Un rey de llunyas terras, un dia que passejava ab lo seu ministre ne trobá una gitana d’eixas que diuhen la bonaventura y volentse divertir una estona, la feu compareixe y maná que la digués á lo seu ministre; la gitana li prengué la ma dreta, la va examinar per tots indrets y seguint las ratllas mes marcadas, tot d’un plegat digué:
–Felis tu, oh ministre, que tindrás un fill que será rey d’aqueixas terras.
Lo rey ne fou tot sorprés, pagá á la gitana, y se’n aná tot capficat y trist, tant que son ministre ho conegué y agafant temor deslliberá que si may algun fill tenia, no’l deixaria veure á lo seu monarca.
Y veus aquí, que al cap d’algun temps s’esdevingué al ministre lo tenirne un fill, lo que feu amagar tot desseguida, mes no tant que no arribés á coneixensa del rey, lo qui lo maná agafar d’amagat del seu pare, ficar dins d’una caixeta ben tancada y tirarlo á un riu que per allí pasava, pera que se la endugués l’aigua.
Y la caixeta aná riu avall, riu avall fins á topar en la bassa d’un molí en la qual rentava roba la molinera, que així que vejé la caixa tota bonica, pensant que potser hi podria haver alguna riquesa amagada, va cridar á lo seu marit y tots junts la varen treure. No’s pot imaginar la sorpresa que tingueren al veure un noy tan guapo y hermós á dins d’ella, y com no tenian successió resolgueren afillarsel, li cercaren dida y li posaren nom de Moysés per la semblansa que ab est tenia lo modo de trobarlo.
Lo noy aná creixent en bondat y hermosura y era molt estimat de tothom tant que sos adoptius pares no gosavan dir á ningú lo modo com lo tenian. Fins que un dia anant de cassa lo rey, passá per allí y agradat del noy, mogut de la curiositat de sa desconeguda historia, feu que’ls moliners li contessin. Tan bon punt va saberla que fou pres de gros enuig; mes no va dir res sino que cridant á la molinera li esplicá com s’havia agradat molt del seu noy y que si li volia donar ell lo faria rich per tota la seva vida. La molinera no hi volia consentir per lo molt que se’l estimava, mes com era’l rey y li oferia tan bona ventura tingué á la fí de ferho y va donarli.
Y quan lo noy fou á lo palau, lo rey li digué com era qui havia de robarli la corona y que per aixó havia fet matarlo, mes que haventse salvat, ell li perdonava la vida si anava á l’infern y li duya tres cabells del dimoni. Cosa la qual estremordí al noy que no sabia que dirse, mes com lo rey lo volia fer perdre, l’amenassá de mort si inmediatament no ho feya y ell tingué que obehirlo y emprengué camí cap al infern que no savia per hont anava.
Y camina que caminarás, arribá á una casa en la qual l’amo li digué que no’l deixaria passar endavant sino li deya com es que avans una perera que tenia llevava peras d’or y ara no’n feya de cap mena. Lo noy digué que allavoras no li podia dir, mes que ho faria al tornar del infern, ahont anava; que aixís que’l deixessin passar, y los de la casa ho feren.
Y camina que caminarás, arriba á un altra casa en la quina li digueren que no passaria mes endavant sino’ls hi deya com es que un pou que avans tenia vi, á las horas ni sisquera aigua tenia. Y’l noy’ls hi demaná també que’l deixessin passar, que ja’ls ho diria al tornar del infern, ahont anava.
Y camina que caminarás, arriba á un riu molt caudalós y fondo de grossas y negras onadas que feyan feresa, y en ell hi havia un barqué que passava á la gent d’un mon á l’altre, lo quin li digué que no’l volia passar de cap manera si no li deya com ho podia fer per deixar la barca y viure entre’ls demés homes. Y’l noy li va fer de resposta que quan tornés del infern ahont anava ja li diria.
Y quan fou á l’altre banda de riu, arribá á la porta del infern, en la quina trucá é isqué á obrirlo l’avia del dimoni, la qual com lo vejés tan hermós y jove ne tingué llástima y li digué que s’entornés, pus seria perdut si’l seu net lo veya. Mes lo noy li esplicá la sua historia y la vella se’n condolgué tant que prenentlo de grat li digué que no s’espantés y qu’ella li donaria los tres cabells del dimoni que cercava, pera lo qual dihent, “tórnat formiga” se torná lo noy formiga y se’l ficá l’avia en una de las arrugas de las suas fandillas. Llavoras cridá á Llucifer y li digué si tenia son que li cantaria una de las cansons tan bonicas y Llucifer posá lo cap á la falda de la avia y s’adormí.
Y tant tost ho fou, quan l’avia li arrancá un cabell ab lo qual se despertá lo dimoni cridant com es que li arrancavan los cabells, mes l’avia li digué que devia esser que somiava que en una casa tenian una perera que avans feya peras d’or y ara no las feya de cap mena.
–Que tontos son! digué’l dimoni, es que á la soca hi ha un dragó que se las menja totas; que’l mátin y tornará á haverhi fruita.
Y l’avia torná á cantar cansons y’l dimoni á adormirse ab lo só d’ellas.
Y quan ho fou, ella que li arrenca un altre cabell que feu deixondir altre volta á lo dimoni, qui va dirli: –Ay avia, com es que me n’haveu arrencat un cabell? Mes l’avia li va dir que era que somiava que un pou que avans donava vi, ara ni tan sols donava aigua.
–Perqué son tan tontos, digué lo dimoni, que mátin la serp que se’l beu y tornará á donarne.
Y l’avia torná á cantar cansons cada volta mes bellas y torná á adormirse lo dimoni.
Y aixís que ho fou, ella que li arrenca un altre cabell y’l dimoni’s desperta y diu:
–Ay, avia! ara si que m’haveu arrencat un cabell.
–No ho creguis pas, li digué l’avia, es que somiavas que’l barquer que passa de l’un mon al altre, voldria deixar son ofici y no sap com ferho.
–Ay que’s tonto! quan hi vaji algú, que procuri que’s fiqui á la barca y quan lo tingui á dins que fugi y s’hi quedará l’altre per tota la vida. Y dit aixó se’n aná per allí lo dimoni y la vella que se’n torná á la porta y quan hi fou –“Sigas home”, digué, y lo noy torná á esser home, y li doná los tres cabells del dimoni recordantli las tres respostas.
Y se’n aná lo noy y quan fou á lo riu lo barquer no’l volia passar si no li tornava la resposta que li havia promesa, á lo qual ell li va dir que tan bon punt l’hagués passat á l’altre banda li diria. Lo barquer se posá á remar y rema que remarás fins que fou á l’altre bora y allí ajudá á eixir á Moysés. Quin li digué que pera eixirse del seu quefer, no tenia mes que á la primera persona que arribés á la barca, una volta fos dins d’ella, ne saltés ell en terra y lo deixés en lo seu puesto, per ahont vindria á esser altre volta persona humana.
Lo barquer de agrahit li doná dos sachs d’or y ell camina que caminarás arribá á la casa del pou, ahont l’amo així que’l vejé, va dirli que en cap manera’l deixaria passar aquella volta sino li cumplia sa promesa de dirli com era que avans lo seu pou donava vi y ara ni tan sisquera aigua donava.
Y diu lo noy: –Es que en lo seu fons hi ha una serpent que se’l beu tot y fins que l’hajeu morta, no tornará á donarne. Y l’amo que hi baixá, matá la serpent y tot desseguida torná lo pou á menarne vi com avans feya, de lo qual ne fou tan content l’amo que li doná dos burros carregats d’or y plata.
Y empren camí lo noy, y camina que caminarás fins á esser á l’altre casa que tampoch lo volian deixar passar si no’ls deya com era que avans la seva perera donava peras y ara no llevava fruita alguna, y diu:
–Mateu lo dragó que hi ha á la soca y tornará á ferne.
