The Project Gutenberg eBook ofLo catalanisme

The Project Gutenberg eBook ofLo catalanismeThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: Lo catalanismeMotius que'l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicasAuthor: Valentí AlmirallRelease date: March 28, 2024 [eBook #73278]Language: CatalanOriginal publication: Barcelona: Llibreria de Verdaguer, Llibreria de Lopez, 1886Credits: editor digital: Joan Queralt Gil*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO CATALANISME ***

This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

Title: Lo catalanismeMotius que'l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicasAuthor: Valentí AlmirallRelease date: March 28, 2024 [eBook #73278]Language: CatalanOriginal publication: Barcelona: Llibreria de Verdaguer, Llibreria de Lopez, 1886Credits: editor digital: Joan Queralt Gil

Title: Lo catalanisme

Motius que'l llegitiman. Fonaments cientifichs y solucions practicas

Author: Valentí Almirall

Release date: March 28, 2024 [eBook #73278]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: Llibreria de Verdaguer, Llibreria de Lopez, 1886

Credits: editor digital: Joan Queralt Gil

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO CATALANISME ***

Lo catalanismeMotius que’l llegitimanFonaments cientifichs y solucions practicasValentí Almirall1886

Valentí Almirall

1886

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Lo programa del catalanisme es lo meteix en totas las manifestacions de aquest.– Exemples en los terrenos literari é histórich.– Pobresa de la vida nacional d’avuy.– Ignorancia é inmoralitat.– Falta de solidés en las institucions.– Vicis en qué la nació espanyola va al davant de totas las demés.– Estat dels partits y collas políticas.– Impotencia mostrada per l’unitarisme.– Lo catalanisme regionalista ha de ser, ademés d’un sentiment, una convicció.– Sobra de negacions y falta de ideas positivas.

Lo programa del catalanisme en totas sas manifestacions no pot ésser més que un: rompre las lligaduras que tenen á la nostra Regió agarrotada y subjecta, substituhintlas per los suaus y dolsos llassos del afecte que la germanor fa naixer.

Aquest programa té aplicació al terreno polítich social de la meteixa manera que als demés terrenos que s’han conreuhat fins ara. Quan, anys enrera, va iniciarse lo Renaixement literari, va tendirse tot seguit, sens haverne esment tal vegada, á posar en práctica lo programa. Lo primer que va compondre y publicar un travall literari en catalá, va rompre las lligaduras ab qué nos tenía agarrotats y subjectes la literatura castellana, y, per lo sol fet de deixondar una llengua que dormía, va oferir á las altras regions de la Península la possibilitat de substituhir aquellas lligaduras per los llassos de la germanor literaria. Lo meteix, exactament lo meteix, havia passat avans en lo terreno histórich: lo meteix, exactament lo meteix, devía succehir més tart en altres camps en que s’ha anat entrant. Los cultivadors de tots ells s’han deslligat dels destorbs que’ls dificultavan ó impedian la acció lliure: mes sempre, notis be, al acte meteix de rompre la lligadura, han ofert á las regions germanas lo desitj y’ls medis d’extrényer lo bon afecte que las uneix, ab greu recansa dels explotadors de totas, que jamay han lograt introduhir entre ellas la desunió definitiva. Catalunya, á cada nova manifestació de son Renaixement, ha allargat á las altras grans comarcas de la Península lo bras ficat ja en lo nou llas de carinyo, ab lo nus fet y tot, demanantlos que hi afegissen la baga que ha de impedir que’l nus s’escorri.

Y notis be, ademés, que á cada nova manifestació del Renaixement s’ha aumentat la riquesa general en la materia á que s’aplicava.

Ab lo trencament de las lligaduras literarias, ni la prosa ni la poesía castellanas hi han perdut res, y en cambi, lo moviment artístich general espanyol s’ha enriquit ab una nova literatura, que ha produhit ja obras de mérit, y que está tal vegada destinada á influir en las d’altras regions; introduhinthi nova sava que las rejoveneixi. Res ha perdut lo teatre castellá ab que lo nostre Soler ne sostingui durant molts anys un altre ab sas produccions exuberants d’imaginació y rublertas de vida, ja que probablement lo nostre gran dramátich may hauría pensat en dedicarse á la escena, si sols hagués tingut mitj obertas, —que mitj obertas tot lo més las tenen los que fora de Madrid viuhen,— las portas de la castellana. ¿Qué hauría fet lo nostre Verdaguer si no se hagués trobat ab lo Renaixement, que li ofería camp amplíssim pera exalar en un llenguatge abundós sos sentiments místichs, y donar formas arrodonidas á la metafórica expressió de son amor á las tradicions pátrias? Ben segur es, que ni l’un ni l’altre s’haurian alsat damunt del nivell dels que ab veu esmortuhida nos fan sentir com un eco lo que ha produhit ó produheix la literatura en castellá, essencialment cortesana. Ben segur es, que aquesta no’s trovaria en la possibilitat en que avuy se trova, de venir á refrescar l’atmósfera de convencionalisme que la envolta, aprofitant del nostre teatre lo moviment, la acció escénica que’l caracterisa, y apropiantse la espontánea franquesa y la llibertat en concebir y expressar los sentiments é ideas, que forman la nota dominant aixís en la poesía lirica y descriptiva, com en los demés generos literaris que s’han conquistat en lo nostre Renaixement carta de naturalesa.

Ab lo trencament de las lligaduras ab que’ns amarrava la historia castellana, ha sigut possible que comensés á referse la general d’Espanya, qu’avans del nostre Renaixement era tan manca y coixa, que jamay hauría lograt posarse al nivell que li pertoca. Al referse, la historia general ha guanyat una riquesa que un dia ó altre la omplirá d’orgull. Espanya ja no es sols la terra del Cid y de Guzmán, sino que al costat de las grans figuras castellanas s’alsan las no menys grans aragonesas y de las demés regions. Avuy podem enorgullirnos d’alguna cosa mes que dels cops d’espasa dels héroes llegendaris y del esprit de dominació y de conquista dels capitans histórichs de Castella, puig que mentres ells devian concentrar tots llurs esforsos en contenir la invasió agarena que amenassava á la Europa, los que vivian més allunyats dels punts en que la lluyta era de mort ó vida, podian ocupar una bona part de la seva activitat en empresas marítimas y colonisadoras, que van fer d’Aragó una gran potencia mediterránea, precursora del poder sens exemple que van alcansar després las regions unidas al obrir las portas fins llavoras tancadas del Occeá. Avuy sabem que al costat de la política castellana, que pe’l carácter del poble que la dirigía devía ser absorvent y dominadora, basantse no mes que en la imposició y la conquista, se desenrotllava la política aragonesa, que conduhida per uns pobles de temperament lliure, debia ser menys brillant pero molt més sólida, basantse no en la unitat despótica que pot produhir la forsa, sino en la unió expontánea que fa naixer la mútua conveniencia. Avuy sabém ja tot aixó y molt més, y, ¡lo nostre Renaixement histórich no ha arrivat encara ni de molt á la plenitut de sas forsas! Deixém que alcansi la edat de la virilitat, y es ben segur que tindrá vigor suficient pera influhir directament en la marxa no sols de la nostra Regió, sino de totas las de la Península.

¿Quí, donchs, duptará de que si’l Renaixement s’extengués al terreno polítich-social, se produhirian los meteixos fenómens que l’han caracterisat en los altres terrenos? La primera consecuencia sería aumentar lo patrimoni nacional de ideas, que tant ho necessita per lo molt atrassat que’s trova. Tan endarrerits estem avuy en tot lo que ab la vida moral é intelectual se relaciona, que, causa ó efecte, ó causa y efecte ensemps de la nostra decrepitut, aqueixa pobresa de vida es lo més eloqüent signe del estat trist á que havem arrivat.

Pero per més que tots lo coneguem y no tinguem ni esma pera negarlo, per son exámen hem de comensar la nostra tasca, y á la exhibició de las nostras miserias tenim destinats los primers capítols d’aquest llibre. Avans d’exposar lo nostre programa y de entrar en sa defensa, bo es que tantejem la terra que hem de trepitjar. Un dels nostres objectes es presentar lo particularisme regionalista com un remey á la nostra situació actual, y pera poder judicar de la bondat d’un remey, lo que primer interessa es coneixer las condicions del malalt y’ls síntomas y efectes de la malaltía.

Serém, no obstant, tant curts com sabrem, en aquesta primera part. La situació desesperada á que ha arrivat la nació de que formem part, no la ignora ningú de dintre ni de fora d’ella. Los que tenim la fatalitat d’haverhi de víure, ne toquem las conseqüencias á cada moment, puig que ellas se fan sentir dolorosament en tots los actes de la vida. Los que desde lluny s’enteran de las nostras cosas, ó se’n riuhen ó’ns tenen llástima. He pogut comprobarho al extranger. Ningú’ns pren en sério, ¡y lo pitjor del cas es que sobran los motius pera no péndrenshi!

