins á prohibirli que’ls sostingui permanents, com succeheix en la Confederació suissa, ó amidantli’ls recursos, com fa la Unió americana. Poden fixarli las bases de la política internacional que ha de seguir, reservantse los Estats associats la intervenció directa en ella per medi de llurs representants, com fa la mentada Unió, que subjecta la acció diplomática del President á la aprobació y consentiment del Senat, format per los delegats dels cossos llegislatius de cada un dels Estats. Poden voler que las decisions que comprometen á tota la associació deguin pendres ab gran solemnitat y després de maduríssim exámen. Las ditas y cent altras garantías poden establir los Estats particulars de una associació mentres se tracti de preparar la acció exterior del gerent del conjunt: pero un cop aquest fa sentir la seva veu més enllá de las fronteras, totas las altras veus del interior d’aquestas deuhen callar, á fi de que la que parla en nom comú tingui més forsa y ressonansia.
Ademés d’aquest feix d’atribucions, las més essencials pera la conservació de la vida, l’Estat general, en una associació d’Estats, ha de tenirne d’altras delegadas. Las referents á la garantía de las llibertats y conservació del ordre interior constituheixen lo segón feix ó grupo.
La acritut de las faccions locals es un altre dels inconvenients dels Estats petits, y á n’ell, per lo tant, ha de portar remey l’associació. Al formarla, los Estats que s’uneixen han de confiar al poder general los recursos necessaris pera corretgir aquell defecte. En la Constitució ó escriptura social se fixa lo mínimum de llibertat y drets de que voleu disfrutar tots los associats, y’l gerent s’ha de cuidar de ferlos respectar per tothom, y de defensarlos contra qui sigui que vulgui atacarlos. Aixís, donchs, lo poder general ha de tenir atribucions pera sostenir als goberns dels Estats particulars en lo cas de veures amenassats per turbulencias ilegals, promogudas per faccions interiors, al meteix temps que ha de amparar á qualsevol ciutadá quals drets y llibertat siguin desconeguts per qualsevol entitat ó autoritat, encara que aquesta sigui la suprema del Estat particular. Pera cumplir aquestas missions l’Estat general disposa de la forsa pública dels Estats fidels y de sos tribunals especials. En cas de revolta, la domina ab l’auxili de la primera y castiga a sos autors ab la ajuda dels últims. En cas de desconeixement de algun dret ó llibertat llegítima, los tribunals generals amparan al agraviat ó li otorgan la reparació justa.
Lo grupo ó feix de atribucions de que’ns ocupem poden los Estats particulars conferirlo al representant de llur conjunt de varias maneras. Poden encarregarli la garantía de las lleys constitutivas, com ho fa la Confederació suissa. Poden constituhirlo en una especie de tribunal de apel·lació, com succeheix en la Unió americana. Poden fer materia de la competencia del conjunt tot lo que’s refereix á la garantía dels drets y llibertats, en qual cas se consignan expressament en la Constitució general. Poden…, mes no volem prosseguir, puig basta saber que l’associació d’Estats té lo particularisme per base, pera deduhirne que’ls medis que pot emplear son tan variats, com variadas poden ser las condicions y necessitats dels pobles á que s’aplica. La única regla directiva essencial es que las atribucions de la soberanía se reparteixin entre’ls membres particulars de la associació y llur conjunt, desllindantse clara y terminantment quinas corresponen als uns y quinas al altre.
Assegurada la independencia nacional y garantits los drets y llibertats aixís dels individuos com de llurs agrupacions per medi dels dos feixos d’atribucions que acabem de indicar, es encara convenient á la associació encarregarne un tercer feix al Estat general. Tots aquells serveys públichs que guanyan ab l’uniformitat y logran aumentar en utilitat si’s prestan baix una direcció única, se poden confiar al conjunt. Lo comers d’Estat á Estat y tots los elements que l’auxilian, com vias generals de comunicació, correus, telégrafos, regulació de pesos y mesuras, fixació de la lley de la moneda, etc., etc., han de ser atribucions de las autoritats de l’associació. Los Estats s’uneixen no sóls pera mantenir llur independencia y garantir las llibertats, sinó també pera aumentar lo benestar y la felicitat de llurs membres. Tot lo que pot contribuhir á donar aquest resultat sens perjudicar als altres objectes socials, ha de ser materia del contracte de associació, y sa gerencia confiada al conjunt que la representa.
En algun dels capítols anteriors hem indicat que certas brancas del dret privat poden ser concentradas ab benefici de tots aquells á quins han de obligar, puig per llur naturalesa especial no afectan á una sola comarca, ni á una sola agrupació nacional, sinó á totas las societats civilisadas. Molts contractes mercantils se troban en aquest cas. Se pot, donchs, confiar sens inconvenient algunas atribucions relativas á tals materias als poders generals de l’associació d’Estats.
