The Project Gutenberg eBook ofLo rondallayre

The Project Gutenberg eBook ofLo rondallayreThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: Lo rondallayreQuentos populars catalansAuthor: Francesc Maspons i LabrósRelease date: February 19, 2025 [eBook #75409]Language: CatalanOriginal publication: Barcelona: Llibreria de Álvar Verdaguer, 1871Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO RONDALLAYRE ***

This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

Title: Lo rondallayreQuentos populars catalansAuthor: Francesc Maspons i LabrósRelease date: February 19, 2025 [eBook #75409]Language: CatalanOriginal publication: Barcelona: Llibreria de Álvar Verdaguer, 1871Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil

Title: Lo rondallayre

Quentos populars catalans

Author: Francesc Maspons i Labrós

Release date: February 19, 2025 [eBook #75409]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: Llibreria de Álvar Verdaguer, 1871

Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO RONDALLAYRE ***

Lo rondallayreQuentos populars catalans, Primera sérieFrancesc Maspons i Labrós1871

Quentos populars catalans, Primera série

Francesc Maspons i Labrós

1871

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

ÍndexJoan de l’os.Lo claveller.Barba d’or.La creació.Lo castell de irás y no’n tornarás.La flor del penical.Lo capdell d’or.Los tres germans.Lo castell del sol.Lo camí del cel.Los tres cabells del dimoni.La fustots.La rateta.Lo castell de irás y no hi veurás.Lo traginer.Lo fill del pescador.Lo beneyt.Las tres taronjas del amor.Blancaflor.La ventafochs.La perera.La fillastra.La bruixa del ferrer.Lo trist.Lo taronger.La gavia d’or.

Índex

Joan de l’os.

Lo claveller.

Barba d’or.

La creació.

Lo castell de irás y no’n tornarás.

La flor del penical.

Lo capdell d’or.

Los tres germans.

Lo castell del sol.

Lo camí del cel.

Los tres cabells del dimoni.

La fustots.

La rateta.

Lo castell de irás y no hi veurás.

Lo traginer.

Lo fill del pescador.

Lo beneyt.

Las tres taronjas del amor.

Blancaflor.

La ventafochs.

La perera.

La fillastra.

La bruixa del ferrer.

Lo trist.

Lo taronger.

La gavia d’or.

N’era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la boscuria, n’isqué un os que s’abrahoná al seu dessobre y se la endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d’un noy, mitg os, mitg persona, lo qui aná creixent tant en edat com en lletjesa y mes que tot ab una forsa que espahordia. Com que tot just petit, volgué fugir de la cova ahont era y aná á obrir la llosa que’ls clohia, feta sols pera gegans, la qual remogué, mes en cap manera pogué alsarla, pus encara no era prou la sua forsa.

Quan torná l’os ho va coneixe y fou tan enujat, que volia menjarsel sino fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu’era esposa y mare. Mes lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia fugirne, y així altra volta fora l’os, ab forsa y manya de son punt arrancá la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L’os quan va adonarsen se posá á perseguirlos y prompte’ls aconseguí. Se tirá al seu damunt y’ls hauria mort, sino que lo jove era coratjós y de forsa y tenia la rahó y coneixensa, y encara que li costá prou, per fi va matarlo: recullí á la sua mare qu’era tota espahordida y tots dos junts se’n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.

La mare ne cercá feina y posá lo noy á estudi en lo quin mostrá tanta bravesa que ningú volia esser company séu, y d’ell ne fugian, fins que un dia un de valent li cercá bronquina y ell d’un sol cop lo deixá estés en terra. Aná á avisar á la sua mare, prengué la roba y ab ella al coll ne fugí sens saber ahont darla.

Camina que caminarás, veus aquí que va trobarne un home á dins d’un bosch, que á cada cop de má n’arrencava un pi de la terra, cosa de la qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company y “L’arrenca pins” que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren vía.

Y veus aquí qu’eran dos, los quals camina que caminarás, ne vegeren un home fornit y gros, tot ajegut á terra com si escoltés alguna cosa y li demanaren qu’es lo que allí feya, á lo que ell feu de resposta, qu’era “L’escoltim escoltaina” que en aquell punt y hora estava escoltant com un gros exércit passava pe’l altre part de terra. Y com era de sa mateixa rassa,’ls agradá y junt ab ell, n’emprengueren via, quan de prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne girá en rodó una montanya entera.

Li preguntaren com se deya y’ls digué era “’N gira montanyas” per lo poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó per la qual ells li digueren si volia esser seu company y ell fou grat de la seva companyia.

Y tots quatre junts, camina que caminarás, quan s’adonaren d’un gros nuvol que per lo cel corria y darrera d’ell una munió d’altres, ab tota forsa, que no saberen d’hont venian; per fi tot guaitant, vegeren un home á dalt d’una montanya que tot bufant los movia. Ne foren tots admirats y se n’hi anaren y ell los esplicá com era en “Bufim bufaina” que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu’era bon company y li demanaren de la sua companyia.

Tots cinch aixis plegats, ne feren de grandesas, que á tothom tenian admirat y lo mon movian, fins que un dia arribaren á una casa de pagés en la quin a l’amo haventne temensa, deslliberá lo desferse dells. Aixis es que al matí següent quan tots se’n anaren á fer de las suas gentilesas, deixant sol á l’“Arrenca pins” per cuidar de la minestra, lo pagés tot manyagoy y cansoné s’acostá á la llar del foch ahont ell era y moguentli conversa lo feu aná enfadant, enfadant fins que de cop li tirá una olla d’aigua bullenta al dessobre y desseguida lo llensá á las brusentas brasas. Quan tornaren los altres n’hagueren gran sorpresa, mes ell los hi contá com endormiscantse potser á la bora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que’l veyan.

Los demés s’ho van creure y á l’endemá deixaren á l’“Escoltim, escoltaina” pera cuidarse de la minestra. Lo pagés tot ronsejant se feu siti á la bora del foch y comensá á tirar pedretas á l’olla dels seus hostes, de lo qual fou enujat l’“Escoltim, escoltaina” qui’l renyá perque ho feya, mes aquell li mogué rahons y de las rahons vingueren barallas, que d’un sol cop, lo pagés, com era el primer qui pegava, deixá estabornit á l’altre, que ni bo per res va quedarne.

Quan ho vejeren sos companys fortament se’n enujaren, mes lo pagés los hi digué que l’“Escoltim, escoltaina” li havia moguda bronquina y que ell no havia fet mes que defensarse, ab lo qual havia vensut á l’altre. Ells no s’ho cregueren, mes callaren y á l’endemá al matí Joan de l’os volgué restarne á cuidar de la minestra. Lo pagés també hi aná tot traidorot ab bonas paraulas y comensá á tormentarlo fins que per acabar ab la sua paciencia li tirá una escupinada á l’olla. Joan de l’os s’alsá, lo va agafar ab tota la sua forsa, y estrenyentlo entre sos brassos lo tirá á terra sens gens de vida; recullí á l’“Arrenca pins” y á l’“Escoltim, escoltaina” sels carregá al coll y anant á trobar als seus companys, determinaren tots junts lo separarse á fi de que no’ls atrapés la justicia rigorosa, que de segur los cercaria quan sapigués la mort aquella.

