Era el març marçot, aquell que «tira la vella al sot i la jove si pot». Sota un paraigua petitet, dues dames inútilment volien lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes. El rellotge de Novetats marcava dos quarts de nou. Les dames venien dels exercicis espirituals; i, encara que no sé de què tractava la plàtica d'aquell matí, per fer bonic, suposarem que requeia sobre la murmuració.
De sobte, una de les dues persones, sortint del to baixet de la conversa, engegà una rialla aguda i digué:
-Que ets boja! ¿Aquest és el partit que treus dels exercicis?
L'altra dama continuà parlant baixet, sense que la immutessin ni les rialles ni les consideracions de la seva acompanyant; i anava tan capficada amb la conversa, que de poc no ensopega amb un ramat de cabres.
La dama de l'escarafall era baixeta, prima, lleugera, viva i graciosa com una merla, cuidada, pentinada, endreçadeta. Tenia l'aspecte d'aquelles persones nervioses que es lleven molt de matí, que estan acostumades a cridar i a tenir-ho tot a punt, que tot el que les rodeja és més net que una plata, que són cumplidores, que per a tothom tenen una parauleta i saben fingir admirablement; en fi, una d'aquestes precioses barcelonines que són una perla o un tresor.
L'altra dama, ja la coneixem prou: era la tia Paulina.
Estemordides per la pluja i la fresca, una idea atrevida i agradosa va omplir-les d'il·lusió. Aquesta idea era una calaverada matinal: decidiren anar a pendre xocolata a l'Orxateria Valenciana.
Vet aquí que enfilaven pel carrer d'en Pau Clarís fins a arribar a la Gran Via, i es deixaren caure en aquell amable establiment, que, diguin el que vulguin, és el millor de Barcelona dintre del seu ram. Allí les dues dames plegaren el paraigua; l'abandonaren, juntament amb els rosaris i els llibres de devoció, en una cadira; i, refetes de la inclemència del carrer i amb una goluderia comprimida, demanaren dues xocolates a l'espanyola, amb ensaïmada.
-A mi no m'agrada, a la francesa: no és del nostre temps.
-Ai, sí! És massa dolç! Jo no sé acabar-m'ho.
-Doncs sí, Paulina: no sé què t'has cregut de mi…
-Isabel, no és cap disbarat, no és cap disbarat. Compta que des del moment que te'n parlo… i ja saps que jo t'estimo, Isabel.
-Sí; però… què vols que et digui!… una persona que ni la conec… Em ve tant de nou, tot el que em contes avui!… Mira, Paulina: no és per a nosaltres, això.
-Però, Isabel, si ets unapolla! No tens cap dret de parlar d'aquesta manera, Isabel, filla meva. Et conec de tota la vida: jo sé el que et convé.
-Et fas moltes il·lusions, Paulina…
-Oh, no ho creguis! Em penso complir amb el meu deure. Ja saps que, com a tenir experiència, en tinc més que tu, com a conèixer el cor, Isabel! I jo el teu cor l'endevino tan bé! sé que et fa tanta falta, un maridet!
-No sé, no sé, Paulina: em sembla que somies.
-I calla, tonta! què tinc de somiar! Tu vols ser contemplada, vols ser estimada. Tu no ets de les que es resignen, com jo. Tu vas plorar molt la mort del teu Alexandre; però eres tan joveneta! No tenies de quedar-te vídua; era un crim (Déu me perdoni!), era massa dolorós per a tu, que et faltés el consol, l'amor, tan de sobte!
-Sí, Paulina, sí; però Déu va voler-ho d'aquesta manera.
-I Déu no vol que et sacrifiquis més: ets jove, encara, Isabel!
-Però que t'has cregut, de mi, Paulina?
-No m'he cregut res, tonta; no m'he cregut res. Però la teva Paulina no has d'enganyar-la. Estem soles, Isabel: em pots parlar com al confessor. Creu-me, és per a tu; et resultarà que és el teu marit que torna; et sentiràs tendra per a ell; semblarà que comença de nou l'abril de la teva vida.
-Mira, Paulina: tu estàs informada del que em passà, fa ara quatre anys, amb en Martínez, el coronel.
En Martínez va cortejar-me, m'omplí de deferències i delicadeses. Jo t'ho confesso: en Martínez m'era simpàtic; sentia una cosa que m'atreia cap a ell; era cavaller, distingit; no tenia fills; encara feia goig; la vida, al seu costat, potser m'hauria estat dolça; però un respecte, una por, un no sé què dir-te Paulina, i la gent, i el que pensarà la gent… Vaig consultar-ho amb el doctor Mas: fins el doctor Mas ho veia amb bons ulls. Però no podia, Paulina; i sempre, sempre (tu ho saps), vaig refusar totes les proposicions, i no vaig donar ni així de motiu perquè ningú enraonés de mi. ¿I ara, Paulina, em véns amb aquestes coses?…
-I fuig! L'una cosa no té res que veure amb l'altra. En Martínez no et convenia per res. Estava destinat a Gijón. Imagina't! Aquell clima potser no t'hauria provat, tenies de deixar totes les relacions d'aquí; et segrestaves, Isabel. Demés, en Martínez! un militar! i castellà!… Un home carregat de manies! Tu t'hauries tingut de sacrificar als seus gustos, a la seva manera de viure…
-Però, Paulina, m'era simpàtic, i potser l'hauria estimat…
-Però si el coneguessis, en Melrosada! si el coneguessis! És tan bo, tan carinyós, tan pacient!… tracta d'una manera als nens!… Potser Déu us beneiria. Ves a saber, Isabel: potser…
-O Paulina! Això no! Aixó…
-Però, Isabel, per Déu! no hi ha res impossible; i tu ets jove, encara; i ell…
-No, no, Paulina! Jo no sé per què em parles d'aquestes coses!…
La xocolata estava al punt; l'ensaïmada calentona. L'últim trosset va escurar completament la xicra de Paulina. Isabel havia finit ja l'ensaïmada i romania una remica de xocolata al fons, que la dama va ingerir amb una enèrgica inspiració, acariciant la xicra amb els llavis molsudets. Després les dues dames fregaren l'índex i el polze amb aquella misèria de paper fi que donen. La Paulina pagà per totes dues, i sortiren, amb el paraigua estès, fent saltironets per evadir els xifolls i amb molt de compte per a no relliscar.
* * *
Feia molts dies que jo no havia vist els Buxareu. Aleshores alCine Idealhi havia un abonament de tres dijous per a no sé quin fi benèfic. Unes parentes que tinc varen posar-me la pistola al pit, i em feren acceptar un cartronet que em permetia l'entrada al cinema. Com que jo no tenia cap interès a anar-hi, vaig deixar passar els dos primers dijous; i el tercer recordo que s'esqueia en un d'aquells dies que et mors de fàstic, i el cartronet criminal va solucionar-me la tarda.
Al punt d'arribar al cinema tot estava gairebé ple. Per remei vaig trobar una cadira buida, i m'adoní que seia al costat de la Lluïseta. Passem per alt allò de la canalla que et ve amb el paquet de confits i, si no els en compres, quedes malament; passem per alt les tonteries que la Lluïseta i jo vàrem dir de primer moment, els compliments, etc.; i, per aguantar el caliu de la conversa, tinguérem de dur-hi un element exòtic a les nostres ànimes.
La Lluïseta em digué que a la seva família passava alguna cosa sensacional: naturalment es tractava de la tia Paulina. Aquesta dama havia fet manifestacions públiques d'un projecte seu: el casament d'en Melrosada.
Ens trobàvem davant d'un cas que demostrava el poder de la tia Paulina. La tia Paulina, obeïnt purament i exclusiva a la fantasia seva, va imposar en Melrosada a la família Buxareu. Don Gaspar Melrosada no era res més que un professor tímid, encara. La tia Paulina va convertir-lo en amic, i després en ésser indispensable a la família. En Víctor Buxareu sabia perfectament tots els punts que calçava don Gaspar, però no vacil·là a fer-lo participant de les intimitats de la casa.
Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més educat, ple de delicadeses i tresors amagats.
-És un senyor tan callat, tan discret! Fa companyia i no amoïna mai.- Això es sentia dir cada dos per tres. Però fins aquí la tia Paulina havia triomfat en una forma normal. Qui conegués una mica la tia Paulina hauria vist que aquestes coses no la satisfeien prou. Ella estava decidida a imposar als seus nebots una cosa més complicada i més divertida: el casament de don Gaspar.
