Part segona

Indicacions preliminars.– Catalanisme, regionalisme, particularisme.– Essencia del particularisme.– Es un sistema positiu y práctich.– Classificacions del Estat.– La llibertat es medi y fi social.– Necessitat de la lluyta entre varietats.– Observacions en l’ordre material y en lo polítich social.– Missió y fins del Estat ó agrupació política, en sa vida exterior é interior.– Regulació de la lluyta entre varietats.– Armonisació d’elements contradictoris.

Avans d’entrar en la materia propia de aquesta segona part no estarán de sobras algunas indicacions.

No’ns proposem escriure un estudi complet sobre’l particularisme. La materia es tan abundant y ha sigut fins ara tan poch tractada, que per mica que deixéssim corre la ploma, traspassariam los límits que’ns havem imposat. Lo nostre objecte es molt més modest, puig no passa de voler deixar demostrat, que’l particularisme no es una aspiració purament empírica, sinó un sistema perfectament científich, que’s conforma més que cap altre ab los principis y punts de mira que’s tenen avuy per més avansats y civilisadors. Pera conseguir lo nostre propósit nos bastará exposar alguns dels fonaments del sistema.

Dedicat aquest llibre no als que fan professió de sabis, sinó á la generalitat del públich, tant com procurarem que las nostras apreciacions siguin rigurosament científicas, fugirem de la forma técnica, y usarem un llenguatje tan clar y natural com nos sigui possible. Lo catalanisme ha anat guanyant los cors de una bona part dels nostres compatricis, y, trovant ja estrets los límits literaris y artístichs, vol entrar en lo terreno polítich social. Pera avansar ab seguretat en quest cami, ha de conquistarse las intel·ligencias. Lo sentiment se reforsará ab la convicció. A produhir convicció va encaminada la part del nostre llibre que comensem. Si en ella hi troban los nostres compatricis algunas rahons que fortifiquin llur sentiment y puguin servirlos d’arma, que en la controversia los ajudi á portar lo convenciment als que encara negan ó duptan, los nostres propósits s’haurán més que cumplert.

Y entrant ja en materia, avans que tot diguem perque hem adoptat la paraula particularisme, al tractar de donar nom al sistema en que’s basan las nostras conviccions, y precisem lo sentit y amplitut que té aqueixa paraula.

Las terminacións en isme, ista, etc., indican la idea de afició, carinyo y preferencia per la que expressa la paraula á que s’afejeixen. Aixis, donchs, de la meteixa manera que catalanisme vol dir afició, carinyo, preferencia á lo catalá, y regionalisme suposa iguals sentiments simpátichs á lo regional en general, la paraula composta, particularisme, vol dir afició, carinyo, preferencia á tot lo que es particular. Notis com las tres paraulas que acabem d’analisar enclouhen la meteixa idea, si be que dantli diferent extensió. Lo catalanista es particularista, pero reduheix lo seu particularisme á la nostra regió sola: lo regionalista professa un particularisme mes general, y no pot deixar de ser també catalanista, puig que qui vol lo més, vol lo menys: lo particularista eleva sas preferencias y aficions á la categoría de sistema, y al ser igualment regionalista, y, per conseqüencia, catalanista, no fa més que aplicar á casos concrets un ordre general de ideas.

Anem á aclarar més encara aquestas definicions. Lo qui es merament catalanista, pot no ser regionalista ni particularista. Impulsat per motius referents exclusívament á la nostra regió; motius que poden ser histórichs, geográfichs, etnografichs etc., etc., pot desitjar la autonomía de Catalunya sens aspirar á la de las demés regions de la Peninsula, y fins voler que la organisació que’s dongués á la nostra regió autónoma, fos, no particularista, sinó la que naix del sistema oposat. Lo regionalista no pot deixar de reconeixer á totas las regions que tinguin personalitat propia los meteixos drets que reclama pera Catalunya, pero pot també no aspirar á una organisació particularista dintre de cada regió. Lo qui ademés profesa lo particularisme, no sols ha de reconeixer á totas las regions que’s trobin en las circunstancias ditas, los meteixos drets que á Catalunya, sinó que ha de aspirar á que cada una d’ellas s’organisi de conformitat ab l’ordre general de ideas que constituheix lo sistema particularista. Com ordre general d’ideas, aquest sistema ha de tenir aplicació á totas las manifestacions de la activitat, aixis dels individuos, com de las agrupacions y col·lectivitats que forman.

De aquestas lleugeras indicacions se’n desprén, que’l catalanisme, pera ser perfectament llegítim, ha de ser regionalista y particularista. Basantse en un sistema ú ordre general de ideas y no manifestantse exclusivista, los títols en que apoya sas reclamacions son respectables y mereixedors de ser atesos. Lo catalanisme particularista no es una reivindicació que, á pesar de tota sa justicia, degui temer l’acusació de interessada y mesquina. Es tot lo contrari: es una aspiració eminentment generosa y que s’apoya en las conclusions científicas mes avansadas y civilisadoras.

Lo sistema particularista no es en sa essencia més que lo reconeixement de la varietat y, com conseqüencia llógica, la consagració de la llibertat. No’s concebeix la llibertat en acció sens que dongui per resultat efectes distints en cada ser lliure. Si’ls efectes resultan iguals en sers distints, es per pura coincidencia: es que’ls móvils de la resolució han sigut los meteixos, ó que móvils variats han produhit una resultant idéntica. Pero notis bé, que fins en aquestos casos de coincidencia, lo ser agent s’ha resolt ab perfecta expontaneitat: en la resolució no hi ha influhit cap móvil d’imposició directa, y no es sistemática, puig un nou acte expontani del ser agent restableix la varietat. La unitat sistemática no’s concebeix sens imposició. Fins quan distints sers lliures hi arrivan per acte expontani de llurs voluntats; quan armonisan llurs distints interessos en benefici mútuo, no ho consegueixen sens imposició. Tot contracte entre sers lliures suposa limitació de la llibertat de cada un dels contractants, puig la limitació no deixa de serho per més que sigui voluntaria en los que se la imposan.

L’home es un ser naturalment sociable. L’individuo aislat no pot cumplir sa misió en la terra. La naturalesa ha separat los sexos, de manera que ni la reproducció pot realisarse per un individuo sol. No’s concebeix, donchs, la llibertat absoluta. La llibertat en exercici se converteix en dret pera l’home en societat, y no hi ha dret sens deber correlatiu. La facultat de obrar de cada hu acaba allá ahont comensa la facultat semblant d’un altre. La lley més general de la naturalesa es la de compensació. Lo major bé del ser humá, que es sens dupte la llibertat, se compensa ab la necessitat de la limitació; l’exercici del dret es impossible sens lo reconeixement del deber. Quan una societat humana arriva á pendre la forma d’Estat, unint un poble y un territori, y creant una entitat representativa del interés comú als associats, cada un d’aquestos aumenta la garantía de sa llibertat y de sos drets, pero no ho consegueix sino á cambi de subjectarse á tantas limitacions com son los debers que s’imposa. Lo conflicte entre l’interés individual y’l col·lectiu naix del fet necessari de la associació, y tots los sistemas que s’han ideat no tenen altre objecte que armonisar los dos interessos contradictoris.

Sens anar més endavant, podem ja treure de lo exposat una conseqüencia trascendental. Si la llibertat es lo major bé del home; sí las limitacions que la societat li imposa no deuhen tenir altre objecte que fer possíble l’exercici de la llibertat de tots y de cada hu, es innegable que es preferible aquell sistema que més favoreixi la llibertat y reduheixi més las limitacions. Lo particularisme no reconeix d’aquestas sino las estrictament necessarias, y porta, per lo tant, grans ventatjas als sistemas oposats.

A la senzilla enunciació d’aquesta tendencia queda calificat lo particularisme com sistema positiu y práctich. No s’imagina un home ni una societat ideals, sino que arrenca dels fets tals com se manifestan. No aspira á objectius absoluts, y’s reduheix á la relativitat, que es condició precisa de tot lo humá. Aplicant sos principis á la organisació social, no pretén arrivar ni á la independencia de cada un de sos membres ni á la omnipotencia de la autoritat col·lectiva. Sap que cada ser es una barreja de qualitats bonas y dolentas, de virtuts y vicis; sap que’ls conjunts de sers participan de las condicions dolentas y bonas dels components, y las pren totas en consideració, las contrabalanceja, y procura aprofitarlas, á fi y efecte d’obtenir, no la perfecció absoluta, sinó la major suma de benestar possible en los temps y circunstancias dels pobles á que s’aplica. Positiu y práctich lo positivisme, no tem las varietats, sino que, al contrari, las llegitima y fomenta, puig té la seguretat de que son signe de vida y font de progrés y de millora, y tot son afany se reduheix á armonisarlas y utilisar los productes de la competencia.