Tot lo nostre porta, ja fa anys ó sigles, lo segell de la ignorancia y de la inmoralitat. Lo primer dato que’s busca al estudiar un pays, es saber quinas son las sevas institucions fonamentals, y la vritat es que á Espanya ni institucions fonamentals s’hi troban. Avuy vivim per casualitat en monarquía, pero ¿quí es capas de dirnos com viurem demá? La calaverada d’un de tants generals com tenim, va assentar la restauració damunt de fonaments tan poch estables com lo pronunciament triunfant d’uns quants batallons, de manera que’l regnat de don Alfons va ser tan casualitari, com casualitarias havian sigut las quasidictaduras que se havian anomenat república, com casualitaria es la regencia actual, que viu tal vegada no més que perque tothom, aixís los amichs com los enemichs, convenen en que no pot víure. Si qualsevol matí’ns ve la noticia de que hi ha hagut un cambi radical en lo que deuría ser la institució més permanent, ningú tindrá la menor sorpresa. Tot es qüestió de que puji la mosca al nas de mitja dotzena de generals… ó de sargentos, descontents per qualsevol motiu, ó de que una dotzena de banquers ó taruguistas de guants blanchs vulguin fer una bona jugada á l’alsa ó á la baixa. ¡Tan sólits son los fonaments de las que deurian ser institucions fonamentals del Estat espanyol!

¿Com pot ningú pendre en serio la política que’s fa, si ahir, per exemple, un gobern restringia totas las que aqui ne dihem llibertats, y avuy un altre gobern, ab la meteixa Constitució, ab idénticas lleys y ab igual organisació del pays, las deixa exercitar, encara que sigui sols interinament, fins á quasi confondres ab la llicencia? ¿Pot ningú pendre en sério lo nostre sistema representatiu ab pretensions de parlamentari, si ara que s’acostan eleccions sabem ja que lo partit que ocupa’l poder obtindrá igual majoría que’l que ahir l’ocupava, disposant del meteix cós electoral y manifassejant idénticas llistas?

La nació espanyola sols en duas cosas va avuy al davant de las de Europa, y aquestas duas cosas son: lo deute del Estat y’ls oficials generals de son exércit.

Lo primer puja en absolut més que’l de nacions tan ricas y poderosas com los Estats-Units d’América, Alemania, Austria-Hungría é Italia, y relativament es exorbitant, inverossímil, inaguantable. Poch li manca al deute del Estat espanyol pera importar los dos tersos del de la Gran Bretanya, y ¡la Gran Bretanya es al menys cinquanta vegadas més rica que nosaltres! Aixís y tot, cada dia’ns empenyem més y més, y á cada nous pressupostos puja mes alta la xifra, ja astronómica, del capital y dels interessos.

Lo meteix succeheix ab los oficials generals. En absolut ne tenim més que Fransa é Inglaterra, doblem los de Italia y quasi’ls de Alemania, y relativament estem tant per endavant de l’Austria, que es la nació que més se’ns acosta, que si aquesta té disset generals per cada milió de habitants, nosaltres ne tenim trenta sis, segons datos trets de fonts genuinament madrilenyas. Y, fetas algunas pocas excepcions, ¡quíns generals! Algunas frases celebres que se recordan á la capitania de la nostra ciutat los retratan. Un d’ells, durant la guerra carlista, volia enviar per mar reforsos á Lleyda, y las mostras de ciencia á n’aquesta altura son tant abundants, que n’hi hauría pera omplir un llibre.

Del trist privilegi que te la nació espanyola d’anar al davant de totas en punt á deute públich y á oficials generals se’n desprén que’ls dos grans cáncers de son cos gangrenat siguin la miseria del tresor y’l militarisme. La síntessis de la nostra historia contemporánea pot reduhirse á pronunciaments, quals únichs efectes han sigut devorar lo poch capital que’ns quedava. Ja quasi res tenim. Uns pronunciaments van empassarse ab pocas bocadas los bens de la desamortisació eclesiástica: uns altres van engolir los de la beneficencia; uns altres van rosegar los de propis, y entre tots van fer de manera que lo millor que teniam, com las minas d’anomenada universal, passessin á mans d’extrangers que las explotan. Nos quedan alguns boscos, y ja estém cavilant com nos ne desfarem, encara que ab la tallada acabem d’arruinar la agricultura, y de convertir en payssatges llunars, sechs y erms, grans trossos de terra, que posats en altras mans serian verdaders poms de flors. Ab tot y aixó, no’s cregui pas que s’hagi ja fet lo darrer pronunciament. N’hem de veure encara alguns més. Ben clar nos ho diuhen los que tot sovint abortan. Es inevitable que un dia ó altre n’arrivi algun á naixer ab prou vida pera ensorrar tot lo que’l destorbi.

No’ns fora difícil trobar alguna altra materia, en la qué, si no tota la nació, una bona part d’ella va al davant de las demés del nostre Continent. Cap d’aquestas, en efecte, arriva á guanyar en la inmoralitat pública y privada que se manifesta no sols en la capital, sino en la major part de ciutats y vilas d’importancia. Madrid fa veure que viu de la política, pero lo que realment sosté son luxo y satisfá sos capritxos, elevats á necessitats, no son pas los sous que escuran los pressupostos, sino los chanchullos y traficas que se fan ab tot lo que ha de ser resolt en sas oficinas. A Barcelona, per exemple, lo chanchullo y la trafica d’expedients oficials no pot pas tenir tanta importancia com á Madrid: pero en cambi, en moltas ocasions se treu de la explotació dels americans que arriban ab la fortuna que han fet en metálich, tant ó més que de la gran industria, que dihem es la nostra vida, y sempre’s confía més en lo joch al descubert que’s fa á la Bolsa, ab lo que’s ploma desvergonyidament al que te la debilitat d’atansarshi ab algun diner, que no pas en los barcos del port ó en los telers de las fábricas. Se’ns dirá que aixó’s fa per tot arreu; que la explotació dels descuidats no es cosa exclusivament nostra, y que totas las Bolsas del mon son més ó menys un joch no ja d’etzar, sino de ventatja, en lo qual uns quants van sobre segur, y’ls demes completament á las foscas y desorientats. No ho negarem pas. Farem, si, notar que tota aqueixa trafica no’s fa quasi en lloch en tan gran escala com entre nosaltres. Aquí, la major part pretén per tals medis no sols víurehi, sino enriquirshi en pochs mesos ó pocas horas. Aquí, de la darrera bacanal bursátil, en que hi va pendre part tothom; d’aquella munió de Societats mentida, quals capitals de farsa no s’han somiat may ni á Londres, no’n queda res, absolutament res més que un camí de ferro arruinat y alguns milers de duros en projectes impossibles. En punt á inmoralitat, per desgracia, quasi ningú dels que’s mouhen y agitan en la nació podria tirar la primera pedra si algun dia’s tractés d’apedregar al inmoral, com á la adúltera de la Biblia. Los diners que passan per las mans dels funcionaris del Estat se fonen y s’evaporan, de la meteixa manera que’ls que poden abastar los funcionaris de la Provincia, dels Municipis y fins de moltas Societats particulars. Los ministres se retiran richs, sens haver may guanyat més que’l sou de sis ó vuyt mesos; de la meteixa manera que molts regidors ó diputats se fincan després de desempenyar durant igual temporada un cárrech que deuria ser gratuit y honorífich, essent lo pitjor del cas, que’l sentiment que uns y altres inspiran á la generalitat, no es lo de la indignació repulsiva, sino lo de la enveja mal dissimulada.

Giris la vista cap ahont se vulgui en lo nostre pays, y poca cosa més se veurá que inmoralitat é ignorancia. En la inmoralitat é ignorancia generals se basan los que explotan la nació en gran escala desde’ls alts llochs del Estat. Las eleccions están, més que falsejadas, prostituhidas, gracias á que’ls ministres troban fins en los més arreconats districtes un número de gent prou inmoral pera ajudarlos en llur destructora tasca. Los empleats prevarican, y quasi no poden fer altra cosa, puig si algun volgués mantenirse pur, los particulars ab qui ha de tractar l’obligarian á optar entre vendres ó perdre lo lloch que ocupa.

De tal situació del país n’es lo resum l’estat dels partits y collas políticas. Tots están formats no més que per los que volen víure á costas de la generalitat de la nació, y cap d’ells te arrel fonda en lo pays. Lo qui vol formarne un de nou, no te més que anarsen á Madrid y arbolar bandera. Al punt li surtirán uns quants desesperats á cada poble que li servirán de Comités, y tot seguit se trobará en situació d’entrar en joch y de comensar á fer equilibris. Lo gefe que sap cridar més fort que’ls demés, es lo que’n treu més profit. Al repartirse lo botí, pot estar ben segur d’endursen una bona part, en forma aixís d’actas de diputat y de senador, com de credencials d’estanquer ó mosso del correu.