Pera la concessió de aquestas atribucions s’han probat diferents sistemas. En las Confederacions germánica y suissa se tendeix á destriar la llegislació en sas diferents brancas, algunas de las quals se reservan los Estats particulars, confiantse las altras al Estat general. Alguna cosa semblant estableix la Constitució dels Estats Units, al entregar al Congrés federal la llegislació sobre quebras, piraterias y ofensas contra’l dret de gents.
Aquest sistema es complicat y perillós. Posat l’Estat central en la pendent, li ha de ser molt difícil resistir al afany d’absorció que es condició de tot poder, y sos resultats dolents s’están ja tocant en algunas de las Confederacions esmentadas. L’Estat federal suís, després d’haver promulgat un códich complet de obligacions, fa grans esforsos pera apoderarse de altras brancas del dret civil, y es de temer que arribi á conseguirho. Al nostre entendre es cent vegadas preferible un altre sistema, que está indicat en la Constitució nort-americana.
Aquest sistema consisteix en que l’Estat general, sens entrar á llegislar concretament en cap branca del dret privat, estableixi alguns principis directius als que hagin de acomodarse las llegislacions particulars dels Estats. La esmentada Constitució americana prevé que cap dels de la Unió "podrá declarar que altra cosa que la moneda d’or y de plata degui ser aceptada en paga de deutes; ni dictar decrets de proscripció infamatoria (of attainder); ni fer cap lley de efectes retroactius óex post facto, ni que alteri ó debiliti (impairing) las obligacions dels contractes. Tals principis directius no perjudican la potestat llegislativa dels Estats particulars, y són en cambi una garantía de llibertat pera tots los membres de la Unió. Induptablement aquest sistema está perfectament d’acort ab la naturalesa del particularisme.
Desllindadas las atribucions de la soberanía que s’encarregan al conjunt social, totas las restants corresponen al Estat particular. Aquest, en ús de las que’s reserva, se organisa interiorment de la manera que creu millor, y dins de aquesta organisació dirigeix sa política y sa administració pública. Totas las brancas del dret de que no s’ha després, son materia de sa llegislació especial, que basa la familia y regula la propietat de conformitat ab los antecedents, necessitats y aspiracions de sas comarcas. En l’exercici de las atribucions sóberanas que conserva, sa llibertat es completa. Ni cap altre dels Estats associats ni’l poder que representa lo conjunt tenen cap dret de intervenir en sa vida interior. En totas las materias á que no s’ha extés la limitació al constituhir l’Estat compost, cada un de sos membres es soberá y autónom.
De tot lo dit resulta ben clar, que al destriar y distribuhir las atribucions de la soberanía entre las parts y’l tot de Estat compost, la flexibilitat propia del sistema fa que puguin ser atesas totas las necessitats y conveniencias. Entre l’Estat general y’ls particulars han de exercirlas totas, puig que las que no s’han encarregat al primer quedan reservadas als últims. Aquestos son los originariament soberans, per qual motiu, sigui la que sigui la part de soberanía de que’s desprenguin, en la restant segueixen sentho. En aixó consisteix la essencia del sistema particularista quan pren la forma de associació d’Estats. Las reglas que havem indicat en aquest capítol contribuheixen á que’ls resultats siguin los més favorables possibles, en relació á las condicions en que’s trobin los pobles que adoptin lo sistema.
Marxa regular y desembrassada del Estat compost.– Los membres de aquest disposan de tota llur iniciativa pera la millora interior.– Possibilitat de fer probas dificils sens perill.– Resultats que per aquest camí se obtenen.– Exemples práctichs trets del dret polítich suís.– Exemples trets del dret civil.– Lo Homestead en los Estats americans.– La lley Torrens en las colonias británicas.– Exemple tret de la nostra historia.– LoRecognoverunt Proceres.– Funcionament del Estat compost en la garantia de llibertats y drets.– Limita á la autoritat la quantitat, no la qualitat.– Garantías fillas de la combinació dels poders y de llur gelosía mútua.– Lafederal liberty.– Possibilitat de la puresa del sistema representatiu sens barrejas de prácticas parlamentarias.– Combinació de la representació general ab la especial.– Possibilitat de viure agrupadas entitats que’s trobin en condicions distintas.– Bona distribució de la població en tot lo territori.– Regeneració dels carácters decaiguts.