De totas las clasificacions que s’han imaginat pera distingir los Estats segons llur organisació, la més positiva es la que, marcant dos extrems, los declara impracticables, y afirma que tota societat organisada ha de trovarse en un terme mitj. La independencia del individuo, la llibertat completa forma un dels extrems, y pren lo nom de an-arquía ó sigui de “no gobern.” La omnipotencia de la col·lectivitat, l’autoritarisme absolut forma l’altre extrem, y s’anomena comunisme. Jamay s’ha practicat ni’s practicará l’un ni l’altre, puig l’home té de moures sempre dintre de lo relatiu. Los dos forman los polos de la terra política, que com los geográfichs son inhabitables. Los terrenos aptes pera la vida dels homes, aixis en geografía com en política, se trovan entre l’un y l’altre polo.

Dihem que aquesta clasificació es la més positiva, perqué es la que més se presta á la varietat de matisos y de combinacions. Segons siguin las condicions de cada poble, l’Estat s’acostará més á l’un ó al altre polo, puig lo meteix que succeheix en la distribució de la terra habitable, si no se pot arrivar al polo meteix, s’hi pot anar molt á la vora. A copia de virtut y d’energia moral en lo poble, pot l’Estat acostarse molt al polo de la llibertat, aixis com á forsa de ensopiment y de debilitat moral pot arrivarse als llindars del polo del autoritarisme. La escola particularista fa ruta cap al polo de la llibertat, y sens pretendre arrivarhi, tendeix á acostarshi tant com sigui possible.

Sobre las altras que s’han ideat, aqueixa clasificació, ademés de la ventatja de son positivisme, té la de basarse en lo fondo de las cosas. Las clasificacions que atenen á la manera d’estar organisada en l’Estat la representació de la soberanía, tenen lo defecte de basarse sóls en la forma, ó al menys de darli exagerada importancia. Tant si s’adopta qualsevol de las divisions antiguas, que distingeixen entre república, gobern de tots ó de molts, y monarquía, gobern de un sol, afeginthi algunas lo terme mitj de la aristocrácia, gobern dels notables; com si s’acepta la divisió de Montesquieu, que admet tres especies de gobern, ó siguin la república, la monarquía y lo despotisme, es poch menys que imposible evitar caure en confusió. Per molt que la forma indiqui moltas vegadas quin es lo fondo, hi ha tantas excepcions que la regla general queda desvirtuada. Pot haberhi, en efecte, goberns d’un sol ó d’uns quants que s’acostin molt al extrem de la llibertat, y goberns de tots ó de molts que s’aproximin al extrem oposat del absolutisme despótich. Tant pot succehir aixó, que es regla quasi sens excepció, que tot sistema que confia la representació de la soberanía á una entitat ó col·lectivitat irresponsable y única, degenera en absolut y tiránich. Quan no s’estableixen limitacions y compensacions, succeheix lo meteix en la monarquía que en la república, no habenthi més diferencia que la de ser lo despotisme practicat per un rey ó per una majoría.

Lo particularisme no dona importancia decisiva á aquestas divisions, puig son ideal es acostarse tant com pugui al polo de la llibertat. La armonía ha de naixer de las varietats reconegudas y en exercici.

Y vol acostarse lo més que pugui á la llibertat, no perqué consideri á aquesta exclusivament com un fí, sinó perqué veu també en ella un medi pera realisar los més trascendentals objectes de la societat política. La llibertat es fi social, puig es la expressió de lo que més deu estimar y estíma l’home, ó sigui sa propia dignitat: es medi, puig sols per la iniciativa de la llibertat en exercici pot alcansarse lo progrés y lo millorament constant de la civilisació y de la cultura.

Per poch que s’examini la marxa que han seguit aquestas en la historia, se veurá que tots los passos que ha donat la humanitat han sigut fills del us de la llibertat. Tota innovació, per petita que sigui, suposa un cambi, y’l cambi suposa una varietat que s’ha alsat contra una uniformitat. Sens la varietat, que no es més que la manifestació de la llibertat, la humanitat estaria estacionada, y las ideas ó creencias que haguessin obtingut lo consentiment general foran articles de fé inmutables. Tot invent en l’ordre material; tota innovació en l’ordre moral, comensan per una afirmació que contradiu alguna de las ideas ó creencias admesas, y es, per lo tant, una protesta contra la general ignorancia. Fins quan l’invent ó innovació son demostrables per experimentació directa, no s’imposan sens travall, y han de lluytar al menys contra la inercia explotada per los interessos que han de sortirne perjudicats. Si l’invent ó innovació no son demostrables per experimentació directa, la lluyta acostuma ser terrible. No’s diu en va que’ls redentors acaban crucificats.

Si tal es la condició del progrés, que no logra realisarse sino per medi de la lluyta, no podrá negarse que’l sistema que més la favoreixi ha de ser lo més civilisador. Un picafochs y una pedra foguera poden produhir espurnas, mes pera que las produheixin es necessari que se’ls fassi topar l’un ab l’altre: si se’ls manté separats jamay arrivarán á dar calor ni llum. Lo sistema particularista, fomentant las varietats, acosta los elements que han de conbinarse pera fer naixer la corrent eléctrica: lo sistema uniformista intenta apartarlos, y’ls deixa consumir sens dar cap resultat, fent que quedin latents moltas aptituts que podrian ser eminentment productoras.

La lluyta es essencial á la vida, fins al punt de serne lo signe mes característich, y s’estableix sovint entre elements desiguals. La vida del ser organisat no es més que la lluyta entre forsas contrarias, de las quals las unas tendeixen á gastar y destruhir l’organisme y las altras á repararlo y refer las pérduas. Mentres las forsas reparadoras són superiors á las destructoras, lo ser viu: tan bon punt com las últimas logran sobreposarse á las primeras, deixa de existir lo ser, y’ls elements que’l componen comensan una nova lluyta. La vida del ser inorgánich es més lenta y menys activa, pero no deixa d’estar ni un sol instant subjecta á la lluyta que incessantment transforma la materia.

La observació constant dels fets nos diu que en lo terreno polítich social passa lo meteix que en lo material. Com més activa es la vida, més marcada y forta es la lluyta, á la qual la civilisació y cultura treuhen lo carácter aspre de batalla y li donan lo noble de competencia. Las societats atrassadas ó caducas, los pobles primitius ó decadents, son los que viuhen més quiets; per pocas necessitats los uns, per estar enmodorrats los altres. L’avens de la civilisació y de la cultura se manifesta per l’aument de necessitats, aixís en l’ordre moral com en lo físich, y cada necessitat nova produheix major complicació y, per conseqüencia, més varietat d’interessos. Quan dintre d’una meteixa agrupació social se compara la vida dels grans centres ab la dels petits poblets, se nota la grandíssima diferencia de activitat que hi ha dels uns als altres. En los grans centres tots vivim afanyats, nos faltan horas; nos destorban las distancias. Pera guanyar temps s’estableixen camins de ferro interiors, tranvias, cotxos. Pels carrers sembla que’ns atropellem los uns als altres, y la munió de gent que’ls ompla á totas horas, va sempre depressa y afal·lerada. En los petits poblets tot es tranquilitat; las horas sobran; los pochs que van pel carrer portan pás de passeig. Es que en aquells la lluyta es més viva, puig que las necessitats y aspiracions son més grans y la vida més difícil. Tot aquell moviment y tragí no es més que efecte de la competencia. Cada hu va á la seva, procurant surtir victoriós en la lluyta per la millora en que está ficat. Lo qui te més aptituts y condicions pera realisar los seus propósits aprofitant las circunstancias, es lo que s’enfila damunt dels altres en lo ram á que s’aplica.

Per ara no s’ha trobat res que supleixi’l móvil del interés particular, efecte del amor á un meteix, que es innat en l’individuo y en las colectivitats, y fins pot quasi assegurarse que no’s trobará jamay, puig que aquell móvil es lo principal element de la lluyta sens la qual la societat no pot viure.

La missió del Estat no es altra, precisament, que dirigir la lluyta individual de manera que, produhint la major suma possible de beneficis, reduheixi tant com se pugui los desastres. Examíninse tots los fins que ha de realisar l’Estat, y’s veurá confirmada aquesta afirmació.

La primera necessitat del Estat ó societat política es la de viure, y d’aquesta necessitat se’n desprén que son primer fí es defensarse contra qualsevol que l’ataqui, podent arrivar llegitimament á sa vegada al atach, sempre que ho fassi necessari lo dret de defensa. Considerat, donchs, l’Estat en relació ab los altres Estats, ó sigui en sa vida exterior, son fi de lluyta es tan evident y clar, que fa tota demostració inútil.

En sa vida interior, sos fins més culminants tenen la lluyta per punt de arrencada y de mira. L’Estat defineix y fixa lo dret, traduhintlo en lleys positivas y obligatorias per medi de sanció efectiva, y la definició y fixació del dret no tenen altre objecte que dirigir la lluyta entre’ls elements components del Estat. La lley no es mes que’l límit que l’interés col·lectiu posa á la independencia individual. Ella diu á cada hu fins á quin punt podrá arrivar en sa competencia ab los demés, y sols quan algú traspasa’l punt fixat, intervé l’Estat pera mantenir ó restablir l’ordre interromput.