Y mataren lo dragó y’n foren tant contents que li donaren dos matxos tots carregats d’or y pedras preciosas. Y ab los seus tresors se’n aná vers á lo palau del rey, lo quin veyentlo tornar ab tantas riquesas, ne fou maravellat que mes no podia, y com l’ambició sempre mata y las riquesas tentan, ell que’l rebé ab totas festas y li digué li contás com era que las havia adquiridas. Cosa á la qual no’s feu pregar gens Moysés, ans al contrari li contá tot desseguida. Y’l rey pensantse encara ferse mes rich del que ho era, se’n volgué tambe anar á cercarne los tres cabells del dimoni y dirigintse envers lo mateix camí que Moysés, no trobá res, fins á esser al pas de la llacuna, en lo qual hi havia’l barquer que aixís que’l tingué á dins de la barca, seguint lo consell del noy, se’n sortí d’ella, y’l deixá rema que remarás que may mes s’es lliurat de la tal feyna.
Mentres tant, tothom trobava á faltar lo rey, fins que sapigueren que també era anat á cercar los tres cabells del dimoni y com vejeren que may mes tornava, fou pres acort per tots los sabis y prohoms del regne, per la sabiduría y prudencia que en Moysés era, de proclamarlo rey á n’ell, com aixis ho feren ab gran alegria y joya de tots sos subdits, que celebraren tota mena de festas.
Hi havia un pare que tenia tres fillas, totas tres guapas y hermosas y per ell molt estimadas, tant que volent saber si dignament á lo seu amor corresponian, un dia las hi va preguntar com cadescuna d’ellas lo estimava y la mes gran li va dir que lo estimava com lo pa, la mitjana com lo vi y la mes petita va dirli que lo estimava com la sal. De qual resposta ne fou molt enujat lo pare per tenir á la sal com á poca cosa y maná á los seus criats que inmediatament la agafessin y la duguessin á matarla, mostrantli despres com á cumpliment de sas ordres, una ampolleta de sanch y’l dit mes gros del peu.
Mes los criats ne tingueren molta de llástima, agafaren una gallina que al esser al mitj del bosch mataren, ompliren de sa sanch l’ampolleta, llevaren lo dit á la noya y la deyxaren tota sola. Llavoras ella se’n va anar y tot caminant arrivá á una pagesía en la quina la prengueren pera guardar las ocas, y li’n feren uns sochs y vestit de trossets de fusta que per aixó l’anomenavan la Fustots. Mes ella’n tenia d’amagat un tot d’or y plomas de canari y cada vegada que anava á guardar las ocas se’l posava y las ocas la descovrian tot arreu, posantse á cantar desseguida
Oc, oc, oc,la Fustots dú vestit d’or.
Fins al davant de los seus amos ho cantavan, los quins ni sisquera’n feyan gens de cas, ans al contrari la tenian molt aburrida com que sempre se’n burlavan, y cada vegada que espetarrallava la llenya, deyan que era un poll de la Fustots, que al foch queya.
Y veus aquí que un dia mentres estava guardant las ocas s’ensopegá á passar lo fill del rey, lo qui com la vejés tan ben vestida tota d’or y plomas y tan hermosa, s’hi acostá per estranyesa que del cas tenia y preguntali com era allí ab aquellas vestiduras y fent feyna tan baixa essentne tan gentil y bella. Y la noya li contá com la havian treta de casa seva per la resposta que havia dada, y ho feu ab tanta dolor y senzillesa que’l príncep se’n agradá y se l’endugué á lo palau dels seus pares. Y com de tractes n’ixen bodas ben prompte la prengué per esposa y’l dia en que foren celebradas convingueren en convidarhi al pare y á las germanas de la noya, arreglantne lo dinar sense gens ni mica de sal en la vianda.
Veus aquí que’ls pares hi anaren ab molta estranyesa de part seva de veures convidats, pus que res ne sabian, y quan foren á la hora del dinar fou servit á la taula un plat de que ningú’n pogué menjarne per fat que’n era; al esser al segon plat tampoch ningú va menjarne, vist lo qual lo príncep preguntá al pare de la noya que li semblava de la vianda y si no tenia gana que la deixés tota. Y encara que lo pare no gosava dirho per respecte que tenia, á la fi esplicá que era perque trobava la vianda tan dolsa que semblava que no haguessin tirat gens de sal á l’olla. A lo qual va respondre lo príncep que be podia esser, mes que com á la sua esposa la havian treta una vegada de casa seva y fins manat matarla perque havia dit que com la sal estimava á lo seu pare, ell havia cregut que no devia posarne á la vianda, pus que segons parer de lo dit pare no era cosa gens necessaria.
Lo pare y las germanas eran mes aturdits que no sabian tornar resposta y maravellats de veure á la sua filla y germana per sols sos merits posada en tan alt puesto. Reconegueren la sua culpa y abrassaren á la princesa, diguentli que be coneixian ara lo molt que estimava al pare y que’ls concedís perdó de la seva malifeta. Y la noya ab llágrimas als ulls los hi mostrá quant era’l seu amor y foren tots molt contents y felissos, que tothom ne rebé alegria.
Altres, fan eixir á la noya de casa seva y guardar porchs fins que un dia veyent una gran festa en una casa per hont passava hi va ficarshi per veure si la necessitavan per alguna cosa y la van encarregar de la cuina. Y era que’s casava la seva germana gran, y la noya ben prompte la conegué aixis com á son pare que anava per tot arreu pera que tot estés á lo seu punt y hora, y va arreglar lo dinar sense gota de sal; de modo que quan foren á taula ningú pogué menjar res de fat qu’era y lo pare tot enfadat cridá qui era que havia cuinat alló y comparegué la noya y va dir que com un dia hagués respost á lo seu pare que l’estimava com la sal, est tenint á n’aquesta per poca cosa, se’n enujá tan d’ella que la tragué de casa, rahó per la qual desde llavoras may mes ne posá sal á la vianda. Y lo pare coneixent la sua falta y la rahó que tenia sa filla corregué á ella, l’abrassá y li demaná perdó de la sua culpa.
N’era una vegada una rateta molt bonica que se’n estava en sa finestreta plena de floretas, mirant los qui passavan pe’l carré, y per semblarne mes bonica s’havia lligat una cinteta blava á la seva qua.
Y veus aquí que’n passá un gall y la vejé tan bonica que s’enamorá d’ella y li digué:
–Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, ab un tan bonich llasset á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
Y diu la rateta.
–Veyam com cantau?
Y canta’l gall y fa –Kikirikich, kikirikich.
–Ay, anau, anau, que massa m’ espantau. Y veus aquí que passa una gallina y la veu tan bonica y li diu:
–Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mí?
–Veyam com cantau?
Y la gallina canta –Catoch, catoch, catoscas.
–Ay, anau, anau, que massa m’ espantau.
Y passa un gos y veyent una rata tan boniqueta, ell que se’n enamora y li diu: –Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mi?
–Veyam com cantau?
Y fa’l gos –Bub, bub, bub.
Y tota espantada la rateta li respon:
–Ay, anau, anau, que massa m’ espantau.
Y aixis anaren passant totas las bestias per davant de sa finestreta y enamoradas totas la demanaren per esposa, mes totas l’espantavan.
Fins que ne passá un gatet molt bufó y mono, que vejentla á la finestra, se’n agradá d’ella y li digué:
–Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, ab un llasset tan bonich á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
–Veyam com cantau?
–Miau, miau.
–Ay, pujau, pujau, que molt me’n agradau. Y pujá lo gatet y al véurela tan grasseta y bonica, ell que pensa, com t’agradaria; y de cop se la menja.
