La organisació particularista se posa en lo just terme mitj, y reconeix igual representació al interés general que als interessos particulars. Hem ja indicat los medis que emplea, al parlar de la base en que funda las duas Cámaras llegislativas perfectament iguals en atribucions, y qual concurs es igualment necessari pera que un projecte arrivi á adquirir forsa de lley obligatoria.
Un dels punts de vista més hermosos que presenta lo particularisme es lo que prové de la aplicació práctica de sa flexibilitat. Gracias á aquesta condició poden viure agrupats y agermanats, formant un tot nacional, pobles distints de relligió, de llengua, de costums, de rassa, y fins en graus molt distants de civilisació y de cultura. A Suissa, per exemple, hi ha quasi tants católichs com protestants; hi ha un gran número de francesos, italians y d’altras brancas llatinas, al costat de la majoría germánica; hi ha comarcas purament pastorals, que confinan ab altras en que ha entrat ja tot lo refinament que porta la gran industria, y aixó no obstant, totas aqueixas varietats plegadas forman conjunt. Dins de la flexibilitat de las lleys generals, cada varietat acomoda las particulars á sas propias condicions, creencias, interessos y graus de cultura. Lo unitarisme, volent fer passar á tots per un meteix adressador, perjudica á uns ó altres. Lo particularisme, disposant de distints adressadors, deixa que cada grupo utilisi aquell que més li convingui. La lley única, si es avansada, no convé als que no están tan avansats com ella, y si es atrassada, lliga als que voldrian avansar. Usant de una comparació, l’unitarisme junyeix al carro del progrés un cavall corredor al costat de una tortuga, y vol que portin lo meteix pas. Lo particularisme deixa que’l cavall corri y que la tortuga camini ab pausa, puig que no’ls junyeix al meteix carro.
Deuriam allargar extraordinariament aquest capítol si volguéssim indicar, encara que fós molt lleugerament, totas las ventatjas positivas de la organisació particularista. Si poguéssim exténdrens sobre la importancia que té la ex-centralisació que es sa conseqüencia inmediata, veuriam que, sóls lo sistema que sostenim, pot resoldre’l problema de corretjir las exessivas aglomeracions urbanas, que la facilitat de comunicacions y la generalisació y aument de las necessitats han creat en totas las nacions grans: aglomeracions que poden arrivar á ser un poderós agent de degeneració de las rassas, per las malas condicions en que viuhen la major part dels que en las ciutats están apilats y encufurnats, respirant ayre viciat y nutrintse imperfectament á causa de la carestía y falsificacions de las materias alimenticias. Veuríam que la organisació particularista tendeix á la bona distribució de la població entre las ciutats y la campinya, puig que no concentrant la vida en un centre, sinó espargintla per tot arreu, fa que fins en los més apartats extrems no hi falti res de lo necessari pera la vida moral y material. Pera comprobarho, fariam notar, que la rica aglomeració nort-americana, en un sigle de portentosa creixensa y contant ja avuy més de cinquanta milions de pobladors, no ha fet arrivar la capital Washington á cent cinquanta mil ánimas, mentres que Madrid, centre de una nació pobre que no exedeix de divuit milions d’habitants, passa ja ó s’arrima al mitj milió, es á dir, que fa tres ó quatre vegadas la capital de Nort América: de la meteixa manera que la ciutat de Berna, centre dels tres millions de suissos que forman la Confederació, no passa de quaranta mil ánimas, ó sigui, poch més de la séptima part dels habitants de Barcelona, centre natural, encara que no polítich, de la aglomeració catalana, que no arriva á dos milions.
Si seguíssim indicant las ventatjas de la organisació de que’ns ocupem, veuriam que, per medi de la llibertat que garanteix á tots los individuos y agrupacions que s’uneixen, tendeix á trempar los carácters, regenerantlos quan están degenerats. Los carácters decauhen en la generalitat de un poble, quan en la determinació dels actes voluntaris individuals no hi intervé un móvil que tingui prou forsa pera sobreposarse als demés que’s posan en lluyta cada vegada que la voluntat va á entrar en acció. Per tal motiu, la llibertat que crea aquell móvil en consonancia ab las aspiracions de cada agrupació y fins de cada individuo, es lo més poderós restaurador dels carácters. Encara que no tinguéssim cap més motiu, aquest sol bastaria pera fernos particularistas convensuts. Per desgracia, lo nostre carácter catalá está completament degenerat y desnaturalisat, com vam demostrar en la part primera, y l’afany de regenerarlo es lo que més nos impulsa cap al particularisme.
Mes, no volem seguir buscant altras ventatjas que podriam descubrir en lo sistema particularista. Las fins aquí indicadas són prou importants pera portar lo convenciment de sa bondat als ánims dels que no tenen partit pres en contra. En lo primer capítol d’aquesta part vam dir que no’ns proposavam escriure un estudi complet sobre’l particularisme, y las dimensions que’ns havem imposat nos obligan á cumplir la paraula. Anem, donchs, á posar punt final á la segona part, ab un capítol de pocas planas.
Lo particularisme porta á un criteri amplement histórich.– No es fill de cap exclusivisme d’escola.– Exageracions de las anomenadas filosófica é histórica.– La una olvidava lo passat y l’altra’l pervenir, y cap de las duas estava en lo present.– Lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sinó armonisador de fets ab las aspiracions.– Resposta á una pregunta que’s sol fer al catalanisme regionalista.– Sentit en que’s diu, que volem ser lo que fórem.
Lo particularisme porta á un criteri amplement histórich.– No es fill de cap exclusivisme d’escola.– Exageracions de las anomenadas filosófica é histórica.– La una olvidava lo passat y l’altra’l pervenir, y cap de las duas estava en lo present.– Lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sinó armonisador de fets ab las aspiracions.– Resposta á una pregunta que’s sol fer al catalanisme regionalista.– Sentit en que’s diu, que volem ser lo que fórem.
Tot estudiant lo particularisme desde un punt de vista eminentment positivista, y no havent avansat un sol pas en lo nostre cami, que no’l poguéssim apoyar en lo terreno ferm de la observació directa y comprobada, nos hem trobat sens cap esfors dins del criteri amplement histórich. Dediquem alguns párrafos á analisar aquest resultat, que al primer cop d’ull ha de causar un tant d’extranyesa.
Se’ns ha acostumat tant á considerar aquell criteri com antagónich y oposat al filosófich; hem vist als sectaris de las duas escolas que respectivament los sostenen, tan persuadits de que son irreconciliables, que la extranyesa es perfectament motivada. ¿Es que son falsos los rahonaments en que’ns havem apoyat, ó es que son illegítimas las conseqüencias que n’havem deduhit?
Ni la una cosa ni l’altra. Es senzillament que’l sistema particularista no es fill de cap exclusivisme d’escola. Aclarint aquesta meteixa idea, en la “Memoria en defensa dels interessos morals y materials de Catalunya,” hi vam consignar lo següent:
“Y encara, lo nou giro experimental y la tendencia més práctica, que han pres las ciencias políticas, jurídicas y socials en los nostres dias, han allisat molt los grops de la disputa entre las duas escolas. Avuy no busquem sino la realitat en las cosas y en los fets, y al estudiar la societat, no nos la imaginém formada per sers fantástichs, sino per homens de carn y ossos, y á tals societats apliquem los principis científichs. Avuy, no considerem filosófich un sistema que no tingui sa base en la historia, que no limitem als temps passats, puig que no se’ns amaga que’l present es també un moment histórich, ni que se n’anirán formant d’altres lo pervenir. Aplicant aquestos principis á la ciencia de la llegislació, sols concedim los honors de filosófica á la lley que, inspirantse en los principis de justicia absoluta y dins de la relativa, sens topar ab los interessos respectables del passat, s’acomoda á las necessitats y condicions actuals del poble pera’l que se dicta, y no contradiu sos ideals. Lo moment histórich actual es sempre lo mes important en totas las manifestacions individuals ó col·lectivas del home.”
“De manera, que tota lley positiva, pera ser relativament justa y secundar la missió civilisadora del Estat, ha de correspondre á las condicions históricas de cada pays. Y com la historia enclou dos temps, pretérit y present, y’n prepara un altre, que es lo futur, la lley, pera enmotllarse en la historia, ha de respectar lo passat, respondre á las necessitats del present y no contrariar lo pervenir. La lley, donchs, ha de variar tant com siguin variats los interessos, necessitats y aspiracions del grupo social pera’l que’s dicti.”