Y’l dret, com á manifestació social, fa la seva evolució passant de lo senzill á lo complicat á mida que van avansant la civilisació y la cultura. En los pobles primitius, la lley está reduhida á la autoritat del patriarca ó del jefe. En los més avansats, l’organisme llegislatiu se descompón en varis membres, á cada un dels quals se confian funcions especials. En los primers, com que la lluyta es poch activa, pero’s manifesta en cambi, dura, la intervenció social ha de ser poch freqüent pero enérgica y brusca. En los segons, la acció del Estat pert en intensitat lo que guanya en extensió. Es que la lluyta s’ha generalisat entre tots los membres á la mida de la generalisació y aument de las necessitats, perdent al meteix temps lo carácter de guerra oberta pera pendre lo de la competencia. La idea abstracta de justicia, traduhida en dret positiu al punt que la defineix una agregació social, está subjecta á la lley de evolució que presideix al desenrotllo aixís de la vida moral com de la vida material. Per aixó, en un Estat avansat en cultura, la lley ha de ser complicada, fundada en sos preceptes, y suau en la sanció.

L’Estat cumpleix sa missió de definir y aplicar lo dret ab tanta mes ventatja pera sos elements, en quant més respecta la llibertat y fomenta la iniciativa de tots aquestos. En una agrupació política ben organisada, cada individuo, al despendres d’una part de la seva independencia en pró del conjunt, ha de rebre en cambi molt més de lo que dona. La seguretat de son dret y la garantía de las llibertats que se reserva, han de deixarlo de fet molt més lliure que no fora sens haverse imposat aquellas limitacions. Los debers socials que’s contreuhen, en una paraula, han d’estar exuberantment compensats ab la seguretat y facilitat que’s trobin en l’exercici dels drets y en la expansió de totas las iniciativas. La lley més perfecta es la que’s basa en lo fecundo principi de llibertat; la que no posa al dret de cada hu més límits que’l deber correlatiu de respectar lo dret dels altres.

La branca del dret més difícil de fixar y definir es la que’s refereix á la organisació de la familia y regulació de la propietat, que son las bases de la llegislació civil. Contats, contadíssims, si es que algún n’ha existit, son los pobles en que s’hagi ofegat la societat familiar y prescindint de la propietat individual. Baix los régimens més tiránichs, la llar doméstica ha merescut cert respecte, y fins quan la col·lectivitat, representada per un ó per molts, s’ha cregut árbitra de disposar á son capritxo dels bens dels subdits ó ciutadans, s’ha deixat á aquestos la potestat de fer entre ells transaccions y contractes. Pot haverse establert lo sistema de castas; pot haverse fundat la organisació del Estat en la esclavitut del major número: la classe priviligiada, la que ha representat l’element actiu, ha gosat sempre d’un grau de llibertat que li ha permes establir la competencia entre sos membres. Moltas vegadas, las institucions políticas han estat en contradicció ab las de dret civil, establint las unas lo despotisme y reconeixent las altras la llibertat, ó vice versa, pero fins ara no hi ha hagut en cap Estat un poder prou potent pera ofegar totas las iniciativas. Sempre s’ha hagut de deixar oberta una válvula per la qual pogués escaparse lo vapor de la llibertat, producte fatal y necessari de la naturalesa del home. L’Estat pot contrariar la lley natural, pero no destruhirla.

Si la missió propia del Estat en la definició y aplicació del dret, ó sigui en lo cumpliment de son fi jurídich, no es altra que presidir y regular la lluyta entre’ls interessos distints y fins oposats dels elements associats, un cop lo meteix Estat entra á fomentar la civilisació y la cultura general, no deu reduhirse á presidir y regular la lluyta, sinó que ha de pendre en ella part activa. Al establir serveys públichs, com per exemple los de correus, telégrafos, etc., etc., tota la forsa social se utilisa com element actiu de competencia. Si crea universitats y escolas, y organisa museus, y subvenciona institucions científicas, artísticas, de beneficencia ó de qualsevol altra classe, no porta altre objecte que aumentar las aptituts de sos elements pera que puguin obtenir victoria ó defensarse al menys en la gran lluyta de la vida. Al desempenyar l’Estat las funcions que tenen per objecte fomentar la civilisació y la cultura, reparis com moltas vegadas no’s reduheix á pendre part en la competencia entaulada, sinó que la provoca. Pera provehir los empleos, convoca á oposició, es á dir, á lluyta; pera adjudicar travalls públichs, posa en competencia als que poden executarlos, y n’encarrega als que surten victoriosos. Si vol protegir las arts ó las ciencias, crida á certamen. No té altre camí que la lluyta. Tot lo que sens ella naix, surt anémich y difícilment arriva á poder viure. Lo que no es fill de lluyta ho es de la imposició, y la imposició es lo més contrari al progrés y á la millora.

Lo fins aquí indicat basta pera demostrar que la missió altíssima del Estat no es pas suprimir la lluyta, sinó regularla, al objecte de que sos resultats siguin civilisadors y progressius. Aquestos están en relació directa de la activitat y energía de la lluyta, per qual motiu l’Estat, lluny de restringirla ó contrariarla, ha de procurar per tots sos medis fomentarla y exténdrela. Per medi de la direcció de las relacions exteriors, ha de darli camp franch; per medi de la definició, fixació y aplicació del dret, ha d’evitar que degeneri en batalla, mantenintla dins dels límits de la competencia; per medi de las atribucions que se li concedeixen pera la producció y aument de la cultura, ha de pendre en ella part activa, provocantla, avivantla y extenentla á tots los terrenos civilisadors.

Cumplirá l’Estat sa missió tant més perfectament, quanta més importancia dongui al element de la varietat, ó, en altres termens, quant més s’acosti al extrem de la llibertat. Mes, puig volem estar sempre dins del terreno positiu, reconeixem de bon grat que l’element contrari, ó sigui’l de la igualtat, ha de ser també tingut en compte, y se li ha de respectar lo lloch que li pertoca. La armonisació dels dos elements en tal forma que l’un no contrarihi al altre, sinó que de la combinació dels dos resulti l’avens social, es precisament l’objecte del particularisme.

En lo present capítol no hem fet més que presentar deslligadas, generalitats de las que pensem fer aplicació en lo curs del nostre travall. Al arribar á precisar las bases en las quals ha de apoyarse la organisació particularista, aquellas generalitats anirán lligantse y combinantse de manera que se presentin formant un sistema complet.

Procediment científich.– Lo especialisme.– Método de observació directa.– Decahiment dels arguments de autoritat.– Positivisme en las brancas físicas de la ciencia.– L’exemple es imitat per las metafísicas.– Aliansa entre unas y altras.– Exemples trets de varias d’ellas.– Unió entre totas pel camí de la varietat.– Dos grupos de sistemas filosófichs.– Conformitat del nostre particularisme ab la tendencia científica actual.– Dificultats que ha de trovar en son camí.

Proposantnos, com nos proposem, demostrar que’ls nostres punts de mira son perfectament científichs, hem de donar una ullada á las manifestacions de la ciencia en lo punt en que avuy se trova.

La primera observació que salta á la vista al dirigirla al camp científich, es que sos procediments actuals son eminentment particularistas. Vivim en plena época dels especialistas. La ciencia se divideix y subdivideix: lo qui la cultiva concentra tota la activitat no ja en una de sas cent brancas, sinó en un punt concret d’un dels mil brots de que aquestas están formadas. A pesar de la facilitat ab que cada qual disposa de tots los elements d’estudi desitjables, los homens enciclopédichs, que van caracterisar lo período del renaixement filosófich, van sent ja rara avís en los nostres temps. Agafis una branca qualsevol de la ciencia física ó metafísica, y si’s volen recordar los noms tan sóls de las especialitats á que donan naixensa, se necessita una memoria prodigiosa. L’especialisme invadeix totas las profesions científicas. Lo metje se reduheix á estudiar una sola classe d’enfermetats; l’advocat se dedica á una sola especie de qüestions; lo filosoph se fixa sóls en un ordre reduhit d’especulacions. Dels que estudian lo llenguatje, per exemple, los uns son filólechs, los altres lingüistas, los de més enllá políglotas, etc., etc.. Tan particularistas son avuy los procediments científichs, que l’especialisme arriva potser á constituhir lo defecte de la época.

Los procediments son sempre fills del método, de manera que pot ben assegurarse que sent aquells particularistas, particularista ha de ser tambe aquest. Y en efecte, lo método científich tendeix avuy directament cap al particularisme. La observació directa ha vingut á ser la base de las ciencias, aixis de las que buscan las lleys dels sers materials, com de las que estudian lo món metafísich. Las hipótesis sens fonament real en fets demostrats no captivan avuy las intel·ligencias. Los llibres de filosofía en que l’autor no hi va vuidar més que’ls productes d’una admirable gimnástica de cervell, han perdut quasi tota la autoritat de que han gosat en altras épocas. Tals esforsos d’intel·ligencia admiran pero no convensen.

Lo procediment especialista y’l método d’observació directa portan directament cap al positivisme científich. La varietat es la regla y lo medi: lo fi, l’enllás entre las varietats. La observació directa, practicada per especialistas, fa que’ls judicis hagin de ser fills de la realitat, y que’s tendeixi á presentar tot lo que es objecte d’estudi tal com es y no tal com podria imaginarse. Alguns exemples nos donarán la demostració completa de la transformació que ha portat al camp científich lo procediment actualment empleat, en contraposició al que ha estat en predicament en altras épocas.