Una vegada era un home tan pobre que no tenint res pera menjar ni donarne á sas tres fillas, va cridarne á n’el diable y s’hi va vendre.
Y li diu lo dimoni: –Jo’t donare riquesas y fortuna, mes en cambi tens que donarme una de tas fillas, que dintre mitg any vindré á cercarne.
L’home signá lo pacte y desde aquell dia aná enriquint, enriquint que tothom se’n admirava, mes al mateix temps se posava tan trist, que la filla gran no pogué menos de notarho y de preguntarli com es que ho estava.
–No t’ho vull pas dir perque tota t’entristirias.
–No, pare, digueumho que no me posaré trista.
Y diu lo pare: –Quan jo era molt pobre me vaig vendre al diable per preu de una de mas fillas, aixis es que tinch de donarli á una de vosaltres.
Y diu la noya: –Ay, pare, no hi vull pas anar.
L’home cada dia era mes rich mes també mes trist, tant que la mitjana ho conegué y va preguntarli la causa.
–Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t’entristirias.
–No, pare, digueumho, que no m’ entristiré mica.
Y diu lo pare: –Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable, que me las va donar en cambi d’una de mas fillas que vindrá á cercarne.
–Ay, pare, no vull pas anarhi.
Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la tristor també l’anava aclaparant que era estranyesa.
La filla mes petita va atansarshi: –Pare, perqué n’estau tan trist?
–No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t’entristirias.
–Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.
Y diu l’home: –Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable si’m donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne per venirla á cercar.
Y diu la noya: –Pare, ja hi aniré jo.
Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d’obrir la porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.
L’endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:
–Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m’ ha fet la senyal de la creu y no he pogut endúrmela.
L’home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa la noya l’escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la porta, mes no veu ningú al defora.
–Talla la ma esquerra á ta filla, que ab ella m’ ha fet la senyal de la creu y tampoch so poguda endúrmela.
L’home ho feu, mes á la nit següent la noya avans d’obrir la porta fa lo senyal de la creu ab lo cap y no troba ningú al defora.
–Talla lo cap á ta filla, que ab ell m’ ha fet la senyal de la creu y no so poguda endúrmela.
Mes la noya no ho volgué y va anarsen de casa. Camina que caminarás va arribarne á una gruta ahont va recullirse y com era esmoyonada pensá com ho faria per mantenirse, mes veus aquí que passaren los gossos del rey, qui anava de cassa, y veyentla tan hermosa li portaren lo pa, que van donarlshi. L’endemá també van portarli y aixis cada dia que no li faltava res, mes los gossos s’anaren amagrint que el rey no pogué menos de estranyarho; per aixó va manar que’ls donguessen un pa ben gros á cada un d’ells, que no se’l poguessen endur tan corrents com feyan cada dia, y ell mateix en persona volgué seguirlos.
Veus aquí que quan vejé que’s ficavan en una gruta y á dins d’ella á una noya tan hermosa, y la pobreta ab las mans llevadas, n’hagué grossa llástima y va endúrsela en lo seu palau, en lo quin, per la sua discresió y recato se feu tan ben voler la noya que lo príncep se n’agradá d’ella y va enmaridarshi.
Mes succehi que vingué una guerra y’l princep ja rey tingué que anarhi. Y quan hi fou, n’infantá la reyna un bell noy y una noya é incontinent feu dur al rey la nova per un dels seus patjes, á qui encomaná que no s’adormís pas per lo camí, pus sino lo diable li cambiaria lo paper que duya la nova.
Lo patje se’n aná y quan fou en un pont, ell que va adormirse; lo diable desseguida posa en lo paper, que la reyna havia parit un gos y una gossa, y despertantse lo patje va y entrega lo paper al rey.
–Gos ó no gos, gossa ó no gossa, digas á la reyna, que los crie bè.
Lo patje torná á marxar, mes quan es al pont s’adorm altre vegada y’l diable li posa; que tirin noy y noya al molí.
Quan los del palau reberen la tal ordre tots se’n estranyaren, mes cumpliren y ficantne noy y noya cadescun dins un bagulet los tiraren dins la bassa del molí. Mes quan arribá’l rey y sabé la nova cregué que havia estada la reyna y la maná emparedar viva al peu de la escala, sino un foradet que hi va deixar per ahont entrarli la vianda.
Mentres tant lo moliné s’havia trobat que l’aigua se li aturava á las molas, mirá á la bassa y com ne vejés dos bagulets tan bonichs, va obrirlos y ab tota sorpresa vejé lo noy y la noya, que vá criarsels com á fills propis. Fins que un dia renyint tots dos ab lo fill del moliné est va dirlos que no eran germans seus y noy y noya volgueren anar á corre mon per veure si trovarian als seus pares.
Aixís caminant trobaren un capellá que va demanarlos ahont anavan, y com ells li espliquessin, los hi va dir que si volian quedarse ab ell, á la sua mort los deixaria sa fortuna, á lo qual ells hi vingueren be per tal qui’ls ho deya era un home de ciencia y ells eran massa petits per peregrinarne.
Al cap d’un quan temps morí lo capellá y veyentlos las donas del poble tan richs y guapos comensaren d’haverne enveja y duas d’ellas, n’anaren á trobar á una vella qu’era bruixota la quina’ls prometé que si li donavan cent lliuras los faria perdre.
Veus aquí que la vella se n’hi va y’ls diu: –Noys, noyets, quina casa y jardinet tan bonichs com teniu! no mes’us hi manca d’una cosa y es un arbre que tinga fullas de tots colors.
Y dihuen los noys: –Y ahont lo trobariam?
–Anant al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy pren son farsellet y se’n va á cercarlo; camina que caminarás, troba un palau, d’ahont n’eixia lo sabi Salomó que n’era cego, lo qui sentí las petjadas del noy y va cridarlo.
–Ahont vas noy per eixas terras?
–Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas de tots colors.
–Qui es que en ton poble’t vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque sino’t perdrias: veurás en lo castell molts d’arbres tots bonichs y de tots colors, no’ls toquessis pas, perque sino no’n eixirias mes, agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.
En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont, s’hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí una fulla d’un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.
–Ira de neu la vella, que’l noy ha tornat y no l’heu fet perdre.
–Calleune, calleune donas, que si de la una n’ha eixit no ho contará duas vegadas.
Li donaren cent lliuras més.
–Noyets molt estimats, quina casa mes bonica teniu! no mes hi trobo á faltar una cosa.
–Y quina es?
–Un estany d’aigua de tots colors.
–Y ahont lo trobariam?
–Al castell de irás y no hi veurás.
Y lo noy emprengué altre volta lo camí. Y camina que caminarás fins que troba lo castell de lo sabi Salomó.
Y est li diu: –Ahont vas noy altra vegada?
Y diu lo noy: –Al castell de irás y no hi veurás á buscar aigua de tots colors.
Y diu lo sabi Salomó: –Ves y en sent á mitja nit baixará lo pont del castell, hi entrarás y á dins lo jardí veurás en lo estany aigua de tots colors; no la toquessis pas, omplan un gotet d’una de molt roja y bruta que hi veurás al bell costat y tórnaten que tindrás lo que desitjas.
Lo noy se’n aná, va esperar la mitja nit y quan vejé aigua tan clara y bonica á dins de l’estany quasi fou tentat de endursen d’ella, mes recordantse del consell del sabi Salomó n’omplí un got de la tant bruta y la portá á sa casa.
–Ira de neu la vella que’l noy ha tornat.
–Calleune, calleune, donas, que si n’ha tornat duas no’n tornará tres vegadas. Y li donaren cent lliuras mes.
–Ay noyets, los tant hermosos, quina casa mes bonica! no’us hi falta mes que una cosa y es un aucell que refila de tots los cants y te las plomas de tots colors.