La organisació dels partits y collas políticas actuals es eloqüent mostra de la degeneració á que havem arrivat. Ni un sol d’ells s’avergonyeix de tenir un gefe, quals ordres despóticas son acatadas per tots ab tal de que creguin que portan cap al pressupost, y’s dona’l trist espectacle de que una pila d’homens que volen passar per serios é illustrats y que fins disfrutan de posició social, se converteixin voluntariament en soldats, y abdiquin del criteri propi, encarregant als nous Papas de Madrid que pensin per ells. “¡Pobre del pays, diu un celebre autor extranger, en lo qual la ilustració y las riquesas no donan independencia als que las disfrutan!” ¡Pobre del nostre, afegim nosaltres, en lo qual tots los que están afiliats á una fracció política ni tan sols se reservan la independencia de judici!

Y lo pitjor del cas es, que dintre de la organisació actual del nostre pays no’s veu ni un sol raig d’esperansa de millora. Desde la cayguda del absolutisme, que’ns havía portat al extrem de la abjecció y de la decadencia, hem intentat cent y una formas constitucionals. Tot ho hem probat, y á cada bugada, com se sol dir, havem perdut un llensol. Malament estavam en los últims temps del regnat de donya Isabel de Borbon, quant la monarquía havía tornat quasi al absolutisme, y malament estiguérem en los primers temps de la revolució, aixis durant la interinitat, com quan lo curt regnat de don Amadeo de Saboya. Va venir la república, que no va deixar cap rastre, y que per la seva impotencia va poder ser tirada á terra sens cap estrépit, pero ni la nova interinitat ni la restauració á mitjas que va substituhirla, nos van fer guanyar res. Res nos queda ja pera ensajar dintre del unitarisme. ¿No es ja, donchs, hora de que probem un nou sistema d’organisació?

La impotencia del unitarisme; la malehida sombra que lo afany d’unificació ha tingut pera nosaltres desde’l fatal moment en que va naixer, foran argument de prou forsa en pró del nostre Regionalisme, expressió d’un sistema que no fora nou en una gran part de la Península, puig que va fernos relativament grans y felissos, quan, confederats ab las demés regions aragonesas, no s’havia encara fet la unió ab Castella: mes tal argument, purament negatiu, serviria sols pera apoyar un sentiment negatiu també, no pera basarhi una convicció positiva, que al nostre entendre es ja precís produhir. Si’ns reduhissim á ser catalanistas per odi al unitarisme absorvent del Estat tal com l’ha constituhit lo grupo dominant fins ara en la nació, no conseguiriam altre resultat que aumentar la perturbació en que vivim, afegint una negació més á las cent y una que son la proba més forta de la nostra postració actual.

No’ns bastaria tampoch extendre lo catalanisme, convertintlo en regionalisme á fi de que en lo moviment puguin péndrehi part las demés regions de la Península, si aquest sentiment hagués de naixer també en la forma negativa de odi á la organisació actual. Es precís fer més: es precís que’s produheixi una conviccio positiva, lo qual sols se conseguirá si’s logra que’l catalanisme regionalista tingui per fonament lo particularisme científich. Sols serem forts lo dia que, ademés del sentiment que’ns ha mogut fins ara, tinguém la convicció arrelada de que, al pretendre afluixar las lligaduras que tenen amarradas á totas las regions espanyolas, estém en lo terreno ferm de la ciencia, y travallém pel progrés y la millora generals. Per tals motius hem emprés lo present llibre y l’hem dividit en varias parts. En la primera resumirém los motius del nostre catalanisme regionalista com sentiment, y en las successivas tractarem de basarlo en la teoría particularista, presentantla baix distints aspectes y aplicant sas conseqüencias al régimen de las nacions existents, en general, y al de la nostra, en particular.

Lo nostre pays es avuy lo teatre d’una infernal orgía de negacions. Lo cansament, la fatiga, l’excepticisme nos inspiran sols ideas negativas. Fins en religió, prescindint dels fanátichs, no trobarem més que incréduls ó indiferents que negan. Pregunteu á molts si son católichs, y vos dirán que nó; pero si’ls demaneu si son protestants, vos respondrán també ab un nó com una casa. Cambieu lo tema de la pregunta; tracteu d’inquirir quinas ideas professan en política, y vos trobaréu ab que una bona part no son monárquichs ni tampoch republicans. Avuy se mostran en general contraris de la monarquía, perque es la forma actual de gobern: demá que hi hagués república, se’n mostrarian contraris ab igual forsa. La qüestió es negar sempre. Se nega en religió; se nega en política; se nega en ciencia. Qualsevol idea ó projecte positiu no troba altre aculliment que un chor de negacions.

¿Qué volen, donchs, los que no son católichs, pero tampoch protestants, ni juheus, ni res que tingui forma positiva; los que son antimonárquichs, pero sense ser republicans; los que negan l’espiritualisme en ciencias y en arts, pero sens ser materialistas ni professar cap sistema intermedi? No volen res: están cansats y aburrits de tot lo que son incapassos fins de probar. Los que vejetan pobrement en los poblets, no tenen pena ni gloria, ni fan lo mes lleuger esfors pera sortir de llur estat miserable d’ignorancia y de rutina; los que viuhen en las ciutats grans, explotan la miseria dels poblets, y uns y altres travallan pera sostenir la opulencia fantasmagórica de la capital. Lo verdader progrés no ha entrat encara á Espanya. Som un poble caduch, plé de vicis alimentats per la ignorancia, pero ab pocas forsas pera darlos tan sols apariencias brillants. Lo desenrotllo fatal de la historia desde’l comensament de la edat moderna nos ha conduhit á una caducitat prematura, sens haver passat per lo período de la virilitat. Som com aquells individuos infelissos, que corcats de cos y d’esprit, á vint anys repapiejan y á trenta moren de vells. Aixís s’explica l’indiferentisme mussulmá, la inmoralitat aterradora, la ignorancia supina, que son avuy los caracters més marcats de la “hidalga y orgullosa nació espanyola.”

Diferencias entre las regions de la Península.– Contenen varias rassas ó pobles, que’s poden condensar en dos grupos.– Lo caracter castellá es un dels més marcats.– Contraposició ab l’anglo-saxó.– Encarnació del tipo en don Quijote.– Gran epopeya castellana.– Situació pobre de Castella al enpéndrela.– Resum del descubriment, conquista y assimilació de América.– Postració en que va quedar lo poble castellá.– Desequilibri entre’ls elements de son carácter.– Predomini del idealisme generalisador y del esprit d’absorció y de imposició. Decahiment y degeneració actual. Unificació del idioma. Autoritarisme y oligarquía fills del carácter castellá.– No es interessat, sino pródich.– Auxiliars de la oligarquía dominant.– Dificultats que trovará lo catalanisme regionalista.

Suposem que hi ha un extranger ilustrat y esparvillat, pero que no te cap noció de geografía política. Suposém que á la estació de Irún pren lo camí de ferro espanyol, y aprofitant un d’aqueixos “viatjes circulars” que donan dret á deturarse en las principals poblacions, empleanthi dos ó tres mesos, visita las provincias bascas y las duas Castellas, donant una escapada á Galicia y Asturias avans d’arribar á Madrid, y després, fent la volta per las regions andalusas fins á Cádiz y Málaga, se’n torna per Alacant y Valencia, y surt d’Espanya per Cerbère, havent passat alguns dias en las poblacions catalanas. De retorn á sa terra, pregunteuli que ha vist durant son viatje, y es ben segur que vos respondrá que ha estat en tres ó quatre nacions distintas. Procureu convénsel de que en son passeig no ha sortit ni un sol instant d’una meteixa nació, y no lograreu pas ferli creureho.