S'ha de dir que la tia Paulina ja havia alçat la llebre, i el pobre Melrosada n'era peix, de tot el que es combinava a base de la seva persona; però no hi feia res: la tia Paulina estava convençuda que en aquest cas en Melrosada era l'element més fàcil de manejar. Li havia tantejat el cor, i el cor s'havia negat. -Millor- pensava la tia Paulina: -per alguna cosa sóc jo qui sóc. Estaríem frescos! Que tota una Paulina Buxareu tingués d'inquietar-se per les manifestacions del cor d'un Melrosada! D'aquests cors se'n té el que es vol.- I tot el pla estratègic de la tia Paulina estava perfectament pesat i meditat.
La conversa que aquella tarda de cinema vaig tenir amb la Lluïseta tenia per tema únic el casament d'en Melrosada. A la Lluïseta li feia l'efecte d'un títol de comèdia de màgia, però que fa riure molt.
La tia Paulina no sabia per quins mars navegava, segons la Lluïseta. Demés s'exposava terriblement, perquè en Víctor era molt bona persona, però la tia Paulina anava sempre per un més difícil.
Totes aquestes coses es desprenien de les paraules de la Lluïseta, i quan arribà a lo delmés difíciles ruboritzà una mica i va parar el discurs. Després, tímidament, inicià: -¿Ja se'n recorda del que la tia Paulina pensà de nosaltres?
Pobra tia Paulina! ¿No li sembla que es necessita veure-hi poc?…
Feia molt temps que jo no pensava en la Lluïseta. La veia de tant en tant, i lo d'aquell estiu estava esborrat per a sempre. La Lluïseta era, per a mi, una de tantes donzelles que hom coneix i procura estar-hi bé, com és natural. Però jo em feia creus en veure que aquella noia, aprofitant lo d'en Melrosada (que no tenia cap interès per ella), aprofitant les estravagàncies de la tia Paulina, recordava una cosa que, encara que la tia Paulina s'ho hagués imaginat, jo no vaig donar-me mai per al·ludit, i la Lluïseta ella mateixa demostrà finament no enterar-se de res. Aquestes paraules de la Lluïseta van desconcertar-me, i fins em varen indignar: és que la Lluïseta volia riure's de mi? ¿Volia venjar un il·lusió que jo li hagués defraudat? ¿Era, purament i simple, un acte de tonteria, d'inconsciència? Jo no ho sé, però recordo que, amb tota la fredor possible, vaig respondre: -Com vol dir? No l'entenc, Lluïseta. No sé a què fa referència.
Quan jo vaig acabar de dir això, s'encengueren els llums del cinema i vaig veure que la cara de la Lluïseta s'havia tornat bastant més vermella del que ella hauria volgut… i em digué, per tota resposta. -¿què li deia?… estava distreta. A mi em va semblar massa cruel insistir sobre el que acabava de passar, i vaig fer un canvi de conversa. La Lluïseta s'anà calmant, i ens despedírem amablement quan s'acabaren les pel·lícoles. Jo vaig dir que un dia d'aquells aniria a pendre cafè amb els seus germans.
A la sortida del cinema vaig veure un minyó desconegut per a mi, que s'acostava a la Lluïseta i a la senyora francesa que l'acompanyava. Tingueren una conversa ràpida. El minyó se n'anà cap a la plaça de Catalunya, i la Lluïseta romangué al passeig de Gràcia, esperant, sens dubte, el tramvia que la dugués a casa seva.
Què volia dir, tot allò? ¿Qui era, aquella persona desconeguda?… A mi, no sé per què em semblava que les paraules que m'havia dit la Lluïseta i aquell subjecte devien tenir alguna relació, i vaig anar pensant; fins que, després de sopar, el meu amic T… em va treure de dubtes.
-¿Que no saps- digué -que la Lluïseta Buxareu té novi?
Jo vaig fer una mostra d'astorament, i el meu amic continuà.
-Però ¡que és estrany, amb la intimitat que tens amb els Buxareu, que no ho sabessis! S'ha de dir una cosa: el novi no és conegut de la casa. És company meu de col·legi: en R… No el coneixes?…
Jo vaig respondre negativament: no el coneixia ni n'havia sentit parlar mai. El meu amic continuà: -Sí, és cosa d'aquesta tardor. I bé, ¿què em dius? Perquè a tu t'havia interessat molt, la Lluïseta. Vaja! No facis el desentès.
El meu amic T… és d'una infelicitat i d'una incomprensió fora de mida, i no tenia per què desmentir les seves afirmacions respecte al meuinterès. La seva important revelació dels amors de la Lluïseta m'havia tret un pes de sobre (no gaire gros: s'ha de confessar). Així trobava jo una explicació a les paraules de la Lluïseta… No era atreviment ni venjança: era satisfacció, pura satisfacció, era una manera originalíssima de fer-me saber que tenia novi. Jo afirmo la meva estupidesa; no ho vaig compendre ni remotament. Si li ho hagués comprès, és clar que no m'hauria indignat ni m'hauria desconcertat, ni hauria molt menys contestat el que vaig contestar. La torbació de la Lluïseta va ser deguda a la manera com jo vaig interpretar les seves paraules.
Tot em sembla claríssim: és natural que ella, estimant un altre home, es cregués amb el dret, una mica egoista, de dir-me el que m'havia dit. Jo vaig alegrar-me que R… fos novi de la Lluïseta. No sabia les condicions espirituals d'aquest R., però tant se valia: estava seguríssim que la Lluïseta era feliç.
* * *
Com s'ha dit, en Melrosada no sabia res, i la tia Paulina ja havia parlat set o vuit vegades amb la seva amiga Isabel i havia anat a veure el pare Tudó. La tia Paulina sabia que la Lluïseta tenia novi; però (mireu el que són les coses!) amb lo d'en Melrosada i la vídua, no veia res, ni sentia res, ni s'interessava per res, que no fos el negoci absurd que portava entre mans amb tanta discreció, segons ella mateixa afirmava.
A casa d'en Víctor tothom s'en reia. Després en Víctor se'n començà a atipar, i digué seriosament a la tia Paulina que no es posés més en ridícul ni es fiqués allí on no la demanaven. Però la tia Paulina en lloc de callar i ofendre's, va defensar d'una manera tan vehement l'acte meritori que feia procurant aquell enllaç, que seria la salvació de dues ànimes i la felicitat de dues vides, que en Víctor no tingué altre remei que deixar-se convèncer i dir a la tia Paulina que feia molt ben fet.
Amb qui trobava, la tia Paulina, un gust especial a dialogar sobre el projectat matrimoni, era amb el sogre d'en Víctor. El sogre i la tia Paulina no s'havien dit mai res, i, amb motiu d'aquestes conspiracions matrimonials, arribaren fins a trobar-se simpàtics mútuament. El sogre d'en Víctor era un homenet baixetó i prim amb una barbeta blanca punxaguda i uns ulls vius. La seva característica és que tant si era hivern com estiu sempre duia un barret fort negre d'una moda ancestral. Se'l veia amb aquell fòtil tenebrós que se li menjava el cap fins arran d'orella.
Aquest bon senyor havia fet de viatjant de comerç abans de les seves hores daurades, i coneixia una pila de coses inútils i sense cap interès, de les quaranta nou províncies d'Espanya. Aquestes coses les retreia sempre amb gran luxe de detalls. Per exemple: deia que a Santillana del Mar, on dugué un mostrari de botons, hi havia una casa que era la més vella de la població i que no tenia altra particularitat que aquesta de ser la més vella. Quan es parlava de formatges, sempre retreia un cèlebre formatge fruït a Cartagena, i estava una hora contant que era tan bo que se'l va menjar tot.
Doncs a aquest cavaller, la tia Paulina li explicava les opinions del pare Tudó i la necessitat que tenia en Melrosada de contraure matrimoni.
-¿No ho veu que, sense una dona que li recordi les obligacions del cristià, aquest home està perdut?