Quan las duas escolas estavan en lo fort de la lluyta, cada una exagerava per son costat. La anomenada filosófica, en alas de las generalisacions abstractas s’enfilava als núvols y arribava á perdre de vista la terra. Desde’l punt en que havia col·locat lo seu observatori, no veya lo que més salta á la vista, ó sigui, que las ciencias socials y políticas son de aplicació inmediata, y que’ls principis en que’s fundin han de traduhirse en fets reals. Enhorabona que al ocuparse de moral y d’estética s’imagini la ciencia un univers y un home ideals, tals com ella’ls voldria, puig que’ls principis que en aquellas materias s’estableixen, no son regla obligatoria, sino guia y exemple pera aquell que aspiri á acostarse á la perfecció. La sociologia, lo dret, la política y totas las demés brancas de la ciencia, quals principis han de donar naixensa á institucions, no poden considerar al home com una abstracció, sino que han d’estudiarlo tal com es, puig tota errada en aquestos punts fora de conseqüencias fatalment funestas. Notis be que las brancas de la ciencia purament abstractas no fan legalment exigibles las sevas reglas ó consells, sino que deixan llur aplicació á la conciencia ó al gust de cada individuo, mentres que las brancas de aplicació converteixen llurs reglas en lleys positivas, sancionant ab penas las transgressions. La sociologia y la política, donchs, com de aplicació inmediata, no poden separarse dels fets, y sóls serán verdaderament filosóficas en quant los tinguin en compte.
La escola anomenada histórica va exagerar pel costat oposat. Enamorada dels fets, volia reduhir las brancas de la ciencia de aplicació inmediata á la condició de no fer més que pendren inventari. Tot lo existent li agradava en rahó directa de sa antiguetat. Pera ella, un desmarxat castell de la edat mitjana, per lo sol fet de contar alguns cents anys de vida, contenia més elements de bellesa que una estació de camí de ferro, plena de moviment y rublerta d’enginys que mostran la potent inventiva del home. Encongida per lo pobre paper á que ella meteixa s’havia condempnat, no s’atrevia á posarse directament cara a cara de sa contraria, y tranzigint en los punts més essencials, com havem indicat en un altre capítol, creya afirmar sa personalitat exagerant los punts secundaris. Feya com aquells carácters débils, que acostumats á posarse encorbats davant dels que consideran superiors ó iguals, se revenjan en lo infelis més petit que cau en llurs mans, y són ab ell refinadament crudels. Per tals camins, la escola histórica va convertirse en purament arqueólogica. Sa antagonista al ocuparse de historia olvidava’l passat y sóls atenia á lo que creya ser lo pervenir, mentres que ella, olvidant lo pervenir, que no s’atrevia á negar, s’atenia al passat. Ni l’una ni l’altra estavan en lo present, que es lo moment á que’s deu atendre ab preferencia.
Lo particularisme atén als tres moments, y per aixó’s troba dins del criteri filosóficament histórich. Pera ell, lo present es sempre lo punt d’enllás entre’l passat y’l pervenir, y no descuida per tant la tradició ni las aspiracions. Totas las generacions han de contribuhir á la gran tasca que ha de cumplir la humanitat en la terra, y cap d’ellas pot deixar de fer la part que li pertoca, portant lo seu granet á la obra del progrés, que sóls ha de resultar del travall combinat de totas. Lo present no ha de rompre jamay ab lo passat ni ab lo futur: sa missió es enllassarlos y armonissarlos.
Per aixó lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sino amplement positivista. Sos propósits són, que las institucions dels pobles, guardant la tradició, responguin á las necessitats d’avuy y preparin la millora de demá. La base de llibertat permet que’ls interessos histórichs vagin evolucionant, sens las grans sacsejadas que ha produhit la compressió en que s’ha tingut moltas vegadas á las col·lectivitats y als individuos. Organisadas las societats baix la base del particularisme, lo moment histórich actual fora constantment la resultant de las forsas productivas que en llur seno se manifestan y desenrotllan: fora sempre la transacció entre lo passat y lo futur, entre’ls interessos que venen y’ls que se ne van.
Dintre del amplíssim concepte histórich que té format lo particularisme, pert tota sa malicia la pregunta que’s fa moltas vegadas al catalanisme regionalista, ó sigui ¿quina época de la historia de la nostra terra voldria restaurar?
En vers y en prosa s’ha dit moltas vegadas que “lo que volem es ser lo que fórem,” y de la falsa interpretació d’aquestos desitjos naix aquella pregunta, de que abusan los nostres contraris, y que arriba á perturbar á molts regionalistas que no han estudiat prou la materia. Després de las explicacions que acabem de donar, la resposta es senzillíssima.
Volem ser lo que fórem, pero no ressuscitar res que no sigui propi dels nostres temps. Volem que Catalunya recobri la personalitat que en altras épocas tenia, pero pera fer d’ella l’us que’ns aconsellin las circunstancias en que’s troba avuy lo nostre poble. No volem fer una restauració purament arqueológica, sino que de tot lo que tinguérem aprofitarem sóls lo que pugui sernos de utilitat actual. Volem Corts catalanas, pero no las Corts de la edat mitjana ni las de la época en que las va enterrar en las runas de Barcelona l’exércit del primer Borbón. De llur organisació antigua, veurem lo que es aplicable á las Corts d’avuy, y lo mateix farém ab lo Consell de Cent y demés institucions que tan bé esqueyan á la nostra terra. A la organisació particularista de Catalunya quan hagi recobrat sos drets, hi aplicarem l’amplissim criteri histórich que acabem d’explicar en lo present capitol. Ni volem tornar al sigle quinze, ni molt menys al any vuit del que encara corre, ni volém saltar tampoch al sigle vint. La nostra aspiració es viure en los temps que’ns té destinats la naturalesa, aprofitant las ensenyansas que’ns van deixar com patrimoni los nostres passats quan savian ser lliures, millorantlo ab lo nostre travall y ab las nostras llums, á fi de deixarlo aumentat als nostres fills, que á llur torn lo millorarán pera las generacions que darrera d’ells vinguin, contribuhint entre tots á fer envejable la historia de la nostra patria catalana.
Camí que seguirem en aquesta darrera part.– Classificació de las solucions particularistas.– Extensió del imperi británich.– Organisació del Estat metropolitá.– Bases de las llibertats británicas.– La Common law y la lley escrita reconeixen varietats.– Llegislació separada.– Llegislació temporal.– Organisació colonial britanica.– Las Colonias propiament ditas tenen llegislatura especial.– Classificació d’aquestas Colonias.– Federalisme en algunas d’ellas.– Organisació federal del Canadá.– Resultats que dona.– Ressenya del moviment particularista en las Colonias británicas.– La solució, en general, es incompleta.– Tracendencia del projecte de fer renaixer lo Parlament de Irlanda.– Possibilitat de que porti á completar la solució per medi d’un Parlament general de atribucions reduhidas.
Camí que seguirem en aquesta darrera part.– Classificació de las solucions particularistas.– Extensió del imperi británich.– Organisació del Estat metropolitá.– Bases de las llibertats británicas.– La Common law y la lley escrita reconeixen varietats.– Llegislació separada.– Llegislació temporal.– Organisació colonial britanica.– Las Colonias propiament ditas tenen llegislatura especial.– Classificació d’aquestas Colonias.– Federalisme en algunas d’ellas.– Organisació federal del Canadá.– Resultats que dona.– Ressenya del moviment particularista en las Colonias británicas.– La solució, en general, es incompleta.– Tracendencia del projecte de fer renaixer lo Parlament de Irlanda.– Possibilitat de que porti á completar la solució per medi d’un Parlament general de atribucions reduhidas.
En aquesta darrera part hem d’ocuparnos de las diferents solucions prácticas á que pot arrivar lo particularisme en la organisació dels Estats. Pera darne una idea, recorrerem, encara que molt á la lleugera, las agrupacions nacionals que en una ó altra forma s’apartan del unitarisme y tenen institucions que’ls donan més ó menys perfectament lo carácter de associacions d’Estats, passant luego á fer de las ensenyansas que del exámen se desprenguin, la aplicació que pugui servirnos pera la determinació de las aspiracions del catalanisme regionalista.
Disposant lo particularisme de la flexibilitat que hem demostrat en lo capítol VII de la part segona, las solucions á que dona lloch son extraordinariament variadas. Algunas s’apartan poch del unitarisme, y atras s’acostan molt á la separació completa de las parts, essent en molts casos difícil decidir si l’element predominant es lo unitari ó lo particularista. Recordis, que en lo capítol VI de la meteixa part segona, hem fet notar que no s’ha presentat ni pot presentarse en la práctica un sol exemple de agrupació política basada purament en un sistema determinat. Adoptém, per tant, lo criteri de considerar particularistas totas las solucions políticas que reconeixen la existencia de cossos llegislatius separats, quals atribucions siguin limitadas per institucions que serveixin de llas d’unió entre las distintas parts que, dins de la agrupació nacional, exerceixin algunas de las atribucions características de la soberanía.
Las solucions particularistas, sigui lo que sigui lo grau de cohessió entre’ls membres components del Estat general, y tant si s’han de compendre entre las Lligas ó Confederacions, com si se arrivan á formar veritables Estats compostos ó federatius, poden classificarse, atenent á la forma de llur gobern general, en monárquicas y republicanas. Quan al davant del poder del conjunt hi ha una sola persona inamovible é irresponsable, rey ó emperador, la solució es monárquica: quan los interessos generals son regits per molts, tant si forman una Dieta com si están organisats en Cámaras, essent temporals las autoritats executivas, la solució es republicana.