–Y ahont lo trobariam?
–Al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy empren camí y troba á lo sabi Salomó que li diu:
–Ahont vas noy?
Y diu lo noy: –Al castell de irás y no hi veurás á cercar un aucell que refili de tots los cants y tingui plomas de tots colors.
–Ves á lo castell ahont veurás aucells de tots colors y que cantan tota lley de cants; no n’agafis pas cap d’aquestos, sino un de molt lleig y arrupit que te las alas caigudas y aquell es lo que buscas.
En sent á mitja nit baixa lo pont del castell, lo noy entra á dins y veu uns aucells tan bonichs y de uns cants tan hermosos, que no s’recordá del consell del sabi Salomó y ne agafá un. De seguida tot lo castell va ressonarne y quan fou á la porta del castell quedá encantat.
Veus aquí que passan dias y’l noy no venia; sa germana n’era tota plena d’ansia y per fí deslliberá d’anar á cercarlo. Y camina que caminarás troba lo sabi Salomó que era cego, mes que ab las petjadas conegué qui venia.
–Ahont vas, noya? que no tens por de perdret?
Y diu la noya: –No’n tinch gota, perque cerco á lo meu germá.
Y diu lo sabi Salomó: –Ton germá no’m volgué creure y es encantat al castell de irás y no hi veurás; pera desencantarlo, veshi, espera la mitja nit que se t’obri la porta, entra á dins y ompla un got d’aigua de un sot que hi ha vora de aquella, molt térbola y bruta, frega los polsos á lo teu germá y lo veurás altra volta ab vida; llavoras agafeu l’aucell qu’ell cercava, qu’es lo mes arrupit y lleig y fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que’us convidi no li prengueu res que lo aucell no’us ho diguia.
Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va desencantarse, agafaren l’aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que portaren ni noy ni noya’n volgueren tocar gens pus que l’aucell no’ls deya res; portaren lo segon y l’aucell saltá á terra, doná tres picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á menjarne.
Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi: –Quin aucell mes ben educat que portau!
Y diuhen los noys: –Mes ho diriau si’l deixesseu parlar.
–Pus que parlia.
LLavoras contá l’aucell, primerament tota la feta de la muller del rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un moliné; que sa muller no n’havia d’alló cap culpa, com que moltas llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una vella.
Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas, maná penjar á las duas donas y á la vella que be s’ho mereixian y fou felis per sempre mes ab la companyia de sos fills y esposa. Foren tramesos missatjers al pare de la reyna, qui tornava á esser molt pobre, y lo qui en companyia de las altras duas fillas aná á viure á la cort de son gendre, sa vellesa passant aixis tranquila y sossegada.
Una vegada eran dos traginers de los quals un anava á missa los diumenges y festas de guardar, mentres que l’altre may hi anava, de lo que’n pervenia que aquest arribés sempre al punt mes aviat que no pas l’altre y que se n’hi mofés á totas horas de la seva devoció y catxassa. Tan y tan ho feu que’l que complia ab los manaments de la Iglesia confiat en la ajuda de Deu, li va fer una aposta de que per mes qu’oís missa arribaria primer qu’ell á la posada, baix pena de entregarli, si perdés, matxos y carga. La aposta fou aceptada y veus aqui que la missa fou de prou estona pera que, qui la oia arribés mitja hora mes tart al punt que l’altre. Aixís es, que esclau de la paraula, no tingué mes remey que donarli tot lo seu cabal y propi.
Sens una malla á la butxaca ni saber de que viure n’emprengué lo traginer camí, y camina que caminarás n’arribá á un bosch quan negre nit se feya, tan ferestech é isart, que n’hi esdevingué por y s’enfilá á dalt d’un arbre. Cabalment era la nit del dissapte y encara no foren las dotze horas quan de tots punts n’isqueren bruixots y bruixas, y agafant branquillots y llenya seca ne feren una gran foguerada, al voltant de la quina hi ballaren sardanas ab estranys crits y cantadas, fins qu’un d’ells posat al mitg de las cendras aná preguntant á tots quinas eran las malas obras que durant la semmana havian fetas.
Un deya que havia rovellat tots los blats d’una masía; altre que havia foradat la taulada damunt lo llit d’una partera, quan plovia; una bruixa, que havia esguerrat tota una llocada; altre que havia fet que’l llevat se tornés agre y tots los presents digueren de las sevas, fins que al ultim la mes velleta de totas las bruixas digué com ella havia fet la mes dolenta obra, qual era que havia ficat tres serpents á dins lo cos de la filla de la reyna que no la deixavan viure. Totas las demes bruixas s’hi atansaren pera saber com ho havia fet y quin remey la curaria, y ella’ls digué que era precis pera guarirla recullir la espuma de set caballs y donarli á beure.
Lo traginer s’ho escoltava tot arrupit á dalt del arbre, y quan bruixots y bruixas foren fora, se’n aná en vers lo palau del rey, que n’era molt lluny; en lo quin estavan atrafegats los metjes pera trobar remey per la princesa, mes cap sabia quin darli, pus no entenian la malaltia. Lo traginer aixi ho va compendre per las conversas del poble y encara que mal vestits s’n aná al palau á dir com ell portava lo remey, mes lo tingueren per alocat y lo feren tornar enrera. Per fi tant va perfidiejarne que’l deixaren entrar y demaná fessen corre set caballs tan com poguessen fins á desbocarlos, arreplegá quan ho foren tota la bromera que llensavan y la portá á la filla de la reyna. Esta en cap manera volia beure la dita escuma d’asco que li feya, mes com de posarsen una mica á la boca, de tan que n’era pregada, vejes que li resurtis be, pus per sa boca n’eixí una serp molt grossa, se la begué tota y n’escupí las serps que en son cos tenia.
Y veus aquí que una volta guarida del seu mal, lo traginer volgué li complissen la promesa que li havian feta de donarli per esposa á la filla de la reyna com així ho havian promés á qualsevulla que curás á eixa de sa malaltía, mes los pares en cap manera volgueren complirho y per tréuresel del davant li digueren que anés á cercar la seva parentela, que volian coneixela.
Lo traginer se’n aná y tot caminant, caminant, quan fou lluny ne vejé un home que posat á terra semblava com si escoltés alguna cosa. Ell que li preguntá que feya y’l qu’escoltava li digué com desde allí sentia que en lo palau del rey deyan com lo havian enganyat fentlo anar á cercar la seva parentela y qu’era precís matarlo.
Lo traginer li digué si volia ser parent seu y convinguts sen anaren junts y ne trobaren un home que tapantse un forat de nas, ab l’altre, respiranthi, feya volar tot lo qu’era á duas lleguas. Lo traginer li pregá si volia esser parent seu y com hi vingués be, ne foren ja tres companys que tot caminant, caminant, ne trobaren un home que n’estava cohuent ab un ast tot un bou. Tots tres se n’hi rigueren y li preguntaren per qui era tanta vianda, á lo qual ne feu aquell de resposta qu’era tota per ell y encara n’hi havia poca, y en aixó comensá de menjar qu’en pochs moments no’n deixá gens ni mica. Lo traginer ne fou agradat y li digué com ne anava per ordre del rey á cercar la seva parentela y que si ell ne volia esser li agrahiría. Y ne foren ja prou y se’n anaren en vers lo palau del rey.
Mes en aixó lo que tot ho sentia va aturarse y al cap d’una mica digué com en lo palau, sabent la tornada del traginer deslliberavan de ferlo perdre, á qual fi feyan aparellar un regiment de caballería pera que no’s pogués escapar en cap manera. Com d’efecte, á la poca estona vejeren una grossa polsaguera y despres gran munió de caballería qu’anava cap á ells. Llavoras l’altre company se tapá un forat de nas y comensá á bufar y tota la caballeria á volar per l’ayre que donava llástima; los uns queyan per dalt de las montanyas, los altres en los rius y tots d’así d’enllá, sols un ne deixaren quiet, pera que anés á dir al rey com á n’ells res los espantava y que anavan á complir la seva promesa.