Tal argument, al sogre d'en Víctor no li feia cap efecte; perquè ell, encara que complia perquè no fos dit, les obligacions del cristià les desconeixia totes; però opinava que un home tan simpàtic i tan bo com en Melrosada no era fet per viure a dispesa ni per privar-se d'una tassa de til·la ben remenadeta, ensucrada amb tot amor i que estigui ben bé al punt de ser engolida.
Jo, al cap de pocs dies d'haver vist la Lluïseta al cinema, em vaig presentar a casa els Buxareu a primera hora de la tarda. Com passava molts dies, en Melrosada s'havia quedat a dinar amb els Buxareu. Jo vaig procurar estar a la vora de la Lluïseta i fer-li al·lusions al seu amor. I la Lluïseta em parlà del seu novi, com l'havia conegut, com es veien: m'ho digué tot amb una franquesa amable. Ningú, ni la seva cunyada ni en Víctor, ni la gent que frequentava la casa amb més assiduïtat, en sabien res, del seu amor. I la tia Paulina ho sabia, però estava boja amb en Melrosada. La Lluïseta era la primera vegada que parlava confidencialment (segons ella em digué) de totes aquelles coses.
Mentre durava la nostra conversa, arribà la tia Paulina amb un paquet a la mà. El paquet era petit. Jo vaig poder llegircarrer de la Boqueria. El número de la casa es perdia entre els doblecs. La tia Paulina en féu ofrena a en Melrosada. Era una corbata de color cirera amb unes ratlles negres.
Tothom digué que era de molt bon gust, i ningú s'atreví a riure. En Melrosada, consternat, manifestà que no se la sabia fer; i la tia Paulina li digué: -Vingui, sant baró.- Li féu deixar la tassa de cafè, li va treure un llacet escanyolit que duia al voltant del coll, i començà a fer un nus magnífic, mentre en Melrosada, una mica torbat, mantenia el cap en l'aire i aguantava l'alè per no molestar la tia Paulina.
-Però, senyora meva, li prometo que pica en ferro fred.
-Què ferro fred! què ferro fred!…
-Sí, Paulina: cregui'm. Jo li agraeixo molt, però no em vingui amb aquestes coses, pobre de mí! No veu que he fet tard?
-Miri, Melrosada: si no es posa més racional m'incomodaré.
-Però escolti: per què vol que em casi, jo? A veure! ¿Per què s'ha ficat dins del cap una cosa tan impossible?
-Impossible!…
-Sí, senyora, sí.
-Miri, Melrosada: vostè no en sap res, de tot això. Deixi'm fer a mi…
-Però, es pensa que tinc posició?…
-Posició? Ara em surt amb lo de la posició?…
-Miri, Paulina: si és qüestió de fer broma, tota la que vulgui; però em sembla que ja dura massa dies. Els seus nebots ho saben, veig somriures de malícia per tot arreu; I… demés, Paulina… cregui'm (li ho tinc de confessar): vostè em fa més mal del que es pensa.
-Bé, s'ha acabat: no n'hi parlaré més.
-Però no s'enfadi; Paulina! Mare de Déu! Jo no vull molestar-la.Si li ho agraeixo molt, tot el que fa per mí!
-M'ho agraeix? ¿I em ve a suposar que jo li gasto bromes?
-Miri, Paulina: li prego que no s'ofengui, però escolti'm, que ara li parlo sincerament. Jo, pobre de mi, he dut una vida limitada, desgraciada: m'he resignat a ser un bon celibatari; he fugit de les dones; a poc a poquet els meus sentiments s'han assecat; la flama de la meva joventut és morta per a sempre! I duent aquesta vida arregladeta, sense soroll, he acabat sent una mica feliç i a no envejar res. El meu treball agradable, el tracte amb gent educada i de bones costums, m'ha omplert aquests cinquanta anys de vida. Ja ho sé, que no sóc vell; que, gràcies a la meva bona conducta… però Paulina, tingui pietat de mi: les seves bromes, les seves paraules, m'han despertat una pila d'il·lusions mortes, que jo no puc realitzar; m'ha fet somiar en una vellesa tranquila al costat d'un ésser estimat. I això, Paulina, vostè ja ho veu, que és impossible…
-Miri, Melrosada: impossible no hi ha res, per a Déu NostreSenyor.
-Però… Paulina: ¿què té que veure Déu Nostre Senyor amb aquestes coses?
-No digui heretgies, Melrosada; no digui heretgies!…
-Però… escolti: ¿per què em vol fer casar amb una persona que no conec, amb una persona que… Pobre de mi!
-Què volen dir, aquestes paraules?
-Volen dir que ¿com vol que faci, per a conquistar una dona? Què tinc jo?
-Melrosada, vostè té una ànima d'àngel, té una noblesa que l'honora, té uns sentiments…
-Calli, calli, Paulina!…
-Demés, Melrosada, té un cosí jesuïta.
-I quinpitohi toca, el meu cosí?
-Quinpitohi toca? Doncs senzillament, que jo ja l'he vist dues vegades, i li he parlat d'aquest matrimoni…
-Però… Paulina!…
-I que és el confés de la meva amiga…
-Però… per Déu!…
-Sí, senyor, sí; és el confés de la…
-Miri, Paulina: vosté em farà tornar boig! Apiadi's de mi!… ¿Com vol que me'n surti d'aquestes inquietuds en què vostè em fica?
-Com vol sortir-se'n? ¿que no hi soc, jo, per a ajudar-lo? si aquestes inquietuds són la seva salvació!… Miri, Melrosada: no es doni aquests aires de persona caiguda: Ai! ¡quina ràbia!
-Què vol que hi faci?…
-Oh! No res, no farà, si és d'aquesta manera: Melrosada, no m'ho agrairà mai! Miri que em fa lluitar en unes condicions que no sé, no sé com me'n sortiré. Però té sort que ha anat a caure a les meves mans!…
-Però, Paulina, si és vostè que…
-Prou, Melrosada, prou.
-Pero… Paulina!…
-Prou, li he dit. I no se m'esveri, ¡Mare de Déu!, no se m'esveri!…
-No! si amb vostè és inútil! He perdut la voluntat…
-Vostè m'ha de creure a mi… i res més. Aquesta tarda, a dos quarts de sis, al bar del «Siglo»; vostè farà veure que llegeix diaris; però vigili, eh? I quan em vegi arribar recordi puntualment totes les meves ordres. Ho té entès?
-Ho faré per dar-li gust.
Aquesta conversa fou tinguda en el tramvia. Eren les quatre de la tarda. Paulina Buxareu baixà al carrer de Provenza, i deixà el pobre Melrosada més ple de dubtes que mai, més esverat que mai. Dintre una hora i mitja alguna cosa sensacional vindrà a treure'l d'aquella tranquil·litat migrada en què vivia. I tot, per què? -pensava en Melrosada.- Perquè a aquesta bona senyora se li ha ficat al cap. I ¿que no era home, en Melrosada? que no sabia espolsar-se les mosques? Potser sí, però… El tramvia arribà al carrer de Casp, en Melrosada digué al conductor que parés, i ràpidament, sense veure ningú, pres de la febre, s'encaminà al convent dels Jesuïtes.
En Melrosada pujà, suant, unes escales, fins que arribà al segon pis. Es ficà pel corredor obscur on hi havia diverses cel·les amb uns lletrerets enganxats a les portes que feien saber els noms dels jesuïtes que les habitaven. Arribà davant de la cambra del pare Tudó. Una mena de cordillet que duia una punta d'escuradents a l'extrem servia d'indicador en un quadre on es llegien coses així:En la capilla, En la biblioteca, En el cuarto del P. Rector, Fuera de casa, etc.
En aquells moments el palet indicador no assenyalava cap d'aquestes coses: penjava del cordill simplement; i això volia dir que el pare Tudó es trobava en la seva cambra. En Melrosada donà un copet a la porta, i des de dins contestaren: -En davant!
El pare Tudó era de Manresa. Devia tenir uns cinquanta anys; llarg, prim, unes grans ulleres, uns pòmuls sortits; enraonador, nerviós, sempre estava fredolic, estossegava i fregava de mans contínuament.
Quan va veure el seu cosí, amb la cara riallera li cridà:-Endavant, endavant, heretge! ¿Quins vents et porten?
-Mira, Ignasi- va fer en Melrosada, -perdona'm que et vingui a molestar; però em passa una cosa…
-Què et passa? què et passa? Seu. Vina, sant cristià, vina.