Notis be, que al fer aquesta classificació atenem sóls al poder general. Aixis, donchs, una Confederació que té al davant un rey ó emperador, no deixa de ser monárquica, encara que alguns de sos membres se regeixin republicanament, com succeheix en las ciutats lliures del Imperi alemany; ni deixaria de ser republicana aquella que, regit lo conjunt per molts, tingues entre sos components algun Estat monárquich. Fins al any 1857, la Confederació suissa va contar entre sos Cantons lo principat de Neuchatel, que dependia del rey de Prusia. La varietat es conseqüencia precisa del particularisme, y dins d’aquest sistema son possibles combinacions de tot género. Al passar revista als Estats que més ó menys reconeixen lo particularisme, farem notar las més generals y freqüents.
Y sens més preámbul emprenem la nostra tasca, comensant per l’exámen de las solucions monárquicas que existeixen.
La primera que’s presenta naturalment á la vista es la grandíssima agregació británica. L’imperi de la Gran Bretanya s’extén á totas las parts del món, y sumant las Colonias y la Metrópoli comprén una part importantíssima dels habitants de la terra. Res donará idéa de sa extensió com los següents datos estadístichs de son territori y dels habitants que’l poblan:
Aquesta aglomeració, la més gran que fins ara s’ha lograt d’ensá que hi ha recorts histórichs, no forma pas un Estat compacte, sino que está regida de la manera més variada. Lo llas de unió es lo rey de la Gran Bretanya, emperador de la agregació, y las possessions y dominis, en general, no exerceixen altras atribucions de la soberanía que las del ordre interior. Lo Parlament de la metrópoli y l’emperador son los órgans per medi dels quals se manifesta l’imperi en sa vida exterior.
L’Estat metropolitá, format per la Gran Bretanya (Inglaterra, Escocia y Gales), y la Irlanda no está de fet unificat. Es l’exemple del régimen constitucional, y no té Constitució en lo sentit que acostuma darse aquesta paraula. Ab lo sigle dotze comensá lo período que’s podria anomenar de las Cartas, y en las que successivament se van anar donant y confirmant tenen llur origen las llibertats británicas. En lo sigle tretze (1265) van reunirse per primera vegada los diputats rurals al costat dels caballers dels comptats y dels ciutadans de las vilas, y la convocació de Parlaments va pendre formas definitivas y regulars en 1295. La base de organisació del Estat que llavoras va establirse, es la que subsisteix encara avuy dia, y las llibertats del pays han anat solidantse y completanse per Actes del Parlament. Entre aquestos, són célebres los de Petició de dret, (Petition of right), de 1627; lo de Declaració de Drets (Bill of rights) de 1689, y lo de Establiment, (Act of settlement), de 1701. Ademes d’aquestos son de trascendencia extraordinaria l’Acte del Habeas corpus (An act for the better securing the Liberty of the Subject and for Prevention of Imprisonments beyond the seas), de 1679; los de unió de Inglaterra y d’Escocia, de 1707, y de la Gran Bretanya é Irlanda, de 1800; lo de emancipació dels católichs, de 1829, y los diversos Bills de reforma electoral, extenent cada vegada més lo sufragi. Lo darrer d’aquestos Bills, y lo que s’está discutint en los actuals moments pera retornar á Irlanda son Parlament y una bona part de sa autonomia, completarán la col·lecció de disposicions escritas en que se basa lo dret públich de la Gran Bretanya é Irlanda.
Mes, la base més forta de las llibertats británicas no es pas la lley escrita, sinó la consuetudinaria, que pren allí lo nom deCommon law. Aquesta, com la defineix lo gran tractadista Blackstone, comprén no sols las costums generals ó lleys comunas propiament ditas, sino també las costums particulars de algunas regions, y fins las especials que s’observan sóls en determinats tribunals ó jurisdiccions, y s’aplica tant á las materias de dret privat com á las de dret públich. La costum, lo fet aquilatat per la experiencia, que’s demostra per las sentencias dels tribunals y las opinions dels jurisconsults, están tan encarnats en lo sistema jurídich anglo-saxó, que encara que’s codifiquin ó compilin las lleys escritas, no perden gens de llur vigor, sino que conservan tota la vitalitat. La Common law es la lley vivent, que paulatinament y per graus se va acomodant á las novas necessitats y condicions que’s presentan. No té la duresa inflexible de la lley escrita, y, manifestació constant de la conciencia pública, jamay se fa vella, y’s troba sempre en lo período de la virilitat. Una nació en que las més trascendentals garantias de la llibertat y de dret son fillas de la lley consuetudinaria y no de una Constitució escrita, per forsa ha de reconeixer lo principi de varietat.
Y en efecte, en l’Estat metropolitá de la Gran Bretanya é Irlanda, no hi ha unitat de llegislació, ni de tribunals, ni de administració. La manera de manifestarse la varietat es originalíssima. Un Parlament únich y que no reconeix cap fré legal; un Parlament del que s’ha dit que pot ferho tot, menys convertir un home en dona; un Parlament qual poder está secundat per un monarca que extén son imperi á la aglomeració més important que han creat may los homens, llegisla separadament pera cada una de las agrupacions que forman l’Estat metropolitá. Lo dret privat escrit ingles no s’aplica més que á la Inglaterra propiament dita, sens extendres al pays de Gales, á la Escocia ni á la Irlanda, que tenen lo seu dret especial. La Common law es també especial pera cada un d’aquestos paysos, y no sóls está circunscrita á llurs fronteras, sino que dintre d’ellas está subjecta á cent variacions locals. Per tal motiu, los Actes del Parlament son moltas vegadas aplicables sóls á una de las agrupacions que forman la nació metropolitana, en qual cas aixis ho declaran en un de llurs articles. Lo Parlament británich, lo més poderós de la terra, no’s dona de menys de llegislar no ja pera un dels antichs regnes, sino pera una sola ciutat, vila ó districte. En l’Estat metropolitá británich un poder únich produheix la varietat per medi de la llegislació separada.
Dintre meteix del Estat metropolitá dona la Gran Bretanya una altra forma al particularisme per medi de la llegislació temporal. “Per medi de la llegislació separada, com diu un autor dels que darrerament s’han ocupat de la materia, remedia los inconvenients d’un error en l’espay: per medi de la llegislació temporal, tracta de atenuarlos en lo temps.” Las lleys que en la Gran Bretanya se subjectan á aquesta especie de novicitat ó proba, són bastants pera que cada any lo Parlament degui votar un Acte important, que no té mes objecte que prorogar las lleys qual terme expira, entre las quals s’hi trova la que conté la ordenansa del exércit, que, desde fa més de dos sigles, es presentada cada any al Parlament pera que la prorogui, y lo Parlament no la proroga may més que per un any. Si un any deixés de prorogarse la lley, que fins al any 1879 va portar lo nom deMutiny act, y que desde llavoras s’anomenaArmy discipline act, la corona de Inglaterra no podria tenir ni un soldat ni un oficial sobre las armas.
Pero tant bon punt com se surt del Estat metropolitá, lo particularisme té ja órgans propis pera manifestarse. La isla de Man y las normandas del Canal, (Channel islands) no són ja ordinariament gobernadas per las lleys del Parlament británich, sino que tenen llurs Cossos llegislatius especials. En la isla de Man, la llegislació es elaborada per duas Cámaras, composta la una del gobernador de la isla y dels membres del Consell nombrats per la corona británica, y l’altra de diputats designats per sufragi, ab la particularitat de que las donas caps de familia y propietarias d’inmobles gosan de dret electoral. Las islas del Canal están divididas en dos grupos, en cada un dels quals lo poder llegislatiu es exercit per un Consell format en part per funcionaris y membres de la iglesia, y en part per delegats del poble. Lo Parlament británich no s’ocupa de res que sigui d’interés particular de cap d’aquestas islas. Sols las obligan las disposicions de carácter general pera tot l’imperi, y aquellas en que’l Parlament diu expressament que han de obligarlas.
Si entrem á examinar la organisació colonial británica, la trobarem regulada per los principis més particularistas. Un Acte de 1865 defineix la Colonia dihent: “es tota possessió en la qual existeix una llegislatura, á excepció de la isla de Man y de las del Canal,” de quina definició se’n deduheix innegablement, que avuy l’imperi británich es particularista per sistema.
Y en efecte, tots los dominis y possessions en que hi predomina l’element civilisat y no son fortalesas com Gibraltar, gosan de llegislació separada y de poder llegislatiu pera cuidar d’ella. Algunas possessions petitas ó poch colonisadas, com Ceylan, la Costa d’or, las islas Falkland, Fidji y algunas de las Antillas, Hong-kong, etc., etc., no tenen poder llegislatiu especial, pero si llegislació separada, de la que cuida la Metrópoli ab l’ajuda d’un Consell especial pera cada una d’ellas, nombrat per la corona. Respecte de alguna de aquestas possessions es de notar, que habentsels otorgat la potestat de tenir poder llegislatiu indígena, van renunciarlo al cap de pochs anys de proba, per trobarse incapassas de dirigirse á ellas meteixas: lo qual es eloqüentíssima mostra de que l’imperi británich ha entrat tant de plé en la via del particularisme, que no sóls sanciona, sinó que s’adelanta á las necessitats locals.