Y anaren caminant fins que foren al palau en lo quin n’estava’l rey tot enujat, mes vejent que no podia tréuresels del davant, va fer veure que’ls volia afalagar y’ls feu guarnir una taula de totas viandas pera que menjessin, posantloshi per obligació que tenian que acabarse tot lo que’s dugués á taula, baix pena de morirne si ne deixavan gens ni mica. Y doná ordre á n’els criats que portessin tanta vianda com poguessin, de modo que may s’acabés. Los quatre companys comensaren de menjar y á poch ja s’estranyaren de tanta vianda, mes coneixent prompte la treta, lo qui trobaren menjantse’l bou, comensá á menjar de tal manera que ni’ls criats eran prou pera donarli l’abast, ni hi havia prou vianda en la casa, de modo que quan lo rey hi aná creyentse trobarlos á tots cansats y sens pogue mes, los trobá tots alegres demanantli mes menjar. Llavoras conegué que no hi havia remey y que era inutil tota oposició y doná á lo traginer la seva filla.
Y va esser un bon princep y despres un bon rey molt estimat de tota la terra. Y un dia que’s passejava ne vejé uns traginers ab los quins anava lo qui li havia guanyada la aposta y desseguida lo maná compareixe á la sua presencia. Cosa la qual posá en tota temor á lo traginer, mes tingué que obehirne. Lo rey quan lo tingué davant li digué si’l coneixia y com lo traginer li digués que no, li esplicá com era l’altre traginer company seu que anava á missa los diumenges y festas de guardar y que d’aixó li venia lo esser rey de tota aquella terra.
A la platja de Tarragona hi vivia un pescador de tans pochs cabals, que no tenia res pera mantenir á la seva familia, que era prou dolor de la seva ánima. Mes un dia se’n va anar á la bora de la mar y despres de molta estona de pescarne, ne va treure un peix molt gros y de lluenta escata quin li va demanar per favor la vida. Y encara que’l pescador no hi venia gaire be, per fi va concedirli y’l peix que li diu: –Torna á tirar la trema á la mar, y tindrás mes peix del que no voldrias, mes tens de prometrem de portarme demá al matí aquell que’t surti á rebre y jo’t prometo per ma part ferte mes rich que no pas home que en la terra sia.
Y’l pescador li va prometre, com que pensá qu’eixiria á rebrel lo gosset que cada dia ho feya y encara que molt l’estimava feu pensament de que aixís no li caldria passar mes angunias y miserias. Y lo peix torná á la mar y lo pescador tanta pesca ne va treure que ni gaire be sabia com durla.
Y tot content se’n va anar cap á casa sua, mes quan fou un xiquet lluny en lloch del gos com se pensava, ne trobá á lo seu fill que anguniós per la seva tardansa venia á veure si li era succehida alguna cosa.
Y veus aquí que lo bon home s’en desesperava y resolgué no anar mes á pescarne per por que li sortís lo peix y li demanés de la sua promesa. Mes al cap d’algun temps vejent que no tenia res pera menjar li fou precis tornarhi y se’n aná á un lloch ben lluny y apartat del de la primera vegada.
Mes tantost fou tirar al mar la trema, com eixirli lo peix á demanarli de la sua paraula, y ell se’n torná molt trist á casa seva y l’endemá fou lo mateix y aixís molts y molts dias, fins y á tant que lo seu fill li’n pregá li fes mercé de contarli lo motiu de la seva tristesa.
Y’l pare vejent que no tenia altre remey li esplicá tot lo que passat li havia.
Y diuli lo fill: –Pare, no tingueu por per mí, ni passeu per mí penas, que jo hi aniré content mentres sapia que vos y la mare sou felissos.
Y aixis dihent, pare y fill se’n anaren á la platja y tantost hi arrivaren vejeren duas naus molt bellas, ab las velas aparelladas y lo peix tot content qu’eixia á rebrels. Y diulos.
–Jo vos prometo que tots dos sereu felissos.
Y mostrá al noy que pujés á dalt d’una de las naus, y va desapareixe.
Y lo fill prenent comiat del seu pare ab molta tristesa, pujá dalt de la nau y la nau pren vela, que comensa de llunyarse, y tan depressa, que al poch temps perdé de vista la seva platja y fins la terra tota.
Y arrivá á un palau molt bell, mes tot sol que ningú s’hi veya, y com havia molt temps que no havia pres cosa alguna, ell que diu, com aixís li era encomanat per lo peix.
–Ay Deu, si fos á casa jo menjaria.
Y tantost ho hagué dit, trobá una taula molt ben aparellada y quan hagué sopat diu: –Ay Deu, si fos á casa jo trobaria llit y dormiria.
Y tantost vejé una ma negra ab una atxa encesa que’l va acompanyar á una cambra molt gentil y bella, en la quina hi havia un llit que res hi mancava y ell s’hi ficá. Quan veus aquí que al cap d’una estona, sent trepitg en la cambra y que s’atansavan dret al llit ahont era y sent soroll com d’una persona que’s despulla y que’s ficava en son llit y ell no digué res. Y cada nit era la mateixa cosa. Mes ell comensá d’entristirse y tan trist va posarse, que la ma negra que’l servia, li digué qu’era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.
Y diu ell: –Res me manca con no sian novas dels meus pares.
Y responli la ma: –No’n tingues d’aixó cap quimera puig estant ben bons y son felissos.
Mes ell tenia moltas ganas de sapigué qui era que ab ell dormia y encara estava mes trist y diu un dia.
–Ay Deu, si fos á casa meva jo veuria á los meus pares.
Y diu la ma negra: –Jo be t’hi deixaria anar com tu’m prometesses de tornarne y de no deixarte tocar ni besar per ningú, mes que fossen los teus pares.
Y ell li’n doná paraula y á l’endemá al matí quan fou á vestirse en lloch de las sevas robas ne trobá un vestit de molt bona roba ab una espasa tota guarnida de diamants y esmeraldas y quan fou vestit se’n aná á la mar y trobá tres naus molt ben aparelladas en una de las quals s’hi ficá y lo transportaren á la platja de Tarragona.
Quan fou allí se’n aná en vers la casa de sos pares, mes ningú hi havia, y preguntant, preguntant los trobá en una casa que pareixia palau de fadas, de tan bella y rica qu’era. Y tantost lo vejé la seva mare que hi va corre per abrassarlo, mes ell trayentse la espasa, li diu:
–Senyora y mare mia: no’m toquesseu pas, puig som fet jurament de matar á qualsevulla que se’m atansés encara que fossen los mateixos meus pares.
Y veus aquí que la seva mare hagué gran desitg de saber lo secret del fill seu y no pará fins y á tant que li feu esplicar tot lo que esdevingut li havia. Y quan tot li hagué dit, diu ella:
–Jo posaré en ta butxaca esca y pedra foguera y una candeleta y d’aqueix modo tu podrás sapigué qui en lo teu llit s’hi fica.
Y al cap de tres dias, lo noy se’n torna al port y troba las tres naus ab velas negras, y ficantse ell dins prengueren vela per entre fortas onadas. Y en arrivant al palau feu com solia fer los altres dias y tantost coneguè que lo qui era ab ell al llit, ja ne dormia, pica la pedra ab l’esca y encengué la candela y vejé una dama tan hermosa á son costat dormida, que de tan maravellat que’n fou tot mirantsela li caigué una gota de cera al pit de la donzella; la qual va despertarse desseguida y n’arrencá ab un gran sospir. Y tot desseguida va sentirne per lo palau un gran soroll que tot ressonava y’l castell comensá á tremolarne tan que pareixia que anava á caure.