-Escolta: tu conèixes Paulina Buxareu?
-Psè!…
-I una vídua que es diu Isabel Avellana?
-Psè!… Bones minyones, bones minyones!
-I no estàs enterat de res?
-Bé! què vols que et digui? Concreta una mica…
-Aquestes senyores t'han parlat de mi?
-Veuràs, Gaspar, veuràs. L'altre dia vingué la senyoreta Buxareu, i em parlà de tu…
-I què?
-Gaspar, són coses que les has de tractar amb la teva consciència.No ho sé: tu veuràs; tu diràs el que et convé.
-Mira, Ignasi: estic desesperat…
-Gaspar, un cristià no ha de dir mai aquestes coses. Que vols?Vols un consell?
-Sí, un consell. Per això he vingut: per demanar-te consell.
-¿Tu saps ben bé què és, el sagrament del matrimoni?
-Home, em penso saber-ho. Ho suposo, vaja.
-¿Tu estàs decidit a ser un bon casat, a complir com a bon cristià, la llei de Déu?
-Home, Ignasi, em penso que em coneixes!
-Són coses molt serioses, Gaspar; són coses molt serioses.Sancta, sancte tractanda.
-Sí, sí; però aquesta tarda… aquesta tarda…
-Aquesta tarda… què? Digues, Gaspar.
-La tinc de veure, i ja…
-Però que no la coneixes?
-No!
-Però, Gaspar! ¿no la coneixes i véns a demanar-me consell?
-¿Que no t'ho ha contat tot, la senyoreta Buxareu?
-Fill meu, jo vaig deduir de les seves paraules que era cosa feta. Jo fa tres anys que sóc el confés de la vídua Avellana: t'he de dir que és una dona angelical; que s'està hores i hores al confessionari contant-me històries inútils, i que no m'havia dit res, absolutament res, d'aquest matrimoni. Però les paraules de la senyoreta Buxareu…
-I quines són aquestes paraules?
-No t'atorrollis, Gaspar. La senyoreta Buxareu em digué que tu havies mirat la vídua Avellana amb insistència; que la vídua Avellana no era esquerpa als teus sentiments; que, sent jo el confés de la vídua Avellana, procurés, amb el meu consell, que els vostres desitjos es realitzessin santament…
-Mira, Ignasi: jo estic boig, estic malalt; no sé què em passa!… No sé què fer. No sé si la senyoreta Buxareu és el dimoni que em vol perdre, o és el meu àngel de la Guarda. No sé si estic enamorat o no n'estic: aquesta vídua Avellana, que no conec, tan aviat m'atrau d'una manera irresistible, com em sembla que no té res que veure amb mi.
-Vaja, Gaspar, vaja: no n'hi ha per tant, no n'hi ha per tant; calma…
-Mira: jo vaig entrar com a professor de dibuix a casa els Buxareu… Oh! ¡Tant de bo que no hi hagués posat mai els peus! Aquesta tia Paulina m'ha fet un desgraciat. I, per altra banda (no ho sé, no ho sé! què vols que et digui), allí no em falta res: la família m'estima, m'omplen d'atencions. A mi em sembla que abuso d'ells, que no faig el paper que em pertoca. La tia Paulina s'ha ficat dintre els meus secrets: no em deixa; m'ho fa dir tot. Jo no sé per què s'ha entossudit a voler que jo em casi. Jo, que no tinc un no per a ningú; que m'he deixat regalar i festejar; que indignament he cobrat uns diners que no m'havia guanyat; que… ¡no sé què dir-te, Ignasi! Jo era un home tranquil, egoista: no pensava ja en les dones… I ara, he canviat: ara em sembla que la meva vida ha estat una equivocació; que hauria d'haver treballat per una dona, per uns fills; i la idea del matrimoni encara em tempta… Ai, Ignasi, ja ho veus! sóc un pobre home, amb la meva falta de medis; un trist professor sense recursos. No tinc dret a tenir aquestes pretensions de casar-me amb una vídua jove, una dona d'una educació superior a la meva, que quan la vegi em sentiré torbat, que no sabré què dir, i que la vida amb ella em serà un turment; perquè jo, ja ho saps, no tinc tracte, no sé fer certes coses, em torno vermell, sóc un desgraciat…
-Bé, no ploris, Gaspar, no ploris… Tot, tot es pot arreglar.
-Sí; però, veus?, em sembla que estic més serè; veus?, ara m'he tret un pes de sobre… Necessitava dir-ho a tu…
-Mira, posa't tranquil: tu la veuràs, ella et veurà a tu, i Déu farà el demés; i, si Déu vol i les coses van favorablement al vostre matrimoni, tot això tindràs d'agrair a la senyoreta Buxareu…
-Però tu, com a teòleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu creus que m'he de casar?
-Però ¿quin impediment hi ha perquè no puguis casar-te?
-¿No et sembla, Ignasi, que això… vaja, això és cosa de joves?¿No et sembla que no hi tinc dret?
-Fill meu, això tu ho sabràs. ¿Tu et veus amb cor de fer feliç una dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes, de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als Efesis?
-Sí, sí; però…
-Però què?
-La meva posició, els meus medis escassos…
-No fas un treball honrat? ¿No tens els teus estalvis, el teu petit capital? ¿No cobres al cap del mes la teva feina? I ella (has de comptar amb ella, també), la vídua Avellana està arregladeta, segons tinc entès. No et faltarà el necessari per a viure decentment.
-Així, tu m'aconselles…
-Gaspar, jo no puc aconsellar-te res: ets tu, tu, qui has de decidir: tu i ella. Encara no us heu vist: no saps si us agradareu, si ella consentirà. En fi, Gaspar, és una cosa llarga: pensar, meditar, encomanar-ho a Déu… sobretot això, encomanar-ho a Déu. Tu has rebut una educació piadosa. Jo, per part meva, les oracions, el consell…
Quan el pare Tudó digué aquestes paraules, una campaneta donà certs tocs especials que reclamaven la presència immediata del pare Tudó a la porteria. El professor no volgué ser més molest: acompanyà el pare Tudó escales avall, i en acomiadar-se, el jesuita va donar-li quatre copets a l'esquena, dient-li nerviosament:
-Vaja, Gaspar: tot s'arreglarà, tot s'arreglarà.
El pobre Melrosada s'havia esbravat una mica; però el que és treure'n l'aigua clara, això, ni pensar-ho: el futur era més tenebrós que mai.
És veritat que el seu cosí va animar-lo; però aquesta animació produïa encara un desgavell més gran.
En Melrosada, en sortir del convent, es topà amb el mirall d'una tenda, i s'hi va esguardar amb l'esguard més pessimista de la seva vida. La cara, el posat, el vestit que duia, fins els ulls vermellosos, una mica inflats per aquell plor tan sincer que engegà davant del religiós; tot li semblava deplorable: al pobre més ple de mals i més carregat de misèria, l'hauria pres per un Don Joan al costat seu. I s'estava parat, amb un aire d'imbècil, davant del mirall, sense gosar anar-se'n, sense atrevir-se a respirar, a aixecar el cap, ni a fer un gest una mica viril. Impossible! Impossible!- deia en Melrosada. Per fi, dos nois atorrollats, que anaven conversant, li donaren una empenta formidable, que de poc no el tiren a terra. En Melrosada tingué una paraula d'ira, i se n'anà corrents allí on el duia la fatalitat. El pobre professor recordava totes les lluites i inquietuds de quan era jove; però allò que li passava era més fort que tot. Arribà a la Rambla; ensopegava amb la gent; va estar a punt que l'aixafés un tramvia. Per fi entrà alSiglo. No sabia ben bé on queia el bar: ho preguntà una pila de vegades amb veu tremolosa. Pujà i baixà escales. Unes noies que despatxaven sabates es rigueren d'ell, i una altra de la secció de joguines el prengué per un sàtir. Després de patir molt, anà a raure allà on desitjava. Va agafar un diari, i es va estar a l'aguait, suant tots els càlzers d'amargor i sentint un desig estrany, una mena d'il·lusió infantil, i una febror que inflava les seves tristes venes. Pobre Melrosada!
Per fi arribà el moment. La tia Paulina anava endavant, i va fer-li l'ullet de seguida.
-Ai, Melrosada! Vostè per aquí? Quina casualitat! No es coneixen?…
I Paulina féu la presentació.