Fixemnos en las brancas de la ciencia que tenen per objecte lo coneixement del home aixis en sa part física com en sas parts moral é intel·lectual. En los temps en que predominava lo procediment de las abstraccions, y en que totas las qüestions estavan implicitament resoltas en quatre principis brillants, que eran considerats altras tantas veritats absolutas é indiscutibles, lo coneixement exacte y precis del organisme físich del home no tenia cap interés pera la ciencia, que temerosa y encongida no s’hauria atrevit á obrir un cadáver per temor á la profanació. Lo principi uniformador del autoritarisme era la base de tot procediment científich, y dant torment als textos dels autors predilectes, girantlos y capgirantlos, se lograva ab penas y ab dolors aplicarlos á la qüestió que s’havia de resoldre de conformitat ab los prejudicis admesos. Lo fet real y observat no feya cap pes, y la observació directa y repetida devia callar y prosternarse devant de una cita en llatí de Sant Tomás ó de Aristóteles. La ciencia llavoras tendia á la concentració y era oposada á tot particularisme.

Si de tal manera se resolvian las qüestions referents al home físich, consideris com debian tractarse las del ordre moral é intel·lectual. Los que las cultivavan, aceptavan los principis que se’ls davan com inmutables, y llurs afanys se reduhian á acomodarhi las conseqüencias. Tot particularisme era un absurdo científich, y per mica que’s acostés al terreno teológich era calificat d’heretgia, en qual cas son autor havia de temer fins per sa propia persona.

Las brancas físicas de la ciencia foren las primeras que feren la evolució cap al positivisme, tardant molt temps á seguir llurs passos las metafísicas. Havian passat molts anys desde que Leonard de Vinci, Copérnich, Galiléo, Newton y cent altres havian ja restaurat la observació directa com á base del estudi del món material, y’l moral seguia encara regulat cientificament per prejudicis y abstraccions sens base comprobada. En va fou que la teología més ortodoxa hagués d’acabar per reconeixe que la Biblia, si es d’autoritat indiscutible en lo terreno relligiós, no prejutjá cap qüestió en lo científich, entregat á la investigació del home; puig á pesar de la protesta de molts, las classes predominants van seguir aprofitantse de las abstraccions y prejudicis, reduhintse á cambiarlos en lo precís pera acomodarlos á llur interés. Lo moviment filosófich que va precedir á la revolució francesa va declararlos guerra á mort; pero tan prompte com los hagué destruhit, no’ls va suplir per los principis d’un ordre oposat d’ideas, sinó per los prejudicis contraris, dins del meteix ordre. Precindint de tota observació directa, va acceptar la uniformitat com á base de son sistema, y cap á la uniformitat va encaminar sas novas teorías. Al voler la revolució, per exemple, aplicar sas Constitucions radicalment igualatarias lo meteix als habitants de Paris ó de Lyó que als negres de las Guayanas, de cop y volta transformats d’esclaus en ciutadans d’una democracia, obehia sens repararho al meteix principi que havia impulsat sigles avans als castellans á condemnar com heretje al Inca peruá per practicar la relligió propia de la seva terra. En lo terreno polítich social los dos extrems no podian deixar de trovarse en un resultat semblant. Un y altre eran fills de la imposició autoritaria. Los pobles no havian fet mes que cambiar d’amo, passant del absolutisme d’un rey al de una massa; de la intolerancia teológica á la intolerancia filosófica.

Avuy, si las brancas de la ciencia que estudian la vida material, persistint en lo camí que venen seguint fa ja sigles, van perfeccionant y ampliant cada dia lo sistema de la observació directa, las que s’ocupan de la vida moral han adoptat per fí aquesta via, y establint unas y altras estreta aliansa, han obtingut ja grans ventatjas y prometen avansar molt més encara. L’escarpell y la balansa son los instruments capitals del observador, que pera multiplicar la potencia y finura dels seus sentits disposa d’aparells de tota clase. Ab tan poderosos medis s’ha proseguit l’estudi del home, y á cada pas que s’avansa en son coneixement se van modificant las ideas que predominavan, pronunciantse més y més en pro del particularisme.

En efecte: com mes se divideixen y subdivideixen las brancas de la ciencia; com més se multiplican los camps d’observació, més se va posant de manifest, que la varietat es regla de la naturalesa y condició necessaria de la vida. Fixantnos sols en los estudis que més directament nos interessan, ó siguin los que s’ocupan del home, aixis considerat aisladament, com en relació ab los demés sers, veurem que á cada pás que s’avansa se van descubrint diferencias fins en los punts en que més s’havia afirmat la uniformitat. La antropología, per exemple, amidant las cavitats del crani y pesant y examinant la massa del cervell, nos ensenya á caracterisar y á classificar las varietats y rassas, assignant á cada una d’aquestas lloch distint en la escala de la perfecció, per medi de la observació individual comparada. La etnografía y la etnología, brots de la branca de la ciencia que estudia al home en general, lo consideran formant agrupacions y pobles, y tot llur afany es cercar las diferencias que caracterisan á cada grupo ó col·lectivitat al objecte de poder classificarlos y distingirlos. La lingüística ve en auxili d’aquestos estudis, y fixantse en las transformacions que ha anat experimentant la expressió de las ideas, acaba de posar de relleu las diferencias establertas per las brancas similars de la ciencia. Gracias á aqueix conjunt d’observacions, sabem avuy que cada agrupació d’homens té sa personalitat propia, que per herencia se transmet de generació en generació, y que las circunstancias de lloch y temps que las envoltan tenen en ellas influhencia incontrastable. Los avensos fets fins ara, ab tot y que no s’ha arrivat de molt encara al punt á que lo sistema de observació directa dels fets pot portar á totas las brancas de la historia natural, nos demostran ja que es absurdo tot sistema que pretengui subjectar á reglas idénticas á sers y col·lectivitats que viuhen en tan distintas condicions, y’s trovan en tan diferents estats de desenrotllo y de cultura. Avuy, lo sentimentalisme extraviat que vol igualar al salvatje del cor del Africa ó de las islas occeánicas al home blanch refinat de las grans poblacions europeas ó americanas, se presenta ja com un romanticisme esbravat y passat de moda, y lo qui pretengués portar á las societats imperfectas de la Terra de Foch ó de la Micronessia las llibertats y drets de que disfruta un nort americá ó senzillament lo més incult proletari del Estat més atrassat d’Europa, no lograria altra cosa que fer esclafir en una riallada general als que han aprés no més que’ls rudiments de la ciencia sociológica. Essent absurdo lo més, ha de serho tambe lo menys dins del meteix ordre d’ideas. De igual manera, donchs, que los grupos d’homens que’s troban molt separats en la escala del desenrotllo han de regirse per reglas distintas, distintas han de ser també, encara que no en grau tan marcat, las que regeixin als que’s troban mes acostats, puig tota diferencia per petita que sigui, es atendible, y necessitats variadas han de ser satisfetas per medis variats.

Aqueix moviment cap á la observació directa no es exclussiu de las brancas de la ciencia que estudian la vida del home y dels pobles, sinó que influheix fins en las que s’ocupan de las materias mes abstractas. La estética, la psicología, la moral, la meteixa teología s’han fet també observadoras y experimentals. La bellesa no está ja subjecta á un patró fixo, sinó que es admesa sigui la que sigui la vestidura ab que se adorni. La obra artística no ha de enmotllarse á reglas arbitrarias preconcebudas, y’l que trova una nova manera de fer sentir impressions, mereix general aplauso. La originalitat es una de las qualitats que més s’estiman, y la originalitat no es res més que la consagració de la varietat. La psicología dona cada dia major importancia á las sensacions, ó sigui á la comunicació de l’ánima ab lo món exterior, y si la moral ha de reconeixer que está tambe subjecta á la lley de la evolució, essent més ó menys perfecta segons lo grau de desenrotllo y de cultura dels sers capassos de practicarla, la teología mes ortodoxa, influhida per la corrent general, no pot evitar lo entrar en estudis comparatius, reconeixent per aquest sol fet los drets de la varietat com element de progrés, y de millora.

La estreta aliansa establerta entre las brancas materials de la ciencia y las abstractas, es la que ha produhit que unas y altras prenguessin lo carácter que estem analisant, treyentne abduas gran benefici. Ella es la que ha donat á totas las manifestacions científicas l’aspecte positivista que avuy las distingeix, y las fa progressar depressa. L’element de la varietat del que la ciencia s’havia privat en altras épocas, la vivifica y vigorisa. La llibertat científica es la mes hermosa y tracendental conquista dels temps moderns.