Marxa regular y desembrassada del Estat compost.– Los membres de aquest disposan de tota llur iniciativa pera la millora interior.– Possibilitat de fer probas dificils sens perill.– Resultats que per aquest camí se obtenen.– Exemples práctichs trets del dret polítich suís.– Exemples trets del dret civil.– Lo Homestead en los Estats americans.– La lley Torrens en las colonias británicas.– Exemple tret de la nostra historia.– LoRecognoverunt Proceres.– Funcionament del Estat compost en la garantia de llibertats y drets.– Limita á la autoritat la quantitat, no la qualitat.– Garantías fillas de la combinació dels poders y de llur gelosía mútua.– Lafederal liberty.– Possibilitat de la puresa del sistema representatiu sens barrejas de prácticas parlamentarias.– Combinació de la representació general ab la especial.– Possibilitat de viure agrupadas entitats que’s trobin en condicions distintas.– Bona distribució de la població en tot lo territori.– Regeneració dels carácters decaiguts.
Coneixent ja la naturalesa y carácters del Estat compost, y la forma y manera de distribuhirse las atribucions de la soberanía entre’ls membres components y llur conjunt, podem ja destinar alguns párrafos á estudiar son funcionament, que ha d’ensenyarnos las ventatjas positivas del sistema.
Pera aquest estudi pendrem com á model una associació d’Estats, en la que lo poder general tingui encarregat tot lo referent á la vida exterior, la garantía del ordenat exercici de las llibertats individuals y corporativas en lo interior, y la alta direcció d’alguns assumptos d’interés reconegudament comú, y quals membres components ó Estats particulars conservin totas las demés atribucions de la soberanía. Suposarem, ademes, que la tal associació forma un veritable Estat federatiu ó compost, y que, per lo tant, la autoritat representant del conjunt exerceix jurisdicció directa sobre’ls individuos y agrupacions, en totas las atribucions de sa competencia.
Sense profundisar gaire l’estudi veurem ja que la marxa de tal agrupació ha de ser regular y desembrassada. Las autoritats generals se cuidan de tot lo que es vida exterior, y en quant á la interior fan poca cosa més que servir de garantía y donar impuls á un número reduhit d’assumptos, de lo qual se’n desprén que han d’atendre á moltas menys cosas que’l poder de un Estat unificat. Tot lo que en aquestos dona més que fer al poder suprem, está fora de la competencia de las autoritats generals en un Estat compost. Lo gobern y administració de las provincias; la llegislació en materias de dret privat; la organisació de tribunals pera resoldre las qüestions civils y fallar las causas criminals; las eleccions pera corporacions provincials y municipals; lo nombrament y separació dels empleats y funcionaris polítichs y administratius que no desempenyin serveys generals; la organisació y direcció de la ensenyansa, de la beneficencia, etc., etc., no han distreure llur atenció, que poden concentrar enterament en las altíssimas atribucions que tenen confiadas. Poden, donchs, exercirlas ab verdader coneixement de causa y ab perfecta imparcialitat. Cap interés mesquí, cap mira egoista ha de alterar la serenitat de la política internacional ni de la alta direcció de una part de la interior, que condénsan los encárrechs que’ls Estats particulars tenen fets al representant de llur conjunt. Aquest, per regla general, está lliure de tenir que pendre midas odiosas. Pot presentarse sempre als ulls de tots los confederats baix l’aspecte d’un poder veritablement protector, no sentli gens ni mica difícil mantenir la popularitat, y rodejarse de aquella atmósfera de respecte y d’estimació, que es la sóla que dona als goberns forsa real y prestigi.
Los goberns dels Estats particulars, en cambi, se troban desembrassats de totas las qüestions que acostuman pendre lo carácter de enutjosas. No han d’atendre gens á la política exterior, que un altre cuida per llur compte. Tenen la vida perfectament assegurada, y per lo tant, no han de pensar en res més que en disfrutar d’ella y ferla agradable. Respecte á política interior, lo més essencial tampoch ha de darlos cap cuidado. Tancantse dins de la legalitat, tenen qui’ls garanteix l’exercici de llurs atribucions, y las qüestions de ordre públich, que tant perturban als poders unitaris, no han de preocuparlos poch ni gens. En cas de disturbis, si las forsas del Estat particular no bastan pera corretjirlos ó reprimirlos, allí está lo poder general que se n’encarregará, utilisant en cas necessari las de tots los confederats.
Es incalculable la suma de beneficis que pot produhir un gobern col·locat en tant favorables condicions. Tota sa iniciativa, tots los recursos de que disposa, poden ser empleats en milloras interiors, y en lo perfeccionament de las lleys. Las qüestions d’interés local s’han d’examinar minuciosament, puig que ellas són las que ocupan quasi exclussivament l’atenció dels gobernants. Aixís las autoritats executivas com los cossos llegislatius han de mirarlas ab gran interés, encara que no vulguin, puig que no sóls s’enclouhen en ellas quasi totas llurs atribucions, sinó que’ls ulls del públich s’hi fixan y’ls donan la importancia de grans problemas. Los Estats particulars se trovan dins de la Confederació en la situació en que estaria un individuo que tingués assegurada la vida y no hagués de pensar en las necessitats de cada dia, que més amohinan al comú de la gent. Aquest individuo, en lo ram á que’s dediqués, obtindria resultats extraordinaris, puig no hi hauria res que’l distregués de son objecte, ni deuria temer los perills, per molt que s’arrisqués á empresas difícils.