Isabel feia una mica de goig, anava molt ben arreglada i molt estirada, es donava uns aires de persona distingida, i parlava amb una afectació espantosa. A en Melrosada li semblà molt més que acceptable; i de moment, oblidant la idea pessimista que havia format de la seva pròpia persona, li lluïren els ulls d'amable desig, i quedà tan dolçament ridícul, tan tendrament, cumplimentós, que la Paulina pensà -Això és peix al cove.
Isabel es mantingué en una discreta reserva, que desconcertà en Melrosada, i de seguida una flama li encengué el rostre, i es quedà amb la paraula a la boca. La tia Paulina s'esverà una mica; però pensava :-Això ja sol passar, en aquests casos.- I procurà parlar, i dir força coses, perquè en Melrosada s'anés refent a poc a poc.
Isabel mirava en Melrosada amb un ull esquerp. La tia Paulina no sabia ben bé si aquesta actitud de la seva amiga era menyspreu o desig de ser conquistada i oferint la resistència convenient.
Paulina invità en Melrosada a seure a la taula d'elles. Isabel no demostrà ni contentament ni disgust. En Melrosada tremolava visiblement, i feia patir a Paulina cada cop que duia una cosa a la boca. Un xic tranquil·litzat, En Melrosada parlà del temps. Paulina lloà la bona qualitat del pernil que els servien. Isabel, una mica més espiritual, volgué enraonar de belles arts, i digué que ella havia pintat un paravent per regalar a una amiga seva quan es va casar; d'això feia molt temps. I digué, demés, que havia conegut bastant la Pepita Teixidor, encara que no li agradava el seu estil.
En Melrosada estava encisat amb la vídua, però cada vegada s'anava posant més trist; la veia tan lluny, tan lluny! Per un moment s'imaginava les coses més absurdes i més doloroses. Pensava que, si per un miracle del cel s'arribés a casar amb ella, quan el veuria en samarreta apretaria a córrer; era impossible que aquella dona pogués estimar-lo. De pensar en la declaració se li entelava el cervell i els ulls li feien pampallugues. De tant en tant Isabel li dirigia una amable rialleta; i aleshores en Melrosada pensava: -Potser sí! potser sí!- I volia quedar una mica arrogant, i es tirava endarrera, i se li veia la corbata, que havia cedit un poc, i el botonet de metall ennegrit que li aguantava el coll; i en aquells moments en Melrosada era per a fer perdre totes les il·lusions.
El berenar aquell finí amb una conversa inaguantable. Els tres personatges adoptaven actituds que era impossible conciliar; en Melrosada no veia res; la tia Paulina estava satisfeta del primer pas donat; la vídua era una esfinx.
Quan en Melrosada s'acomiadà va retenir un instant la mà d'Isabel dins de la seva, sentí una escalfor molt intensa, com si el cor li anés a rebentar i els ulls li saltessin de les òrbites; i l'esquifit professor va veure la dama com s'allunyava enduent-se les perles de la felicitat i deixant-li només una goteta d'esperança, amargada per totes les angúnies imaginables!
Isabel era una dona d'aquelles a qui un marit vulgar, quasi bestial, egoista i sense gens d'esperit va assecar-li amb uns quants mesos de matrimoni aquella floreta dels divuit anys.
Eixuta per a sentir l'amor, s'havia encongit dins una viduesa arreglada i honesta. Les pràctiques religioses, les regles de societat, i sobretot el que dirà la gent, l'havien lliurada sempre de qualsevol relliscada. Com que tenia una figureta graciosa, procurava no descuidar el físic, i estava molt satisfeta que de tant en tant li arribés una d'aquelles paraules que enllamineixen les animetes femenines.
Per la situació del seu marit, fins per la seva posició econòmica, Isabel no havia pogut fer mai el paper que hauria desitjat, ni havia alternat mai amb la gent que fóra del seu gust. Això era causa que sempre volgués afectar una gran distinció, sobretot davant de les porteres i de la gent humil. Encara que no tenia l'edat de renunciar a les roses, Isabel estava una mica passadeta i havia perdut l'humor; però com que era una dona insensible, i no hi veia més enllà del vestit de la temporada que li feia una modista anònima, i s'arreglava a casa, ajudada d'una Carmeta qualsevol; com que no tenia altres idees, ni altres preocupacions espirituals, que el quedar bé amb la cosina tal i el fer un paper fred a la tia fulana, i la seva felicitat consistia que li diguessin -Quin goig que fas!- Isabel no podia queixar-se de la vida. Demés estava convençuda que era una elegant, i parlava amb despreci de totes les dames que anaven en automòbil, considerant-les unes pervingudes i unes ordinàries.
Paulina, innocent i plena de bones intencions, estimava Isabel com a la millor amiga. Isabel sentia per Paulina una absoluta indiferència, però fingia una gran amistat, perquè Paulina estava molt més ben relacionada que ella, i per mitjà de Paulina havia arribat a formar part de la Junta d'alguna Gota de Llet, i havia pogut menjar pastes (que ella sucava al te) en alguna d'aquelles cases en què l'amo està ficat en Comanditeries i Anònimes.
Per altra banda Paulina era una desenfeinada, i ella, que també tenia totes les feines fetes, trobava gust xerrant, retallant i comentant.
La proposició matrimonial semblà. a Isabel una cosa absurda, no impossible. No sentia necessitat d'estimar ningú ni de tenir un home a la vora; però si el pretendent li hagués caigut en gràcia potser s'hi hauria casat. En el cas del professor en Melrosada li semblà indigne d'ella des del primer moment; però, com que Paulina s'ho havia pres d'una manera tan seriosa, no volgué desenganyar-la. I, en el fons de tot, una repulsió absoluta no la sentia, tampoc: al que estava decidida, Isabel, era a no consentir a casar-se, purament i exclusiva, per donar gust a Paulina. Aquell senyor Melrosada li semblava una bona persona: fins no el trobà gaire lleig; però no era per a ella: estava mancat de distinció, no era una persona fina; i, al costat seu, no podia fer-hi un paper que li millorés la situació present.
De totes maneres, Isabel, quan abandonà en Melrosada, no volgué defraudar les esperances de la seva amiga: i digué que l'havia trobat simpàtic; i aquesta sola afirmació va ser prou perquè Paulina anés a casa dels seus nebots dient que Isabel estava follament enamorada de don Gaspar.
Es lamentà, però, de la timidesa del professor i de la falta de món que se li veia a cada moment. Tota la família va riure dels fets de la tarda, i la tia Paulina estava molt indignada de la poca serietat amb què els seus nebots es prenien coses de tanta importància.
Don Gaspar Melrosada, quan abandonà les dues dames, anà Rambla avall, Rambla avall, fins a arribar al monument d'en Pitarra. I ¿quina en duia de cap? Ell sabia que al carrer del Gínjol hi havia una casa que se'n deiaLa Buena Sombra. En Melrosada vivia un moment tràgic de la seva vida, una hora de desballestament absolut, de revolta terrible; en la seva ànima, tot el de dalt anava a baix, i el de baix a dalt. De primer antuvi pensà atiar al port i caure dins d'una barcassa de carbó, a veure si es trencava una cama o li passava un fet sensacional. A tirar-se de cap a l'aigua no hi estava ben decidit: duia altres plans més o menys pintorescs; i transigí amb les seves decisions extremes, acordant el següent: entraria en un lloc de corrupció, i esperaria, esperaria…
Tremolant i esveradíssim, va empènyer la porta delcafè concert. Es sentia el polç a tot arreu del cos, i estava vermell com un perdigot. Com que ell no hi era fet, a anar per aquestes bandes, vacil·là, de primer moment, sense saber on es col·locaria. A les llotges hi veia un sens fi de barrilaires, i algun vell ensopit o potser que es divertia massa; allò no era per a ell. No s'atrevia tampoc a seure en les cadires de primera fila: era comprometre's. Per fi es determinà per instal·lar-se en una tauleta de cafè a la vora de la porta d'entrada.
De moment quedà incendiat per l'escenari. Lo que hi passava era una barreja de soroll de talons i castanyoles, i una llum projectada sobre uns braços i un escot, i una mica d'antiqüeles, i un bé de déu demantón de Manila.