Y notis be que la varietat, filla de la llibertat, no pren en lo camp de la ciencia cap aspecte de mesquinesa ni conduheix al exclussivisme, sinó al contrari. La aliansa estreta establerta entre las brancas del saber, lluny de rompres á mida que las va fent á totas més particularistas, se va refermant y estrenyent, fins al punt de que avuy, mes que aliansa, es ja germanor perfecta. Lo carácter general científich es precisament la unitat de propósits entre’ls elements que en lo moviment prenen part. Cada especialista travalla afanyós en lo terreno que cultiva, pero jamay abandona lo punt de mira de contribuhir á resultats de tracendencia general. Es que lo particularisme es l’únich camí que porta cap á la unió verdadera. Pel camí de la experimentació, la ciencia ha arribat ja á entreveure la identitat de la materia per entremij de las inumerables varietats de forma ab que’s presenta, y no está lluny de poder fixar, al menys en sos carácters generals, la filosofía de la historia, ó sigui la lley constant que presideix á la marxa de la humanitat. Tals resultats y esperansas son fills llegítims y naturals del método científich que’s basa en lo particularisme.

Tots los sistemas filosófichs que fins ara ha concebut l’home y tots los que concebirá mentres sols disposi de las facultats que actualment lo posan en relació ab los móns exteriors, poden ben bé calificarse en dos grans grupos: idealisme y positivisme. Quan se precindeix de la realitat, y las qüestions se resolen en virtut de teorías preconcebudas y fillas de generalisacions autoritarias, los resultats han de ser purament convencionals, y s’imposan més á la imaginació que á la rahó. Quan s’atén á la realitat y no se avansa un pás que no pugui fundarse en la observació directa y comprobada, las conseqüencias, menys brillants que sólidas, s’imposan á la rahó més que á la imaginació. Los sistemas idealistas produheixen entusiasme, pero llurs efectes per lo meteix que son molt intensos, no tardan á decaure. Los sistemas positivistas no arrivan quasi jamay á entusiasmar, pero en cambi son d’efectes mes durables, puig que satisfán á la rahó y donan convenciment. Uns y altres sistemas tenen un gran perill en l’exclusivisme. L’idealisme arriva moltas vegadas á prescindir completament dels fets, aixis com lo positivisme precindeix moltas altras de las abstraccions. Reduhintnos als sistemas basats en la observació, afegirem que sols es llegítim lo positivisme, quan pera sas resolucions té en compte totas las impressions de que son capassas las variadas facultats del home, aixis las reflexivas com las imaginativas.

Lo positivisme més científich y filosófich, donchs, es aquell, que partint de la base de la observació directa y comprobada, té per objectiu arrivar á la generalisació. Per fortuna aquest caracter, si be que no prou marcat tal vegada encara, es lo distintiu de la ciencia en la nostra época.

Baix aquest punt de vista, lo particularisme que defensem es perfectament científich. Eminentment positivista, allí ahont trova una varietat, no sols la respecta, sino que la fomenta pera que arrivi á ser un element de progrés. Estudia y observa cuidadosament lo fet particular, pero ab l’objectiu de agrupar tot lo estudiat y observat en un sistema general. Arrenca de la llibertat, y camina cap á la unió. Posa en moviment tots los interessos, pero al meteix temps los dirigeix cap á la armonía, imitant aixis á la naturalesa, que donant á la materia innumerables formas, y dotant als sers de facultats y aptituts indefinidament variadas y variables, assenta en aquesta varietat las lleys generals de la vida. La naturalesa, si se’ns permet copiar una frase antigua de la física, te horror á la uniformitat. Dels milions y milions d’homens que poblan y han poblat la terra, no n’hi ha dos que siguin idéntichs; tant, que en aquesta falta d’identitat s’apoya la personalitat de cada individuo, que fora impossible de reconeixer sens la may desmentida varietat, que es la major maravella de la naturalesa. Tots los homens, á pesar de llurs diferencias individuals, forman la humanitat, ab virtuts y vicis generals que no’s reuneixen en cap de sos membres, com en cap d’ells no’s condensa lo prototipo general humá, y tots plegats estan subjectes á lleys fatals, que son com lo llas d’unió de tota la especie. Lo positivisme té també horror á la uniformitat, essent aixis fidel imitador de la naturalesa. Lo nostre sistema, donchs, no sols s’acomoda al positivisme, fill de la observació comprobada, que es lo distintiu de la ciencia en sa evolució actual, sino que l’esperit cientifich que l’anima se posará més y més de relleu á mida que la ciencia anirá avansant camí en lo descubriment de las lleys naturals y purificant lo seu positivisme.

Per desgracia lo positivisme particularista ha de trobar grans dificultats pera poder avansar camí en lo camp polítich social. Los que’l cultivan están impulsats per l’interés propi, y al ocuparse de la cosa pública los va molt be lo sistema de las generalisacions y dels idealismes. Los polítichs d’ofici no tenen més objectiu que la possessió del poder, y quantas més facultats en aquest se concentrin, més utilitats treurán d’ell al exercirlo.

Difícil, donchs, ha de ser substituhir lo empirísme que avuy ocupa’l lloch dels verdaders principis científichs. No hi ha pitjor sort que’l que no hi vol sentir, y la gent política es sorda per conveniencia.

No es estrany, donchs, que’l particularisme, ab tot y basarse en los principis més rigurosament científichs, no hagi lograt per ara influir directament en la marxa de la major part de las nacions.

Mes no per aixó hem de desanimarnos. Comensém per demostrar que tenim rahó: un dia ó altre lograrem que se nos reconegui, á pesar dels interessos illegítims que han de sortirne perjudicats.

Dificultat de definir la llibertat, y facilitat de explicar sos efectes.– Distints conceptes de la meteixa segons los graus de civilisació y cultura.– Concepte en los pobles clássichs.– Concepte en la revolució francesa.– Definicions oficials dadas per aquesta.– Concepte modern de la llibertat.– Escolas francesa y anglo-saxona.– Llibertat personal, civil y política.– Aquesta última es no sóls un fí sinó també un medi.– Lo self government.– Lo self-government institucional.– Caracterisació de la llibertat moderna.– Lluyta entre’l poder y las iniciativas particulars.– Armonisació dels interessos contradictoris.– Garantías sólidas d’equilibri.

Comensem ja á baixar de las alturas á que hem degut enfilarnos, y acostemnos més á ran de terra, preguntantnos ¿que es la llibertat?

Lo més difícil de definir es quasi sempre lo que tots sentim. En aquest cas deu trovarse la idea de llibertat, quan un dels mes il·lustres representants de la rassa que en los nostres temps millor la comprén en la práctica, comensa un capítol destinat á explicarla ab las següents paraulas: “Moltas definicions s’han donat de la llibertat. La major part ni mencionarse mereixen”.

Mes, si es difícil definir la llibertat, no ho es de molt tant explicar sos efectes. Aquestos són los que més interessan al nostre punt de vista positivista.

Pera basar lo sistema polítich social del particularisme en la llibertat, no tenim cap necessitat de desentranyar lo concepte metafísich d’aqueixa paraula. Deixem de bon grat que’ls teólechs moralistas fassin esforsos de penetració intelectual pera agermanar la responsabilitat humana, sanció de tot sistema religiós, ab la omnipotencia y preciencia de la divinitat, sens las quals cap teología tindria base. Deixem enhorabona que’ls filosops de la escola idealista imaginin com únich subjecte digne de la llibertat, una abstracció que jamay ha existit en lo món real, y considerin que sóls es verdaderament lliure l’home que no está subjecte á cap de las pasions inherents á sa naturalesa. Pera’l nostre objecte hem de contar ab l’home tal com es, ab tots sos vicis y virtuts, ab sas pasions bonas y dolentas, y dadas aquestas condicions, ferlo tan amo de si meteix com sigui possible.

La llibertat es un desitj, un sentiment imposat al home per sa propia naturalesa. Desde’l moment que’l home pot fer us de sas facultats intel·lectuals, té idea de sa propia personalitat, y vol disposar d’ella. La llibertat es una aspiració tan humana com la justicia, com la bellesa, com cent altras del meteix ordre, y sa noció, com la de totas aquestas aspiracions, va aclarintse, perfeccionantse y complicantse á mida que las facultats intel·lectuals que’n donan esment al home van cultivantse y progressant. L’objecte de qualsevol aspiració en l’ordre moral ó intel·lectual es una de las forsas conservadoras de la naturalesa, que com las que regulan la vida física, estan latents y no’s mostran á la mirada del home, fins que aquesta te prou forsa pera descubrirlas y aprofitarlas. En la naturalesa, per exemple, sempre ha existit la forsa del vapor y la aptitut llumínica de la electricitat; pero durant molts sigles han estat ocultas als ulls del home, que ni tenia idea de que fossin aprofitables. De la meteixa manera han existit sempre las forsas morals de que’ns ocupem, encara que no hagi arrivat l’home á aprofitarlas fins que’l desenrotllo de sas facultats li ha permés descubrir llur utilitat y ventatjas. Las manifestacions de las forsas naturals son indifinidament variadas, y per moltas que arrivi l’home á descubrirne, sempre’n quedarán de latents y ocultas á sa mirada: d’aquí que la evolució de las ideas hagui de ser constant é indefinida, aixis en l’ordre físich com en l’intel·lectual y moral.