La situació desembrassada en que’s troban los Estats particulars dintre de una Confederació ben organisada, los permet travallar pel progrés ab molta més energía que’ls Estats unificats. Poden entregarse á probas difícils, sens temor á las conseqüencias, puig sigui’l que sigui’l resultat que obtinguin, ni’s posará en perill llur independencia, ni l’ordre s’alterará fins al punt de produhir perturbacions desastrosas. En los membres d’un Estat compost poden ferse tota classe d’ensaigs polítichs-socials, estudiantse practicament fins reformas quinas ventatjas teóricas no s’han subjectat encara á la pedra de toch de la experiencia, en la seguretat de que durant lo período que l’ensaig duri, y siguin quins siguin los resultats, los grans interessos generals no se’n resentirán, y seguirán llur curs magestuós, impulsats per los poders federals. La facilitat de fer probas y ensaigs en los Estats particulars es una de las més grans ventatjas del sistema que sostenim. Si’ls resultats que s’obtenen de una reforma no son pas los que sos autors esperavan, res los priva de tornarla endarrera. Aixis com cap gran interés generat s’ha ressentit al establiment de la lley, aixis tampoch se’n conmourá cap al derogarla pera tornar al estat legal anterior. Si la reforma ensajada, en cambi, dona bons resultats, no sóls se solida en l’Estat que ha prés la iniciativa, sinó que’ls demés associats la imitan, fenthi las modificacions que llurs circunstancias especials los aconsellan, y entre tots la perfeccionan.
Tal vegada á molts los semblará que aquesta ventatja del Estat compost es molt bona pera ser exposada en teoria, y no creurán que pugui manifestarse en fets práctichs. Si tal los semblés ó aixó creguessin, s’enganyarian completament. No sóls aquellas ventatjas se manifestan en la práctica, sino que son conseqüencia precisa de la organisació particularista.
¿Se’n volen exemples? No hem de fer més que girar la vista cap á qualsevol de las associacions d’Estats, y’n trovarem de tota classe. ¿Se’n volen en lo terreno del dret polítich? A Suissa tenim lo Veto, lo Referendum, la Iniciativa, etc., quinas institucions s’han anat introduhint en la majoría dels Cantons, en vista dels bons resultats obtinguts per lo que primer va ferne la proba. Lo dret de revisar las lleys dictadas per la autoritat llegislativa per medi de votacions populars ad Referendum va naixer en los Cantons del Valais y dels Grisons, en los quals hi havia d’antich la costum de referir ó donar compte de las lleys fetas per lo Concell á las decenas ó municipalitats, á fi y efecte que resolguessin sobre d’ellas en definitiva. Al acomodar los Cantons la tradició ab las aspiracions, van modernisar la institució, y copiantla los que no la havian encara adoptada dels que ja la tenian, van anarla perfeccionant y extenent fins al punt, de que avuy forma ja part del dret federal, puig que las lleys que dictan las autoritats representativas del conjunt han de ser subjectadas á la revisió popular de tota la Confederació, sempre que constitucionalment ho demanan trenta mil ciutadans actius ó vuit dels Cantons confederats. Y tot passant dels uns Cantons als altres, la institució ha anat prenent formas tan variadas, que mentres en alguns es lo Referendum obligatori pera totas las lleys, en altres ho es sóls pera las que importin un gasto que passi d’una quantitat fixada, y en altres es purament facultatiu ó condicional, no tenint efecte sinó que ho demani lo número de ciutadans actius que está fixat en las lleys fonamentals. De la meteixa manera que’l Referendum han anat extenentse las demés institucions que havem citat y moltas altras.
¿Se’n volen exemples en lo camp del dret civil? Girem la mirada á la Confederació americana, y’n trobarém un dels més marcats que pugui desitjarse. Un dels Estats va idear una lley eminentment práctica, que responia perfectament al carácter emprenedor y febrosencament actiu de aquells pobles. LoHomestead, nom ab que es coneguda la lley á que’ns referim, y que no vol dir més que “ajuda, auxili de la llar ó de la casa, —(la paraula es composta deHome; casa, llar, y deStead; ajuda, auxili,”)— dona á cada individuo la facultat de sustreure la casa que ocupa sa familia y una gleba de terreno, á tota responsabilitat y execució per deutes. Lo qui vol utilisar aquest benefici no ha de fer res més que declararho davant de la autoritat competent del seu districte ó municipalitat, y aquesta autoritat ne pren nota en lo registre oficial destinat al efecte, y ho publica en la forma que está establerta. La declaració no té efecte retroactiu, ni lliura, per lo tant, la propietat assegurada de responsabilitats anteriorment contretas: pero desde’l moment de la anotació, lo qui utilisa lo Homestead queda com si no possehís res de lo que ha declarat voler reservarse, y’ls que tractan ab ell no poden dir jamay que han sigut enganyats, puig saben per endavant quina es la seva situació.