Las Colonias propiament ditas poden classificarse en los dos grupos següents:
1er· Colonias que posseheixen institucions representativas, pero sens gobern responsable, tenint la Metrópoli lo dret de veto llegislatiu y exercint vigilancia sobre tota la administració, y
2on· Colonias que posseheixen institucions representativas y gobern responsable, més ó menys vigilat per lo de la Metrópoli per medi de un gobernador.
De las Colonias de la primera classe, las unas tenen lo Parlament especial format per duas Cámaras: un Consell llegislatiu nombrat per la corona y una Assamblea d’elecció popular. Aixís están organisadas las Bahamas, las Bermudas y una de las islas del Vent, (la Barbada). Las altras tenen lo Parlament format per una sola Cámara, nombrada en part per elecció popular y en part per la corona. Tal es la organisació de la Australia occidental, de la Guayana, de Malta, de Natal, del poder federal de las Islas sota’l Vent, y dels poders particulars de duas d’aquestas islas, (la Antigua y la Dominica).
De las Colonias de la segona classe, las unas tenen la Cámara alta nombrada per la corona, y són: lo poder federal del Canadá, la nova Gales del Sud, la Nova-Zelanda, Queensland y Terranova. Las altras tenen la dita Cámara electiva, y són: la Australia meridional, la del Cap de Bona Esperansa, Tasmania y Victoria.
Per lo dit pot veures, que l’imperi británich está fonamentat sobre’l particularisme, oferint al observador una riquesa de varietats que no té ni ha tingut jamay cap agrupació nacional. Tota part del imperi que sent necessitats especials, gosa de llegislació separada.
Y encara no’s detura en lo exposat lo particularisme británich, sinó que moltas de sas Colonias están divididas interiorment en varis Estats, formant no un tot unificat, sinó una agregació federal. Pera dar una idea d’aquestas organisacions pendrem per exemple lo Canadá.
Lo domini ó imperi (dominion) del Canadá es una federació que va comensar per la unió en 1867 de las provincias de Ontario, Quebec, Nova Escocia y Nou Brunswick, á la qual més tart s’han anat agregant voluntariament las de Manitoba, Colombia, Isla del Primer Eduard y tots los demés territoris británichs de la América del Nort, á excepció de Terra Nova.
La Constitució federal del Canadá está calcada sobre la inglesa y estableix, per lo tant, lo sistema representatiu y lo régimen parlamentari. Lo poder llegislatiu té duas Cámaras. Lo Senat está format per personas elegidas per lo representant de la Corona d’entre las que reuneixen las circunstancias que marca la lley, y tenen propietats que valguin més de vint mil pessetas. Lo número normal de senadors es de 76. La Cámara dels Comuns ó popular se compón de representants elegits per sufragi universal, á rahó d’un per cada disset mil habitants. Pel cens de 1881, la Cámara dels Comuns comprén 213 diputats.
Lo poder executiu correspón al representant de la corona ó gobernador general, que l’exerceix ab la ajuda de un Consell de tretze ministres (conseil privé), que nombra y separa lliurement, pero acomodantse á las exigencias del régimen parlamentari.
Los Estats particulars ó provincias gosan dins de la federació de una gran autonomía. Al davant de cada un d’ells y nombrat per lo gobernador general, hi ha un tinent de gobernador, que exerceix lo poder executiu. La organisació del llegislatiu varia en cada provincia. En las de Ontario y de la Colombia británica hi ha una Cámara sola de 88 diputats; en la de Quebec hi ha duas Cámaras, la una de senadors vitalicis, nombrats per lo tinent de gobernador, y l’altra electiva; en las de Nou Brunswick, Nova Escocia y Manitoba hi ha un Consell llegislatiu y una Assamblea popular, y en la isla del Primpcep Eduard, las duas Cámaras són electivas.
La distribució de las atribucions llegislativas entre’l poder federal y’ls provincials, feta en l’Acte del Parlament británich de 20 Mars de 1867, que es la lley fonamental del Canadá, es tan práctica y encertada, que pot quasi donarse com exemple de organisació particularista. En dos sóls articles, (los 91 y 92), se detallan y classifican las principals atribucions que ha de tenir un gobern, y’s reparteixen taxativament. Als poders provincials se’ls fa una bona part, puig que, entre moltas altras cosas, cada un d’ells cuida exclusivament: de contribucions y empréstits de la provincia; de administrar sos bens, ab facultat pera vendre y empenyar; de presons, hospitals y altres establiments benéfichs; de las institucions municipals; de travalls públichs d’interés local; de la incorporació de las companyías provincials; de la propietat y dels drets civils dintre de la provincia; de la administració de justicia dins de la meteixa, comprenentshi la creació, manteniment y organisació de tribunals pera la provincia, tenint jurisdicció civil y criminal; del procediment; de la sanció penal de totas las lleys sobre materias de competencia provincial per medi de multa, presó ó altres cástichs, y generalment de totas las materias de naturalesa purament local ó de dret privat en la provincia.
L’Acte que hem hagut de consultar pera extractar las ditas atribucions, ab tot y ser del Parlament británich, está oficialment redactat en llenguas francesa é inglesa. Aquesta circunstancia es deguda á que en lo meteix hi ha un article, lo 133, que traduhit literalment, diu: “En las Cámaras del Parlament del Canadá y en las de la llegislatura de la provincia de Quebec, l’ús de la llengua francesa ó de la llengua inglesa será facultatiu: pero, en la redacció dels arxius, actas y diaris respectius d’aqueixas Cámaras, l’ús de las duas llenguas será obligatori. En los alegats verbals ó escrits y en tots los actes de procediment davant dels tribunals del Canadá que s’establiran baix l’autoritat del present Acte, y dels de la provincia de Quebec, se podrá fer ús á voluntat de la una ó de l’altra d’aqueixas llenguas. Las actas del Parlament del Canadá y de la llegislatura de Quebec deurán ser impresas y publicadas en las duas llenguas.”
Ab una organisació política particularista tan encertada, no es d’estranyar que las Colonias del Canadá prosperin y avensin ab una energia que pasma. Situadas al costat meteix de la gran Confederació nort americana, no tenen enveja á sos membres ni desitjan entrarhi. Disfrutan ja de totas las ventatjas del particularisme, y’s troban bé tal com están.
Lo moviment particularista británich en lo referent á las Colonias va comensar l’any 1840, y la primera que va disfrutar de sas ventatjas fou la Barbada. En 1842, va extendres lo sistema á Terranova; en 1848, á Natal; en 1849, á Malta; en 1850, al Cap de Bona Esperansa y á la Australia; en 1852, á la Nova Zelanda, etc., etc.. Y es digne d’observarse en ellas, com la práctica confirma las teorias particularistas. Pel camí de la varietat caminan totas cap á la unió. Las varias Colonias del Canadá forman la Confederació que havem descrit; confederadas están las de las Islas sota’l Vent desde 1871; las del Africa meridional no tardarán á confederarse, puig que haventne manifestat desitjos, ja en 1877 lo Parlament británich va adoptar un Acte que conté las bases de la unió, y las de la Australia están actualment fent una lliga comercial, que s’extendrá luego á altres objectes. Un dia ó altre será un fet la unió de totas las regions británicas, inclosas las islas metropolitanas, dintre de una gran agrupació particularista. Aquell dia, la civilisació general haurá guanyat la més trascendental victoria que contará fins llavoras la historia contemporánea.
La solució particularista del imperi británich es avuy incompleta. Las Colonias gosan de una gran llibertat interior, pero en cambi no intervenen pera res en lo gobern general del imperi. En lo Parlament metropolitá hi tenen representació sóls los Estats de la metrópoli. Per fluixa que sigui la dependencia en que’s troban las Colonias, no deixan de ser dependents, y sens llur concurs se resolen las qüestions de carácter general que més ó menys las interessan. En rigor totas las parts del gran imperi tenen per únich llas de unió la corona, que á sa vegada está limitada pel Parlament. La organisació sóls se completará quan lo llas s’extengui á ferlas participar del poder llegislatiu general, reduhidas que siguin las atribucions d’aquest purament á las materias de interés comú.
Per fortuna, actualment s’está preparant un gran pas en aquest sentit. Lo projecte presentat per Mr. Gladstone, fent renaixer lo Parlament irlandés y reconeixent á Irlanda un grau avansat de autonomía, á pesar de haberho buscat per camins moltas vegadas reprobables, inevitablement ha de tenir conseqüencias trascendentalíssimas. Pot ser ben bé que lo projecte actual no sigui aprobat de moment, en qual cas no fará més que retardarse. Si la opinió no está encara prou preparada, ho estará demá, y lo meteix projecte ó un altre de semblant será lley á pesar de tots los obstácles.