Bastan aquestas indicacions pera explicar los distints conceptes que s’han dat á la idea de llibertat en los diferents estats de civilisació y de cultura que han atravessat los pobles. Pera l’assiátich, subjecte al régimen de castas, la llibertat no vol dir mes que pertanyer á una de las superiors, ab tot y que aquestas meteixas visquin baix lo jou del despotisme. Pel negre de Cuba, la llibertat es sóls qüestió de color, puig que pera ell, lo blanch no esclau es lliure. Los ilotas de la república de Esparta consideravan lliure al poble de Lacedemonia, á pesar de que estigués subjecte á la voluntat dels ciutadans de la capital, puig que en ell hi veyan un grau menys de subjecció. A la antigua Roma, durant molt temps, llibertat no volgué dir mes que gobern republicá y abolició de la monarquía; sentit que per reminicencia donan avuy per avuy encara á aquella paraula molts sectaris, que ab tal de no viure baix l’autoritat d’un rey, no tenen reparo en reconeixer com amos absoluts á un dictador ó á una Cámara. La revolució francesa va confondre la llibertat ab la igualtat, fins al extrem de que en un diccionari polítich se defineixi aquella paraula dihent: “llibertat es igualtat; igualtat es llibertat.” Portada per aquest afany, no es d’extranyar que hagui destruhit tots los elements de varietat á que ha pogut arrivar en sa furia destructora, establint damunt de las ruinas l’autoritarisme del Estat omnipotent. Avuy encara tot Europa se ressent d’aquest fals concepte de la llibertat, que va formarse en circunstancias anormals y extraordinarias.

Mirant la cosa en conjunt, s’observa que’l pobles antichs tenian de la llibertat una idea completament distinta que’ls moderns. Las repúblicas gregas son la més alta expressió de la cultura clássica, y en ellas se considerava que l’home arribava á la major altura possible de la noblesa y de la perfecció, quan se’l considerava membre d’un Estat ó societat política. Pera tots los homens eminents en aquella civilisació, la ciutadania era la manifestació més refinada del avens de la humanitat. L’ideal era l’absorció completa del individuo per la col·lectivitat. Per aixó deya Aristóteles, que l’Estat está molt per damunt de qualsevol de sos membres; per aixó la república d’Esparta, que ofegava tota llibertat individual dintre del comunisme de sas institucions, y produhia en sos bons temps actes d’estóich y feréstech heroisme en contra de las lleys de la naturalesa, era la república exemple, qual imitació recomanavan tots los grans filosophs y poetas; per aixó quan Plató tractava de pintar l’Estat tipo, lo fundava en la destrucció completa de las iniciativas y afeccions particulars, y á la classe dels guerrers, que ocupavan lo lloch preeminent en aquella organisació imaginaria, fins se’ls privava’l sentiment del amor individual, obligantlos á tenir en comú las donas, rebaixadas aixís á la mísera categoría de instruments de la conservació de la rassa.

L’ideal de la llibertat en los temps antichs pot dirse que’s reduhia á la participació material en lo gobern del Estat ó de la ciutat. Lo ciutadá se considerava lliure si alternativa y consecutivament passava de la situació de gobernant á la de gobernat y vice-versa. Los que gobernavan, tant si eran la majoría, com si no passavan d’un cos escullit, exercian un poder ilimitat y despótich, sens que cap dret particular tingués garantía de cap classe. Pera’ls pobles grechs, la perfecta llibertat consistia en la igualtat absoluta, y per aixó diu lo ja citat Aristóteles, que en una república tipo no’s te de concedir cap diferencia per rahons de virtut ó de talent, essent lo sorteig la forma de designació pera’ls cárrechs mes característica de la democracia. Y en efecte, en molts Estats de la Grecia antigua, no sols las magistraturas políticas, sinó moltas vegadas fins los generals y oradors, eran designats per la sort.

D’aquesta concepció de la llibertat, tan renyida ab las ensenyansas de la naturalesa, n’era conseqüencia l’exclussivisme que era son signe característich. Lo goig de lo que se’n deya llibertat anava unit á la condició de ciutadá, y no resava poch ni gens ab lo restant dels homens. Lo no ciutadá, per aquesta sola circunstancia, era considerat enemich ó fet esclau. Fins lo meteix ciutadá perdia sas preeminencias al punt meteix que sortía del Estat en que las gosava. Com que la igualtat completa contraria las lleys naturals, los llegisladors de las ciutats gregas, filósophs que havian avansat molt en política pero que desconeixían completament la sociología, no havian pogut fer altra cosa que crear entitats purament artificials, donantlos per base las aberracions que eran conseqüencia llógica de llurs sistemas.

La concepció moderna de la llibertat es molt més humana. L’home es considerat un ser respectable per sa propia naturalesa, y sa condició de membre d’un Estat es sols una circunstancia accessoria. La filosofía romana havia ja comensat á aixamplar la estreta concepció grega, de manera que Ciceró al preguntarse: “¿qué es la llibertat?”, havia ja pogut respondres: “la potestat de viure com vulguis”. Lo cristianisme, al extendre lo seu imperi, va propagar per tot arreu la idea de que cada ser humá es un ser responsable, ab drets y debers tracendentals: de manera que al caure las institucions romanas, pogué fundarse l’Estat damunt de novas bases, per més que en ellas hi influhissin las ideas del món clássich. Durant la edat mitjana, al costat del feudalisme, que á despit dels seus horrors y desorganisació, contenia ja algunas llavors que ben cultivadas podian produhir la veritable llibertat, van naixer las ciutats lliures, que’n contenian més encara, y que no pogueren fructificar per l’aislament en que las circunstancias las obligaren á viure, fentlas passar per un llarch período de turbacions y guerras, que no acabaren fins que foren engolidas per los Estats grans, fundats damunt de las runas del feudalisme.

Per desgracia, la fundació d’aquestos Estats no pogué obtenirse sinó mediant una lluyta terrible y prolongada, y la corrent absorvent y centralisadora va emportarsen totas las llavors de llibertat que’s contenian en lo feudalisme y especialment en las lligas de ciutats lliures. Lo poder real s’havía apoyat en los pobles pera combatre al enemich comú, y un cop obtinguda la victoria va emplear tota la forsa de que disposava en subjugar á sos auxiliars. Va venir la época que Niebuhr anomena del poder real absorvent, de la centralisació y del absolutisme monárquich, dels goberns d’Estat, y la llibertat va sofrir un llarch eclipse. Per fortuna, lo moviment de las ideas, que es la nota característica dels temps moderns, apoyada en lo Renaixement y en sas conseqüencias, y auxiliada per los assombrosos descubriments que s’havian fet en totas las brancas de la ciencia, al punt meteix que va creures solidat lo despotisme real que pretenia concentrar l’Estat en la persona del monarca, va comensar á minarlo, y las revolucions de Inglaterra, primer; de Fransa y de la major part de las nacions civilisadas després, feren saber als que’s creyan amos absoluts, per medis tan eloqüents com lo patíbul, que’ls pobles s’havian despertat y comensavan la lluyta per recobrar llurs drets, ó millor, per realisar la llibertat segons la concepció moderna.

Aquesta concepció ha prés en los nostres temps diferents formas, que, pera explicarlas ab claretat, condensarem en dos sistemas, dels quals anomenarem francés al un y anglo-saxó al altre.

Comensem aquesta compendiosa explicació, exposant algunas de las definicions que per la escola francesa s’han donat de la llibertat moderna.

Aquesta escola no ha sapigut sustreures á las reminicencias, y desde la agitació intel·lectual que va preparar la revolució d’últims del sigle passat, confón quasi tant com los antichs grechs la llibertat ab la igualtat. Per incidencia hem citat ja la definició d’aquell diccionari polítich, pera quins autors “llibertat es igualtat, é igualtat es llibertat”: ab lo qual, al meteix temps que confirman la divisa de totas las repúblicas francesas, condensada en aquellas duas paraulas, seguidas de “fraternitat”, posan en dupte la competencia gramatical dels que van adoptarla, puig si duas de las tres paraulas expressan la meteixa idea, ab una sola n’hi havia prou, y l’altra sobra.

Aficionada la escola francesa á las definicions, no te res d’estrany que estampés la de la llibertat en las Constitucions revolucionarias.

La primera d’aquestas en ordre cronológich, feta quan la Fransa vivia encara en monarquía, doná la següent: “La llibertat consisteix en lo dret de cada hú á fer tot lo que no causa perjudici als altres. La práctica dels drets naturals de cada hú no té, per lo tant, altres límits, que’ls que asseguran als demés membres de la societat en l’exercici dels meteixos drets. Aquestos límits poden sóls ser determinats per la lley.”

La segona Constitució francesa, republicana y feta en lo período de major forsa de la revolució, al declarar los drets del home, defineix la llibertat ab las següents paraulas: “La llibertat es aquella facultat en virtut de la qual correspón al home fer tot alló que no contraria los drets dels altres. Té per base, la naturalesa; per regla, la justicia; per protecció, la lley, y per límit moral la máxima: no fassis á un altre lo que no vulguis que un altre’t fassi á tu.”

Aquestas definicions caracterisan ben be la llibertat á la francesa, que’s paga molt de las paraulas y descuida las garantias sólidas. Tot ho deixa á la discressió de la lley, pero no diu qui ha de ferla ni fixa fins ahont pot arrivar. Dintre d’aqueixas definicions pomposas, donchs, hi cap no sols l’absolutisme, sino tambe la tiranía. Basta per’aixó que la lley sigui absolutista ó tiránica.