Y se separaren y Joan de l’os aná caminant, caminant fins que’n vegé un hermós palau que hi va entrarhi y en lo quin tot eran cambras molt ben aparelladas ab catifas d’or y seda, mes en lloch ánima viventa, sino es al cap d’una estona que se li aparegué una ma blanca y hermosa que’n duya una atxa y la quina va guiarlo per corredors y salas á una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandas. Joan de l’os, no gosava, mes á la fí, hi feu bon servey com que tenia molta de gana y una volta finida la col·lació, presa aigua mans, la mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit molt ben aparellat de totas robas y en lo quin Joan de l’os se ficá pera dormirne. Quan veus aquí que al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estansa, los quals s’anavan acostant á poch á poch en lo llit ahont era, fins que fou alsada la cobertora que’l cubria y se’n entrá á dins un’altra persona, qu’ell no podia pensar qui era. Mes per los sospirs conegué qu’era una dona y no’s mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s’adressá un poch, n’encengué una candela y’s mostrá de sopte á sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n’hagués vista en la terra. A la qual ell may se cansava de mirarla, tan que tot embadalit li’n caigué una gota de cera en los pits d’ella, que’s despertá y ab tota vergonya, li’n digué á Joan de l’os com era que havia volguda véurela, que d’aquella feta n’eran tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matarne si podia á lo negre, lo seu guardiá, que la tenia encantada. Y encara no havia dit aixó, quan pe’l llindar de la porta, n’aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspiras de foch brillavan y’s tirá damunt d’en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recullit de detrás de la porta, li’n tirá un cop, que li’n llevá una orella y de sopte ab gran estrépit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltas de personas que allí eran encantadas. Las quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y mes que tots li’n regraciá la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins á lo palau dels seus pares, pus molt se’n alegrarian de coneixe al qui la havia salvada. Y’l jove’n fou content com que també li obligava la cortesía per no deixarla anar sola y tots dos feren camí fins á deixar sorpresos de goig y ditxa á los seus pares que ja la tenian per morta. Feren grans festas y lluminarias y preguntaren al jove qu’era lo que mes li plavia, que’ells eran promptes á concedirli, mes com en Joan demanás la ma de la princesa perque molt li agradava, los pares n’hagueren fort enutj, car era mitg os, mitg persona. Mes la noya li era reconeguda y li’n digué que no hagués tristesa qu’ella li donaria medi pera guanyarla, qu’era una pinya d’or exactament igual á l’altra qu’ella’s guardava, la qual seria la prenda qu’exigiria pera escullirne jove ab qui casarse.

Y aná á los seus pares y’ls hi digué que no s’enmaridaria ab ningú mes sino ab aquell que presentás una pinya d’or exactament igual á la que ensenyava. Los pares hi convingueren, y varen fer cridas donant tres dias de temps pera presentarla. Hi acudiren tots los argenters del regne, mes qui’s presentá també ab admiració de tothom fou Joan de l’os, á qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estansa perque no s’ho fes fer per altra persona, posanthi lo menjar necesari pera que ningú tingués de ficarshi. Y miravan pe’l pany de la clau pera veure lo que feya y’l veyan passejar tranquilament per dins la estansa sens fer feyna alguna. Cosa la qual estranyava á tothom sino era á la princesa que n’estava tranquila com ell. Finiren los tres dias y ningú portá un’altre pinya igual com era la de la noya, fins que n’obriren á Joan de l’os, que ensenyá la sua que n’era tan exacta que mes no podia, de lo que n’hagueren tots gran maravella que no ho podien creure. Mes era exactament pariona y exigí als reys sa paraula, los quins en cap manera volian cumplirla, pus era mitg home, mitg fera. Per ço la princesa se li acostá y li digué que demanás á la orella que tenia del negre, que per la virtut que Deu li havia dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu.

–Orella, per la virtut que Deu t’ha donada, fesme home.

Y aparesqué un jove de gentil presencia y d’hermosura en las suas formas, que los reys no pogueren menos de donarli la seva filla per esposa; la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d’haver home de tanta gentilesa.

Una vegada eran tres germanetas, totas tres com un pom de flors, que si l’una n’era guapa, l’altra encara mes, las quals en la porxada hi tenian un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva habitava lo fill del rey, lo qui era tan agradat dels festeigs, que sempre era á la finestra per quan ellas se mostressin; cosa que succehia cada dematí quan anavan á regar lo claveller, que ho feyan ab l’aigua de nou olors. Y un dia que hi era la mes gran tota sola, lo fill del rey, cercant conversa, que li diu:

–¿Quants clavells hi ha en lo claveller?

Y la noya tota avergonyida, per tal qu’era’l fill del rey, no tingué esma mes que pera tornarsen cap abaix ab la cara bermella, de lo qual se’n estranyaren las germanas, fins qu’ella’ls hi contá lo que li havia succehit ab lo fill del rey. Y la mitjana que li diu:

–¡Bah! Ja hi aniré jo y veurás com me’n desixo.

Ella que se’n puja cap á dalt y ab la regadora comensa de regar lo claveller, quan lo fill del rey tot ab broma li pregunta.

–¿Quants clavells hi ha en lo claveller?

Y la noya tota roja, per tal qu’era’l fill del rey, ne baixa’l cap y se’n va cap á baix sense dir paraula.

La mes petita que diu:

–Bah, donchs ja hi aniré jo. –Y se’n pujá cap amunt.

Lo fill del rey quan la veu, ab la mitja rialla li pregunta:

–¿Quants clavells hi ha en lo claveller?

Y la noya tota resolta, ella que li diu:

–¿Quantas estrellas hi ha en lo cel? –Y rega lo claveller ab l’aigua de las nou olors com solia.

Lo fill del rey tot burlat va pensar: “Ja me’n venjaré d’aquesta resposta,” y á l’endemá al matí, ell que’s vesteix de marxant y comensa carré amunt, carré avall per davant de casa de las noyas.

–A sou y á dos sous los didals de plata. A sou y á dos sous.

Y veus aqui que la noya mes gran ho sent y se n’hi baixa, mes lo marxant li diu:

–A sou y á dos sous, y á mes á mes un pató y una abrassada, –y la noya que’n fuig tota avergonyida.

–A sou y á dos sous –cridava lo marxant, y la mitjana que se n’hi baixa.

–Donáumen un, lo marxant.

Y ell que li diu: –A sou y á dos sous; y á mes á mes un pató y una abrassada. –Y la noya lo mateix que l’altre tota s’avergonyeix y fuig á mes corre.

La mes petita que ho sap y diu: –¿Y per aixó’us espanteu? ja li compraré jo. –Y se’n baixa al carrer y sent lo marxant que diu:

–A sou y á dos sous los didals de plata, á sou y á dos sous.

Ella que se n’hi va, mes lo marxant li diu: –A sou y á dos sous y mes á mes un pató y una abrassada,– y la noya que era traidorota respon: –¡Y bé! –y se’n porta lo didal de plata.

Veus aquí que l’endemá las noyas anaren á regar lo claveller y lo fill del rey que desde la finestra se las guaitava, las hi preguntá:

–¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?

Y la mes petita que li’n torna paraula y pregunta:

–¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?

Y lo fill del rey:

–¿Y’l pató y l’abrassada d’ahí á la tarda?

Ab aixó conegué la noya que havia estat burlada y no volgué esser la darrera, ella qu’en sent la nit ben fosca, s’embolica ab un llansol blanch y á llargas passas, se’n va cap al palau del rey. Lo centinella, s’estremordí quan la va veure; mes per aixó feu cor fort y no la volia deixar entrar.

–Centinella, centinella, si no’m deixas entrar serás morta dintre d’una hora; si no’m deixas entrar serás morta dintre d’un quart.

Aixó ab veu tan fosca que lo centinella va espalmarse y li deixá pas franch. Y la fantasma cap endins, cap en dins amenassant á quants trobava fins á esser á la cambra del princep, hont hi havia també una centinella que per tindre la consigna mes forta, no la volia deixar passar en cap manera.