Si l’home es una mica filólech, vos dirá que ha sentit parlar, no una llengua y distints dialectes, sinó varias llenguas, alguna tan diversa de las altras com ho es de las demés de la Península la gent que la parla, que forma per ella sola una de las rassas de la gran especie mediterránea. Vos dirá, ademés, que fins prescindint de la llengua basca, independent de totas las que parlan las varietats y grupos dels indo-europeus, ha sentit varias llenguas greco-románicas perfectament caracterisadas y sens mes relació entre ellas que l’ayre de familia y’ls efectes de la comunitat d’orígen que distingeixen á totas las llatinas, y vos fará observar que en alguna d’aqueixas llenguas hi ha notat alguna particularitat que suposa una influencia extranya que no’s nota en las altras, puig que sens dupte li haurá cridat la atenció lo element semítich que van deixar los moros en las regions castellanas y andalusas. Si’l nostre home, ademés de ser filólech, te algunas nocions d’antropología, etnografía y demés brancas similars de la ciencia, vos afegirá que no sols la llengua, sinó moltas altras condicions físicas y morals li han demostrat que en los payssos recorreguts hi viuhen distints pobles. Si avuy que están en predicament, es aficionat á las observacions folklóricas, vos sostindrá á peu y á cavall, que ni’ls jochs bascos se semblan gens ni mica als castellans, ni’ls cants ni la poesía dels andalusos, voluptuosos fins quan son devots, y empapats sempre del placivol allanguiment á que’ls convida la exuberancia de la naturalesa, res tenen de comú ab las enérgicas manifestacions populars dels aragonesos, ni ab las dels gallegos, qual suau melancolía es tan distinta de la que caracterisa á totas las del poble andalús, com las platjas, riberas y montanyas de Andalusía son en aspecte, recorts y misteriosas llegendas diferents de las de Galicia. Si’l viatjer que suposém, ha volgut enterarse de la situació y condicions generals dels payssos recorreguts, haurá sapigut que en algun d’ells, com la provincia de Barcelona, la població es tan espessa com á Inglaterra, puig que cada kilómetre quadrat conté cent vuit habitants, mentres que en altras, com las provincias de Albacete, Cáceres, Cuenca, Guadalajara y Soria, la despoblació está al nivell de Russia, puig que no passan de quinze los habitants per kilómetre. Haurá vist, que mentres las regions pobladas, que son precisament las de terreno menys fértil, se veuhen obligadas á emplear en la industria los brassos que’ls sobran de la agricultura, las menys pobladas, moltas de las quals tenen bona terra, han de deixar de conreuharla ó la conreuhan d’una manera rudimentaria, puig que’ls brassos de que disposan no donan l’abast pera ferli produhir tot lo que podria. Si lo nostre viatjer s’ha enterat del estat jurídich, haurá quedat profondament sorprés al veure que algunas regions, que tenen cossos de lleys completament sistemátichs, basats en los grans principis de la llibertat civil, los conservan en la meteixa situació en que’s trobavan dos sigles endarrera, ab grans institucions d’aplicació actual petrificadas y momificadas, com si per’ellas s’hagués deturat lo moviment de la vida; aixis com altras regions varian á cada punt lo mes fonamental de llur dret, com si jamay fos prou absorvent l’esperit d’autoritarisme que l’inspira. Tot aixó y molt més diria en apoyo de sa opinió l’extranger que’s trobés en l’estat que suposém, y ab perfecta llógica vos sostindria son parer, de que lo que ha vist en son viatje no es una nació, sinó várias nacions. Si á la fi, en presencia de las cent y una Constitucions que s’han ensajat, y dels mil y un decrets, lleys, ordres, circulars y demés disposicions ab las que s’obliga á tota la part espanyola de la Península, hagués de convencers, de que real y efectivament los payssos que ha recorregut forman una sola nació, políticament unificada, es ben segur que s’explicaria l’estat de decahiment y retrás que hauria notat per tot arreu, y compadeixeria als que per forsa han de viure dins d’un sistema que no pot deixar de pesar damunt d’una gran part d’ells com una insoportable tiranía. La discordancia, ó millor encara, la oposició entre la naturalesa y la organisació del Estat ha sigut y segueix sens dupte sent la causa principal de la postració á que han arrivat las varias regions que forman la nació espanyola.

Las diferencias que hauria observat lo viatjer extranger que suposem, indican, en efecte, que en la part espanyola de la Península hi viu no un poble, sino varis pobles. Pera confirmar la indicació, no tenim que fer més que examinar los carácters dels grupos més marcats. Per poch que aprofondim en tal examen, ne sortirem completament convensuts de que dintre de la Espanya actual, las rassas diversas que van poblarla no s’han fós encara, sinó que, al contrari, lo desentrotllo histórich las ha portadas no sols á mantenir sinó fins á aumentar llurs diferencias características.

Agafarem no més que las duas que més directament nos interessan: la nostra, ó sigui la que forma’l poble catalá y la que ha lograt imposarsens, ó sigui la castellana. No entrarem á estudiar la basca, ni cap altra de las moltas que podriam classificar, puig que’ns sortiriam del nostre propósit, pera’l que’m basta demostrar, que entre nosaltres y’ls nostres dominadors hi ha prou diferencias pera ser considerats com dos pobles distints. No farem tampoch un verdader estudi antropológich, etnográfich ni etnológich de l’un y del altre, ni dels individuos de que’s forman, puig lo nostre objecte no requereix sinó la demostració d’aquellas diferencias, ab indicacions dels efectes que han produhit en la marxa histórica del nostre pays. Es, ademés, innegable, que per més que á Espanya puguin trobarse moltas varietats, grupos y sub-grupos, los més marcats per llurs carácters, més que distints, diversos y fins oposats, son los dos de que anem á ocuparnos. Los demés s’aproximan á l’un ó á l’altre dels dos, de lo qué’n resulta que mirats en globo los pobladors actuals de la part espanyola de la Península, poden classificarse en duas grans agrupacions: la central-meridional, personificada en la gent castellana, y la pirenáica ó nort-oriental, de la que formem part nosaltres. La agrupació central meridional te per centre las duas Castellas y s’extén á totas las regions que van ser reconquistadas dels moros per las armas castellanas: la agrupació nort-oriental se compon dels antichs Estats que formaren la Confederació aragonesa-catalana, deventshi afegir tots los que ocupan las vessants de part d’ensá dels Pirineus, fins al golf de Cantábria. Tots aquestos Estats y regions, fins los que parlan llengua distinta, tenen mes punts de contacte ab lo temperament y carácter catalá que ab los dels habitants del centre y del mitjorn de la Península.

Lo poble castellá es un dels més marcats que hi ha entre’ls actuals pobladors d’Europa, ahont tant s’han barrejat y fins confós las antiguas rassas, varietats y grupos. Per certas condicións, no tindriam cap reparo en col·locarlo en un dels extrems de la escala, qual altre extrem ocupés la gent anglo-saxona. Si aquesta es la mes completa representació del positivisme basat en lo sentit práctich individualista, aquell es la genuina expressió del idealisme, apoyat en lo més inconstant afany d’abstraccións. Don Quijote y John Bull no s’han pogut compendre ni’s compendrán jamay. Sempre’s compadeixerán l’un á l’altre. A John Bull no li cap al magí que Don Quijote sospiri encara per lo recobro de Gibraltar, que de res li serviria, puig que li sobran á dotzenas los ports buyts de barcos y orfens de comers. Després de tants anys com fa que’l posseheix, no pot encara compendre l’afany que sent l’altre pera recobrarlo; pero positivista com es, tot arronsant las espatllas y sonrihent de compassió, va aumentant cada dia sas fortificacions inexpugnables, é hi sosté constantment una guarnició que es quasi un exércit, disposada á totas horas á acudir al toch de alarma. A Don Quijote no li entra al cervell que John Bull sigui capás de donar á Irlanda la autonomía, com fa anys ha l’ha deixada pendre al Canadá, á la Australia, al Cap de Bona Esperansa y á la majoría de las colonias en que hi abunda l’element européu, y’l compadeix desde’l fons de la seva ánima. Quan, fa pochs dias, ha llegit, que tot aquell garbuji dels carrers de Londres, ab tota aquella trencadissa de vidres y desaparició de joyas y rellotjes al crit de socialisme, no ha donat lloch á cap mida extraordinaria ni pretext pera fusellarne algunas dotzenas ó centenars, en nom del ordre y dels grans principis ultratjats, l’ha pres verdaderament per boig rematat. Si á Madrid hagués succehit la centéssima part de lo de la capital de Inglaterra, Don Quijote, armat de totas armas y ab veu tan pavorosa com la que feu en la Venta quan la cregué convertida en nou Campo de Agramante, no sols hauria proclamat l’estat de siti fins en las discutidas Carolinas y omplert de morts y ferits carrers y plassas, sinó que hauria amenassat á cel y terra, pretenent que las demés nacions seguissin lo seu exemple y fessin grans escarments en prevenció de lo que podria tal vegada ocorre. Pera evitar perills ideals va expulsar als juheus y moreschs, subjectantse tot satisfet al mal real de consumar la despoblació del pays y la ruina del comers y de las industrias, y lo que ha fet no una sinó cent vegadas, está disposat á repetirho cent y cent vegadas més. Don Quijote no s’excarmenta may, y fins quan se veu caygut y macat pels blaus de las bastonadas rebudas en defensa d’una donzella encantada, no espera sinó que torni á semblarli que la meteixa ó una altra demana quart y ajuda, pera alsarse com pugui y anar tot tintinejant á cercar qui torni á amidarli la esquena.