Y es que la escola francesa, en son afany d’innovar pel cami de la destrucció, va destrossar totas las llavors de llibertat que estavan á punt de grillar, y no va trobar res que las substituhís. Partidaria dels Estats grans y concentrats, degué crear poders molt forts y dominadors, y al davant d’ells va deixar als individuos molt lliures en teoría, pero en realitat sóls y aislats, puig que’ls únichs llassos que podian unirlos y agruparlos eran los que l’Estat meteix los oferia. La situació creada al ciutadá per la escola francesa es molt semblant á la que tenia en las repúblicas gregas del temps antich. De fet, l’Estat ho es tot y l’individuo no es res. Los poders concentrats absorveixen totas las iniciativas.

Per fortuna de la humanitat, al costat de la escola francesa, ó millor, avans que aquesta, va formarse la anglo-saxona, que té ideas molt més claras y sólidas de la llibertat. Práctica y realista aquesta escola, prefereix los fets á las teorias, y es més amiga de las garantias positivas que de las definicions abstractas. Ni una se’n trova en sos documents més solemnes, desde laMagna Chartadel rey Joan d’Inglaterra, que porta la fetxa de 1215, fins á la Constitució dels Estats-Units d’América, redactada en 1787. La escola anglo-saxona no vol imposicions innecessarias, y tant las aborreix si son fillas de la voluntat d’un rey, com procedents del autoritarisme d’una Cámara. Lo seu sistema es establir limitacions y garantirse contra l’esperit absorvent del poder, sigui’l que sigui, y pera conseguir lo seu objecte, la fórmula que ha trovat més eficás, es la casuística negativa. “Lo poder no podrá fer lleys referents á tal materia; los ciutadans no podrán ser privats de tal ó qual dret; tal ó qual disposició ó procediment serán nuls y de cap valor ni efecte:”tals son las frases que més freqüentment se trovan en los documents constitucionals de la Gran Bretanya, de sas Colonias y dels Estats-Units. No’s pagan de la forma, sino que van al fons de las cosas. Per aixó la gent anglo-saxona es avuy lo mestre de la llibertat.

Lo seu sistema positivista y práctich no té la brillantor ni la forsa d’expansió del generalisador y teórich de la escola francesa, pero en cambi, s’apodera de las inteligencias dels que arrivan á conéixel. Los meteixos francesos que per excepció l’estudian, se n’enamoran y’l propagan ab lo calor propi de llur temperament. Tockeville, Laboulaye, Michel Chevalier y alguns altres ne son bon exemple, y si llurs obras han lograt posarse en primera ratlla entre las que tractan cientificament la política, ho deuhen en bona part al vigor del sistema més ó menys particularista que propagan. Los arguments que emplean son més convincents que’ls llochs comuns y abstraccions dels generalisadors unitaristas.

La llibertat anglo saxona se manifesta en distints camps, y pren los noms de llibertat personal, llibertat civil, llibertat política, etc..

La llibertat personal está asegurada no sols per disposicions expressas, en general redactadas en forma de prohibicions al poder, sino també y principalment per la costum arrelada en la conciencia del poble. La vida, la seguritat, la iniciativa individuals, no poden ser atacadas per lo poder ni per la majoria, sino en la forma y en los casos determinats en la lley fonamental. La inviolabilitat de las personas, garantida per lo judici per jurats en cas de delicte penat ab anterioritat á sa comissió, y per las formalitats y requisits necessaris pera la presó preventiva, se completa ab la inviolavilitat del domicili. “Ma casa es mon castell,” es la máxima en que s’enclou una de las més fortas bases de la llibertat personal, que’ls anglo-saxons veneran com un dels més essencials principis de lacommon lawó lley consuetudinaria de la terra: y li donan tanta importancia, que lo inculcan als noys desde llurs primers anys, fentlos repetir en las escolas l’eloqüent párrafo de Lord Chatham, que diu: “La casa de cada hú se anomena lo seu castell. ¿Per qué? ¿Está tal vegada voltada per un fosso ó defensada per una muralla? No. La casa pot ser una cabanya feta de palla, y no resguardar del vent; la pluja pot entrarhi, pero’l rey no pot.”

La llibertat civil es poch menys tracendental que la llibertat personal. Per la llibertat civil se subjecta la forsa armada, exercit ó milicia, á la dependencia de las autoritats ordinarias, treyentli tota preeminencia que pugui convertirla en perillosa. Per la meteixa llibertat separan la jurisdicció eclesiástica de la que es propia dels poders polítichs, als quals fan independents de tot esperit de secta y de proselitisme. Per las Constitucions, general y particulars americanas, las autoritats aixis de la Confederació com dels Estats, no poden dictar lleys que estableixin una relligió ni que prohibeixin l’exercici de cap d’ellas. Per la llibertat civil, los anglo-saxons han establert moltíssims principis de dret indiscutibles, que baix lo nom decommon law, ó lley comuna consuetudinaria, son superiors y preferents á tota lley escrita, y contra’ls quals s’estrellaria la voluntat dels Parlaments, en lo cas que volguessin contrariarlos. Per tal llibertat, la familia es una entitat respectable, y son jefe gosa de tota la iniciativa compatible ab la tranquilitat y l’ordre públichs, puig per lo que respecta als bens, sa voluntat no está subjecta á cap limitació externa y té per única regla lo sentiment natural del amor als sers ab quins la sanch lo lliga. Per la llibertat civil, los individuos poden associarse y crear corporacions, reconegudas y fomentadas per la lley, que adquireixen drets y obligacions, y forman verdaderas personas jurídicas, que interposadas entre l’Estat y’ls ciutadans, son pera aquestos l’escut que’ls salva de veures engolits per la forsa absorvent de la colectivitat política. Per la llibertat de que tractem, la lley no contraria, per regla general, la expontaneitat individual ó corporativa, ni es un motllo dins lo qual hagin tots d’encongirse, sino que’s reduheix al modest paper de supletoria de las voluntats particulars, que fa cumplir y respectar sempre que s’han obligat ab la solemnitat deguda. Per la meteixa llibertat, cada hú fa de lo seu lo que millor li sembla, tractant y contractant á la mida de son gust y fins de son capritxo, en la seguretat de que no ha de trobar cap entrabanch ab tal de que no falti á la moral ni á las conveniencias socials, reduhidas, en lo relatiu al dret, á la menor expressió possible.

La llibertat política es lo complement y garantía de las altras llibertats qual naturalesa acabem d’indicar. No es un fí, com en la escola francesa, sino un medi. L’anglo-saxó vol tenir intervenció en la cosa pública y exercir los drets polítichs, no pel mer capritxo de fer diputats ó de poder manifestar sas ideas per escrit y de paraula, sinó perqué per tals medis se garantisa las llibertats personal y civil. Pera ell, la política ha de produhir efectes visibles y positius, y si se pren la pena d’ocuparse en la gobernació del Estat, es perqué vol treure ventatjas de la gestió encertada ó desencertada dels interessos públichs. No li basta tenir dret electoral y poder reunirse, associarse, peticionar y queixarse per medi de la imprenta ó de la oratoria: vol, ademés, que sos esforsos tinguin conseqüencias. Pera ferlas possibles, al organisar lo mecanisme gubernamental, no atén tant á la perfecció de cada una de las pessas aisladament consideradas, com á la eficacia dels engranatjes que han de relacionar las unas ab las altras. Lo seu sistema polítich es lo de las limitacions mútuas entre tots los elements del poder.

Al conjunt de las manifestacions de la llibertat la gent anglo-saxona li dona un nom que es quasi intraductible á las demés llenguas. Loself government, que aproximadament expressa la idea de “gobern per sí meteix”, es la sintéssis del seu sistema. Lo self government s’aplica á totas las personalitats que tenen vida, desde l’Estat al individuo. Pel self government, la nació es independent, las corporacions gosan de vida propia y l’individuo es lliure, respectantse mutuament los drets y practicant la tolerancia, que es essencial á la llibertat. “La ausencia de la tolerancia, diu perfectament un escriptor nort americá, es l’estigma del absolutisme, y l’establiment de las oposicions es la gloria de la llibertat. La llibertat se complau en la varietat: la tiranía, aixis la d’un sol com la d’una multitut, considera heretje á qualsevol que pensi ó senti de diferent manera que ella.”

En lo self government tots los elements del Estat guardan en més ó en menys la potestat llegislativa. L’individuo es lo llegislador de sas propias accions en quant llurs efectes no perjudican á un altre, y l’us del dret es la manifestació de son poder. Las corporacions gobernan dins los límits de llur objecte y de las obligacions contretas per los membres associats, y llurs decisions, que en termes jurídichs anglo-saxons reben lo nom expressiu deby-laws, ó sigui “lleys locals”, son tan efectivas en llur propia esfera com las disposicions dels poders públichs, venint los tribunals obligats á respectarlas y aplicarlas. Aixis los drets del individuo com las decisions corporativas constituheixen limitacions pera la potestat llegislativa del Estat, que no pot precindir dels respetables interessos que la práctica general de la llibertat garantisa y rebusteix.