–Centinella, centinella, si no’m deixas entrar serás morta dintre d’una estona.

Y tot d’una se ficá en la cambra y quan va esser en ella, lo princep sentint soroll se despertá y va cridarne:

–¿Quí hi ha aquí?– Mes encara no ho havia dit quan se sentí una gran bofetada en sa cara.

Y la fantasma fugí á corre cuyta y’l princep cridava que la deturessin y tothom de lluny se senyava y ella corria per entre mitg d’aquells corredosos y grans salas mitg foscas, mitg claras, que totas ressonavan y ab sas confosas llums y sorolls espahordian.

Y veus aquí que l’endemá al matí las noyas ab sa aigua de nou olors regavan lo claveller, quan lo fill del rey isqué en finestra y’ls hi pregunta com cada dia:

–¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?

Y la mes petita que li respon: –¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?

Y ell: –Y’l pató y la abrassada?

Y ella: –¿Y’l revés d’anit?

Lo princep quan ho sentí tot s’encoratjá y resolgué pendren grossa venjansa.

Y’l modo com ho feu, va esser, lo festejar á la noya, pera després casarshi y matarla. Y com paraulas cautivan y tractes fan bodas, se’n celebraren prompte las sevas, ab un gran contentament y goig de quants s’hi trobaren, sino es lo princep que duya mals intents. Per aixó que la noya, traidora com era, s’ho pensava, y quan fou hora de dormirne ella que posa al llit una figura tota de sucre y s’amaga.

Y al ser al punt de las dotze horas, poch á poch ne ve lo princep, se treu la espasa, pega cop al llit y toca lo nas de la figura, lo quin de rebot li caigué á la boca. Y ell trobantne la dolsor diu:

Dolseta en vida, dolseta en mort,si t’hagués coneguda, no t’hauria mort.

Ella que ho sentí y eixint del amagatall li contá perque s’era amagada, y ell ne fou content d’haberla per esposa, y s’en agradá de veras, ab lo qual succehi que sols per sa gracia y vivesa, ne fou, la noya, esposa del princep y fins mes endevant tota una reyna.

Vivia en no molt llunyas terras, un rich pagés de llarch propi y bons cabals, lo qui tenia una filla gentil y bella, com altre no n’hi hagués en tota la terra. Hermosa com una flor de lliri y aixerida com un jinjol, era tal, que ab sos ullets de cel y cabells d’or, ni pas los serafins de la gloria. Y com á bon romaní sempre hi van moltas abellas, era un aixam lo de joves que de nit y dia la revolotejavan, qui li’n deya “clavellet de mos amors” qui “sol de la vida mia,” qui “pensament del meu cor,” aixis tots li tiravan amoretas. A lo qual ella de primer n’era tota vergonyosa, com que si l’un color li’n fugia, altre promptament li’n tornava, mes com paraulas dolsas sempre be á la orella cahuen, ne fou d’ellas plasenta y á la fi á la orgull doná posada, tant que s’esmaginá lo voler sols per marit á qui barba d’or dugués en sa cara.

Y veus aquí que era tal la fama de sa hermosura, que de totas terras hi anavan joves á requerirla; fins barons y comtes s’hi atansaren, mes per tan que feren, res van pogué conseguirme; de braus y ardits caballers, no cal parlarne y’s diu si fins un Príncep, n’hi oferí corona y joyas; ni tan sols se’ls escoltava, que com cap ne duya barba d’or, cap n’era prou per ella. Per ço, tots, jovencels y comtes, barons y caballers, ab anima dolorida s’entornavan, que greu pena y dolor era, no poderne aplegar la mes escullida flor del jardí de la terra.

Mes esdevingué un dia que arrivá á las portas de sa casa un jovenet tan ple de tresors y joyas que dava goig tan solsament de veure, y era de cos gentil y figura hermosa y aixis clar en lo entendre, com avinent en la paraula y de tal continent y presencia, com que ningú fora per contar totas las gracias que en ell tenian posada. Empero la de mes preu era una barba tota d’or. Per cert qu’era tot ell maravella y aixi fou com tan bon punt lo hagué vist la noya, que tot d’una s’n agradá dell y li mostrá molta d’amor. Cosa la qual li regraciá lo jove tal com debia y comensá á galantejarla; no semblava sino que jugavan tots dos á la tira-torna amoretas, qu’era gust lo sentirlos escometre. Y aná á lo pare á dirli li fés mercé de la sua filla, pus molt era ja lo que ells se volian. Y lo pare’n fou content. Per ço se’n tractaren bodas, y se feren, y una volta celebradas, pres comiat del pare, se’n anaren abdos vers lo palau del jove, que no era sino un dels Prínceps mes poderosos del regne.

Y aprop d’ell, isqué á rebrels una gentil música y ab ella molts de patjes y donsellas, tots ab ricas vestimentas, los quins se mostraren ben joyosos d’haver per mestressa y jove á una tan gentil senyora. Y lo palau era tot de crestall, que s’hi reflectian nit y dia llums y estrellas y era’n ell tot á lo seu punt que res hi mancava, sobre tot en la cambra del nuviatje, ahont com á mes volgut present, hi trobá la joveneta una filosa tota d’or ab lo seu fus de plata. De la qual se’n agradá la donzella y tan bon punt fou sola, hi comensá de filar brins d’or y seda y fila que filarás, y fila, fins que distreta, li caigué lo fus en terra. Y com lo palau era de crestall y d’una sola pessa, tot d’un cop s’esberlá en mil bossins y micas y per l’esboranch que’s feu en terra, hi vejé la nina á lo seu espós entremitg de rojas flamas, que ab sos cavallers dins de l’infern, la clamavan ab grossos crits de mofa y rabia.

Quan Deu ab sa voluntat omnipotenta va criarne cel y terra, eixa en senyal d’agrahiment li va alsar un crit de llohansas y de tot arreu mil veus li respongueren com que cada una de las cosas creadas cantá ab la seva la nova vida. Y un himne de gloria pujá cap amunt en mitj la celestial bellesa.

Sols la abella al veures tan hermosa tingué orgull y va demanar á Deu que ab lo fibló pogués matar á cada picada á un home y que fos d’or la seva casa. Y lo Senyor en castich la va condemnar á morir á cada una de ellas, á que sa casa fos de bruticia y á que tingués de treballar sempre pera ferli llum en alabansa sua y per aixó d’ella ne surt la cera que davant dels altars crema. Y á la vespa que essent tan semblanta se contentá solament en picar y fugirne, li va concedir per sa modestia.

La salamandra orgullosa vejentse ab tan poder, li demaná que ab sa sola mirada causés la mort al home, mes Deu en castich la condemná á esser cega tota la vida. Y aixi á totas las bestias doná lo que mereixian.

Y un peix que desde bon principi may pará de preguntar lo que faria y quin nom li posarian, y tot ho deya, no reparant ahont era, ni ab la conversa ab que s’ficava, Deu li digué: –No has pogut callar tot aquest temps, mes callarás d’aqui endavant. Y va callar per un may mes, y per aixó se li dona nom de Bacallar.

Y quan totas las cosas foren á lo seu punt posadas y tingué cadescuna lo seu mereixement ó paga, la terra’s va oferir á Deu y li digué:

–¿Senyor, que es lo que’us plau de mí ferne? Y Deu li va respondre:

–Tú, mantindrás tot lo que’n lo mon se cria.

–¿Y com tindré tanta forsa?

–La tindrás perque tot t’ho menjarás.

Y desde llavors tot torna á la terra y aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, sino es la ánima que va allí ahont li pertoca.