La tracendencia d’aquesta institució es incalculable. Lo que té la seguretat de que, siguin las que siguin las vicissituts que li sobrevinguin, sa familia ha de quedar ab casa ahont acullirse y un tros de terra pera menjar, s’entrega ab energía als negocis més arriscats y difícils. Si fa fortuna, be; sinó la fa, té sempre la retirada assegurada.
Lo Homestead, fill del sistema particularista, ha passat d’Estat á Estat á tots ó quasi tots los de la Unió, acomodantlo cada un á las condicions especials en que’s troba, y variant la quantitat assegurable y la forma de fer la inscripció. En l’Estat de Maryland, lo valor de lo assegurat no pot passar de cent dollars, mentres que en los de California y de Nevada pot arrivar á cinch mil. Entre aquestos dos extrems tenen l’Homestead los demés Estats americans, desde los quals es probable que s’extengui á tots los pobles de rassa anglo-saxona, imitantlo ja en alguna de las Colonias británicas, y estudiantlo seriament en la meteixa metrópoli.
¿Se’n vol un altre exemple no menys tracendental en lo meteix terreno del dret civil? Aquí está la anomenada lley óAct Torrens, que desde una de las Colonias británicas, la de la Australia meridional, ahont va ser promulgada en 1858, va passar luego á moltas altras Colonias y Estats, haventse arrivat á presentar un projecte de lley á la Cámara dels Comuns pera la aplicació de la lley á Inglaterra; projecte que de moment va fracassar, pero no sens produhir indirectament alguna millora en la transmissió de la propietat inglesa. La lley Torrens ha sigut adoptada en las Colonias de Queensland, de Victoria, de Nova Gales, y en la occidental de la Australia; en la Tasmania, en la Nova Zelanda, en una de las provincias del Canadá, en la Colombia británica, en las Islas de Fidjí, y ha entrat ja en la Unió americana per lo Estat de Iowa, desde’l qual passará als altres. En virtut de la flexibilitat del particularisme, cada un d’aquestos Estats ó Colonias va adaptant la lley á sas condicions y necessitats especials, conservant empero lo fondo de la meteixa.
La lley óAct Torrens, que porta lo nom de son autor, Sir Robert Torrens —(tal vegada una gloria catalana que ignorem, puig l’apellido indica que ha de ser fill ó descendent al menys de la nostra terra,)— té per objecte movilisar la propietat inmoble, y ho consegueix pels medis més senzills. Lo qui vol col·locar sa propietat baix lo régimen de la lley, —puig que aquesta no es obligatoria, y otorga sas ventatjas sóls als que las volen disfrutar,— envia un plan de la finca, una descripció y’ls títols de la meteixa, á la oficina encarregada del registre. Aquesta examina’ls títols com si hagués de comprar la propietat, y si’ls troba corrents, ho anuncia al públich. Si’s presentan reclamacions, las ha de resoldre lo propietari: si no se’n presentan, ó una volta resoltas las presentadas, la oficina inscriu lo títol en un llibre talonari en que hi constan totas las cargas y gravámens, y dona’l taló al propietari. Desde aquest moment la propietat está col·locada al amparo de la lley Torrens, y la administració la garanteix contra qualsevol reclamació que pugui venir, encarregantse de sostenir los plets y de pagar las indemnizacions que procedeixin, cobrant al efecte un dret de asseguració que no passa jamay del dos per mil. Las operacions sobre la propietat garantida son desde aquell moment facilíssimas y’s fan totas sobre’l taló. Aquest es endossable, divisible, hipotecable, etc., etc., lo meteix que un document de comers. Totas las operacions s’escriuhen en lo meteix títol, com en una lletra de cambi. Ab aquesta senzillesa, la lley Torrens reemplassa lo registre engorrós y complicat dels contractes, per lo registre de un títol en lo qual está condensada la propietat. Pera’ls empenyos á curt plasso, ni tant sóls se n’ha de pendre nota. Lo propietari deixa lo taló en poder del prestador, y aquest té la seguretat de que aquell no fará cap operació nova que comprometi’l seu crédit, puig que no disposant del taló, no pot contreure cap obligació que afecti á la propietat que ha donat en garantía.
Mes, no cal anar á cercar los exemples fora de casa, puig ne tenim prous á casa nostra, en la época anterior á la unificació. Lo particularisme de la Confederació aragonesa-catalana, encara que no ab la amplitut que ha alcansat lo sistema en son desenrotllo modern, produhia efectes semblants als que hem presentat com exemple.