En Melrosada badà la boca i li brillaren els ulls. La dama de l'escenari l'emocionava: i es feia la il·lusió que sentia una febre satànica a tot el cos. Pensava en la cocaïna, en l'opi i altres coses que havia sentit a dir, i en la mort de Petroni, tal com la conta elQuo Vadis. En aquest èxtasi deliqüescent se li presentà el cambrer, en Melrosada va mirar-lo amb un posat completament d'idiota. El cambrer, veient que en Melrosada no demanava res, li digué:
-Què pendrà, el senyor?
El professor no contestava res, i el cambrer insistí.
-Què pendrà, el senyor? La consumació és obligatòria.
Don Gaspar tornà al món dels vius. Aquell bon home que l'interrogava tan servicial era un ésser vulgaríssim, i feia cara de ser una persona excel·lent. En Melrosada guaità al seu volt i veié vasos de cervesa, i digué que li duguessin cervesa.
La dansarina es retirà, i sortí una altra senyora més provocativa. En Melrosada estava intrigadíssim : amb un posat de mussol mirava l'escenari, que no podia separar-ne els ulls. Una dona vella i mal endreçada, que tenia parentiu o relació més o menys directa amb alguna artista, va seure a la taula del professor. Com que en Melrosada no protestà, i a la dona va semblar-li un disbauxat de molt bona jeia, li digué tranquilament:
-Escolta: que em convides a cafè?
En Melrosada no contestà; i quan comparegué el criat amb el doble de cervesa, la intrusa li estirà el gec i digué:
-Tu, porta'm un cafè.
El cambrer, sense dar resposta, portà el cafè; però aleshores, al nostre home, li passà una cosa més que desgraciada.
Molt a la seva vora bromejaven uns jovenets conegudíssims per ell. Dos de la colla erenlluïssos. Tots estudiaven l'ampliació de dret, i en Melrosada els havia donat lliçons de dibuixin illo tempore.
Els nois començaren a mirar-lo i a riure, i en Melrosada se n'adonà; i, de moment, tota la seva magnífica tragèdia se n'anà a rodar davant de la por còmica, de l'esverament miserable, que l'agafà, com si fos un infant que l'atrapen de dits a la sucrera. El professor s'arronçava com un conill. Amb la sufocació que va rebre li vingué un atac de tos que no s'acabava mai: una tos tan forta, tan comprometedora, que tothom es girà a mirar-se'l i algú féu: -Xit… xiiiit…
La dona que seia amb ell l'abandonà; com ofesa, i li digué, amb aire despectiu:
-Ja em pagaràs aquest cafè.
La tos s'anà calmant; però li entrà un fred, un tremolí, una vergonya, que es pensava de debò que es moria. Va pagar la cervesa i el cafè, i va fugir del local, acompanyat de les rialles de tothom.
En Melrosada continuà en el seu estat deliqüescent. En els aparadors de les botigues s'imaginava veure-hi formes lúbriques i horribles temptacions; les llums li cegaren la vista; el contacte de la gent l'ofegava. Ell es creia un ésser petit, negre del carbó de l'infern, degradat, desfet, indigne de presentar-se davant de ningú. Els quatre estudiants li semblava, encara, que el seguien: les llurs rialletes agudes li fiblaven a l'orella, i les sentia, dins del cervell encès, com si fossin un airet desagradable i agudíssim. De tant en tant es girava per mirar si de debò les puntes dels peus persecutors li tocaven els seus talons, i en lloc dels estudiants s'ensopegava a veure una revinguda dama o un home trist i desolat com ell. Quan arribà a Canaletes ja li havia passat l'emoció; la caminada i l'aire de la nit li posaren l'enteniment en son lloc. Aleshores s'exclamà: -Què has fet, Melrosada! On t'has ficat? Què has vist?- El pobre home no sabia què respondre's a si mateix. Sentia com un horror de la seva pell, dels seus ulls, de la seva boca, del seu vestit, impregnat del fum i les olors del local; dels seus dits, que havien agafat el vas de cervesa, aquell mateix vas on potser havia begut una donota; i com una fúria infernal, veia al seu costat aquella desgraciada que havia ingerit un cafè a les seves costelles.
Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia una por estranya, una por de morir: potser la terra que l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?- Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament, la seva falta de gràcia… No s'imaginava com d'una cosa n'havia vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella tarda!
I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel.
El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis, el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!) hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva vida.
O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva timidesa!
En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a fer-se il·lusions que el trasbalsavauna cosaque no volia anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les estrelles!
Amb aquesta tamborinada de pensaments, el professor de dibuix. assolí un tramvia de Gràcia-Rambles, i va seure, arraulit i capficat, a la vora de una dolça velleta que duia un gran ram de flors. I les idees d'en Melrosada eren encara més roses, més blaves, més malves i més perles, i el perfum i la frescor del ram l'anaven enterbolint deliciosament. Ja no pensava en la negror del cafè concert, en els absurds esdeveniments i el desig de tràgica disbauxa: era la vídua primeta, lleugera, endreçada i polida, que el tenia tot feble i tot tremoladís com una gelatina.
Arribà a la dispesa, i fou rebut pel seu amic i confident, un empleat del Municipi. que es deia Salvador Puntí i era espiritista. En Salvador Puntí, celibatari, escardalenc, tenia la cambra al costat de la d'en Melrosada. Com que eren els vells de la casa, els lligava una encisadora amistat, i tots els diumenges anaven a pendre cafè. En Salvador Punti va veure signes, en el rostre d'en Melrosada, que demostraven una interna excitació; i, mentre posaven les estovalles i tothom feia senyals de gana, en Melrosada dugué el seu amic a un recó del menjadoret, i, sota una Venus de guix, pronuncià aquestes paraules:
-Puntí, estic enamorat!…
* * *
Eren quarts de deu de la nit. Paulina estava a les acaballes del seu modest sopar. Sola en el menjador, s'entretenia paladajant, amb veritable golafreria, unes miques de formatge d'Holanda que havia tallat curosament amb el ganivet de postres.
La minyona estava capficada perquè aquella nit Paulina no li havia dit res: ni s'havia interessat pel preu dels ous, ni l'havia torturada a preguntes. Paulina restava silenciosa, amb un aire de satisfacció, com si un vol d'angelets invisibles li anessin a fer petons al sotabarbes i a la nuca.
Després que va plegar el tovalló i va engolir un glopet d'aigua, sense dir res es retirà a la seva cambra. Aquella nit tenia de llegir encara laLectura Dominical. Intentà la lectura, però no es feia càrrec de res: s'empassava les lletres maquinalment sense copsar-ne el sentit. Va plegar la revista, i va abandonar-se en el sofà on feia les migdiades.
Paulina Buxareu, encara que seguríssima del seu èxit, no hi acabava de veure clar, en tot allò que duia entre mans. Si no perquè hauria estat una cosa poc convenient, Paulina va desitjar una sentada amb el professor, per canviar impressions i esbrinar l'efecte que la vídua havia produït en l'ànima de don Gaspar. Però no, no podia ser: aquelles hores de la nit, i ella sola! No, no: de cap manera. Paulina va resignar-se, i procurà aguantar la seva impaciència.
La seva manera d'apreciar el cas de la vídua i el professor era ben absurda. Un dia, perquè sí, sense motiu que ho justifiqués, li passà pel cap que en Melrosada i la Isabel havien de contraure matrimoni. Això semblarà fantàstic al lector, però Paulina Buxareu era d'aquella manera: totes les idees que tenia sobre les coses, i tots els pensaments que presidien les seves accions, eren nats sense raó ni motiu de cap mena. Paulina Buxareu vivia fora de la vida, completament externa a la realitat, encara que aparentment semblava una bona burgesa, una dona que obra d'una manera determinada, segons la seva educació, la seva qualitat mental, els prejudicis i el corrent de la vida que se l'emporta. Encara que els que la coneguessin superficialment creguessin que Paulina era així, el fet cert i positiu és que Paulina, mai, mai de la vida va obrar com una dona relativament equilibrada.