Eran los temps aquells del bon contar de las vellas, quan un pescador dia y nit á la vora de la mar s’estava, tirant mes ams y tremas que no pas estrellas te lo cel, ni la platxa arenas. Y trist com hi anava, trist se’n tornava, que ja may sas mallas enganxaren, y al fons de las aiguas, ab sas esperansas, sos ams ne queyan.

Mes veus aquí que un dia, á la bona de Deu, s’esdevingué á passar per allí una manadeta de peixos blanchs y roijos com lo coral y perlas, que en aquell punt feren aturada, lo qual vist per lo pescador; tirá sos ams desseguida y

–Peix, peixet, tastal un xiquet.

Un peix mes gros que’ls altres, per golós que n’era, lo vá picar, y l’home ne fou tot ple d’alegria. –Deu te premii la bona obra que m’ has feta, mes com la necessitat no te lley, tinch de matarte.

A lo qual lo peix ne va respondre: –Trista es ma dissort, y molts consells te donaria si’m perdonasses la vida, mes ja que per mos pecats y ta fam tinch de morirne, escoltan un tan sols que en bé teu será, no pas en lo meu.– Y aixís va dirli:

–Haurás per muller una dona jove y bella de la que te naixerán tres fills, gentils y hermosos com la mateixa llum del auba, mes tan parescuts que ni tu mateix sabrás distingirlos; valents y ardits, voldrán veure llunyas terras, y encara no grans fugirán de la tua casa, sens que d’ells res mes ne sapigas, com no recullis be ma sanch, y neta ma espina, no ho posis tot dins d’una ampolla, que llavoras, cada volta que s’enterbolirá aquella y’s torni roija la espina, será senyal de que á algun d’ells succeheix una desgracia.

Y veus aquí que d’allí á poch, esdevingué al pescador lo pendre esposa, de la qual un any despres d’altre, per succesió de temps, n’hagué tres fills ab santa pau de Deu, tan semblants y parescuts com que ni’l mateix pare savia casi coneixels. Y l’un era’l mes gran, y l’altre’l mitjá y l’altre’l mes petit, de los quins, á lo primer com á tal, vinguérenli mes aviat desitxos de veure terras, y un matinaret, á la bona de Deu, sens pendre part ab Deu ni’l diable, s’en va anar de casa seva.

Y camina que caminarás, deu lleguas va fer de travessía, fins que guanyantlo son y fam, va entrarne dins un bosch, ahont la nit va esdevenirli. Y com soletat y fosca donan molta paúra, sobre tot tenint aquellas per companya, ne comensá de veure ánimas en pena, y serpents y feras y anyorá á sos pares y’s diu si fins llensá llágrimas y volgué fugirne. Y veus aquí que cercant eixida,’s va trobar ab un barranch y en ell á una noya, espill de gentilesa, la qual era en actitut de pregaria, ab mans al cel llevadas y de genolls en terra. Y era d’ulls de cel y figura hermosa y cara tan bella y adolorida, que li tocá á l’ánima, y ab cortesía, com á cavallers pertoca, li’n demaná li fes mercé de contarli com era allí y perqué de sa tristesa.

A lo qual ella ab veu encisadora, va dirli que be ho faria, si certa fos de que remey sa dissort n’hagués, mes que n’era eixa tan grossa, que de tot punt en vá fora lo contarho. Y pregá’l jove, y ella pus que ab cor se li demanava, aixis va contar y dirli:

–Que era, que vivia en aquell bosch una fera descomunal y estranya, com ja may altre n’hi hagués en la terra, la qual tenia tan espantats á los habitadors d’aquell reyalme, com que per gracia havian concertat ab ella, si’ls deixava en pau sos cabals y vidas, de donarli cada dia una de las mes principals donsellas; y que en aquell per sort li havia tocada á n’ella, que era del rey la filla; y que pus aixi era y ja remey no tenia, volgués lliurarse ell, de mort tan desastrosa.

Mes lo jovencel era esforsat de pit y cavaller com pertoca, y per sa espasa feu sagrament allí mateix de tal perill lliurarla ó de morir en la demanda. Cosa qu’ella li regraciá mes ab greu va escoltarho, per be que li volia.

Y ab aixó n’esdevingué la mitja nit, en la quina foren aixordats los espays per una esgarrifosa veu y de dins d’una cova n’isqué un dragó de forma estranya, com que son cap era de lleó y de serpent sa qua, ab vint dits á sas quatre potas y en la esquena alas y tan horrible que sols de mirarlo dava basarda. Lo jove lo vegé venir ab front serena y en la ma la espasa, y aixis que lo tingué quasi á frech de roba, s’hi abrahoná y fou eixida sanch de la fera y los dos restaren en terra entre mitg de xiulets horribles y d’una gran polsaguera que tot ho amplenava. Mes lo jove era coratjós y portava la fe en son cor y per aixó girant sos ulls al cel y clamant á la Verge María, grans cops á la fera doná que la va deixar sens vida. Vos dich que fou gran maravella. Y corregué á la noya que ab la temor havia quedada com morta, y no n’hi havia per menos y li dongué coratje y demaná fos servida de dirli ahont eran los seus pares, que ell li acompanyaria. Cosa la qual li digué la noya y abdos llavoras prengueren camí y via feren vers lo palau dels pares.

Com se pot suposar eixos eran mes que tristos y ab ells la ciutat tota per molt que á sos reys tothom volia y per aixó quan ne vegeren arrivar á la princesa lliure y sana de tota desgracia, fou tanta sa alegría que quasi no ho volian creure y retorná la joya y se feren grans festas y allimarias. Ella’ls hi contá tot tal com era succehit y los reys plens de admiració tingueren á lo fet d’armas del jove ab la fera, com á la mes gloriosa batalla que hi hagues haguda y á aquell com á lo mes renomat y ardit cavaller que trepitjés la terra. Y tornaren las festas y alegrías, mes lo jove’ls hi regraciá y volgué continuar sa via.

Los pares se’l escoltaren ab dol y no ho volgueren en cap manera y no sols aixó sino que presos de molta gratitut y amor vers ell, li oferiren per esposa á sa filla ja que d’ell la havian novament rebuda, cosa que feu á tots gran contento y mes encara á los dos joves, pus que ja molt s’eran agradats y era forsa lo que’s volian.

Y de tractes vingueren bodas y’s maridaren y foren felissos ab la dolsa y santa pau de bons esposos, quan vet aquí, que un dia, per entre las boiras de la matinada allá en vers Orient s’ensopegá á veure lo jove desde unas arcadas ahont era, un hermós castell potser com no n’hi hagués d’altre y ho digué á la sua esposa, quina en cap manera volia parlarne, ans al contrari li allunyava la conversa, fins que li fou precis esplicarli, com era un castell encantat, á qui’n deyan lo castell de irás y non tornarás per no haverne tornat may ningú dels que s’havian atrevit á anarhi.

Tornaren las fantasías en lo cap del jove, lo desitg de veure cosas desconegudas y novas y ab prou ardidesa y cor per anar á sabé la causa del encantament, digué á sa esposa com era desitjós d’anarhi, y encara que ab molts plors d’esta y prechs dels pares, envers lo castell se’n aná desseguida.

Era’l camí llarch y espadat, aixis es que no hi pogué arribarhi fins al foscant, é hi trobá una vella, velleta, la qual ab totas festas l’amanyagá y digueli que be podia entrar dins lo castell, pus ella fora sa guia, mes li fes plaer, ja que era dona y vella, de deixar en l’estrado sas armas, per por que li feyan, com ab bona fe cumpli lo jove y al punt fou encantat y convertit en estátua de pedra.