Aixís tenim, que las costums conegudas baix lo nom deRecognoverunt Proceres, confirmadas y reconegudas pera la ciutat de Barcelona á títol de privilegi en 1283, van anar luego extenentse á altras ciutats, vilas y comarcas de Catalunya, com Gerona, Granollers, Igualada, districtes de las Franquesas del Vallés, del Maresme y Vilamajor y alguns altres, essen la última en adquirirlas Vilafranca del Panadés ab tota sa vegueria, en virtut del privilegi expedit en 1510 desde Monsó per lo rey Ferran, y confirmat prop d’un sigle més tart, en 1599 per don Felip, tercer de Castella y segón d’Aragó. Aquest procediment per extensió tenia molt de particularista, ab tot y que no gosava encara de la flexibilitat que la divisió de la soberanía dona avuy al Estat compost, y es un indici de que, si hagués pogut seguir desenrotllantse la política de la Confederació aragonesa-catalana, s’hauria lograt la unitat de la Península per medi de la unió de las distintas regions, molt més forta y fecunda que la que s’ha volgut fundar en la uniformitat pel camí de la imposició absorvent de una d’aquellas.
Passem ja á examinar com funciona l’Estat compost en quant té relació ab la garantía dels drets y llibertats individuals y corporatius.
Dividida la representació de la soberanía, y co-existint los dos poders, general y particulars de cada un dels Estats associats, lo primer efecte que’s logra, es que la limitació del un per l’altre sigui efectiva, sens que per aixó cap de ells se debiliti. Dins del Estat unificat, —y notis be aquesta diferencia, que es de las més importants,— per moltas divisions y subdivisions que’s fassin entre las diferents brancas del poder, totas han d’estar lligadas entre ellas per relacions de dependencia, puig que forman un tot que ha de tenir un cap. Si en l’Estat unificat predomina lo principi autoritari, lo cap es lo rey ó president, y á sa voluntat están en definitiva subjectas las autoritats totas, per més que vulguin separarse las atribucions de cada una. Si predomina lo principi democrátich, la Cámara es la que s’imposa y ho dirigeix tot en la práctica. Dins de la organisació unitaria no pot deixar de condensarse lo poder en un cap, format per una ó per varias personas, puig per moltas limitacions que s’imaginin, sempre ha d’anarse á parar á un poder sens superior, que resolgui las qüestions sens apel·lació.
De lo qual ne resulta, que en l’Estat simple tota limitació al poder, fassis com se fassi, lo desmillora en qualitat y li treu forsa. Lo principi lliberal se troba, donchs, en tal organisació tancat dins de un cércol viciós del que no pot sortirse. Si’s vol impedir que’l poder pugui destruhir ó perjudicar las llibertats y drets, no hi ha altre medi que debilitarlo, y si’s fa, se’l deixa inepte pera cumplir sa missió propia. Si se’l vol robustir pera que pugui exercir ab desembrás sas funcions, aquellas llibertats y drets quedan desarmats á mercés del poder, y moren á mans del meteix que devia ser llur garantía. En l’un y l’altre cas ve lo desordre, essent los perturbadors la llicencia ó’l despotisme. D’aqui que las nacions unitarias no estiguin jamay en lo just medi: la llibertat y la autoritat son en ellas inconciliables, y’l desequilibri es permanent, no fent més que cambiar de l’un plat al altre de la balansa.
Es un error créure, que en una organisació social basada en lo principi de llibertat, l’autoritat ha de tenir poca forsa. Precisament, ne necessita més que en las organisacions basadas en lo principi contrari. Lo que hi ha, es que aquesta forsa ha de concentrarse en los punts en que deu obrar, sens poder aplicarse en aquells en que no es necessaria. Mes clar: á la autoritat han de regatejárseli atribucions, no disminuhírseli la energía. Ha de limitársela no en la qualitat, sinó en la quantitat.
Dins del sistema unitari es fácil perjudicar á la qualitat; impossible limitar efectivament la quantitat. Sent lo poder únich ¿qui’l deturará quan invadeixi atribucions que no li corresponen? Al punt meteix que’s tracta de ferho de una manera eficás, la qualitat de la autoritat se’n ressent, y quedan perjudicadas las atribucions que li son propias.
L’Estat compost limita la quantitat sens desmillorar la qualitat. Sa condició essencial es que co-existeixin dos poders entre’ls quals han de repartirse las atribucions de la soberanía. Fassis la repartició com se vulgui, no pot deixar de naixer la limitació de quantitat. Lo poder general del conjunt té marcadas las atribucions que se li confian, y ha de reduhirse á llur exercici baix pena d’invadir lo camp propi dels poders dels Estats particulars. Pera aquestos, las atribucions que han conferit á aquell, són limitacions no menys efectivas. Al punt meteix que intentan traspassarne alguna, topan ab lo poder general. Los dos poders son rodas que engranan y mútuament s’obligan á la regularitat. Cap de las duas pot anar més ni menys depressa que l’altra mentres lo engranatje’s conservi.