És que Paulina tenia una fantasia de baixa qualitat, però una fantasia prodigiosa. Tota la literatura que s'havia empassat li feia més mal que una pedregada seca; i la seva pietat profundíssima, la seva religió gairebé fisiològica, l'havien guardada no poques vegades. Perquè Paulina, llegís el que llegís, o sentís contar el que sentís contar, mai, mai es veia externa del tot al que li entrava pels ulls i per les orelles. Com que era poc comprensiva o comprenia malament, fins les tonteries desgraciades dels seus autors predilectes es feien més desgraciades encara en el cervell de Paulina. A tota aquesta manera de ser s'hi ajuntava un aplom esgarrifós, una fe absoluta en la seva superioritat sobre les altres dones, i un do de proselitisme per a imposar tots el seus acudits.
Un temps, quan es creia apta per a les grans passions i els actes sublims, volgué assajar sobre la seva pròpia persona, sense mirar les conseqüencies del que es proposava fer. Després, quan es donà aires de dona reposada, i lliure de les tempestats espirituals, volgué fer servir la gent que la rodejava per forjar novel·les vives amb la sang i amb l'ànima del pròxim.
No vol dir que la tia Paulina fos una dona perillosa: duia, com s'ha vist ja, tots els seus trucs pintats a la cara; però Déu ha posat en el món éssers com en Gaspar Melrosada perquè les ties Paulines, amb la més bona intenció, en facin víctimes expiatòries.
Ella havia llegit algun idil·li entre un celibatari i una vídua; ella sabia que els homes que viuen solters es tornen egoistes i escèptics, i que llur mort és com la dels pardals sota la neu. L'aspecte teatral que oferia per a ella el casament d'en Melrosada i la Isabel, i la simpatia que li havia inspirat el professor, juntament amb el desig de fer-li la felicitat, foren els elements que engendraren la idea monstruosa. Paulina no pensà ni un sol minut en les qualitats de l'un ni de l'altre, ni la inquietà per un moment llur psicologia, perquè, per a Paulina Buxareu, les ànimes de la vídua i en Melrosada no eren precisament les vives i veritables que informaven llurs cossos, sinó que eren unes ànimes completament falses, que havia creat la imaginació de Paulina; i en Melrosada no era el professor tímid que viu a dispesa, i la vídua no era aquella Isabel banal i egoista, sinó que eren dos éssers humans que no tenien res que veure amb la realitat i vivien solament en el cervell de Paulina Buxareu.
Un cop se li acudí la idea de aquest casament, ja no va tornar a meditar-hi; el que ella havia pensat era una cosa definitiva i havia de succeir, perquè era bo, just, natural, per a ella; i aleshores totes les seves forces tenien d'anar encaminades a assolir-ho. No hi feia res, que topés amb dificultats terribles; no l'esverava el ridícul ni la por d'un fracàs: ella estava seguríssima que complia amb el seu deure.
Vet aquí per què aquella nit la nostra adorable Paulina rumiava i pensava i estava una mica intranquila. S'havia donat el primer pas: el decisiu, potser. Ella estava seguríssima que Isabel no hi venia malament. En Melrosada era una incògnita; però Paulina també estava segura que de la voluntat del professor ella podia fer-ne el que volgués.
Quan la Paulina va jeure embolicada amb tots els atuells i abrigalls del seu llit; quan reposava dolçament dins la castíssima camisa de dormir, amb els cabells collits per una còfia nocturna; després que hagué promès cinc pessetes a Sant Josep de la Muntanya si tot allò sortia del gust d'ella; la nostra Paulina, ja una mica ensonyada, es lliurà als més optimistes pensaments. S'imaginà la llar dels seus amics. Ella hi anava de visita. Isabel li besava les galtes amb emoció. En Melrosada li oprimia la mà efusivament. Ella seia a la voreta del foc. En Melrosada parlava de pintura; tossia una mica; deia que estava constipat. La seva muller se n'anava un instant per dur-li una tassa de te. Aleshores en Melrosada li deia confidencialment:
-Paulina: sóc feliç!
Després tornava Isabel. Es posaven a parlar totes dues. Parlaven de llurs coses: de vestits, de visites, de com es posava car el servei, de l'excel·lència del conill amb pèsols; i després, després, més baixet, Isabel, a cau d'orella, li deia aquestes paraules:
-Paulina: saps?… Em sembla que sí! em sembla que sí!… Ahir vàrem anar a casa el metge…
I Paulina li besava les galtes, on lluïa una llàgrima d'emoció i pensava fer una gorreta ben bufona amb unes puntes i uns llacets de seda.
I Paulina Buxareu, que pensava aquestes coses tan belles, es sentí vençuda per la son, i començà una tanda de roncs tènues, discretíssims, virginals.
Isabel havia vist tres o quatre vegades en Melrosada, i el comentari que feia sempre a la seva amiga era aquest:
-Però, Paulina, si és tan tímid!
En Melrosada anava a aconsolar-se, amb la tia Paulina, de l'esverament i del tremolor que li produïa la seva enamorada.
-Estic foll! estic foll! Me l'estimo…
I Paulina contestava sempre:
-Doncs què espera, home!
Paulina estava satisfeta, contenta de la seva obra. Veia amb fruïció les reformes que en Melrosada havia fet en el seu vestit, en el pentinat, en un cert aire arrogant que es donava: en Melrosada, en pocs dies, havia millorat moltíssim; però estava com avergonyit davant de la família Buxareu. No cal dir que les classes de dibuix s'havien acabat feia temps i el professor només hi anava de tant en tant a fer visita. En Víctor, que al principi esbroncà la seva tia, acabà per inhibir-se, i fins prohibí a la canalla que fessin broma de l'antic professor. Cada vegada que parlava amb ell es trobava cohibit, perquè el pobre don Gaspar, encara que dissimulés, era massa ingenu i no tenia recursos per amagar l'estat de la seva ànima.
Les entrevistes amb la vídua es feien en el bar del «Siglo»; però la tia Paulina ja se n'havia empescat una de més seriosa en el seu propi domicili. Aprofitant la diada del seu sant, per exemple, una tarda de petita reunió, per a veure si donava una empenta a don Gaspar i l'home es decidia a declarar-se.
Isabel, que havia començat l'aventura de per riure, estava també una mica esverada davant de l'assiduïtat del professor. Perquè Isabel es deia: -Aquest home se'm declararà. I què faig aleshores?- És positiu que en Melrosada no li feia gens de gràcia: li semblava impossible poder-lo estimar. I, si venia el moment de la declaració, què? Li donaria una carbassa rodona. I aleshores la seva amiga es faria càrrec de la comèdia jugada. ¿S'evadiria sense negar res ni prometre res? Demanaria temps per a pensar-s'hi? Li diria que sí des del primer moment?
Aquesta darrera pregunta l'omplia d'angúnia. No, de cap manera: ¿Què faria, ella, casada amb aquell home? És clar que ell l'estimaria, la contemplaria; però qui era, ell? Un professor de dibuix, un home humil, que estava arregladet, sí, però que no podia satisfer de cap manera les seves ambicions.
Isabel havia decidit, ja feia temps, una norma de vida. Ella no tenia més enllà de trenta vuit anys, i els duia molt ben portadets. La seva persona era cotitzable, encara que fos per una petita quantitat, i estava resolta a no oferir-se en el mercat matrimonial si ella no sortia guanyant-hi amb escreix; i el pobre Melrosada, per bona persona que fos, no li oferia pas aquest guany. I per tan poca cosa Isabel no volia provar, de cap manera, una aventura matrimonial d'on potser sortiria amb les mans al cap.
Però, malgrat aquesta resolució, Isabel dubtava i patia. La seva amiga s'havia fet ja una falsa il·lusió. Aquesta il·lusió anava creixent a mesura que passaven els dies, i Isabel no tenia cor per a treure-la-hi d'un cop, per a dir-li que ella no estimava gens don Gaspar, i que tot el que fes Paulina i el professor era completament inútil.
Isabel era hipòcrita i covarda, i estava segura que Paulina no li perdonaria aquest engany. Li feia por de perdre una amiga com aquella, i li feia por, també, que vingués el moment terrible de decidir-se. I, en mig d'aquestes pors, sentia una mena de confiança en si mateixa: esperava que arribés algun esdeveniment, una cosa que justifiqués el seu refús, de manera que en Melrosada fos carbassejat i Paulina restés convençuda.
Els companys de dispesa d'en Melrosada notaren tot un canvi en el professor; però ell estava reservadíssim, i només a en Salvador Puntí feia les revelacions necessàries.