Y diuli la donzella:
–Ay pobret de tu y pobre de mí, que lo gegant que’m té encantada en aquest castell, m’ ha ohit y ara ve y voldrá matarte. Y despenjantse del coll una vareta li diu:
–Si’t pots amagar aquest bastonet qu’ell no te’l vegi’t salvarás y si volguesses també podrias desencantarme.
Y diu ell: –Senyora, no solsament voldria, sino que obligat hi só encar que’m costia la vida.
Y diuli ella: –Pus que així ho vols, que Deu t’ho pagui, y ab la sua ajuda surtis en be de totas cuitas de las quinas te salvará també aquesta vareta, que ni tu ni’ls que ab tu vagin, podran pendre mal ni’ls podrá danyar cap bestia fera; y puig que vols desencantarme, vesten al cim del pich mes alt d’una montanya que veurás prop de la mar salada, en lo qual pich ne trobarás una serp verinosa y si pots tenir un pa calent, lo quin ruixarás ab un got de vi, tírali en lo cap al mateix temps que tú darás un bes á una donzella, y la serp ne quedará morta y tú li traurás un carboncle que porta al mitg del front y me’l durás; y al mateix temps te’n dono ab aquesta vareta, la virtut que tan bon punt digas: Deu y formiga,’t tornarás formiga, y tan bon punt digas: Deu y colom, te’n tornarás colom, y tan bon punt digas: Deu y home, serás home.
Y á tot aixó sentia’s ja lo gegant aprop que feya uns grans bufechs de rabia, y entrant en la cambra, agafá lo jovencel, lo portá á lo mes alt del castell y lo tirá á un bosch molt isart y fondo, fondo, que n’era tot poblat de bestias feras, pera que’l devoressen, mes cap lo tocava. Y ell que comensa á caminar, y camina que caminarás, arriva á una casa y demana si volian recullirlo, y l’amo li diu: –Que sí, que havian menester pastor pera guardarne sas ovellas.
Y al sendemá al matí li digueren, que se’n anés á pasturarlas, que ho podia fer per tot allí ahont volgués menos en una montanya de bora la mar salada, perque hi havia una serpent que las devorava totas. Y ell que quan ho sentí tot dret se’n va anar cap á ella.
Mes vetaqui que en la casa repararen que las ovellas se feyan molt grassas y tractaren de saber ahont las portava y habentlo seguit l’amo pera espiarlo veu que s’encamina cap á la montanya de la serpent, que era molt gemada, y que aquella en lloch de menjarse las ovellas, s’amagava ab uns grans crits de rabia y al mateix temps ohí que lo pastor li deya:
–Ay si tenia un pa calent, un got de vi y lo bes de una donzella.
Y ell que se’n va anar cap á casa seva y ho contá á sa familia y diu á la seva filla, la quina era molt hermosa.
–Tu hi podrias anar que despres ja’t casariam ab ell y tal volta moriria aqueixa serp que tan de mal nos feya en las ovellas. Y la noya que era molt agradada del pastor se n’hi aná molt contenta y li dona lo pa calent y lo got de vi. Y tan bon punt ell tingué tot aixó se’n aná á trobar la serpent, li tira’l pa ruixat, fa un bes á la noya y mort aquella ab grans extremituts de rabia, y li treu lo carboncle.
Y veus aquí que á las horas se’n volgué anar de la casa dels seus amos, mes eixos no ho volian, puig que desitjavan casarlo ab la seva filla, de aquí es que esdevingueren unas grans rahons y barallas y lo tancaren y barraren en una cambra perque no pogués fugirne y aixís com se veu sol, ell que diu:
–Deu y formiga.
Y tornantse formiga passa per sota la porta y puja á la finestra y allí diu:
–Deu y colom. Y vola que volarás que no va pararne fins al palau, y en lo palau se’n aná á la cambra de la princesa y
–Deu y home. Y fou home, y quan vingué la nit sentí altra volta rumor de passos y soroll com d’una persona que’s despulla y que’s ficava en son llit y ell que va dressarse y crida á la donzella qu’era una princesa y li dona lo carboncle. Y ella se’n va anar per uns grans soterranis y corredors cap á la cambra del gegant, que dormia, li clavá’l carboncle al mitg del cap que’l deixá mort y’l palau va desencantarse y ells dos se’n maridaren y’n foren per sempre mes felissos.
Veus aquí que una vegada era una mare que’n tenia un fill molt beneyt y tonto de qui no podia servirsen per res, y com un dia tingués tot lo seu blat al molí y li fos menester una poca de farina pera pastarne, hi enviá al xicot y pera qué no fes cap disbarat li digué avans d’anarsen: –Ves repetint sempre: –tres quartans, tres quartans, tres quartans.
Y’l xicot marxa y tot lo camí anava dihent, fins que trobá uns pagesos que segavan y’l xicot s’aturá á mirarsho, tot encantat, sempre dihent per no olvidarsen: –Tres quartans, tres quartans… Y tan y tan ho va dir mirantlos sempre, que’ls que segavan van presumirse qu’anava per ells, y que se’n burlava desitjant que no cullissin mes que tres quartans de blat, de lo qual se’n cremaren tant que no podentse aguantar mes, van aplasonarlo que ni bo lo van deixár pera las bestias. Y’l xicot tot aturdit y gemegantne,’ls hi va preguntar: –Com doncas tenia que dir. –Y ells li van respondre.
–En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil.
Y’l xicot tot plorant se’n aná murmurant sempre:
–En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil. Fins que trobá una casa ahont treyan un mort, y’l xicot curiós com era, s’hi embobá, repetint sempre: –En aqueixa casa cada any mil, cada any mil, cada any mil.
Los de la casa primer no’n feyan cas, com que ab lo dolor ni menos se’n adonavan, mes tant y tant ho van sentir y veure que’l xicot may parava de murmurarho ab cara de ensa y mofa, que’s van creure que se’n burlava y plif, plaf, l’assarronaren tan com pogueren. Y’l xicot tot aturdit los hi preguntá:
–Donchs, com tinch de dir?
–Ni un ni cap.
Y’l xicot se’n aná tot dihent: –Ni un ni cap; ni un ni cap.
Fins que’n trobá una fanguera ahont un pobre pagés hi tenia enfangats una pila de porchs, que per mes que feya no’ls podia traure de cap modo.
Veus aquí que hi arriba’l xicot tot dihent: –Ni un, ni cap; ni un ni cap; ni un ni cap. Ah caramba! ho sent lo pagés, prou cremat que n’estava y’t veu aquell xicot allí aturat que anava fent tal cantarella, s’hi gira, l’agafa y plantofada va y plantofada ve que’l deixá encés y macat com un bitxo dels rabiosos.
Y’l xicot tot plorant va preguntarli:
–Donchs, com ho tinch de dir?
–Despres de l’un l’altre, despres de l’un l’altre. Y’l xicot se’n va anar tot dihent: –Despres de l’un l’altre; despres de l’un l’altre.
Quan veus aqui que’t troba un borni per lo mateix camí que feya, que comensant á sentir detras seu:
–despres de l’un l’altre, despres de l’un l’altre y que may aqueixa cansó parava,’s gira y veyent aquell xicot que també va aturarse tot mirantlo, repetint sempre la mateixa cosa, ¿no’s cregué qu’anava per ell? l’agafa y li arrima un jaco del que se’n podia recordar per tota la seva vida.