Aquest mecanisme es la veritable garantía de la llibertat. L’individuo y las agrupacions no están aislats davant per davant d’un poder sens altre fré que’ls qu’ells meteixos li posin, sino de poders enfrenats per llur meteixa combinació. Lo poder que de més aprop los toca; lo que regula las relacions més importants de la vida qüotidiana; lo que garantisa directament llurs llibertats; lo que está encarregat de traduhir en lleys los drets de la familia y la regulació de la propietat, no es un poder absolut ni irresponsable. Per damunt d’ell está lo poder general, que en quant sigui materia de las atribucions que té confiadas, pot obligar al de cada Estat particular á cumplir lo seu deber. Quant un particular ó corporació veu atacats ó desconeguts los seus drets, no sóls té’l medi de reclamar á las autoritats del Estat particular, sinó que, en cas de no trobarhi justicia, pot ap-pelar al poder general. Lo poder general no toca tant d’aprop als individuos y á llurs agrupacions sinó en los casos contats que tenen relació ab las atribucions que té confiadas, y fins en aquestos casos no’s presentan tampoch aislats. Si’l poder general s’extralimita, poden demanar auxili al poder del Estat particular, y aquest té medis de resistir la extralimitació. Y no’s temi que no la resisteixi en los casos graves, puig tot poder está gelós de sas atribucions y no está jamay disposat á deixárselas cisar. La virtualitat de la organisació particularista se funda precisament en posar costat per costat la gelosia de dos poders. L’individuo troba en ella la garantía de sa llibertat, que cerca inutilment en la organisació unitaria. Lafederal liberty, com diuhen alguns tractadistas americans, es la que no’s trova jamay desarmada y sola davant del poder que l’amenassa. Contra l’atach de la autoritat particular del Estat, té l’ajuda efectiva de la general de la associació: contra’l d’aquesta, l’ampara la del Estat particular.
La organisació particularista, ademés, es la única que permet que’l sistema representatiu se mantingui pur y sens barrejas que’l desnaturalisin.
En primer lloch, la divisió de la soberanía es una gran base pera la representació en lo poder general. Per medi de la associació, distints Estats petits, sens perdre llur carácter de tals, ne fan un de gran. En aquest, donchs, han d’estarhi representadas la varietat y la unitat, lo qual, traduhit á la práctica, fa que’l poder llegislatiu general se formi de dos cossos ó Cámaras ab atribucions iguals. L’un d’aquestos cossos ha de representar la llibertat individual, l’altre la soberanía dels Estats associats: lo primer ha de ser fill de la majoria del poble de tota la associació, lo segón de la majoria de cada un dels Estats que la forman: en aquell la representació ha de ser proporcional al número, en aquest igual pera totas las entitats autónomas. L’un representa’l conjunt y l’altre las parts organisadas que’l forman, y sens lo concurs de tots dos no ha d’haverhi lley que arribi á alcansar forsa obligatoria. Si’l cós representant de la totalitat volgués atentar á las soberanías dels Estats particulars, lo cos representant d’aquestos s’hi oposaria. Si’l cos que representa las soberanías particulars se proposés destruhir la unió ó cisar las llibertats individuals, ho impediria l’altre cos que las representa. Tenint los dos cossos iguals atribucions y necessitant la lley la aprobació dels dos cossos, en cas de conflicte entre’ls interessos que cada un d’ells representa, no hi ha més que un camí, que es l’únich llógich; lo camí de tranzacció, que resolgui’l conflicte armonisant las diferencias.
La meteixa divisió de la soberanía facilita la representació en los Estats associats. Encarregats los poders d’aquestos de una part sola de las atribucions soberanas, al donar formas al poder que ha d’exercirlas, poden també atendre als distints interessos que dins del Estat se manifestin, encarregant la potestat llegislativa á duas Cámaras, l’una de las quals representi’l número y l’altra las forsas corporativas.
Al tractar l’Estat compost de constituhir lo poder executiu, aixis en lo conjunt com en cada un dels membres associats, pot ben bé donarli vida propia é independent dels poders llegislatius. La limitació, que es la condició essencial del sistema particularista, fa que no’s tingui de temer la tiranía tant com en l’unitari. Las autoritats executivas del conjunt tenen los límits de llurs poders fixats, y son vigiladas per las dels Estats particulars, las que, á llur vegada, están contingudas per aquellas dins de llur cércol propi. Unas y altras disposan de menor quantitat de poder que las de un Estat centralisat, y són, per lo tant, menys perillosas.