Renascut lo Parlament irlandés, no tardará á renaixer lo d’Escocia, ni á establirsen en lo pays de Gales y demés regions que tenen personalitat propia, inclosa tal vegada la aglomeració urbana de Lóndres, que es per sí sola una gran regió. Llavoras, per la forsa meteixa de las cosas, lo Parlament británich quedaria reduhit á ocuparse sóls de las materias d’interés general á tot l’imperi, y la conveniencia, sino la necessitat, l’obligarian á cridar á son seno á totas las Colonias en que hi predomina la civilisació de la rassa blanca. Aquell dia triunfaria al món lo sistema particularista, que gracias á la meteixa gent anglo-saxona fa ja un sigle que ha triunfat en lo continent americá.
Ningú extranyará, que al fer la ressenya de las solucions particularistas monárquicas, haguem comensat per l’imperi británich. Veritat es, que’l sistema no ha arrivat ni en la Metrópoli ni en lo conjunt de las Colonias á alcansar tot son desenrotllo, pero en llur terreno está sembrada la llavor de la que ha de naixer la planta de quins fruits s’aprofitarán tots los pobles.
Y no tardarán tant com podria témers á ser madurs. Lo projecte particularista en pró de las llibertats irlandesas será la fita que marcará lo comens d’una nova época. Precindim de si’l poble que directament s’aprofitará de la millora n’es ó no mereixedor; precindim de si té ó no condicions que’l fassin digne de las simpatías de tots los cors generosos, y tirem un vel damunt de certs procediments qu’ha empleat. Pera nosaltres, al examinar la qüestió irlandesa, fem cas omís de la Irlanda y de son poble mísero y retrassat, y no hi veyem més que la tracendencia civilisadora de la solució á que ha donat lloch. Permétissens, donchs, que acabem lo present capítol descubrintnos davant de la figura venerable del eminent home d’Estat, á qui’ls anys no han robat la energía, ni refredat l’amor á la llibertat. Saludem en Gladstone al precursor de la regeneració de las caducas societats europeas, á qui la historia reserva sens dupte un lloch al costat de Washington y d’aquells altres pochs, als qui’s pot dar ab tota la boca lo nom de benefactors de la humanitat y de impulsadors de la civilisació.
Membres de la Confederació germánica.– Organisació dels poders federals.– Distribució de las atribucions de la soberanía.– Tendencia del imperi.– Barreja d’elements.– Carácter feudal de la organisació.– Comparació del federalisme ab lo feudalisme.– Uns párrafos deThe Federalist.
Membres de la Confederació germánica.– Organisació dels poders federals.– Distribució de las atribucions de la soberanía.– Tendencia del imperi.– Barreja d’elements.– Carácter feudal de la organisació.– Comparació del federalisme ab lo feudalisme.– Uns párrafos deThe Federalist.
Antecedents legals del actual imperi austro-húngar.– Solució per medi del dualisme.– L’imperi més que una Confederació es una Lliga.– Escás poder llegislatiu de las autoritats comunas á sas duas parts.– Varietat dins de cada una de aquestas.– Llibertats provincials.– Reconeixement de drets á las distintas rassas y llenguas.– Indicacions sobre la organisació interior de cada una de las parts del imperi.– Suecia y Noruega.– L’únich llas de unió es la corona.– Drets d’aquesta.– Inutilitat de las tentativas fetas pera estrenyer la unió.– Resum.
Antecedents legals del actual imperi austro-húngar.– Solució per medi del dualisme.– L’imperi més que una Confederació es una Lliga.– Escás poder llegislatiu de las autoritats comunas á sas duas parts.– Varietat dins de cada una de aquestas.– Llibertats provincials.– Reconeixement de drets á las distintas rassas y llenguas.– Indicacions sobre la organisació interior de cada una de las parts del imperi.– Suecia y Noruega.– L’únich llas de unió es la corona.– Drets d’aquesta.– Inutilitat de las tentativas fetas pera estrenyer la unió.– Resum.
L’imperi alemany, per la Constitució de 16 de Abril de 1871, es una veritable Confederació. Los membres que la forman son los següents: los Estats de Prussia, Baviera, Saxonia, Würtemberg, Baden, Hesse, Mecklemburg-Schwerin, Saxonia-Weimar-Eisenach, Mecklemburg-Strelitz, Oldenburg, Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meiningen, Saxonia-Altenburg, Saxonia-Coburg-Gotha, Anhalt, Schwarzburg-Rudolstadt, Schwarzburg-Sondershausen, Waldeck, Reuss (branca primogénita), Reuss (branca externa), Schaumburg-Lippe, Lippe, Lübeck, Brema, Hamburg, y lo territori imperial de Alsacia Lorena.
Aquestos vint y sis membres tenen organisació interior molt distinta. Los uns, com Prussia, Baviera, Würtemberg y Saxonia, són monarquías constitucionals; altres, com Baden, Hesse, Mecklemburg-Schwerin, Saxonia-Weimar-Eisenach, Mecklemburg-Strelitz y Oldemburg, son grans ducats; uns altres, com Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meinnigen, Saxonia-Altenburg, Saxonia-Coburg-Gotha y Anhalt, son ducats; uns altres, com Schwarzburg-Sondernhausen, Schwarzburg-Rudolstadt, Waldeck, los dos Reuss, Schaumburg-Lippe, y Lippe, son principats; Lübeck, Brema y Hamburg son ciutats lliures, constituhidas interiorment en repúblicas, y la Alsacia-Lorena, com Territori, es gobernada directament per las autoritats del imperi, que tenen alli un llochtinent del emperador.
Las atribucions de la soberanía están distribuhidas entre lo poder federal y’ls poders particulars dels Estats. Lo primer se compón dels órgans següents:
La potestat llegislativa s’exerceix per lo Consell federal (Bundesrath), y la Dieta del imperi, (Reichstag), que tenen per regla general atribucions iguals, necessitantse las majorías d’una y altra Cámara pera tota lley imperial (Art. 5 de la Constitució). Lo Consell federal se compón de representants de cada un dels Estats confederats, en número de 58, repartits desigualment entre aqueixos Estats, puig mentres que la Prussia té 17 vots, y la Babiera y la Saxonia sis cada una, disset d’aquells no disposan mes que de un vot. Los vots dels representants de cada Estat han de donarse en un meteix sentit, ó sigui en lo que la majoría d’ells acordi. La Reichstag se compón avuy de prop de 400 diputats, elegits per sufragi universal y directe en votació secreta. En la Reichstag hi té representació la Alsacia-Lorena, que, segons la lley de 15 Juny de 1873, nombra 15 diputats, que junts ab tots los dels demés Estats confederats menys Prussia, no arrivan al número dels d’aquesta, que’n nombra 236. La Reichstag es nombrada per tres anys, pero pot ser disolta per decisió del Consell federal, ab lo consentiment del emperador. (Títols III y V de la Constitució.)
La presidencia (proesidium) de la Confederació pertany al rey de Prussia, que porta lo nom de emperador de Alemania, desde lo 18 Janer de 1871, en qual dia fou coronat en Versailles, acceptant aixis l’acort de restablir l’imperi que havia pres la Reichstag lo dia 10 del Desembre anterior, havent sigut convocada extraordinariament al efecte. L’emperador representa l’imperi en sas relacions internacionals; declara la guerra ab lo consentiment del Consell federal, que necessita, á menys que’l territori ó las costas del imperi siguin objecte d’un atach; fa la pau, y estableix aliansas y tractats, debent, pera los que’s refereixin á objectes pertanyents al domini de la llegislació del imperi, obtenir lo consentiment del Consell federal pera llur conclusió, y la aprobació de la Reichstag pera llur validés. L’emperador, ademés, promulga y publica las lleys del imperi, sens veto absolut ni suspensiu, y convoca, obra, proroga y tanca las reunions del Consell federal y de la Reichstag, podent lo primer ser convocat sens serho la segona, pero no podent serho aquesta sens que igualment ho sigui lo primer. La presidencia y direcció dels travalls del Consell federal corresponen al Canciller del imperi, que es de nombrament del emperador. (Títol IV de la Constitució).
Entre tots los Estats confederats hi ha un indigenat comú, es á dir, que qualsevol ciutada ó súbdit de un dels Estats té’l dret de comportarse en qualsevol altre dels del imperi com sos ciutadans ó súbdits, debent obtenir igual protecció que aquestos, y podenthi exercir sa professió, obtenirhi empleos públichs, adquirirhi inmobles, guanyarhi los drets de burgesia, y ferhi las reclamacions en dret en iguals condicions que’ls naturals. (Art. 3r· de la Constitució.)