–Pare, lo meu pare, digué lo segon fill del pescador, la sanch del peix s’es enterbolida y la espina ensangrentada, lo germá gran tindrá alguna desgracia. Pare, deixaume aná á cercarlo.

Y’l pare ab la tristesa al cor, li dongué llicencia.

–Veshi, mes tan bon punt lo trobis, torneusen tots dos.

Y se’n aná’l noy y camina que caminarás, tot aquell dia va anar á la bona de Deu, sens saber ahont donarla, fins que al esser nit vejé moltas llums, en vers las quals va dirigirse y per estrany cas, doná en la ciutat ahont era casat lo seu germá.

Mes aixis que hi va esser y l’hagueren vist, quan tothom lo va pendre per lo príncep, y torná la alegría y ho anaren á dir á los reys, los quins ab sa filla isqueren desseguida á cercarlo y li feren mil preguntas de lo que li havia succehit y en lo castell passava. Lo noy que ab tot aixó comprengué que eixa errada de confondrel ab lo seu germá havia d’esser cami pera trobarlo, los deixava dir y convenia ab tot no trayentlos del erro, aixis es que fou tingut per lo verdader príncep, sols que posava al mitg del llit una barra que lo separés degudament de la princesa, per no mancar á lo que á la lley de Deu y á son germá devia. Y estava á tot plé com no fos, que may podia descubrir ahont era lo castell de que sempre li parlavan y en lo quin era anat lo seu germá gran, fins que un dia vet aquí que pasejantse per las mateixas arcadas, tot voltat de boiras, allá á sol ixent, ne vegé un hermós y gran castell com potser no n’hi hagués d’altre en la terra, y preguntá enseguida á la princesa quin era’l castell aquell, y com eixa li contestés si no se’n recordava ja, no volgué sentirne mes, sino que incontinent s’aparellá de totas armas y á malgrat dels prechs y plors de la princesa hi emprengué via.

Y camina que caminarás fins á esser al foscant en que hi arribá y trobá á la vella, velleta, que isqué á rebrel ab totas festas y li pregá pus qu’era dona y vella, que deixés sas armas en l’estrado. Y’l noy ab tota bona fe, ho feu y de cop quedá encantat y convertit en estátua de pedra.

–Pare, lo meu pare, digué lo tercer fill del pescador, la sanch del peix s’es enterbolida y la espina ensangrentada, lo meu germá segon tindrá alguna desgracia; pare, lo meu pare, deixaume aná á cercarlo.

Y’l pare ab mes tristesa del cor li dongué llicencia. –Veshi, fill meu, veshi, mes pensa qu’ets molt petitet y l’únich de tres que’m quedas, de qui en ma vellesa hauré consol si tu’m faltas? Y’l noy rebé la benedicció de son pare y emprengué camí, y pensant ab bon criteri que com mes gran lo poblat, mes fácil s’esdevé alguna desgracia, feu via vers la ciutat, capital del regne.

Y veus aquí que tan bon punt hi fou, quan tornaren los habitants á creure arribat lo príncep y portant la nova als reys, eixos eixiren á rebrel y li’n feren moltas galas y festas. Y ell ne fou content no per ellas, sino per lo camí que li obrian pera trobar á los seus germans, aixi es que va convenir ab l’engany y deixá que’l tinguessen per espós de la princesa, sino ab alló que’ls hi devia, per lo qual posava una barra al mitg del llit, y tot era joya y gala, quan vet aquí que un dia passejantse per la mateixa arcada, s’ensopegá á veure’l castell que segons dita de la cort havia ja visitat duas vegadas, y preveyent que hi serian sos germans, determiná d’anarsenhi.

Y camina que caminarás fou molt tart quan hi arribá y sorti á rebrel la mateixa velleta, la quina li feu prechs de que se servís deixar llansa y espasa, perque li feyan molta por com á vella, velleta que n’era, cosa la qual ja anava á fer lo jove, quan repensantshi, tingué por que no fos alló la causa del encantament de sos germans, y prenent esperit, en lloch de donarlashi, las hi enfonsá al bell mitg del cor y allí la deixá morta.

Y ressoná desseguida tota la terra, y s’oiren crits horrorosos y rojas flamas isqueren de totas bandas y entre mitg de gran terratremol y polsaguera, s’enderrocá’l castell, mentres espuntava en Orient atravessant boiras de grana y nacar, l’esplendorós sol de la ditxa.

Solsament los dos germans, que recobraren sa forma primitiva, n’isqueren per la voluntat de Deu, en be, de tantas runas y tan bont punt hagueren abrassat á son germá y vessat ab ell moltas llágrimas, deixaren aquell lloch, pera dirigirse al palau ahont los reys y princesa n’eran.

Y veus aquí que quan hi foren, fou tal l’estranyesa de las gens al veure tres y un sol príncep com que ningú savia lo que li passava y ho tingueren per encantament y follia dubtant si eran tres personas ab un sol príncep ó si era un príncep ab tres personas, tan que ho corregueren á dir als pares. Los quals isqueren desseguida y si sorpresos eran los habitans mes ells ho restaren, que tan creyan com dubtavan lo que era á sa vista. Tot eran preguntas y sorpresas, fins que’l germá gran, ab breus paraulas, los hi feu narració de tot lo que succehit los hi havia y torná á esser reconegut per príncep, y hagueren tots gran alegría y enviaren á cercar al pescador, mort ja quasi de dol y de tristesa y’n feren grans saraus y festas que tot se’n entrava, fentli despres una habitació en el mateix palau pera que allí acabés los anys de la sua vida. Los dos altres germans se casaren ab dos gentils princesas y’l princep y la princesa succehint en lo regne á los pares, foren reys per sort de sos subdits, portant tota mena de felicitats al seu reyalme y terra.

Y era una vegada un rey que tenia dos fills y que en la cama patia d’un mal, que per mes remeys que hi fes, en cap manera podia curarlo. Lo qual feya que n’estés sempre anguniós y trist, y que per tot arreu manés cercar los millors metjes; cap dels quals savia darli sanitosa cura, sino un que li maná se hi posés de la flor del penical.

Lo rey qu’era molt vellet, cridá á los seus dos fills y’ls encomaná li cerquessin la dita flor, qu’era per ell la vida, prometent al qui li dugués, que lo faria hereu del seu regne. Y veus aquí que los noys ab tot dalit se n’hi anaren y cerca que cercarás, lo mes petit que la troba. Mes quan lo gran ho sapigué y’s veu sense corona, ell que li surt al encontre, li pren la flor, fa un clot á terra y’l colga al riu d’arenas.

En lo quin hi van naixe unas canyas, y un pastor se n’hi feu un fluviol d’una d’ellas, que aixís que se’l posa á la boca comensa á sonar:

Pastoret, bon pastoret,tú que’m tocas y que’m menasso colgat al riu d’arenasper la flor del penicalper la cama del meu pareque li feya tan de mal.

Podeu contar quina estranyesa; lo pastor no savia lo que li pasava, torna á sonar y lo fluviol á fer la mateixa cantada, com que la gent ho comensá de saber y á enrahonarho, fins que arribá á oidos del rey, lo qui incontinent feu anar á lo seu davant lo pastor, que tan bon punt hi fou, quan lo fluviol se posá á sonar:

O vos pare, lo meu pareque me’n tocas y que’m menas,so colgat al riu d’arenasper la flor del penicalper la cama del meu pareque li feya tan de mal.

Lo rey així que ho sent tot se’n maravella y per be ó mal, á la forsa, fa que son fill lo toqui y allavoras sona lo fluviol.