Puig que no n’hi ha cap dupte: un dels grans mérits de la celebrada concepció de Cervantes es haver encarnat en son héroe lo tipo genuinament castellá. Es desinteressat, generós, amich de las bonas formas y mirall de cortesía. Es ja débil de cos, pero més encara d’intelligencia, y no obstant se sent ab prou alé pera sortir á combatre contra’ls mons visible é invisible. S’ha fet una lley de la cavalleria, y se creu bonament destinat á imposarla á qualsevol que no la vulgui admetre de bon grat. Te un arreplech de llochs comuns, y persuadit de que en ells s’enclou tota la erudició científica, los usa á totas horas y’s veu capás de discutir ab qui’l contradigui, arrelantli aquesta ilusió la facilitat ab que logra sempre sinó convencer, fer callar á Sancho Pansa. Lo discurs sobre armas y lletras y tots los demés que quan la ocasió’s presenta dirigeix als que’s prestan á escoltarlo, son molt més semblants als que avuy fan las delicias de las Corts de lo que sembla á primera vista. Tenen la meteixa falta de solidés y la meteixa eruberancia de paraulas. Quatre llochs comuns, disfressats ab amples ropatjes de colors llampants, fan l’ofici d’arguments, y allá ahont aquestos no arrivin hi arrivará la llansa ó la espasa, ab tot y que’l bras no conservi ja quasi forsa ni pera manejarlas. Don Quijote es lo tipo del generalisador sens base d’observacions propias ni recullidas per l’estudi. Creu que tot pot reduhirse á una fórmula simple é indiscutible. Ab una divagació ben vestida pretén resoldre lo mes intrincat problema, y tracta tot seguit de imposar la solució als demés. ¿Pot donarse un tipo mes genuinament castellá?

Al dir aixó, no s’entengui que pretenguém rebaixarlo, sinó molt al contrari. Per aquella regla de que cada qual admira al que posseheix las qualitats que á n’ell li mancan, ningú ha d’admirar tant las bonas condicions del carácter castellá, com nosaltres los catalans, que som la revers de la medalla. Per la nostra part no’ns dòl confessar, que las apreciem en lo que valen, y que’ns encantan tant mes, quant mes enmotllan lo tipo á la gran creació literaria que’l condensa.

¿Que més que’l quijotisme podia donar lloch á la sens rival epopeya castellana, que no ha sigut encara cantada per cap dels poetas de la decadencia de que va ser principal causa, tal vegada perque lo dessangrament que va imposar al pays venia á ploure sobre mullat? ¿Quin poble sinó un de tant idealista y divagador en la generalisació com lo castellá, s’hauria trobat en aptitut d’empendre lo descubriment, conquista, població y assimilació de las Américas, ni s’hauria atrevit á tal empresa en las circunstancias en que’s trobava? Som amichs de la justicia, y puig la passió no’ns treu lo coneixement, no tenim cap inconvenient en consignar que, al nostre entendre, la epopeya castellana pot posarse al costat al menys de las més grandiosas que’s trovan en la historia que coneixém. Gran y de las que presentan menys miserias al costat de las grandesas, es la epopeya de las ciutats gregas, baluart inexpugnable contra las invasions de las extensas unificacions assiáticas; epopeya que comensa per los heroichs combats al voltant dels murs, de Troya, y després de passar per las maravellosas lluytas en que un grapat d’homens lliures deturava aquells aixams de milions d’esclaus conduhits fins á llurs platjas per un amo, acaba ab lo passeig triunfal de la superioritat grega fins al cor de la India, extenentse á son pás fins prop de las murallas xinas per l’un costat, y per l’altre fins mes ensá de l’Egipte. Plena de grandesas, pero també de miserias, fou la lluyta que mes tart degué sostenir la Europa cristiana contra la forsa espasmódica que’l Korán comunicava als pobles; lluyta que va donar lloch á las creuhadas. Mes ni aquestos fets, ni altres de menos trascendencia que’ns admiran en la historia, sobrepujan al culminant del poble castellá. Los grechs y’ls creuhats van mantenir, es veritat, lo centre de la civilisació y de la cultura en Europa; pero lo génit castellá va doblar de cop y volta llur imperi en lo món. No hi ha cap altre fet humá que pugui comparárseli en conseqüencias.

Y la epopeya americana va realisarla la gent castellana fent lo Quijote com jamay. Quan lo desdonat Colombo va trucar á la porta de Castella, aquesta, per mes que altra cosa’s cregui, era una terra pobre y despoblada. La pintura que fan d’ella los pochs viatjers de la época, quals escrits se conservan, es tristíssima. Desde l’any 1465 al 1467, lo baró de Bohemia, Lleó de Rosmital va visitar las regions centrals de Espanya, Fransa, Inglaterra, Portugal é Italia, y de totas las páginas de son llibre se’n desprén la inferioritat material en que’s trobava Castella respecte dels altres esmentats payssos. Lo viatjant, anant cap á Portugal, va internarse fins á Segovia, desde ahont va dirigirse á la frontera portuguesa per lo camí de Salamanca, y de retorn, va passar per Mérida, Madrid y Guadalajara, y va retornar á Fransa per la via de Saragossa. Per tot arréu no va veure més que terras mitj ermas, plenas de salvias y romanís, ab escassissims boscos y arbredas, y no va trobar mes que miseria, fins al extrem de que en molts punts, com fa notar, “empleavan los fems dels animals pera ferhi foch y courehi lo menjar”. Tan trista com la que acabem d’apuntar es la relació que fa á son Senat la embaixada veneciana de Vincenzo Quirini, en la qual se fa constar que “en tots aqueixos regnes y provincias de Castella podia haberhi unas trenta duas ciutats y cent cinquanta poblacions tancadas (murate), entre grans y petitas, y uns dos mil pobles oberts (villagi) y encara que’l pays sigui molt gran, com que está molt poch poblat, no pot concedirse que contingui mes de doscents cinquanta mil fochs ó familias”.

La relació de la embaixada veneciana es tan verídica, en quant á continuació de lo transcrit, fa en pocas ratllas una pintura del carácter castellá que es de má de mestre y mostra lo molt que coneix lo pays. “Tots aquestos pobles, diu, son per naturalesa inclinats á alsarse contra’l senyor, y aixís homens com donas son tan bruts de cos com plens de gelosia. Tenen ingeni natural, pero no l’aplican á doctrina ni estudi de cap mena. Viuhen tristament tancats á casa perque entre ells hi ha molta pobresa, y tot lo que poden estalviar en un any ho llensan en un dia pera apareixer mes grans de lo que son.”

La veritat de las relacions qu’acabém de transcriure ve reforsada per testimonis posteriors, tant més dignes de fé, en quant escribian quan Castella havia ja arrivat al cim de la gloria y era la mestressa de mitj mon. Un altre embaixador veneciá, Federico Badoero, va llegir á son Senat una relació que confirma completament la de son antecessor. “Aquesta provincia, diu parlant de Castella, es molt árida. Devegadas passa un any que no hi plou, y la terra s’asseca y endureix fins al punt de que la rella no si enfonza dos dits.” “No crech, afegeix, que hi hagi una altra provincia que tingui menys industrias y oficis, ja sigui per superbia de no voler exercir las arts, ja á causa de lo calorós del clima, que no permet soportar grans fatigas.” “Ells, diu al cap de pochs párrafos referintse als castellans, pretenen que la pobresa, las montanyas y la esterilitat de la terra son llurs fortalesas, puig que si s’atrevís á entrarhi un exércit petit, fácilment se’l destruhiria, y si fos gran, lo mataria la fam.”

En tal situació, puig tots los indicis confirman que no pecan de molt exagerats los judicis que acavem d’extractar, va comensar Castella la seva gran empresa. Mes si tal era la situació del pays, lo carácter dels seus habitants estava en lo mes brillant de sos períodos. La lluyta de vuyt sigles contra’ls moros havia endurit los cossos y retrempat las voluntats. La tendencia castellana estava ja imposada á tots los que en la reconquista havian sigut los auxiliars directes de Castella, havent aquesta absorvit los diferents Estats que se havian anat formant, enmotllantlos á son afany d’unitat y concentració. La guerra contra’ls infidels havia exaltat l’esperit del poble en favor d’una religió que tan be s’avenia ab son temperament y carácter, al meteix temps que la llicenciosa vida de campanya, si per un costat l’havia empobrit, per altre li havia despertat l’afany de riquesas, que no sabia adquirir per medi del travall, puig que en tants sigles de trastorns n’havia quasi perdut l’agre. La religió y la set d’or, en extrany pero molt explicable maridatje, van acabar de decidirlo á las difícils empresas pera las quals se sentia ab vigor sobrat. La iglesia, al dirse católica, no li deixava dupte de que aspirava á la unificació religiosa del género humá, y no devia tardar á fer aplicació del exemple. La tendencia generalisadora castellana prompte y lleugerament va fer la repartició del mon. La direcció espiritual tocava de dret á Roma; la temporal á Castella. Per aixó per tot arreu ahont va anar, hi portava capitans y missioners. Los uns guanyavan ánimas pera’l catolicisme religiós; los altres conquistavan terras y vassalls pera la corona, que era lo punt central, lo Papa del catolicisme polítich que somiava.