En la distribució de las atribucions de la soberanía, lo imperi va ferse ja la part del lleó al establir la Constitució, y després ha anat aumentántsela encara. En efecte, al poder federal, li corresponen avuy entre altras las següents: 1a· Prescripcions relativas á la lliure circulació, al indigenat y al establiment dels ciutadans de un Estat de la Confederació en un altre… als passaports, á la policía dels extrangers, etcétera; 2a· La llegislació de aduanas, comers é impostos aplicables á las necessitats del imperi. 3a· Lo sistema de monedas, pesos y mesuras, y la fixació dels principis sobre la emissió de paper moneda garantit per valors mobles ó inmobles. 4a· Las prescripcions generals sobre banchs. 5 y 6. La protecció de la propietat de las obras de l’esperit, y los privilegis d’invenció. 7a· La protecció comuna del comers alemany al estranger y de la navegació alemanya y de son pabelló marítim, y la constitució de una representació consular comuna á tot l’imperi y pagada per aquest. 8a· Los camins de ferro y las vias generals de comunicació estratégicas y comercials. 9a· Prescripcions sobre navegació per cursos de aigua comuns á varis Estats, etc.. 10a· Correus y telégrafos, ab algunas restriccions respecte á Baviera y Würtemberg. 11a· Las prescripcions sobre la execució recíproca de las decisions en materia civil y sobre cumpliment de requisitorias d’Estat á Estat. 12a· (Complement de l’anterior). 13a· La llegislació comuna sobre lo conjunt del dret civil, lo dret penal, y’ls procediments. 14a· La organisació de l’exércit y marina del imperi. 15a· Los reglaments referents á la medicina y veterinaria, y 16a· Las prescripcions sobre la prempsa y’l dret de associació. (Títol II de la Constitució, y lley de 20 Desembre de 1873.)
D’aquesta lleugera ressenya se’n desprén, que la Confederació alemanya, més que á garantir los drets y llibertats individuals y corporatius en lo interior, y la independencia dels Estats en lo exterior, tendeix á establir un gran poder basat en lo militarisme. Los títols de la Constitució referents á exércit y marina esborran tot dupte que pogués quedar en l’ánimo dels que los estudian. Totas las forsas vivas del pays quedan supeditadas á la organisació militar, y aquesta, aixís en temps de pau com en temps de guerra, está á las ordres del emperador (Art. 63), debentlas obehir sens condicions, y estant aquesta obligació compresa en lo jurament á la bandera (Art. 64).
Col·locats baix la pressió de la má de ferro del imperi ó Estat general, poca cosa queda als Estats particulars. Per llur fortuna, aquell no ha arrivat encara á fer ús de totas las atribucions que la Constitució li reconeix, y segueixen los darrers gosant de moltas de las que tenian avans de las grans victorias sobre Fransa, que van portar á tots los alemanys á voler estrenyer la unió, exposantlos á excedirse de la mida justa. Tal vegada, passat lo periódo del major enlluhernament, sabrán contenirse en la pendent, y purificant la organisació particularista, de la qual tenen ja establerta la base, se posarán en camí d’aprofitar totas sas ventatjas.
Mes, sigui com sigui, l’imperi alemany dista molt encara de ser un Estat unificat, y si no fós lo militarisme que’l aixafa, estaria en disposició de ser una agregació de pobles lliures. Si s’examinessin las verdaderas causas de la prosperitat creixent que s’ha anat desenrotllant desde fa alguns anys, sens dupte’s trobaria que una de las més importants no es altra que’l particularisme, que imperfecte y tot, no pot deixar de produhir sos benéfichs efectes.
Per la lleugera ressenya que acabém de fer de la organisació del imperi alemany s’haurá vist, que es un Estat format per elements tant diferents en forma de gobern y en importancia, com la poderosa monarquía prussiana y la petita ciutat lliure de Lübeck. No es la unió de varias regions per lo llas personal d’un sol monarca, puig que molts dels membres que la forman són verdaders Estats monárquichs ab un rey ó princep hereditari, qual poder está més ó menys limitat per institucions constitucionals. En la Confederació germánica, donchs, no sóls hi ha dos poders coexistint en los meteixos territoris y sobre iguals pobles, sino que hi ha princeps ó monarcas de dos graus, estant un d’ells col·locat en siti molt més alt que’ls demés. Es real y verdaderament lo sacre imperi de la edat mitjana, restaurat y més ó menys acomodat á las necessitats é interessos nascuts de la vida moderna. Al dessota d’un emperador, qual poder suprem está limitat en sa extensió per una Constitució, y en son exercici per las atribucions d’un Consell federal y una Cámara popular, hi ha varis monarcas, princeps y duchs ab poder igualment limitat en sa extensió y en son exercici per las institucions constitucionals que al costat de cada un d’ells funcionan. La Confederació germánica es lo traspás entre’l feudalisme y l’Estat compost dels nostres temps. Los Estats particulars representan las baronías: l’Estat general es lo meteix imperi que las enllassava dominantlas.
No’s cregui que al fer notar lo carácter baix certs punts de vista feudal de la Confederació germánica, pretenguem per aquesta sola circunstancia condempnarla. En un dels capítols anteriors, hem indicat que’l feudalisme contenia algunas llavors de llibertat, y que’n contenian moltas més las ciutats lliures, essent llástima que unas y altras no fossin aprofitadas, cultivantlas en lo terreno de las modernas societats, pera que poguessin grillar y produhir plantas fecundas. Aixó tal vegada intenta la organisació del imperi alemany, y no hem de precipitarnos en jutjar los fruits que podrá donar lo cultiu. De moment, veyem ja que’l poder general ha guanyat en eficacia lo que ha perdut en extensió de atribucions y en la forma absoluta d’exercirlas. L’antich imperi, ab son poder absolut nominal, era impotent pera contenir als feudataris, que destruhian llurs Estats y sacrificavan á llurs pobles en continuas guerras locals: lo modern imperi, ab menys poder nominal, té prou forsa pera contenir á tots sos membres en llur deber, y evita, per tant, los més desastrosos inconvenients del feudalisme. Lo mal d’aquest no consistia precisament en la divisió, com volen dir los unitaristas, sino en la ineficacia del llás que debia unir las varietats que la divisió produhia. Lo feudalisme, precisament, fou fill del temperament independent que caracterisava als pobles del nort, que varen invadir l’imperi romá; y’ls mals que va portar á Europa no eran efecte tant de sos propis defectes com de la poca cultura de la época en que va establirse.
Aixís es, donchs, que lo particularisme modern no ha de tenir cap inconvenient en veure son precedent histórich en la organisació feudal, de la meteixa manera que’l centralisme que més vol alabarse de progressiu y democrátich, no posa cap reparo en confessar que es successor del absolutisme regi, que va formar las nacions grans que avuy se parteixen la Europa, ab tot y que la historia del absolutisme está tan plena de horrors y tacada de sanch com la del feudalisme.
Pot ser que la afirmació terminant que acabem de fer, espantará á molts, que no sabrán despendres las preocupacions que’ls envoltan. Pera convensels de que no han de temer las acusacions que puguin dirigirlos los amichs del unitarisme, los dirém que la afirmació no es original nostra, sino que van ja ferla un sigle enrera lliberals tan ferms y republicans tan convensuts com los autors deThe Federalist. Síguins permés traduhirne alguns párrafos, que no sóls comprobarán las nostras apreciacions, sino que donarán mostra del vigor de rahonament que distingeix á aquella obra mestra del particularisme.
“Encara que l’antich sistema feudal, diu lo célebre Hamilton, no constituhia Confederacions, en lo sentit estricte de la paraula, participava, no obstant, de la naturalesa d’aquesta especie de associació. En lo feudalisme hi havia un cap comú, jefe ó soberá, quina autoritat s’extenia á tota la nació. Un número de vassalls subordinats ó feudataris, que tenian grans porcions de terreno subjectas á llur domini y numerosa colla de vassalls inferiors, que cultibavan la terra subenfeudada que possehían baix la obligació del homenatje, prestavan obediencia als senyors de quins dependian. Cada vassall principal era una especie de rey ó soberá dintre de son particular domini. Los resultats de tal situació eran una oposició continuada á la autoritat del soberá, y las conseqüents guerras entre’ls grans barons ó jefes feudals que se destrossavan los uns als altres. Lo poder del cap de la nació era per regla general massa débil, tant pera conservar la pau pública com pera presservar al poble de cada baronía contra las opressions de son senyor inmediat. Aqueix período de la historia d’Europa es anomenat en termens enfátichs per los historiadors,”“lo temps de la anarquía feudal…”""
“Los Estats particulars en una Confederació poden ser perfectament comparats ab las baronías feudals, tenint, no obstant, en llur favor la ventatja de que, per las rahons exposadas, possehirán generalment la confiansa y bonavolensa dels pobles, y que ab sa ajuda podrán oposarse eficasment á las extralimitacions é invasions del gobern general de la nació. Y’ls resultats serán bons, si las distintas parts no poden arrivar á destruhir la llegítima y necessaria autoritat del conjunt. Los punts de semblansa entre lo federalisme y’l feudalisme consisteixen en la rivalitat de dos poders, y en la concentració d’una gran part de la forsa de la comunitat en depositarías particulars, estant en ellas á la disposició en uns casos de las individualitats, y en altres, á la de la comunitat política.”
Deixem, donchs, que la Confederació germánica vagi fent son camí, y seguim ab interés los esforsos que está fent pera modernisar lo feudalisme. Lo temps dirá si las llavors de llibertat que aquest contenia, arrivarán á convertirse en plantas que donguin fruits abundants y saborosos.
Després d’haber fixat la vista en l’imperi germánich, hem de dirigirla al austro-húngar, que’s basa també en una organisació no unitaria.