Germanet, mal germanet,tú que’m tocas y que’m menas,so colgat al riu d’arenasper la flor del penicalper la cama del meu pareque li feya tan de mal.

Lo qual sentit, preguntá lo rey al pastor, d’ahont havia treta aquella canya que tals cosas deya y com lo pastor li digués que ho havia fet de la vora del riu d’arenas, d’un canyar que poch temps avans no hi era, lo rey hi volgué anarhi, feu qu’arranquessin lo canyar y colgat dessota d’ell hi trobaren al fill petit qu’encara era viu. Lo pare n’hagué gran alegría al mateix temps que fort enuig envers son fill gran á qui maná condemnar á mort, donant lo regne al seu fill petit qu’era qui havia trobada la flor del penical.

Altres fan que un pare que tenia una llaga en la cama, encomanés als seus fills qué li anessin á cercar la flor del penical. Los dos mes grans van deixar á n’el petit qu’anés sol, lo qui va entrarse en una horta, va demanar la flor y li donaren, encomanantli sobre tot que se la amagués, perque si los seus germans li trobessin lo matarian. Y se la va amagar á la mitja, mes per lo camí los seus germans van trobarlo, lo escurcullaren tot y com li trobessin la flor del penical, van fer un clot al riu d’arenas y van colgarli, en lo quin nasqué desseguida un gros canyar fins qu’un dia passá per allí un pastor del seu pare que n’anava guardant lo bestiá y feu un fluviol d’una de las canyas, lo quin va sonarne.

Pastoret, bon pastoret,tu que’m tocas y que’m menas,so colgat al riu d’arenasper la flor del penicalper la cama del meu pareque li feya tan de mal.

Lo pastor va anar incontinent á casa del seu amo, lo qui com sentís lo fluviol feu anar al riu d’arenas á arrancarne las canyas, y ab las arrels d’aquestas ja hi trobaren cabells fins y rossos, y cavant mes endins hi van trobar encara viu al fill petit. La justicia rigorosa dongué als germans sentencia de mort y al fill petit lo seu pare’l feu hereu, que be s’ho mereixia.

N’era una vegada un rey molt poderós á qui res ne mancava per serne felis com no sigués que en cap manera podia haver fill ni filla de sa molt aymada com gentil muller, qual cosa lo tenia en estrem dolorit y contristat.

Y veus aquí, qu’esdevingué un dia en que sa muller fou deslliurada d’una infanta que per lo agraciada y bonica podia ben be esser la alegría de qualsevol pare, tant mes quant lo rey havia desitjat sempre haver successió, valdament la que hagués fos de fill ó filla. Emperó no fou aixís, pus l’home quan no te una cosa la’n desitja y quan la té ne vol un’altre; lo rey restá molt enujat d’haver filla y no fill que’l succehis, car havent filla, segons ell, be podia esser que’s conservés lo bon nom y esplendor de son poderós reyalme, mes no ab l’ufana ab que fins llavors sostingut s’havia.

Y per ço fou que comensá á mirar malament á la noya y la tingué tan aburrida qu’un dia deslliberá lo tréurela de casa y aixis ho feu.

La qual filla una volta fora, tota tristeta y plorosa, comensá á caminar, y camina que caminarás fins á tant que essent nit trobá un bosch. Y ella no s’hi gosá á ficar, perque may habia eixit de casa sua, y res del mon conexia y molta pór li’n feya una boscuria com aquella. Mes com la necessitat no te lley, per molt que la temensa li fes recár d’entrarhi, per fi’s resolgué á ferho, y una volta á dins, ab la poca llum de la celistia, vegé un arbre de grossa capsalada y sota del arbre una velleta d’eixas que tenen molts de consells y sapiencia y que sempre’s troban á punt de fer una bona obra. La qual aixis que la vegé tant trista li’n pregá que fes mercé de contarli perqué ho estava y com era allí vinguda. Y la noya li contá sa pena, que per ser tant gran, se’n condolgué la vella y volentla apariar en quant li fos á ma, li dongué un capdell d’or tan bó com altre en lo mon no n’hi havia, dihentli avans, que li’n restava sols demanarli que’l rebés ab un consell qu’ella li donaria, de no desfersen pas may per molt que’n fos pregada, com no sigués per tractes de casament ó boda.

Ab aixó ne quedá ja molt aconortada la noya, y á punta de dia, després d’haver pres comiat de la velleta, ab prou sentiment de la sua ánima, se’n aná, camina que caminarás, fins que fou á un altre reyalme y en ell á una gran ciutat ahont feu aturada.

Y veus aquí que tan bon punt fou en ella, quan comensá de veure molta de gent que d’assí d’allá anava y venia com si no trobés lo que cercava. Tots los quals duyan ricas vestimentas brodadas d’or y plata ab lo que ne vingué ella en coneixement de com se trobava á la ciutat ahont era lo palau del rey y eran aquells llurs patjes. Y li mogué alló’l desitg y volent saber lo perqué de tantas anadas y vingudas, emprengué un dels patges y li’n demaná fos servit de dirli perqué tan afanyats anavan. Mes com de cans y pobres tothom s’escusa, ni sisquera meresqué la noya que li’n fos tornada resposta. No la acobardí aço, ans al contrari, aná preguntant, preguntant fins á trobarne un que li esplicá, com al brodar la reina un vestit per lo seu real espós, se li havia acavada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona y fina, que per mes que cercavan, en lloch trobarne podian de pariona, cosa que posava contristat al rey per lo molt que’n tenia contemplada y ben volguda á la sua gentil com virtuosa esposa. Y com que la noya tenia lo capdell de la velleta, ne fonch molt contenta de poderne fer bé, si per cas fos que lo seu or al que gastava la reina se pareixia, y ne pregá al criat que entrés al palau y digués, qu’ella tenia un capdell d’or tan bó y fi, com no n’hi hagués d’altre en tota la terra. Mes gens de cas ne feren, pus que la tenian per folla: á la fi, tan y tan pregá que s’esdevingué lo sentirho lo fill del rey, jove molt ben dispost y noble, aixis d’ánimo com de figura, lo qui incontinent demaná llicencia á los seus pares pera fer entrar al palau á la donzella, y una volta donada, la feu entrar fins á la cambra de la reyna.

Y essent dins, ella que’n mostra son fil d’or y fou tan y tan parió del que la reyna gastava, que eixa al punt doná ordre pera que li fos pagat ab bona moneda; mes ella com se recordava del bon consell de la velleta, en cap manera lo volgué vendre y per mes que li oferiren tota mena de joyas y riquesas, no pogueren treuren res, pus no volgué donarlo com no fos per tractes de casament ó boda. Lo qual aportá gran enuig á los reys, per mes que fos dit ab tota cortesía, pus feya impossible lo haver lo fil d’or, car en manera alguna podian voler que lo seu fill prengués per esposa á una pobre y senzilla filla del poble. Mes com que lo cor sols sent y no pensa, y en cors joves sols regna l’amor, lo princep vejentne una donzella tan encisadora com discreta y gentil y recatada se’n enamorá ab tal vivesa, que per mes que feren sos pares pera deslliurarlo de son pensament y per mes que s’enujaren, en cap manera pogueren conseguirho. Qual cosa portá tants de dols al palau, que per fi la noya, vejent que’l ser ella pobre’n tenia tota la culpa, determiná descobrir com era filla del rey vehí y ne foren d’aixó tots molt joyosos, é incontinent manaren á cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla, y aparellaren molts jochs y festas y despres d’haberse tractat bodas, s’esposaren princesa y princep, essentne desde llavors tots molt contens y ditxosos per los anys de la sua vida.