Mes tot lo fins aqui indicat no basta encara á la escola anglo saxona pera fer efectiva la llibertat individual y corporativa. La tendencia es cap á lo que anomenainstitutional self government, ó sigui cap á fer náixer institucions oficials y de carácter públich entremitj del Estat y del individuo. Aquesta tendencia, portada ja á la práctica en los Estats-Units y en la major part de las Colonias quasi autónomas, y que’s manifesta cada dia ab més forsa fins en las islas metropolitanas de la Gran Bretanya, es la que més radicalment separa la escola que anomenem anglo-saxona de la que hem calificat de francesa. Aquesta, com hem dit mes amunt, col·loca al individuo aislat y sol davant del Estat unificat y centralisat, de lo que resulta, que per drets y llibertats que proclami en favor d’aquell, en la práctica lo deixa absorvit per la col·lectivitat, ó més ben dit, pel poder que la representa. Aquella, establint distints graus d’associacions de carácter públich entre l’individuo y l’Estat, posa al poder representant d’aquest en la impossibilitat d’extralimitarse, y garantisa eficasment l’exercici dels drets y llibertats que corresponen á cada un dels components de la col·lectivitat. Lo institucional self government es, donchs, la base del sistema particularista; lo que li dona grans ventatjas sobre’ls sistemas contraris. No insistim més sobre aquest punt, perque tindrem ocasió de desenrotllarlo en algún dels capítols próxims.

Ab los indicats, tenim ja prou datos pera determinar lo sentit que ha de donarse á la llibertat en lo terreno polítich-social. En aquest, ha de reconeixers que la missió capital del Estat ó agrupació política, aixis pera realisar son objecte jurídich, com pera fomentar lo progrés y l’avens de la civilisació y de la cultura, no es altra que favorir l’ús de la llibertat y l’exercici de las iniciativas de tots los components de la agrupació. Pera lo cumpliment d’aquesta missió, la proclamació de drets no es de trós tant important com llur garantía. L’Estat no es més que l’armonisació dels interessos oposats dels individuos y de la col·lectivitat, que sols se consegueix mediant un ben combinat lligament de las forsas distintas y contrarias que dins de la agrupació se desenrotllan; lligament que no permeti que cap d’ellas converteixi sa acció útil en perjudicial y destructora.

Pero ab tot y que l’Estat sigui la armonisació entre dos interessos oposats, no deu jamay olvidarse, que’l que representa la llibertat es lo més sagrat y al que principalment deu atendres. L’interés col·lectiu no es altra cosa que lo resultant dels individuals, y es sóls perfectament llegítim en quant es garantía d’aquestos.

Podem ja, sinó definir la llibertat, caracterisarla en lo terreno polítich social. Lo poble més lliure es aquell en que’ls interessos individuals tenen de fer menys concessions al col·lectiu, quedant no obstant eficasment garantits; aquell en que l’ordre general exijeix menys sacrificis particulars; aquell en que més varietats poden manifestarse sens perjudicar á la unió. La llibertat no consisteix solzament en drets polítichs reconeguts aixís al individuo com á la agrupació, sinó que requereix altres drets que garantisin la iniciativa expontánea en totas las manifestacions de la activitat. La intervenció directa ó indirecta en la gestió de la cosa pública que’ls drets polítichs donan al individuo y al conjunt de aquestos, més que’l fi de la llibertat, es lo medi de conquistarla, conservarla y perfeccionarla.

Vivint en societat, l’home ha d’abdicar forsosament una part de la seva independencia individual en pró del Estat, y aquest, mediant tals abdicacions, ha de assegurar á tots y á cada un de sos membres lo ple y perfecte goig de l’altra part que conservan. Major llibertat, donchs, suposa menor limitació de la independencia individual. Y com la limitació naix de la lley ó disposició obligatoria y de carácter general, puig que tal es la forma de manifestarse la representació del interés col·lectiu conferida al poder del Estat, resulta que gosa de major llibertat aquell poble, quals lleys y disposicions obligatorias en totas las brancas y en llur conjunt deixan més latitut á la independencia individual, al meteix temps que la garantisan contra tota invasió de part del Estat y de tot atach de part dels demés individuos y entitats que’l constituheixen. No basta, donchs, que la política sigui expansiva, sinó que han de serho las demés prescripcions legals, aixis las de dret públich, en sas brancas administrativa, internacional, etc., etc., com las de dret privat en sas parts civil, penal, mercantil, de procediments, etc., etc.. Hi ha molts pobles que’s diuhen lliures perque qualsevol individuo pot desfogarse en periódichs y reunions contra’ls que exerceixen lo poder y malehir de las institucions fonamentals, y no s’adonan de que són esclaus del més ínfim agent dels tribunals ó de la policía, que trovan á cada moment y en tots los casos medi legal d’inmiscuhirse en las accions dels ciutadans, recordantlos la enfarfagosa tutela en que viuhen.

Los interessos individuals y’l col·lectiu no arrivan á armonisarse sens sostenir avans tremendas batallas, y fins quan han arrivat ja á la desitjada armonía, la oposició entre l’un y l’altre tendeix constantment á tornar al desequilibri. L’interés col·lectiu, representat pels poders públichs, acusa als interessos individuals de interessats y egoistas, y aquestos acusan á aquell de absorvent y tiránich. Lo primer, encara que de fet, fins en las democracias més puras, s’encarni sempre sols en una part del poble, ó sigui en los que exerceixen cárrechs y empleos, té en favor seu la organisació y l’esperit de cos, y pot lluytar contra’l segón, á pesar de que sigui l’interés de la totalitat. L’interés col·lectiu se presenta com lo campeó generós del progrés y de las milloras, y fins quan tot ho fa anar en renou, s’anomena defensor del ordre. Dicta autoritariament una disposició manant al poble que avensi en una materia determinada, y queda orgullós y satisfet com si l’avens s’hagués ja realisat. Gracias á la organisació dels funcionaris que’l representan, está sempre al aguáit de la menor falta que cometi l’interés contrari, y de totas treu substancia pera engolir novas atribucions. La organisació li permet aprofitarse de totas las circunstancias que’s presentan pera aumentar l’autoritarisme. ¿Se comet, per exemple, un crim horrorós que indigna la conciencia pública? Allá está amatent lo poder pera arrancar, en nom del sagrat interés col·lectiu, disposicions draconianas que imposin novas limitacions á la llibertat individual. ¿Ve una epidemia, y’l poble, com es natural, s’alarma? No tarda lo poder en invocar los furs suprems de la salut pública, y aumenta son exércit ab batallons de metjes sense feyna, que privarán al individuo fins del dret d’estar malalt sens permís del Estat. Y per tals medis, explotant constantment las debilitats del poble, y aprofitantse de sos apassionaments tranzitoris, la burocracia, en representació del interés col·lectiu, va avansant sempre camí y minant las llibertats individuals, á las que deixa sols l’infantil goig de creures asseguradas, perque poden desfogarse en articles virulents y discursos tribunicis, ó prenent part en unas eleccions, que si arrivan á fer caure un gobern, n’aixecan un altre que no pot deixar de sentir iguals desitjos d’absorció y d’autoritarisme, ni de moures dins del meteix ordre de ideas, mentres los interessos individuals estiguin desorganisats, disgregats y aislats davant de la organisació forta y concentrada del interés col·lectiu y del poder que’l representa.

Es fácil, facilíssim, proclamar llibertats y reconeixer drets; pero es difícil, dificilíssim, assegurarlas y garantirlos de tal manera que’l poder no pugui arrivar, en nom del interés col·lectiu, á traspassar los límits que té marcats. Pera impedirho, la llibertat no te més medi que imitar á la autoritat y organisarse. Davant per davant del Estat, ha d’haverhi agrupacions dels interessos individuals disposadas á resistir las absorcions y extralimitacions del poder. L’únich sistema que dona organisació á la llibertat es lo particularisme. Dins del particularisme, donchs, pot disfrutar l’individuo de la major suma d’independencia natural que li permeti l’estat de civilisació y cultura en que’s trobi, tenint son exercici perfectament assegurat per lo conjunt d’institucions á que’l sistema dona vida. Sols ab l’ajuda d’aquestas pot ser estable l’equilibri entre’ls oposats interessos que son la base de la agrupació política.

Pera jutjar dels graus de llibertat de que disfruta un poble, hi ha una pedra de toch que no falla. Basta examinar la situació en que’s troban las minorías, especialment aquellas que van més contra las corrents dominants. Quan las minorías tenen los drets y llibertats respectats y poden travallar pera convertirse en majorías, ab lo meteix desembrás que aquestas pera conservarse, la llibertat está assentada en base sólida. La llibertat de nadar ab la corrent existeix fins en lo Estat més absolutista; la qüestió está en poder nadar contra d’aquella. Dins de una societat lliure, cada hú ha de tenir reconegut lo dret á ser extravagant, essent sa extravagancia respectada. ¿Qui es capás de dir que la extravagancia d’avuy no será demá un gran pensament? La tol·lerancia es la millor mostra del avens de las costums y’l camí més dret cap al progrés y la millora.

Back to Index Next