Comensem per condensar los antecedents legals de la situació actual d’aquest imperi.
La Pracmática sanció de 19 de Abril de 1713, aprobada unanimement per la Diéta húngara en 1723, va arrivar á ser lley fonamental, comuna als paysos húngars y austriachs. Aqueix acte important fixava las reglas pera la successió al trono y proclamava la unió indisoluble de tots los Estats reunits baix la Corona de Habsburg.
Mes, aquesta unió va conservar durant molt temps un carácter purament personal, puig que cada provincia de la monarquía tenia sa Constitució propia y sa organisació política independent. La Hungría gosava d’un régimen veritablement representatiu, fundat en institucions seculars, cuidadosament conservadas, mentres que’ls altres paysos subjectes á la dominació de la casa d’Austria no tenian més que Diétas locals, que’l gobern imperial va anar deixant de convocar de mica en mica, substituhint per tot arréu las vellas Constitucions per son poder absolut y centralisador.
La Patent de Agost de 1804, per la qual l’emperador de Alemania va pendre lo títol d’emperador de Austria, va consolidar lo llas que unia’ls Estats hereditaris húngars y los paysos de la Corona de Sant Esteve baix lo ceptre de la casa de Habsburg, pero no va modificar la existencia autónoma de las duas grans fraccions del imperi.
La agitació que’s va produhir en tot Europa en 1848 fou la senyal de reformas constitucionals de gran tracendencia en l’imperi de que’ns ocupem. La Patent de 25 Abril de 1848 va promulgar una Constitució pera las provincias austríacas y slavas; mes, aquesta Constitució, imitada de la Carta de Bélgica, va quedar sens efecte, puig que una nova Patent, expedida en 15 del mes de Maig següent, va convocar una Constituyent al efecte de ocuparse de la revisió y reforma de la Constitució promulgada.
Los travalls de la Assamblea constituyent no van donar cap resultat, puig que l’emperador la va disoldre en Mars del any 1849, expedint al meteix temps una nova Patent, per medi de la que va promulgar una Constitució otorgada, atentatoria á la autonomía húngara. Aquesta Constitució incorporava la Hungría al conjunt del imperi, destruhía lo llas que la unia ab la Croacia, y no conservava la Constitució húngara sino com Estatut provincial. Tot seguit van publicarse una munió d’ordenansas sobre las Constitucions provincials, que no tenian altre objecte que ajudar al ensaig que’s feya d’un gobern constitucional centralisat.
L’ensaig va durar poch temps. Una ordre del ministeri imperial, dictada en Agost de 1851, va sometre la Constitució otorgada al examen del Consell de ministres y del del imperi. Lo resultat del examen fou, declarar que la Constitució no era aplicable, y una Patent de 31 de Desembre del meteix any va declararla pura y senzillament abrogada. L’imperi austríach va tornar á ser una monarquía absoluta.
Fins á l’any 1860 no va tornar á entrarse en la via de las reformas constitucionals. Una Patent del 5 de Mars de dit any va reorganisar lo Consell del Imperi (Reichsrath), introduhinthi alguns membres de las representacions provincials, elegits per l’emperador d’entre’ls noms que se li presentavan en llistas. Una Assamblea preparatoria, reunida durant lo mes de Maig, va sometre proposicions de reforma de las institucions locals y generals al trono, y aquest va anunciar en un Manifest, publicat lo dia 20 de Octubre, que las prenia en consideració. Un Diploma, expedit aquest meteix dia, y que es trascendental en la historia constitucional del imperi, va establir las bases de las reformas, creant un Parlament central, (Reichsrath), pera’ls assumptos comuns á tot l’imperi, y donant atribucions á las Assambleas provincials (Landtag) pera resoldre totas las demés qüestions.
Aquestas reformas no devian satisfer las pretensions de las distintas nacionalitats del imperi. Algunas d’aquestas, y especialment la Hungría, van veure en ellas un atach á llurs tradicions de autonomía, y van abstenirse d’enviar llurs diputats al Reichsrath. La Diéta húngara, convocada lo 2 de Abril de 1861, va protestar contra la nova organisació, refusant reconeixer lo Parlament central. Un Rescripte imperial va pronunciar la disolució de la Diéta.
Lo conflicte durá fins l’any 1865. Un Manifest y una Patent del 20 de Setembre van obrir la porta á la conciliació, suspenent la lley fonamental, y sometentla á la deliberació de las Assambleas de Hungría y de Croacia. La Diéta húngara va admetre lo principi de una llegislació y de una administració comunas pera’ls negocis que interessessin al conjunt del imperi. Quan lo terreno va semblar prou preparat pera la conciliació entre las duas parts d’aqueix, una patent del primer de Janer de 1867 va convocar en lo pays cisleithá ó austríach, una Assamblea constituyent extraordinaria, que no va arrivar á funcionar, reunintse en cambi lo Reischrath ordinari, al qual varen ser somesos los projectes de reforma constitucional. Al meteix temps, l’emperador havia constituhit un ministeri húngar independent, fentse luego coronar rey de Hungría en 8 de Juny del meteix any.
Y va arrivarse al acort entre las duas grans fraccions del imperi baix la base del dualisme, fixada en duas lleys importants, austríaca la una y húngara l’altra. La primera porta’l títol de: “Lley relativa als negocis comuns á tots los payssos de la monarquía austríaca y á la manera de tractarlos,” y la segona lo de: “Lley relativa als objectes d’interés comú que existeixen entre’ls payssos de la corona de Hungría y’ls altres payssos subjectes á la soberania de S. M., y á la manera de tractarlos.” Una y altra lley son del any 1867.
A conseqüencia d’aquestas lleys, van reunirse delegacions del Reischrath austriach y de la Diéta húngara pera fixar las bases financieras y económicas del compromís, dant per resultat tres lleys, que son fonamentals del imperi, per més que sóls se promulguéssin ab carácter temporal, puig que sóls devian durar deu anys, ó sigui fins al 1877.
Desde llavoras, l’imperi de Austria va pendre la denominació de “Imperi de Austria-Hungria” y l’emperador usa lo títol de “Emperador de Austria y rey católich de Hungría.” La part austríaca, ó Cisleithania, se compón de las provincias germánicas-slavas, que avans se deyan payssos hereditaris: la part húngara, ó Transleithania, comprén tots los payssos de la Corona de Sant Estebe.
Hem dit que’ls compromisos sóls devian durar fins al any 1877, y en efecte, en aquesta fetxa degueren ser renovats. La renovació va ser laboriosa y difícil, més després de tres prórogas successivas va arrivarse á una intel·ligencia, que va traduhirse en set lleys austríacas y altras tantas húngaras corresponents, promulgadas en 27 de Juny de 1878. Totas aquestas lleys no s’ocupan més que d’arreglos financiers ó económichs, regulant las contribucions comunas, las aduanas de las duas fraccions del imperi, lo deute general, lo banch austro-húngar, y la explotació d’alguns serveys directes entre Trieste y las Indias orientals, prestats per la companyia de navegació del Lloyd austro-hungar.
Per lo indicat pot veures, que l’imperi austro-hungar, més que una Confederació ó Estat compost, es una Lliga entre duas nacions, unidas per lo llas personal d’un monarca. En efecte, cada una de las duas parts del imperi gosa de autonomía completa pera la gestió de sos assumptos interiors, tenint Parlaments y ministeris distints. Sóls son considerats assumptos comuns, los diplomátichs, l’exércit, la marina y los gastos del imperi.
Y aquestos assumptos comuns están encara subjectes á moltas restriccions y desconfiansas. Dels assumptos extrangers, los tractats internacionals necessitan l’aprobació dels Parlaments de cada una de las duas parts del imperi, en tots los casos en que las Constitucions respectivas ho exigeixin. En lo referent al exércit y marina de guerra, lo poder comú está excluhit de votar lo contingent; de la llegislació sobre la manera de cumplirse lo servey militar; de pendre disposicions relativas al repartiment local y al sosteniment de l’exércit, y de reglamentar la condició civil dels militars y llurs drets en lo que no afecta al servey (Lley cisleithana de 21 Desembre de 1867, y transleithana corresponent).
L’escás poder llegislatiu de que gosa l’imperi en los assumptos comuns, es exercit per delegacions de las llegislaturas de las duas nacions que’l forman, convocadas per l’emperador y rey. Las duas delegacions acostuman deliberar separadament, y’s comunican mutuament llurs decisions y los motius en que las fundan. En aquestas comunicacions, cada delegació usa la llengua del seu pays, pero deu acompanyarhi una traducció en la del altre. Empero, cada delegació te’l dret de proposar que una qüestió sigui resolta en comú, y tal proposició no pot ser refusada per l’altra delegació després d’haverse cambiat tres comunicacions per escrit sens arrivar á entendres. Los dos presidents fixan de comú acort lo siti y’l dia de la reunió de las duas delegacions en comú, y la presidencia correspon per torn á cada un d’ells.