Una vegada eran tres germans que tots tres s’eran enamorats de una cusina seva de llunyas terras; per lo qual lo pare de la noya vejent que tots la volian, no sabent quin escullirne, los va dir que pendria per gendre á aquell que li portés una cosa la mes bonica y profitosa. Los tres germans se separaren, cadescun tirá per lo seu cantó y á la bona ventura van anarsen, lo mes gran á una ciutat en la quina’s posava á veu de pública crida un canó de llarga vista, d’un preu tan gros y crescut que ningú podia comprarlo, mes ell hi arriscá tota la seva fortuna y va emportarsel. Lo germá segon feu també sa via y arribá á una ciutat en lo punt y hora en que’s feya un pregó encantantne una catifa de virtut tal que ab ella un era al instant al lloch ahont volia. Los compradors eran molts, mes lo germá també va endúrsela. Y’l mes petit de tots, caminant, caminant, també arribá á una ciutat en la que venian al mes donant, una poma que olorantla tornava la salut á qui la hagués perduda. Podeu contar si n’hi havia de pujas, mes lo noy petit, coneixent lo gran valor d’ella, sobre tot per ell, á tota costa va comprarla.

Cadescú ab la seva prenda esperá á que fos finit lo temps que s’havian donat pera juntarse y una volta plegats s’ensenyaren mutuament lo que portavan, y mirant ab lo canó, van veure que la noya á qui volian estava malalta, desseguida van pujar de peus á la catifa y’s van trobar á casa d’ella; li feren olorar la poma y’s posá enterament bona. Llavoras entraren las barallas.

–Sino fos lo canó de llarga vista no l’hauriau vista.

–Sino fos la catifa no foram aquí.

–Sino fos la poma no hauria hagut cura.

Tots tres la volian y’l pare no sabia com ferho; per fi va dirne, si ab vostra riquesa cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que sigui de qui mostria enjiny millor, qui tiri la fletxa mes alta, aquell haurá la noya. Los germans aparellaren sas ballestas que dava goig de veure. Lo mes gran tira; la fletxa de tan alta ab prou feinas va ovirarse. Tira lo mitjá y travessa’ls nuvols. Lo petit aparella l’arch, brunzeix la fletxa y la clava, ahont? al bell mitg del sol. De llavoras ne te tacas. Tot foren victors y aplausos, y lo pare li doná la noya de lo que ne rebé tothom alegría; sino eran los germans que’ls hi recava una mica por lo molt que també la volian.

Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa, hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu’era com si diguessim á una mort certa y segura.

Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit, perdut com anava, n’ovirá un llumet, lluny, molt lluny, ahont va dirigirse, y camina que caminarás arribá á una casa, qu’era de gegants, mes ell no ho sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde dins li va dir.

–Qui hi ha?

–Si’m voldriau recullir per eixa nit.

–Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu marit arribava se’us menjaria.

Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d’obrirli la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava, á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan arribá lo gegant; y,

–Quina olor de carn cristiana que sento!

No tingué mes remey la vella que contar li com s’era esdevingut lo passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á qui per lo seu cansament havia donat acullida.

Lo gegant tot de mal humor, digué:

–No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la mia germana qui’n té tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que’s descuidi d’advertir que hi va de part meva, perque sino lo matarian.

Lo Comte’s posá en camí y camina que camina, fins que’n troba, vora nit, un palau ahont truca.

–Qui hi ha?

So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que’m digau ahont es lo famós castell del Sol.

–Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son tres gegantas que se’us menjarian si’us trobavan.

Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo Comte no te temps mes que d’amagarse á dins del palau.

–Quina olor de carn cristiana que sento!

–Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá meu, pera que li digam ahont es lo castell del Sol.

–Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la mitjana, que’n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo, potser que ho sápiga.

Y arriba la mitjana.

–Quina olor de carn cristiana que sento!

Y la mare li diu: –Es lo Comte que ve de part del meu germá pera saberne ahont es lo castell del Sol.

–Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint lleguas mes que jo cada dia.

Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino que la mare li diu:

–Lo germá meu l’envia pera saberne ahont es lo castell del Sol.

Y diu: –Llavoras, que vingui ab mi. –Y se l’emporta vuitanta lleguas lluny, finidas las quals li ensenya un castell molt gran y hermós y li diu:

–Entra cap á dins, vesten al jardí ahont t’amagarás prop d’un estany, en lo quin ne baixará primer una noya que’s banyará en ell, tu no li diguessis pas res perque sino foras perdut, quan ella ne será fora ne baixará un’altra á qui tampoch li diguis res, fins que’n baixará una tercera á la quina preguntarás per lo castell del Sol y ella t’ho dirá.

Lo Comte entra, se’n va cap al jardi y en ell, prop l’estany te veu baixar una noya hermosissima que va banyarse en ell; lo Comte n’era admirat de la seva bellesa. Per fi se’n va anar y ne baixá una altre encara mes guapa y també va banyarse en la aigua clara; per fi ne baixá la tercera qu’era una joya d’hermosura y’l Comte no sabia lo que li succehia, sobre tot quan desfentse de las suas robas va ficarse á l’aigua y mostrá tota la sua gentilesa.

Lo Comte n’era maravellat que mes no podia y li amagá la roba, així es que quan la noya volgué vestirse trobantse sense ella, mirá per tot arreu y com vejes lo Comte li digué que li tornés la roba que li havia presa.

Mes lo Comte li diu: –Vos la tornaré si’m diheu quin es lo castell del Sol que cerco.

Y la noya li diu: –Donaume tan sols un mocador y vos ho diré.

Lo Comte que li dona, ella l’agafa, l’estent damunt l’aigua y ab lo sol y la llum s’hi enmiralla lo Castell ahont estavan y la nina dins l’estany com se banyava, pus que aquell era’l castell del Sol que tan temps feya que cercava. Se’n agradá de ella per tan gentil que n’era y li demaná si li volia fer mercé del seu amor. Cosa á la qual fou ella plasenta, mes li digué que lo seu pare primer la mataria, avans que consentirhi.

–No tingau por, que’n tinch prou d’ardidesa,– pus ell volia defensarla. Mes la noya li digué: –No es així, jo vos diré lo que teniu de ferne. Entrauvos dins lo castell, en la porta del qual, hi trobareu un lleó de guarda; no vos espantessiu pas, perque per mica que ho fessiu vos mataria, entreu dins y quan siau davant lo meu pare, demanaume per esposa vostra. Ell vos dirá que no sino feu un impossible, llavors veniu aquí, crideu Rosa florida, que aquest es lo meu nom y jo vos donaré’l medi per ferlo.

Lo Comte se’n va anar y al esser al portal qu’era molt estret, ell que’t veu lo lleó que sols de mirar dava feresa y casi no s’hi gosava ficar, mes va arriscarshi y á dins troba lo pare á qui demaná per esposa á Rosa florida, quin va dirli que nó, sino li portava l’anell que feya molts anys havia perdut dins de la mar brusenta; qu’era impossible.

Tot trist lo Comte va cridar á Rosa florida y li contá la exigencia del seu pare, mes ella no s’acobardá, ans li digué:

–Be n’eixirás si fas lo que’t diga. Anem á la bora de la mar y allí me trinxas be, ben trinxada, posant molt esment de que cap gota de sanch ni tros meu, ne caigui en terra, me tiras á dins de l’aigua y llavoras te vindrá molta de son, mes no t’adormisses pas, perque sino may mes podria eixirne.

Lo Comte no ho volia fer per lo molt que la estimava; á la fi tanta era la fe que hi tenia que ab llágrimas en los ulls, va trinxarla; y veus aquí que per tant esment que hi va posarne, no pogué lliurarse de que li caigués una goteta de sanch en terra.