Y va comensar la epopeya castellana llensantse tres débils naus al Occeá desconegut. Sols una gent com la castellana de llavoras podia compendre al gran visionari genovés, y sols ella podia darli companys prou decidits pera seguirlo durant més de seixanta dias per una mar, quals misteriosos perills prenian á cada moment proporcions més pavorosas. Tots los que havian intentat l’empresa, als pochs dias de navegar havian reculat aterrats y mitj morts de feresa. Lo primer viatje de Colombo, miris com se vulgui, es lo fet mes heróich que’s trova en la historia.

Realisat lo descubriment, una verdadera febra va apoderarse del poble, que havia compres al gran almirall. Sens atendre á sa debilitat interior, sens amidar sas forsas, que molts anys després, y quan disposava ja de mitj mon, no li permetian tenir fora de la Península més que vint mil homens pera defensar possessions tan extensas, va decidir conquistar, convertir y assimilarse tot aquell nou món que sols havia entrevist. Al segón viatje, totas las embarcacions del pays no haurian pogut contenir á tanta gent com volia acompanyar á Colombo. En los xabechs ó carabelas de la expedició s’hi van encabir centenars de personas més de las designadas, y á llur sortida del port, los ulls de mils y mils que á pesar seu devian quedarse á terra, los acompanyavan ab llurs miradas envejosas.

Y’ls viatjes, descubriments y conquistas van multiplicarse luego ab activitat vertiginosa. Al cap de pochs anys ja s’havia pres possessió del continent americá, y mentres que los Pinzon, Ojeda, Niño, Niecuesa y molts altres anavan avansant camí cada dia á travers de perills y privacions inconcebibles, Ponce de León lograva encara distingirse entre tots, conquistant Puerto Rico y descubrint la Florida, y Vasco Nuñez de Balboa, ab un grapat no més dels companys que volgueren seguirlo, atravessava las montanyas del istme de Panamá, á despit del clima mortífero y del terror que inspiravan las desconegudas tribus guerreras que hi vivian, y era’l primer europeu que desde son cim veya las ayguas del Pacífich, que tal vegada amagava altres mons tan importants com lo que estavan encara descubrintse, y sentava las bases del sistema que havia d’emplearse en llur conquista.

Mes totas aquestas figuras, cada una de las quals podria donar lloch á un poéma, van ser luego eclipsadas per las dels verdaders héroes de la empresa. Cortés llensantse ab alguns centenars d’homens á la conquista de un imperi poderosament organisat, que semblava que tregués de la terra exércits pera oposarse al invasor, y tenint prou pit pera cremar las naus, tallantse aixis tota retirada; Pizarro fent lo meteix en lo Perú, y dominant l’Estat mes fort de la América sens altres elements que’ls que uns quants particulars podian proporcionarli, y que á més de ser pochs estavan sempre mal avinguts, van col·locarse á tal altura, que tot lo demés va empetitirse. La epopeya castellana te episodis que no’s trovan en cap altra. Aquells soldats aventurers, operant en un mon completament nou, ab los auxilis á centas ó mils lleguas de distancia, obrant per la intuhició del génit, van endevinar lo sistema únich que pot aplicarse á las conquistas de payssos misteriosos, y avuy meteix encara, si Inglaterra es la primera potencia colonial y sap ferse respectar de tots los pobles mitj civilisats, no ho dèu sinó á l’ús dels recursos diplomátichs y medis estratégichs y táctichs que va inventar Hernán Cortés en la conquista de Méjich. Y ¡quín cop d’ull tenian! Los punts escullits per ells com assiento de las primeras colonias, son encara los que avuy acaparan tot lo comers d’América. Las primeras barracas construhidas per Cortés portaren lo nom de Vera Cruz, y Vera Cruz es lo gran port de Méjich. La metrópoli de la América del Sud en lo Pacífich es Lima, y l’emplassament de Lima y fins los plans de la ciutat son obra de Pizarro. En tota la gran epopeya castellana hi vessa la vida. D’una de las expedicions parcials al interior del Perú, realisada per Gonzalo Pizarro, se’n separa un capitá obscur, Francisco Orellana, y llensantse á un riu, á bordo d’un mal bergantí construhit per sos meteixos soldats al mitj de las soletats de las alturas dels Andes, segueix la corrent, y acompanyat sols d’algunas dotzenas d’homens, sens temor á lo desconegut ni á las tribus guerreras de que té indicis, emprén lo riu de las Amazonas, y per entre mitj de rocas, y de salvatjes enemichs, á punt á cada moment de veures arrossegat per las corrents cap á la ruina, arriva ab la gent famolenca y despullada á la embocadura, y’s trova navegant en l’Atlántich. Havia atravessat tot lo continent americá, desde l’un al altre mar, en condicions tals, que ni avans havia tingut qui’l precedís, ni ha tingut després qui l’imités. ¡Y aquest fet, com cent y cent d’altres, es sols un petit epissodi de la gran epopeya castellana!

Veritat es que tan brillants fets s’entelan moltas vegadas ab barbaritats y concupicencias sens límit; veritat es, que per més que’ls exércits conquistadors d’América no passessin jamay de la categoria de companyías ó tot lo mes de batallons per lo número dels soldats, deixavan quasi sempre darrera d’ells un rastre com lo de’ls innumerables aixams d’Atila; veritat es que aquella devastació general va engolirse civilisacions com las de Méjich y del Perú, que tal vegada mereixian respecte: pero precís es reconeixe que tal contrast es condició precisa de tots los fets humans, y per lo tocant als de qué’ns ocupém, fins quan la negror es mes profunda, no deixa de aparéixer algun raig brillant que arriva á enlluhernar. Lo protagonista de aquellas conquistas, Hernán Cortés, elevant á la india Donya Marina sinó á la categoria de muller llegítima, á la de amiga respectada; donant desde son altíssim lloch l’exemple de barrejar la sanch européa ab la americana, y honrant al fruit de tal unió al nivell del respecte otorgat á la mare, fou un precedent de tracendencia pera la futura assimilació: precedent que, mes tart y tot, no han imitat gayre sovint las demés nacions colonisadoras. Pocas d’ellas poden tampoch presentar una figura tan simpática y venerable com lo del pare las Casas, lo defensor infatigable dels indígenas, qual amor intens va cegarlo fins al punt de no deixarli veure, que per afavorir als seus protegits, sacrificava un’altra rassa.

No tenim espay ni es lo nostre objecte detallar los fets que hem tocat per incidencia. Deixem de bon grat al que vulgui empéndrela, la tasca de cantar la exuberant epopeya del poble castellá. Al fi que’ns proposém, nos basta haver cridat la atenció dels lectors envers unas empresas que sintetisan l’apogéo de la rassa més idealista y apassionada per las abstraccions de totas las de Europa. Lo maridatje estrany de l’esprit religiós ab la sed d’or; l’afany de conquistar totas las conciencias pera Roma y tots los pobles del món pera Castella, no va reduhirse en la empresa americana al descubriment y á la conquista. L’idealisme castellá va proposarse més, molt més encara: va volguer unificar aquells extensos continents, y assimilarse aquellas rassas innumerables. Va imposarlos no sols la religió, sinó la llengua, las costums, los usos, y fins las preocupacions y’ls prejudicis; va subjectarlos á las sevas lleys y als seus goberns, ab la pretensió de tenirlos sempre fidels y sumisos á pesar de la distancia. Pera conseguirho, va haver de dessangrarse, y portant al nou món la vida ja escassa de que gosava en lo món vell, lo poble castellá va quedar tan anémich y debilitat que no ha pogut encara restaurar sas forsas. La gran epopeya americana te per final la trista decadencia de Castella. Va succehirli lo meteix que á aquellas matronas, que á copia d’engendrar y criar fills y mes fills, hi perden no sols la hermosura y las gracies de la juventut, sinó també la salut y las forsas. Quan se veu á una d’aquestas mares, débils prematurament decaygudas, rodejada d’una munió de fills y fillas que ab llur alegre bellugadissa y en lo brillejar dels ulls mostran ben clar que arrivarán á fer bon paper en lo món, lo sentiment general la acull ab veneració y respecte. Iguals sentiments té dret á exigir dels pobles civilisats la gent castellana. Si algú pretén menysprearla per la fatal situació en que’s troba, pot ben be alsar lo cap y mostrar ab orgull sa prole, més numerosa, molt més, que la de qualsevol altre poble del món. “Compadeixeume, si voleu, y tingueume llástima, pot dir ab la veu entera que usava en sos bons temps: pero respectéu y fins veneréu la debilitat y pobresa de vida en que m’ha deixat la mes explendent de las empresas dels temps moderns. Si estich caduca y postrada, á l’altra banda dels mars, la vida de que’m vaig despendre anima més d’un continent. Una vintena de nacions parlan allí la meva llengua, tenen las costums y usos, y guardan encara las tradicions que de mi van rebre. Son carn de la meva carn y per llurs venas circula la sang que jo vaig transmétrels. Vejeulas avuy en la forsa de la juventut, inquietas, volubles y bulliciosas, no desmentint aixis llur orígen: pero ¡deixeulas acabar de fer y arrivar á la edat reposada! Per ara ab tota llur bellugadissa, han lograt ja establir en lo nou món institucions novas, sostenintlas y arrelantlas á copia de perturbacions y sacrificis de tota mena. ¿Quí sab lo que’l pervenir las reserva? Cent indicis diuhen que han de cumplir una missió trascendental en la historia: la d’armonisar l’individualisme saxó ab l’autoritarisme llatí, unint la llibertat y la democracia en un admirable consorci en que’s condensi una nova época de civilisació y de cultura.”