Pera poder acordar, la Assamblea comuna ha de reunir al menys los dos tersos dels membres de cada delegació. Las decisions son presas per majoria absoluta de vots, y en lo cas de que una de las duas delegacions tingui més membres presents que l’altra, la igualtat de forsas se restableix per medi de las abstencions que siguin necessarias entre’ls membres de la delegació més numerosa. La sort designa als que deuhen abstenirse. (Articles 6 y següents de la avans citada lley cisleithana y corresponents de la transleithana.)
Pera l’administració dels negocis comuns, hi ha un ministeri comú responsable, al qual está prohibit dirigir al meteix temps la administració dels assumptos particulars de cada una de las parts del imperi. Las disposicions referents á la direcció y organisació interior del exércit de tot l’imperi corresponen exclussivament al emperador. (Art. 5 de dita lley austriaca y corresponent de la húngara.)
Lo dualisme es tan marcat entre las duas parts del imperi, que l’emperador té sobre cada una d’ellas las potestats que li confian las respectivas lleys fonamentals. Ni’l títol es comú, puig que si s’anomena emperador de Austria, no es més que rey de Hungria.
Dintre de cada una de las duas nacions no hi ha tampoch unitat. A l’Austria, desde l’any 1815, en que va comensar la reacció contra la centralisació absorvent que s’havia anat establint sobre las ruinas de las antiguas Constitucions particulars de las diversas regions, van anarse reconstituhint los Estats provincials, donantse Estatuts al Tirol, á la Galitzia, á Salzburg, etc.. Després de varias reformas parcials, y de las tentativas fetas en la Constitució de 1849, que no va arrivar á regir, lo Diploma imperial de Octubre de 1860 va restablir definitivament las Landtag provincials, al meteix temps que creava un Parlament general pera tota la nació. Cada Regió va tenir llavoras sa Constitució especial, (Landesordnung), y sa lley electoral (Landtags-Wahlordnung). Las regions reconegudas foren quinze, basantse generalment la divisió en los interessos histórichs. Sis lleys fonamentals, (Staatsgrundgesetze), promulgadas en 1867, van completar la organisació de las regions austriacas, havent luego sigut modificadas per las lleys electorals de 1873, alguns de quals articles han sigut alterats en 1882.
Pera donar idea de la organisació interior de la part austríaca del imperi, traduhirem l’article 19 de la lley constitucional de 1867, “Sobre’ls drets generals dels ciutadans en los regnes y payssos representats en lo Reichsrath.” Diu aixís:
“Tots los pobles del Estat provenients de rassas diversas són iguals en drets. Cada rassa té’l dret inviolable de mantenir y cultivar sa nacionalitat y sa llengua.”
“L’Estat reconeix á totas las llenguas en ús en los payssos de la monarquía, un dret igual á ser empleadas en las escolas, en l’exercici de las funcions y en los diversos actes de la vida pública. En los payssos habitats per poblacions pertanyents á més de una rassa, los establiments de instrucció pública deuhen estar organisats de tal manera, que cada hu, sens ser obligat á apendre una segona llengua, pugui rebre en la propia los elements necessaris á sa instrucció.”
Las Constitucions provincials reconeixen á cada regió atribucions que passan de la descentralisació administrativa. LasLandtag, ó assambleas regionals, son en certas materias cossos veritablement llegislatius. Vegis, per exemple, com comensa lo “Estatut provincial” pera la regió que porta lo nom de “Arxiducat de Austria.” “Lo Arxiducat, diu l’article 1r·, es representat per la Landtag en tot lo que correspón als interessos particulars del pays”. La Landtag d’aquesta regió se compón de 68 membres, dels quals uns pochs ho són per dret propi, y’ls restants elegits, per classes ó corporacions, ó per districtes.
En la monarquía húngara hi ha tantas varietats com en lo imperi austriach. La divisió més important es entre’ls payssos que forman la Hungria propiament dita y’ls de la Croacia, Slavonia y Dalmacia. Per un compromís polítich entre uns y altres paysos, s’establí en 1868 la forma de tractar los assumptos comuns, á qual efecte tots tenen participació en la Dieta general de Hungria, que’s reuneix á Pest.
A Hungria, com á la Gran Bretanya, no s’ha escrit may la Constitució, formant un tot. Una série de lleys y disposicions históricas, que comensan en lo “Contracte de sanch,” del qual no’s coneix lo text y se’n tenen sóls noticias per l’análissis que’n fan los cronistas, y acaban en las lleys que actualment se dictan ab lo carácter de fonamentals, forman lo dret constitucional del pays. Lo document més antich que se conserva, es “La Butlla d’or,” del reyII, Andreudel any 1222. Aquest document es molt comparable á laMagna Chartainglesa, y en sos 31 articles s’estableixen los drets y privilegis que tenia la aristocracia. Moltas de sas disposicions no són avuy aplicables, pero en son conjunt fixa encara los principis directius de las llibertats húngaras.
Al ocuparnos del imperi austro-hungar en general, hem vist las diversas vicicituts constitucionals per las que ha passat la Hungria. Son ben coneguts los esforsos fets per aquesta nació pera mantenir sa autonomia, y las terribles guerras ab que l’ha defensada. La que va esclatar á conseqüencia de las reformas constitucionals centralisadoras votadas per la Dieta y sancionadas per l’emperador, va portar á la Hungria á proclamar sa independencia y á establir un gobern republicá. Vensuda luego per lo gobern imperial, ajudat per las armas russas, va quedar subjecta durant una vintena d’anys al absolutisme, sens que per aixó s’ofegués la resistencia més ó menys oberta. Sóls lográ restablir la pau lo sistema dualista, establert per la série de lleys promulgadas en 1867, y completat per la coronació del emperador com rey de Hungria, de quins fets havem ja parlat.
Per tot lo exposat se veu ben clar, que l’imperi austro-húngar no forma un Estat compost, ni tan sóls una Confederació d’Estats. Lo conjunt té sóls una organisació rudimentaria, que no pot considerarse sinó com un modus vivendi entre duas nacionalitats, que á llur vegada forman duas Confederacions imperfectas. Aixís y tot, no obstant, la existencia y sosteniment del imperi, ab sa varietat y diversitat de rassas, de lleys, de costums, de llenguas, etc., etc., es proba patent de la virtualitat poderosa del particularisme. Fins quan se l’aplica tan imperfectament com en l’imperi de que’ns ocupem, porta la tranquilitat y la pau á elements que d’altra manera’s destrossarian entre ells, y’ls permet formar una agregació nacional, que, ademés de viure y prosperar, pot influhir en los destins d’Europa, tenint lloch entre las grans potencias.
Pochs párrafos dedicarem á la solució que representa la unió de Suecia y Noruega, que están encara molt menys enllassadas que Austria y Hungria. L’Acte de unió, que data del 6 de Agost de 1815, no estableix entre’ls dos regnes altras relacions que las que fa precisas lo fet de ser regidas per un meteix monarca. Aixis es, que l’Acte de unió se refereix á pocas cosas més que á fixar las reglas de successió á la corona, las d’elegir nova dinastía en lo cas de que se extingís la regnant, y las de regir los dos regnes durant las menorias dels reys. Tots los punts d’enllás entre’ls dos regnes se reduheixen als drets que té’l rey comú á convocar las tropas d’un y altre; á declarar la guerra y fer la pau; á contractar y rompre aliansas, y á enviar y rebre agents diplomátichs (Art. 4 de l’acte de unió.)
Pera declarar la guerra, lo rey ha de comunicar sas intencions als goberns dels dos regnes, y reunir al ministre de Estat y concellers d’Estat noruechs ab los de Suecia, formant Consell d’Estat extraordinari, á fi de que li donguin parer avans de pendre resolució definitiva. En aquestos casos, los representants de Noruega deuhen rebre instruccions de llurs companys de gobern que no formin part del Consell extraordinari, á menys que la urgencia del assumpto no dongui temps pera la consulta. (Art. 5 de la dita Acta.)
En distintas ocasions, s’ha intentat fer més íntima la unió entre’ls dos regnes, pero no s’ha arrivat á conseguirho. Totas las proposicions presentadas per la Suecia han sigut rebutjadas per la Cámara de Noruega, (Storthing), que ha temut sempre que, accedinthi, posava á son pays en lo camí de ser engolit per la Suecia, que es més poderosa y poblada.
Ab lo dit donem per terminada la ressenya de las solucions prácticas particularistas dins de la forma monárquica. Desde la unió merament personal entre Suecia y Noruega, per medi d’un rey comú, fins á la organisació quasi unitaria del imperi alemany, y la llegislació separada que emplea la Gran Bretanya pera’ls Estats metropolitants, hi ha prou matisos pera acomodar lo sistema á tots los temps y á tots los interessos. Cap de las solucions monárquicas ha alcansat fins ara lo grau de perfecció del genuhí Estat compost, tal com n’hem exposat la teoría: mes, aixó no vol dir, que no pugui arrivarhi. Induptablement, no hi ha cap inconvenient invensible que s’hi oposi, y lo meteix que han lograt los Estats Units, baix la direcció d’un president temporal, podria realisar una altra Confederació dins del sistema constitucional, coronat per un emperador ó monarca.