Y quan ella fou al fons de la mar, lo Comte comensá á sentir son y mes son y la noya cridá.

–Comte.

Mes ell no’s movia.

–Comte –per segona vegada. Y ell tampoch, com que la son lo vencia.

Per fi crida tercera volta –Comte –ab veu tan trista y fonda que al cor se n’entrava, y ell llavors se despertá tot espantat y diu: –Rosa florida. –Y eixa surt y duya l’anell perduda.

Quan lo pare lo veu ne rebé gran enuig, mes tingué que cumplirli la paraula y li digué que triás de sas fillas, mes com ell ho fes ab la mes petita, no li volgué dar per ser la que mes volia. De lo qual fou enujat lo Comte y demaná ajuda á cel y terra per tal fellonía, perço que quan lo pare ho sentí, va dirli que pus hi era obligat, que escullís de sas fillas, mes sense véurelas, tant sols per un dit que ensenyarian.

Y per un foradet las tres van treure lo dit petit de la ma dreta, y com en lo de Rosa florida hi mancava un bossinet per alló de la gota de sanch que quan la trinxava en terra n’hi va caure, ell que la va coneixe y la va escullir entre las altras.

Mes lo pare, home dolent, en cap manera volgué donarli, y veyent qu’ella hi venia be volia matarla, de manera que no tingueren altre remey que fugirne y agafaren un cavall molt magre de l’establa que molt corria y ne fugiren. Cosa la qual sapiguda per son pare feu desseguida perseguirlos, y n’agafa un cavall la envejosa de la germana gran y corra que mes correrás fins que casi’ls atrapava.

–¡Ay, Rosa florida, que ja’ns aconsegueixen! –No tingas por, y ella que’n llensa sa pinta y la pinta’s torna un bosch tan espés y ferestech que ningú podia ficarshi.

Y la germana gran va entornarsen, y hi marxa la mitjana y corra que mes correrás fins que casi’ls assolia.

–¡Ay, Rosa florida, que’ns atrapan!

–No tinguis por, y ella que’n llensa la gorra del Comte y la gorra’s torna foch que tot ho abrusava.

Y la germana tingué que entornarsen, y lo pare ple de rabia hi marxa y corra que correrás fins que prop los tenia.

–¡Ay, Rosa florida, que’s lo teu pare!

Y la noya ho veu y n’hagué gran dolor com que de sos ulls ne rajavan llágrimas y las llágrimas se tornaren riu y lo pare no pogué passarlo. Y ells fugiren, fugiren fins á esser á llunyas terras, ahont s’enmaridaren y foren felissos per tots los anys de la sua vida.

Un pare tenia tres fills y era tan pobre, que no sabia de que mantenirlos, així es que ab tot lo dolor de la seva ánima tingué que dirlshi que anesin per lo mon á guanyarse la vida; á qual fí’ls prometé que á n’aquell que l’endemá al matí’s llevés primer, li donaria la coca mes grossa de las tres que havia fetas, que á n’el que’s llevés segon, la mitjana, y á n’al derrer la mes petita de totas.

Los noys se’n anaren á dormir, y á l’endemá lo mes gran se llevá primer y hagué la coca mes grossa; després se llevá lo segon y li fou donada la mitjana y’l mes petit de tots, pobrissó, fou l’últim en aixecarse del llit y li tocá la coca mes petita; reberen la benedicció del pare, que’ls encomaná sobre tot que fossin bons minyons y seguissin lo camí dret que’ls conduiria á la porta del cel, y cadescú ab la seva coca aná eixint de casa seva.

Lo mes gran, camina que caminarás, se esdevingué lo trobarne per lo camí á una dona pobre, que duya un noyet en los seus brassos y la quina quan lo tingué prop va dirli:

–Noy, noyet, voldrias donarme un bossí de coca per aquest noy que plora?

Y ell que li respon:

–Primer lo donaria á un gos, que no pas á vos.

Y se’n va anar. Y quan fou un xiquet lluny, ell que pensa, potser aquesta dona’t diria quin es lo camí del cel, y tornant enderrera li fa dita pregunta.

A lo qual ne respongué la dona:

–Ves caminant, caminant y quan siguis un xich enllá, trobarás tres camins, un á la dreta, un al mitg y un altre á l’esquerra, no escullissis pas lo primer, ni tampoch lo segon, sino l’últim, al cap de vall del quin hi trobarás una porta vermella que’t conduirá allí hont te pertoca.

Y’l segon aná seguint també son camí y quant fou un xiquet lluny trobá una dona ab un noyet als brassos, quina li diu:

–Noy, noyet, voldrias darme un xich de coca per aquest meu fill que plora?

Y ell que li respon:

–Ja ’us ne donaria, mes lo camí que tinch de fer es tan llarch, que ab prou feinas ne tindré prou pera mí.

Y se’n va anar; mes així que la hagué deixada, ell que pensa, potser aquesta dona sabria dirte ahont es lo camí del cel y va tornar enrrera á preguntarli.

–Ves caminant, caminant y quan siguis al cap d’allá trobarás tres camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l’esquerra, no seguissis pas lo primer, ni tampoch lo últim, sino’l segon, al cap de vall del qual trobarás una porta groga que’t durá allí ahont te pertoca.

Y’l mes petit de tots també per son camí va trobarne la dona ab un noyet als brassos, quina va dirli:

–Noy, lo bon noy, podrías donar un bossi de coca á n’aquest meu fill que plora?

Y’l noy digué:

–No, un xiquet, la bona dona, no, sino tota ella’us la donaré.

Y la dona li feu un pató y una abrassada y com ell li preguntés si voldria dirli quin era lo camí del cel, li va tornar resposta dihent:

–Ves caminant, caminant y quan siguis al cap de tot, trobarás tres camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l’esquerra, no seguissis pas aquest ni tampoch lo segon, sino lo de la dreta y al cap de vall ne trobarás lo que desitjas.

Y los noys anaren caminant, caminant y’l mes gran de tots quant va esser al punt, va veure los tres camins y recordantsen del consell de la dona, va seguir lo de la esquerra y trucá á la porta vermella y tot desseguida va obrirse eixa ab gran estrepit y n’eixiren rojas flamas y molts de dimonis, quins se l’endugueren cap á l’infern, qu’era allí ahont li pertocava.

Y’l mitjá va arribarhi despres y seguí lo camí del mitg y trucá á la porta groga com li havia dit la dona y vá sentir un gran fret, y’s trobá á dins del purgatori.

Y quan hi arrivá lo petit, ell que se’n vá cap á lo camí de la dreta y trucá á la porta blanca y tant bon punt hi hagué trucat quan se sentiren hermosas veus d’angels que cantavan, y tot aparegué esplendent de llums y ple de rosas, y entre mitg d’ellas la dona y’l noyet, que no eran altres que la Verge María y lo bon Jesús que’l reberen en sos brassos y li feren tota mena de festas: y ell estava tot content, com qu’era en lo cel y havia guanyada la gloria eterna.

Y així cadescú trobá son mereixement ó pena, segons lo modo com portat s’havia.

En altres versions los noys, al eixir de casa seva segueixen, be que separats, tots lo mateix camí y troban á la dona ab lo noyet als brassos que’ls hi fa demanda de un bossinet de coca y que atenent á sas respostas, los diu que vagin seguint y que al cap de vall trobarán tres portas, una de vermella, una altre de groga y la derrera blanca y’ls fa trucar á cada un á n’aquella que li pertoca.

Back to Index Next