Y’l xicot ja quasi no sabia que dirne, ni lo que li pasava, y tot aturdit y malmés va arrivarne al molí, ahont ab prou feinas va sabé dir lo que volia; per fí li donaren los tres quartans de blat molt ó farina y carregantsel al coll, se’n vá anar cap á casa seva. Mes com per anarhi se baixava una costa y feya un vent molt fort y’l sach pesava tant, y’s veya á casa seva, ell que va pensar; qu’ets burro d’anar carregat d’eixa manera, val mes que li deixis anar per ella tota sola la farina á casa y tu no’t cansarás. Y del dit y al fet, ne deslliga’l sach y deixa anar la farina, que ab un moment va esser desapareguda. Y tot cofoy y alegre, se’n va anar cap á casa seva.
La mare feya ja estona que l’esperava y aixis es que tot desseguida que’l va veure, hi va corre mes que depressa, mes no veyent la farina, tota estranyada li va preguntar qu’n’havia feta d’ella.
Y’l xicot que diu:
–Ay, ay, que no es vinguda? l’he enviada ab lo vent perque aixís la tinguesseu mes aviat y á mi no’m pesés tant com pesava.
Y allavoras la mare comprengué com no’s pot may fiar d’un ximple y com mercé á n’aixó se quedava sense diners, ni dinadas, més ab los jacos que son fill rebut havia.
Veus aquí que era un rey, que tenia un fill, lo qui va demanarli si’l dexaria aná á cercar las tres taronjas del amor. Y encara que al pare li recava, li’n doná llicencia, y’l noy emprengué camí, camina que caminarás fins á esser á una casa, ahont preguntá al amo, si li’n donaria rahó d’ahont eran las tres taronjas del amor que cercava. Cosa á la qual no pogué tornar resposta l’home, més li digué que anés seguint y que trobaria una casa, qu’era del seu germá, que li dirian.
Y’l noy content de la resposta, camina que caminarás, arriba á la casa en la quina l’amo li diu, que entrés á la seva horta ahont hi veuria un gegant qu’era qui guardava las tres taronjas del amor, que si’l veya ab los ulls tancats no s’hi acostés pas, perque era senyal de que’n vetllava, mes que si’l vejés ab los ulls oberts ja podia atansarshi y pendre las tres taronjas, perque era senyal de que’n dormia.
Lo noy ho feu y acostanshi poch á poquet, va veure á lo gegant ab los ulls ben oberts, de manera que aná á pendre las tres taronjas, y desseguida’s despertá’l gegant que feya por y comensá á corre detras del noy, que sort de las sevas camas ó sino no podia lliurarsen.
Y quan tingué las taronjas y fou lluny del gegant, pe’l camí de casa seva, ell que pensa, –ne podrias obrir una– y tan bon punt ho feu, n’hi surt una dama hermosa y bella que li demaná un got d’aigua pera referse; mes ell no’n tenia gens y la dama restá morta.
Ell que segueix son camí tot ple de tristesa y al cap de una estona, pensa, –obran un’altre– y aixís que ho fa, li surt de dins una dama que si aquella era hermosa, encara mes ho era aquesta y li diu que’s casará ab ell, mes que li dongui un xich d’aigua pera referse.
Y’l pobre princep no li pot donar, que no’n tenia, y li queda morta la dama.
Y ell que segueix son camí ab lo cor plé de pena, y pensa –obra la darrera– mes perque no li succehis lo de las altres, espera á esser á una font y tan tost obra la taronja, que li surt una gentil senyora, qui li’n demana aigua. Y’l princep n’hi dona y’s refá aquella y mostrá esser com no n’hi haje en la terra, que’n fou tot maravellat lo princep, y li demaná s’esperés allí una miqueta mentres ell aniria á cercar las carrossas de casa seva pera durla com pertocava.
Y veus aquí que quan sigué fora, s’ensopegá que anés á cercar aigua una gitana, qu’era tota lletja y negre, y la quina com hi vejés enmirallada una cara tan bonica com la de la senyora,’s va creure qu’era la seva, y trobantse tan hermosa ella que diu: –Tan bonica y aná á la font?– y trenca’ls cantis. Y al ferho te veu á la dama, que sentadeta aprop la font se pentinava, y coneixent la seva cara que s’hi enmirallava, tota plena d’enveja li digué, que si volia la ajudaria, y la dama hi vingué be com que res ne maliciava.
Y la gitana l’aná pentinant, pentinant, fins que de cop li clava un gros parpal al cap, y la dama’s torna un aucell que pe’l bosch volava. Y veus aquí que en aixo torna lo princep, y la gitana s’era posada los vestits de la senyora, y quan lo princep la veu, ne fou tot admirat y li pregunta com s’era tornada d’aquella manera.
Y ella que li diu: –Sol y serena fan torná á la gent morena.
Lo princep la pujá á la carrossa y se’n anaren en vers lo palau, en lo quin tots ja’ls esperavan y era aparellada una bona taula. Y’ls pares preguntavan com s’era tornada tan negre, si’ls hi havia dit que n’era hermosa y blanca. Mes la gitana sempre deya: –Sol y serena fan torná á la gent morena.
En aixó’s posaren á taula y un aucellet que havia anat seguint la carrossa, se’n aná al plat que tenia al davant lo princep, com si li volgués pendre de lo qu’ell menjava. Y’l princep n’era tot sorprés y preguntava d’ahont n’era sortit aquell aucell, cosa que ningú sabia dirli, mes ell volava, volava, atansantse al cap de la jitana com si volgués picarlo y aprés se’n tornava ab lo princep, lo quin comensá de ferli festas y amanyagarlo y tant ho feu que passantli la ma pe’l cap, se’n adoná d’un gros parpal que li eixia y ell que li arrenca, y’l aucell se torna la gentil senyora, tan guapa y bella com lo princep la havia trovada. De seguida li feu esplicar com era estada aquella mudansa, y sapigut lo cas maná penjar á la gitana que may mes se parlá d’ella y’l princep se casá ab la dama ab gran contento y joya de sos pares.
Una vegada eran dos gegants molt richs y poderosos, los qui tenian tres fillas, de las quals una era la mes gran, l’altre la mitjana y l’altre la mes petita de totas, qu’era hermosa com un sol y s’anomenava Blancaflor.
Y veus aquí que s’ensopegá á passar per allí un princep d’una vehina terra, qui fou tan agradat de la noya, que ab consentiment seu aná á demanarla á los seus pares, quins no volgueren darli per avorrida que la tenian, lo qual era per la enveja de sas germanas, que sempre la posavan mal davant sos pares.
Per aixó, lo princep no va cedirne y vejent los gegants que tan perfidiejava, van dirli, que li donarian una de sas fillas, la qu’ells volguessin, mes que avans, tenia de fer qu’un bosch molt espes que hi havia, se tornés conreu, y en ell hi nasqués blat, y lo blat fes espiga, y lo segués y despres de batut y ben garbellat, portés á l’endemá al matí lo gra á sas golfas.
Lo princep ne fou tot espantat y trist, mes n’aná á trobar á Blancaflor, la quina va dir: No t’espantis, aquí tens un canó d’agullas, ves al bosch y escámpalas ben escampadas; de cada una n’eixirá un home y mentres uns homes tallarán lo bosch, los altres sembrarán lo blat, lo segarán los altres y vindrá la batuda, y demá al matí tindrás tot lo gra á las golfas dels pares.
Y del dit al fet, semblava alló que tota la terra era moguda per ajudar al princep; ¡quin anar y venir d’homes! los gegants no sabian lo que’ls passava, mes com eran fellons digueren:
–No tindrás cap de nostras fillas si demá al mati no’ns portas l’anell que va perdre la nostra avia en lo fondo de la mar.
Lo princep torná á quedar mut de pena, va anarho á dir á sa enamorada, mes eixa va dirli: –No t’espantis pas. Y agafa una áliga y li diu:
–Aliga, la bona áliga, si’ns volguesses dur á cercar l’anell de l’avia.