Mes si l’esprit generalisador, idealista del poble castellá va ferlo l’héroe d’aqueixa epopeya, l’estat de postració en que va quedar es lo que llogicament devia venir á continuació. En los temperaments de tal naturalesa, si la acció es enérgica, la reacció es enervadora en grau relatiu. Los fenómens de la vida moral y, per consegüent, los sentiments y passions, están en molts cassos subjectes á la lley física y de la péndula. Lo qui es capás de tenir grans plahers, no pot escaparse de sentir grans dolors; al que es propens á riure, no li costa gayre plorar; los carácters més enters son los que més se deixan abatre pels desenganys. Los fets assombrosos del periodo brillant castellá eran nerviosos, convulsius, quasi espasmódichs: l’abatiment de la reacció no podia deixar de ser abrumador y de tristíssimas conseqüencias.

Quan los elements que forman lo carácter aixís d’un individuo com d’un poble están desequilibrats, la decadencia es sempre fatal. Si’l desequilibri prové del predomini de la imaginació sobre la reflexió, de l’afany de lo abstracte ab preferencia á lo real, com es lo cas en lo temperament y carácter castelláns, los efectes de la decadencia no sols los experimenta lo poble ó individuo que s’hi troba, sinó que’ls fa sentir als que están ab ells units per relacions de qualsevol especie. Lo carácter imaginatiu ab passió per lo abstracte es eminentment generalisador, y la generalisació fa naixer fatalment lo desitj d’absorció y l’afany de predomini. Lo qui generalisa, dona á totas las solucions que imagina la condició de veritats absolutas, y quan se creu en possessió de la veritat s’afigura fer un favor als altres si tracta d’imposársela. En aixó’s distingeix del carácter oposat, ó sigui d’aquell en que lo desequilibri prové del predomini de la reflexió sobre la imaginació, del afany de lo real y positiu ab preferencia a lo ideal y abstracte. Aquestos carácters, com veurem al analisar lo catalá, al arrivar á la decadencia, sols ells experimentan sos efectes, sens ferlos sentir als que ab ells están relacionats. L’excepticisme, la indiferencia los fa tancar dintre de casa seva, y entremitj de sas parets vejetan y’s consumen. Per desgracia de las regions espanyolas, lo carácter del grupo predominant pertanyia á la classe dels desequilibrats per excessiva tendencia al idealisme abstracte, y de son decahiment n’han hagut de patir totas.

Que no’ns equivoquém al classificar lo caracter castellá nos ho diu en totas y en cada una de llurs páginas sa historia passada y’ns ho confirma sa situació actual. Hem vist ja los móvils que van produhir la seva gran epopeya, y per los meteixos s’explican tots sos demés fets. Va empendre, per exemple, la reconquista de la península contra’ls moros que la ocupavan, y en son afany d’absorció y de predomini, no sols vencia als enemichs, sinó que subjugava als auxiliars. Havian nascut distints Estats, que tenian los meteixos títols pera la independencia que Castella, y tots los que van estar á tret de sa influencia, l’un despres del altre, degueren ajunyirse á ser provincias de son regne. Una Confederació d’altres Estats havia pres part en la reconquista per compte propi, y havia adquirit prou poder pera no temer las armas de Castella, mes ni aixó la va salvar de caure al cap y á la fi sota l’afany absorvent castellá. La constancia, la astucia va suplir á la forsa, y’ls Estats aragonesos, atrets per los cants de sirena de llur vehí, van acceptar joyosos la unió que se los proposava baix lo peu d’una igualtat perfecta y á condició de conservar la autonomía y vida propia: pero tan bon punt quedá consumada la unió, ja l’una de las parts va comensar á mirar á l’altra com inferior y obligada á la dependencia. De tots los incidents que’s presentavan va pendre peu Castella pera continuar la seva obra. Si aquells Estats se mostravan quiets y tranquils, paulatinament, de pás en pás, anavan avansant pel camí de la absorció. Si la irritació los portava desesperats á la justa revolta, aquesta li donava pretext pera mermar llurs atribucions com á cástich. Lo carácter castellá no s’ha desmentit jamay. Quan se va creure fort, volgué dominar lo món: quan la trista realitat va convensel de sa impotencia pera portar á terme tan irrealisable empresa, no va pas abdicar de sas pretensions: va limitarse á reduhirlas y tots sos esforsos van concentrarse en dominar á Espanya. Mentres hi hagué reys absoluts, l’absolutisme era l’instrument de unificació: després de la cayguda d’aquells, lo fals parlamentarisme ha servit pera prosseguir la tasca.

Avuy la gent castellana, considerada tant en son conjunt ó formant poble, com individualment, está completament decayguda y degenerada, mes no ha perdut cap de sas condicions características. Los vicis que ha adquirit son los propis de son temperament, que no compensa cap d’aquellas virtuts que enlluhernavan en lo período de sa virilitat y grandesa. Es tan idealista com sempre; conserva lo meteix amor á lo abstracte, y sa passió per la absorció y lo predomini es tan marcada com en sos millors temps. La diferencia se nota sols en la qualitat de las aspiracions y dels medis que emplea pera conseguirlas. Sos ideals son tan raquítichs com sa imaginació atrofiada; sas abstraccions no passan de paradoxas; los medis son bastos y de baixa lley. Inepta pera tota empresa positiva, vegeta en la miseria moral y material, y aquella rassa, una de las mes simpáticas de las que poblan la Europa á pesar del desequilibri de sas facultats, ha baixat á ocupar un dels darrers llochs en lo mon civilisat. Es indescriptible la impresió que la situació d’aquell poble causa al que visita las vilas secundarias, los poblets y las masías de Castella. La gent que’ls habita es físicament interessant. Las donas, per la finura de la pell, la regularitat de las formas, la sedositat y abundancia de las cabelleras, acusan una de las varietats més perfectas de la rassa blanca. Los homens son digna parella d’aquestas donas, y ells y ellas donan á llurs fesomías y moviments tal expressió, y parlan un llenguatge tan cult y fins elegant, que en poquíssimas comarcas de las primeras nacions se troba res que s’hi sembli. Aqueixa meteixa gent, no obstant, viu tan atrassada; las necessitats que coneix son tan pocas; las sevas casas, que quasi may passan de cabanyas ó de caus sota terra, son tan pobres y desmarxadas, que difícilment se li pot assignar lloch en la civilisació actual. Sempre que hem hagut de recorre las planuras peladas castellanas, al separarnos de las ciutats y vilas populosas, hem sentit una impresió profonda de tristesa. Aquells pobres homens y donas, que’ns rebian dignament y’ns parlavan en un llenguatge tan pur y delicat que molts cortesans envejarian, no podian oferirnos més que bonas paraulas de cortesía. ¡Ni una cadira, perque no la tenian; ni un got d’aygua, perque fins l’aygua falta en moltíssimas d’aquellas localitats, per las quals sembla que hi hagi passat una mala ventada destructora!