Les minyones de la casa en patiren les conseqüencies d'aquell canvi; perquè en Melrosada, home descuidat i pacífic, va tornar-se exigent de mala manera i cada dia cridava dues hores si no li havien enllustrat bé les sabates o no li havien cosit un botó dels pantalons en la forma que encomanà la nit anterior; es feia raspallar els vestits dues vegades el dia; i la minyona que li arreglava la cambra notà amb estupefacció que en Melrosada havia adquirit un raspallet de les dents i una mena de pasta que feia olor de menta. Tot això es comentà a la cuina, i les dones deduïen que el cast i innocent Melrosada tenia algun trafegot de faldilles.
En Salvador Puntí era el digne company d'en Melrosada; i, més que el seu parent jesuïta i més que ningú, podia inspirar confiança al professor enamorat.
En Salvador Puntí era un espiritista serè i convençut. Anticlerical terrible, no se li escapava, però, cap paraula despectiva ni cap protesta contra els capellans: molt al contrari, a la dispesa hi havia dos clergues, i ell els tractava amb el més gran respecte i amabilitat.
Segur de posseir la veritable doctrina, era condescendent amb tothom i no es ficava amb ningú; i, si algun cop li feien broma de les seves conviccions especials, somreia serenament, i en el fons de la seva ànima perdonava l'indiscret.
De jovenet havia estimat amb passió una cosidora eixelebrada. Un dia va veure que la cosidora li era infidel: en Puntí va resignar-se. I quan, després de molt temps, la malvestat va oprimir aquella dona, ell va donar-li participació en els seus estalvis; participació que encara continuava oferint amb veritable filantropia.
Després d'aquest desengany, havia estat cast i no havia pensat mai en el matrimoni. Complia estrictament els seus deures d'empleat municipal, i no tenia altres vicis que pendre cafè els diumenges, anar a veure melodrames al Paral·lel, i, com a grans extraordinaris, dinar al Petit Pelayo i sentir l'òpera des del quint pis del Liceu.
Un cop la setmana, sortia misteriosament després de sopar, i no deia mai on encaminava els seus passos; encara que dos estudiants de Balaguer, que feien la carrera de medicina, descobriren que en Salvador Puntí anava a una sessió d'espiritisme o afer el bé, com diuen els iniciats.
En Puntí era un home convençut de la seva valor limitada, i ho fiava tot a la misericòrdia divina. Mai promovia cap discussió, ni contradeia els seus companys, ni afirmava res amb aplom. Comprenia fins a quin punt la gent estava distanciada de la seva manera de pensar i de sentir. Algun cop inicià converses de proselitisme amb en Melrosada; però veia clarament que el professor no hi volia saber res, amb els esperits.
Però aquella situació en que es trobava don Gaspar l'havia tret del seu estat de fredor i d'equilibri mesquí: davant de les coses del món, es veia desconcertat, i admirava el seu company de dispesa, el qual trobava un sentit a la vida i tenia resolt el problema futur. En Melrosada, com un malalt que prova tots els remeis, sense saber quin li donarà la salut, es lliurà, aquells dies, al diàleg confidencial amb en Salvador Puntí, i li féu confessió plenària. En Puntí no creia en aquell amor. Opinava que, en el cos d'en Melrosada, un esperit lúbric hi havia fet de les seves: calia que en Melrosada s'humiliés i es purifiqués, i fes esforços per desfer-se d'aquell esperit que el dominava.
Al professor li semblava una mica absurd, tot allò: no s'ho acabava de creure; i en Puntí, amb veu amarga, li deia sempre:
-Melrosada, faltant-li la fe són inútils les meves paraules; la fe és essencial.
En Melrosada vacil·là i dubtà fins al punt que tot allò que li deia en Salvador Puntí li produïa un cert esverament.
En Salvador Puntí intensificà les seves prèdiques; i en Melrosada, que ja no es veia del tot extern a aquell món misteriós on vivia el seu amic, sol·licità l'iniciament, i en Puntí, molt satisfet, li va prometre que el duria a una sessió, on es faria perfecte càrrec i quedaria convençut de tot allò que li semblava impossible.
Una nit anaren al lloc del misteri. Era un entresol miserable del carrer de Mendizàbal. En aquell entresol hi vivia una certa dama ex-amiga d'un aristòcrata. Els dos visitants trucaren a la porta i penetraren immediatament al menjador; un menjador petit on hi havia una vintena de persones segudes al volt de la taula. En Melrosada fou presentat a la mestressa. Era una dona d'uns cinquanta anys, passada, pintada, vestida amb una bata de seda violeta, trofeu d'antigues grandeses, però que aleshores tenia les puntes estripades i la color beguda. Aquesta dona els rebé amb gran amabilitat, i els oferí dues cadires. La concurrència era tota d'aspecte humil i deplorable: dones que venien de qui sap a on amb la canalla que se'ls adormia a la falda; algun noiet dependent de drogueria; algunes modistetes que anaven amb el pare i la mare i tota la família; i en un recó es distingia, pel seu aspecte encara més humil, un obrer monstruós com un goril·la, amb les espatlles de descarregador del moll i una alçària de Sant Pau, que anava amb samarreta i pantalons de vellut. En Melrosada i en Puntí cridaven l'atenció per llur aire de senyors; i el professor es meravellà de la manera com tota aquella gent tractava el seu amic, i de la germanor que presidia aquell acte.
Al moment que arribaren, un mèdium feia admirables revelacions. Era, el tal subjecte, un xicot prim, fadrí llauner, que es sentia posseït feia dues hores, i encara no havia acabat la feina.
Es posava a gesticular en mig dels concurrents, cloïa els ulls, i feia unes aspiracions estranyes amb el nas, com si volgués ensumar rapè; i de sobte deia que la república era un fet, i es passava els dits per la barba afaitada, i aleshores, un home gras i vermell que se'l mirava amb uns ulls com unes taronges, deia, tot convençut:
-És en Ruiz Zorrilla!
Després del seu discurs republicà, el fadrí mèdium obria els ulls, i els tornava a tancar de seguida. Es posava una mà damunt del pit, i l'altra mà, amb el puny clos, la col·locava damunt dels ronyons; aixecava el cap amb arrogància, i deia:
-Voto a cien mil bombas!
Aleshores el subjecte gras i vermell aclaria el personatge, i insinuava, tímidament:
-És en Napoleó!
En Melrosada, encara que no creia res de tot allò, s'estava quiet com un pollet, i per res del món s'hauria atrevit a parlar, ni a riure's del que veia.
Per fi aquell xicot extraordinari s'assegué, demostrant una fatiga enorme. La mestressa de la casa li dugué un vas d'aigua, i va dir-li, maternalment:
-No s'entreguimés: per avui ja n'hi ha prou.
I el xicot, quan sentí aquestes paraules, s'embolicà el coll amb una bufanda, s'enfonsà la gorra, i fugí cap a la porta sense dir res.
Tot allò, a judici d'en Melrosada, era bastant especial. En Salvador Puntí, completament oblidat del seu amic, s'entretenia llegint les revelacions més importants que havien fet aquells dies els esperits, i que la mestressa tenia copiades a màquina.
No tardà gaire a arribar una dama menuda, embolicada amb una manteleta de pells de conill i una mantellina tronada. Tenia el nas com un cigró, uns ulls petits i lluents, i un aspecte de mala persona.
Aquella dona era una professional de l'espiritisme, i estava molt carregada d'orgues. Tots la saludaren amb respecte. La mestressa va dur-li una botella de vi i un vas; i, després de fer beguda, la dama de les pells de conill començà un discurs sense cap ni peus, amb una veueta de nas ensopidora. Deia un grapat d'heretgies imponderables i tothom assentia amb el cap sense entendre'n un borrall perquè aquella bona dona no sabia què s'empescava.
Després del seu discurs preparatori vingué una oració per a il·luminar les ànimes i allunyar els mals esperits. La mestressa recomanà als presents que es concentressin, i tots acotaren el cap i es posaren la mà al front; i de seguida la dama del discurs inicià una mena d'atacs de nervis,i, sense gaire esforç, es trobà posseïda per l'esperit d'un carreter de Teruel completament poca solta. La mestressa i en Salvador Puntí tractaren de convèncer l'aragonès incorrecte, que se'n va anar aviat, després de fer constar els desigs que tenia de pegar a la seva dona.