Y diu l’áliga: –Si que’us hi duré mes, haveu de tenirme carn pera sempre que’us ne demania que, si me’n faltava cauriam tots al mar y’ns ofegariam.
La princesa n’agafa un bé, pujan damunt de l’áliga y vola que volarás mar enllá, mar enllá fins que vejeren una illa, mes l’áliga havia demanada tanta de carn, que gaire be no’n tenian y’l defalliment comensava ja á esmortuir lo vol de sas inmensas alas.
–Doneume mes carn.– Y’ls enamorats no sabian com ferho.
–Aliga, la bona áliga, fes un esfors que ja som á la illa. Y á la illa trobaren un pastor, á qui compraren un anyell y revifaren á la áliga. Y digué Blancaflor al princep:
–Agafa dos gibrells, y trinxam ben trinxada, que no tingas por, que jo ja tornaré á viure; á l’un gibrell hi tirarás la sanch y á l’altre la carn meva, mes tente compte que ni de la una ni de l’altre te’n caigui mica al aigua, que sino despres me faltaria; acabat tiras la sanch dins d’una ampolla y ficas la carn á dins d’un’altre y las duas ampollas las tiras á lo mes profundo del mar.
Lo princep va ferho tot com ella deya y las ampollas anaren dins del mar, que tota va abrahonarse. Al cap d’una estona, tota gentil y pura n’isqué la princesa del mitj de las onadas, á la ma l’anell de la seva avia, tot ple de rubins y pedras, sino que á n’ella li mancava un bossinet del dit xich de la ma dreta, per haver caiguda una gota de sanch á terra quan lo princep la trinxava.
Pujaren altra volta damunt de l’áliga, y l’áliga vola que volarás, mar enllá, mar enllá, fins que foren á la terra seva, en la quina los gegants en cap manera volian creure lo que veyan. Y digueren al princep, –no’t donarem cap filla, sino dómas lo caball ferestech de la establa.
Lo princep vejé altra volta perduda la seva sort, mes Blancaflor va dirli:
–Lo caball es lo meu pare, la sella es la meva mare, los esperons mas germanas y jo so la brida; tenli aqueixa sempre ben forta y menal com vulguis, sino, li donas bastonadas fins que sigui ben domat, mes ab molt cuidado de que cap cop toquia á la brida.
Lo princep monta á caball y eix se li encabritola; pega tirada d’assí, pega tirada d’allá y salts y cossas, que’l princep no pogué menos de bastonejarlo, fins que’l tingué ben domat. Llavoras lo presenta al pare qui estava tot cruixit y treya foch pe’ls caixals.
–Aquí hi ha algú que sap mes que no pas nosaltres, y jo’l tinch de matar. T’ he promés una de mas fillas, mes no sabrás quina trias, las tres treurán la ma per la carbonera y aquella de la qual toquias la má, aquella será la tua esposa.
Lo princep ne fou tot trist pus vejé que no sabria endevinar la ma de Blancaflor, mes esta va dirli:
–Palpa las tres mans per damunt lo guant y aquella ma que hi trobias á mancarne un trosset de dit, estírala, que será la meva. Y aixís ho feu lo princep y fou Blancaflor la escullida.
Quan lo gegant ho vejé, furiós de rabia deslliberá de matar al princep y á sa avorrida filla, mes eixos ho entengueren y determinaren fugir, pera lo qual ne agafaren dos bots, los ompliren de vi y sucre y los posaren en los respectius llits de cada un d’ells dos: despres digué Blancaflor al princep:
–Ves á la establa y agafa de tres caballs molt magres que hi ha, lo mes flach y dolent; no t’enganyessis pas, perque sino’n seriam perduts.
Se’n aná lo princep á la establa, mes vejent que’l caball mes magre era tant y tant malmés que ni gaire be’s tenia, pensá qu’era impossible que ab aquell caball poguessin fugir y prengué lo quin era un xich menos magre qu’aquell. Lo qual aixís que vejé la princesa ne fou tota malcontenta pus no’s vejé del tot salvada.
–Pobres de nosaltres que has fet! dels tres caballs magres, lo que has dut corre tant com lo vent, l’altre com lo llamp, y lo mes magre y dolent de tots com lo pensament, aixís que’l meu pare quan se’n adoni nos atrapará desseguida ab aquest ultim cavall.
Mes per aixó muntaren, Blancaflor llensá tres escupinadas en terra y apretaren á fugir á mes corre.
Al esser la nit los gegants y sas duas fillas ne prengueren punyals pera matarne á Blancaflor y’l princep. –Blancaflor…, cridavan, y las escupinadas responian:
–Que mana?
–Encara está desperta…
Al cap d’una estona tornaren á cridar.
–Blancaflor.– Y las escupinadas:
–Que mana?
Mes com aquellas s’anavan aixugant, eran cada volta mes foscas, fins que s’aixugaren del tot y ja no respongueren.
–Ara dorman.– Y’s ficaren en la cambra de la noya, y pegaren punyalada, mes com tot saltá d’esquitxos, digueren. –Quina sanch mes dolsa que tenian!
Quan fou l’endemá al matí anaren á cercar los morts, mes quina no fou sa rabia y sorpresa al veures la tal burla!
–Noya, la mes gran, vejas quin caball se’n han endut de la establa.
–Pare,’l que corra com lo vent.
–Donchs ja estem salvats, puja á caball y ves á perseguirlos.
La noya puja á cavall del que corria con lo pensament, aixís que tan aviat fou pensat volerlos atrapar com atraparlos.
–Ay Blancaflor, que vé ta germana gran y ja’ns atrapa.
–No t’espantis, aqui’n tens un anell d’or, tiral á terra quan ja gaire be’ns tingui y’n sortirá una capella; jo seré la Mare de Deu y tu lo sagristá, que’n tocarás á missa y á totas las preguntas que’t fassi, li contestarás: –Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
–Hermitá, bon hermitá, hauriau vist passar per aquí un jove y una noya que fugian?
–Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
–No’us dich aixó, sino si hauriau vist passar un jove y una noya que fugian.
–Lo capellá va á sortir, la misa á comensarse.
Y la noya tota enujada, vejent que no’n podia traure res, va entornarsen al castell del seu pare.
–Veshi tu la mitjana, á veure si també t’escaparán.
–Ay Blancaflor, l’altre germana ja’ns atrapa.
–Tira aquest meu xal á terra y jo’m tornaré cistella en la quina hi haurá peras, y tu las vendrás. Mes á tot lo que’t preguntin, respon: –Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
Y n’arriba la mitjana.
–Me voldriau dir lo bon home, si per aqui hauriau vist passar un jove y una noya que’ anavan fugint?
–Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
–No, lo bon home, no’us duch aixó, sino si hauriau vist un jove y una noya qu’anavan fugint.
–Que aqueixas van á quatre y aqueixas van á cinch.
–Y no poguentne treure res mes, la noya s’entorná.
Lo gegant quan la vejé també sola, montá á cavall desseguida y al instant los va atrapar.
–Ay Blancaflor, ara si qu’estem perduts qu’es ton pare qui’ns atrapa.
–Tira aqueixa pinta d’or á terra y n’eixirá un gran foch.
Quan lo gegant los assolia tiraren la pinta á terra, mes con lo pensament atravessa també’l foch prompte torná á conseguirlos.
–Blancaflor que’n som perduts, altre volta torna ton pare á esser aquí.
Ella que’s treu una xinel·la y li diu: –Quan nos vagia á agafar, tira la xinel·la á terra y n’eixirá un gran mar.
Y sortí la mar y ells á l’altre banda y encara que lo pensament travessa també’l mar, com ja eran als Estats del Princep, lo gegant no hi pogué res.
Y Blancaflor y’l princep s’enmaridaren y foren molt felissos, visquentne molts anys.