Ja que havem esmentat lo llenguatge, no podem deixar de fer notar que en sas condicions s’hi trova la confirmació de lo que havem dit del carácter castellá. Cap altra llengua européa demostra com la castellana un esprit tan generalisador y absorvent en lo poble que la parla. No te quasi dialectes de localitats ni de classes. Allí ahont s’ha introduhit lo castellá, ab molt insignificants modificacions se sent la llengua de Castella. Prop de vint nacions la parlan en las duas Américas, y en cap d’ellas s’ha arrivat á caracterisar una varietat que pugui pretendre lo nom de dialecte, com tampoch n’ha nascut cap en las grans vilas de la Occeanía, ni en los punts de las costas é islas africanas en que domina encara Espanya. Ni la distancia de centas y centas lleguas de mar, ni la emancipació dels pobles que fa ja prop d’un sigle van conquistarse la independencia, han sigut motius suficients pera introduhir diferencias essencials en l’idioma. La Academia de Madrid pot encara alabarse d’extendre la seva autoritat é influhencia á l’altra part del món y de ser un resto que queda d’aquells temps en que, segons la frase inflada en ús, “lo sol no arribava á pondres pera Espanya”. Y aixis com no té dialectes territorials, dintre de la llengua general tampoch hi ha dialectes, argots ó calós de classes socials, tan caracterisats com los de moltas altras llenguas. Lo ignorant pagés d’un racó de Castella parla á poca diferencia com lo doctor de Salamanca ó’l potentat de la Cort, y si be, com es natural, emplea moltas menys paraulas, las pronuncia y agrupa en frases d’una manera análoga. Entre’l castellá parlat pel poble y’l literari, no hi ha quasi més distinció que’l major adorno y pulidés que requereix la escriptura. La llengua castellana es evidentment la mes unificada de las que avuy se parlan en las nacions civilisadas.

Lo carácter castellá está retratat en la llengua no sols per sa unificació y generalitat sinó tambe per sa forma externa. La ortografía y fonetica son de las mes simplificadas, mentres que la abundancia de sinónims y la multiplicitat de giros li permeten presentarse adornada y pomposa. Cap llengua de las llatinas se presta tant al discretéo, —paraula intraductible,— com la castellana. Es la verdadera llengua d’aquells doctors, que “arrossegavan bayetas” pels claustres de las universitats, en quals aulas, més que ciencia, aprenian lo modo elegant de dir las cosas, y als quals han vingut á substituhir los parlistas, en quins llarchs discursos ó escrits hi ha tanta riquesa de paraulas, giros y frases ben trobadas com pobresa d’ideas y conceptes. La passió per la forma se mostra intol·lerant en punt al llenguatje. Lo qui no sápiga pronunciar lo castellá ab l’accent pur dels fills de Castella, ó no logri, al escriurel, donarli los giros que’s tenen per castissos y genuhins, no pot esperar consideració ni tan sols misericordia. Encara que sos discursos é escrits continguin grans pensaments, no lograrán fer camí. Lo castellá es tan apassionat per las formas d’expressió, que fins á un filosoph ó á un matemátich lo judica més que pel fondo, pel ropatge ab que vesteix sas ideas.

De totas las condicions que forman la base del carácter castellá no sols n’havia de resultar l’autoritarisme, sinó que dintre d’aquest havia de predominar una oligarquía, y aixis ha succehit en tots los periodos de la historia. Fins quan los elements oligárquichs han quasi desaparegut de las lleys, modificadas en los temps moderns per l’esprit d’imitació, que es una de las manifestacions de la decadencia, han quedat encarnats en las costums. Un poble que sent l’afany de manar y predominar no pot viure sens gefes que’l conduheixin. Los temperaments generalisadors se subjectan de bon grat al que consideran representant de una abstracció que hagi fet entre ells fortuna. Reparis com tota la historia castellana se reconcentra en alguns homens que sobressurten del nivell comú, á diferencia de la catalana, que com veurem en son lloch, se trova condensada en algunas institucions. Los carácters com lo castellá necessitan tenir ídols davant dels quals cremar insens. Avuy meteix no n’hi mancan en cap terreno. Los mes venerats tenen l’altar á Madrid: per tal motiu, Madrid es la ciutat santa, la Meca de la gent castellana.

Judican malament lo carácter castellá los que’l tenen per interessat y egoista. Fins en mitj de sa decadencia; fins enfangat en tots los vicis com avuy se troba, es generós y desinteressat. Estudiant lo temperament castellá en l’individuo, veuriam que’l que més se li sembla es lo dadivós, lo després. Aixís en los individuos com en los pobles la tendencia á la generalisació y á la abstracció es la més oposada al egoisme. Quan un que per naturalesa es particularisador y positivista degenera, cau en los vicis de la avaricia y de la enveja. Quan degenera lo generalisador idealista, cau per lo cantó oposat, y’s torna pródich, insolent y capritxós.

D’aquí prové que la gent castellana, completament decayguda y degenerada, se presenti encara tan agradable als que la tractan de portas enfora. Per aixó los forasters y estrangers que arrivan á Madrid, s’hi troban be al cap de quatre dias y’n surten encantats si sols hi han passat una curta temporada. La companyía del pródich, pel que no li va ni li ve, té molts més atractius que la del avaro. Lo qui no pensa en demá, passa l’avuy alegrement, compartint la alegria ab los que’l rodejan.

Ni’l poble castellá que vejeta en la pobresa y en la ignorancia lluny dels grans centres, ni la oligarquía política-financiera que avuy domina tota la nació desde Madrid, son, donchs egoistas ni interessats. Si aqueixa agabella lo pressupost de la nació, y no tenintne ni pera comensar, ha d’explotar en gran escala lo chanchullo y la trafica, no ho fa pera darse’l gust del avaro que contempla embadalit los tresors que de res li serveixen, sinó que ho accepta impulsada per la necessitat. Jamay l’afany d’atresorar arriva á absorvirla. Lo tipo castellá, com lo lleó que ha adoptat per símbol, no cassa per ganas de cassar, sino obligat per la gana. Lo més traficant passa moltas horas del dia sens pensar en la trafica. Quan la necessitat l’apreta, allarga la urpa y agafa lo que trova á tret pera satisferla. Un cop satisfeta no hi pensa fins que torna á sentirla, y en l’entremitj se presenta com l’home més explendit y desinteressat. Llavoras lo veureu al teatre saborejant los cants de la Patti y de en Gayarre, ó ponderant las escenas de l’Echegaray y de l’Ayala, ó’l trovareu en lo cercle polítich, discutint ab calor y vehemencia los grans problemas socials, lluhint en un y altre cas sa facundía y’ls quatre llochs comuns y paradoxas que forman tot son bagatje científich, ó’l contemplareu estirat en una butaca de casa seva… ó de alguna amiga, ó en una otomana del casino, mitj endormiscat y fumant ab voluptuosa indolencia l’aromátich habano, com regraciant á la naturalesa d’haverlo fet naixer en la millor terra del món y destinat á ser membre important de la oligarquia que’s creu predestinada á gosar de totas las dolsuras de la vida.

Aqueixa oligarquia tan pródiga y lleugera com insolent y capritxosa es la que mana absolutament en lo pays, y pesa lo meteix sobre’l comú de la gent castellana que sobre la de las demes regions. Te l’afany de generalisació y absorció propi de son temperament; pero degenerada fins al extrem de la inmoralitat y de la ignorancia, no li quedan forsas ni elements pera combinar abstraccions que’s presentin ab brillantó enlluhernadora. Mana y disposa per la rahó del per qué si, y no’s pren ni la molestia de pensar, puig que li basta fer traduhir malament del francés tot alló que necessita pera conservar lo predomini, desde las Constitucions y lleys, fins á las obras de text de las escolas.

Dos poderosos auxiliars te la oligarquía dominant pera portar endavant sa tasca destructora. L’ensopiment de las regions, tan degeneradas com las castellanas, y l’amor propi col·lectiu que’l temperament absorvent y generalisador inspira á aquestas. Allí ahont hi ha un castellá no hi manca un representant de las aspiracions del grupo, que, inconcientement y tot, sosté y propaga. Per insignificant que sigui la posició que ocupi, no deixa de presentarse com d’una rassa superior, y forma una malla, tan petita com se vulgui, de la xarxa ab que te pres á tot lo pays la oligarquia que’l domina. Fins las criadas mes ignorants, que s’expatrian per pura miseria, son un instrument de castellanisació. Repareu á las que serveixen en las nostras casas. Per anys que hi passin, repugnan usar lo catalá, si es que arrivan á apendrel, y nos obligan á parlarlos en la seva llengua. Es que fins las criadas participan del amor propi col·lectiu fill del temperament y carácter castellans, y en llur modesta esfera contribuheixen al predomini del grupo á que pertanyen.

Molt, moltíssim ha de costar al nostre regionalisme contrarestar la influhencia qual predomini’ns ha portat á ran del precipici. Lo carácter generalisador é idealista castellá, fins decaygut, presenta punts brillants que’l fan simpátich y agradable, mentres que’l temperament particularista y positiu de las regions supeditadas, en sa degeneració’s presenta repulsiu y poch tentador. Si la lluyta sorda en que viuhen las distintas regions de la part espanyola de la península arrivés á esclatar, fora la lluyta del pródich ab l’avaro, y á nosaltres nos tocaría lo paper d’aquest.

¡No es donchs poch ni gayre difícil la empresa que’s proposaria lo catalanisme, si entrés de plé en lo terreno polítich social!

Back to Index Next