En segón lloch, la organisació particularista, monárquica ó republicana, está en condicions molt distintas que la unitaria per lo que respecta á las causas que han impulsat als Estats simples á adoptar las prácticas parlamentarias. L’Estat simple, especialment si está regit per la monarquía hereditaria, quasi forsosament ha d’adoptar lo parlamentarisme, si vol fugir del régimen absolut. Lo rey es sagrat é inviolable, y está, per lo tant, excent de tota responsabilitat. Encarnació del poder executiu, no l’exerceix directament, sinó per la intermediació de secretaris ó ministres responsables, que nombra y separa lliurement, sens subjecció á cap regla establerta en la lley fonamental del Estat. Si’s deixa al poder real en possessió plena d’aquesta prerogativa, sens darli ni tant sols una indicació sobre la forma y manera d’exercirla, imperará de fet l’absolutisme. Lo poder real no té altre medi de coneixer las fluctuacions de la opinió del pays que las eleccions parlamentarias, y d’acort ab las manifestacions d’aquestas ha de exercir la potestat de nombrar y separar als ministres. Adoptada aquesta premisa, las demés conseqüencias del parlamentarisme venen tot naturalment. Lo rey pot tenir duptes sobre la verdadera opinió del pays, y pera desvaneixerlos no té altre recurs que posarla á proba en unas eleccions generals. Pera ferlas, necessita’l rey poder disoldre’l Parlament. Dada aquesta potestat, y acceptat que’l representant del poder executiu, rey ó president, sigui irresponsable y nombri lliurament los secretaris ó ministres responsables, no hi ha terme mitj, y s’ha de triar entre la dictadura absolutista y’l parlamentarisme ab tots los seus inconvenients y viciosas prácticas.
L’Estat compost pot tenir lo sistema verdaderament representatiu sens regirse pel parlamentarisme, puig que pot marxar ab los poders ben desllindats sens caure en l’absolutisme. Si la organisació es republicana, y’l poder executiu es responsable y temporal, las fluctuacions de la opinió pública influheixen en aquest poder, al pendre en sa elecció part directa ó indirecta. La duració dels cárrechs está marcada y res té que veure ab ella lo Parlament. Si’ls dos poders se posan en desacort, per endavant se sap quant pot durar aquest, y’ls electors meteixos se preparan á ferlo cessar quan siguin cridats á renovar los cárrechs de l’un y de l’altre. Si la organisació es monárquica ó imperial, tampoch hi ha inconvenient en deixar als poders executiu y llegislatiu deslligats l’un de l’altre. Las atribucions de la soberanía que exerceixen són reduhidas, y, ademés, están tots subjectes á la limitació essencial que naix de la divisió de la meteixa soberanía.
La organisació particularista no sóls pot basarse purament en lo sistema representatiu, sens barreja de cap de las viciosas prácticas del parlamentarisme, sino que depura aquell sistema y’l salva de caure en cap dels dos extrems que poden posarlo en perill. Hem dit en altres capítols, que en tota agrupació social s’agitan duas classes d’interessos: lo general y’ls particulars. Si la representació se dona sóls al interés general, com acostuma succehir en las nacions unitarias dels nostres temps, los interessos particulars quedan desatesos. Si en cambi sóls aquestos son los representats, lo general ne surt sacrificat. La exclusió d’un qualsevol dels dos interessos contradictoris es causa del descrédit del sistema. Si’ls representants ho son de la nació y no del districte ó de la classe que’ls nombra, se cau en un generalisme abstracte, que no pot deixar de ser tiránich. L’Estat se presenta com una entitat absorvent y destructora, y en nom de principis de que tothom parla y en quins ningú creu, atropella tot lo que li fa sombra. Si’ls representants ho són del interés d’un petit districte ó d’una classe social, lo egoisme y la mesquinesa son lo móvil que’ls porta, y en nom dels interessos particulars perjudican al general. Fins suposant bona fe y desitj d’encertar en tals representants, no poden despendres del esperit exclusivista ó de cos, y’ls efectes son tant tiránichs com los del predomini dels generalisadors que riuhen d’abstraccions.
L’exclusivisme dels especialistas los fa temibles com á gobernants. No miran cap qüestió sinó per lo prisma de llur especialitat, y no’s paran fins que han lograt imposar llurs punts de mira estrets y encongits. Poseu á un metje, com á metje, per exemple, en situació de dirigir qualsevol societat, y no veurá res més que problemas de fisiología ó de higiene, que voldrá resoldre obligant á tots los associats á medicarse ó á guardar lo régimen de sa escola. Poséuhi un pagés, y no estará satisfet sino s’entregan tots los recursos á la agricultura. Poséuhi un fabricant, y tindrá la pretensió de que tot se sacrifiqui davant de la especialitat de la seva manufactura, que proclamará en tots los tons com l’únich interés social digne de ser atés, encara que’s degui perjudicar á altres que representin cent vegadas més en lo conjunt de la riquesa pública.