De l'altre cantó de la cambra s'oïren uns sospirs i uns bufecs, i ja n'hi va haver una altra de posseïda. Era una noia vinguda de la Barceloneta, molt blanca i rossa, amb la cara enfarinada i sense gens d'expressió. Duia un collaret de perles falses, i la pobreta feia un posat de passar molta gana. Es sentí trasbalsada per una ànima deshonesta, una mena de cortesana del carrer de Trentaclaus que deia veritables inconveniències. Costà moltes penes el posar-la a to; i, pronunciant les oracions reglamentàries, la varen fer fugir més que de pressa.
Quan encara no se n'havia anat aquella larva pertorbadora, dues noies més començaren a bufar i a estremir-se, i vinga esperits i esperits, que la pobra mestressa ja no s'hi entenia; i, en mig del desori, aquell home gras i vermell es posà a plorar i a grinyolar, i unaindivíduaque tenia al costat, que era la seva pròpia muller, començà a bufar-li els ulls i a ventar-li el front.
El pobre home no volia ser posseït, de cap manera, i els dimonis el violentaven.
Gràcies al buf poderós de la seva dona, els esperits el deixaren en pau; aleshores l'obrer gegantí començà a roncar com un lleó, i a posar els ulls en blanc, i a tremolar d'una manera espantosa. Una de les noies posseïdes, amb l'aspecte de somnàmbula, anà al seu encontre i s'agafaren les mans, i el tremolí era cada vegada més intens i més esfereïdor. Els roncs del bastaix i els gemecs de la noia arribaren a capficar en Melrosada, que ja es penedia d'haver vingut i tenia por que d'un moment a l'altre seria posseït per algun tarambana.
La dona del nas de cigró començà a ventar el front de l'obrer, i declarà que estava pres de l'esperit d'un frare dolent que era molt orgullós i no podia parlar, i que la noia que l'agafava de les mans estava posseïda per un altre dimoni també dolent i orgullós. I el més trist és que aquells esperits no volien anar-se'n de cap manera.
Aquest espectacle grotesc i esgarrifós durà fins a la una de la matinada ultra les oracions i les accions de gràcies. La concurrència se n'anà dolçament, com si sortissin d'una funció de puxinel·lis. La mestressa pregà als visitants que no descuidessin aquelles pràctiques i no deixessin de venir les nits següents.
En Salvador Puntí i en Melrosada caminaven agafats del braç. En Melrosada estava intrigat i esverat per tot allò, i no gosava obrir la boca; i en Salvador Puntí, després d'un llarg silenci, digué aquestes paraules al seu amic:
-Vostè ha vist, Melrosada: són gent humil, i sense cultura; però tenen fe, i Déu estima els pobres i les ànimes senzilles. Els miracles mai són provocats pels orgullosos.
L'obra que avui hem fet és una obra piadosa, una bona obra de caritat. Ha de saber, amic meu, que les ànimes dels morts volen per l'espai, sense que es coneguin a si mateixes, amb tots els defectes i vicis que tingueren en vida; i aquest és el seu purgatori fins que Déu els dóna el coneixement de la veritable llum i assoleixen aleshores la felicitat eterna. Aquestes ànimes, que purguen encara en la ignorància de la veritat, es serveixen d'un cos viu per a manifestar-se. El mèdium és l'instrument de què es valen per a parlar als vius i per a confessar la seva desgràcia; i aleshores les nostres oracions i els nostres consells les ajuden a cercar la llum, a humiliar-se i que puguin conèixer la seva naturalesa d'esperits.
L'obra d'ensenyament és la que hem celebrat avui. Nosaltres hem de procurar fer el bé a les ànimes del purgatori i conduir totes les nostres accions pel camí recte, perquè després de la mort el nostre esperit no fugi com el d'aquests desgraciats.
-Li confesso, Puntí, que tot això és extraordinari- contestà en Melrosada; -però també dec dir-li que no em soluciona res, que no hi veig clar en lo que pugui referir-se al meu amor.
-Veurà, Melrosada: no totes les ànimes es manifesten clarament. Aquell pobre obrer de l'atac epilèptic, fa vint anys que el domina un esperit i no vol abandonar, de cap manera, el seu cos, i només en circumstàncies de gran concentració l'esperit es manifesta a la intel·ligència dels altres, però no pot parlar mai. Algun mal amic que vostè ha tingut a la vida, alguna persona morta a qui vostè agravià involuntàriament, es venja en aquesta forma: fent-li creure que vostè sent una passió per una dona, donant-li les inquietuds i les vacil·lacions que ara el dominen.
-Li confesso, Puntí, que tot això no m'acaba de convèncer. Em sembla que el meu enamorament serà tan fora de lloc com vulgui, però els esperits dels morts no hi tenen res que veure.
-Vostè podrà opinar així, però el que jo li he dit és la pura veritat. No em ve de nou la seva poca fe: necessita altres experiències; però cregui'm, Melrosada, humiliïs…
Aquella nit el professor rebé una gran decepció: el seu company no li podia aclarir l'estat de la seva ànima. No, no: de cap manera. Havia patit terriblement: aquell espectacle del carrer de Mendizàbal l'esborronava com l'escena del cafè concert. Mal per mal, preferia la conversa del seu cosí jesuïta o els panorames optimistes de la tia Paulina.
Des d'aleshores comprengué que entre en Salvador Puntí i ell hi havia un abisme espantós. Com podia ser veritat, aquella teoria absurda? No era cap mal esperit, el que el dominava: era el cos eixerit de la vídua, la seva conversa, les seves mans fines i les seves ungles acurades. Oh! aquelles mans!
El que no comprenia en Melrosada era per què el seu instint no s'havia despertat fins aleshores; com havia passat tota una vida sense pensar en la necessitat absoluta de cercar una dona honrada que l'estimés. I la por era sempre la mateixa: creure que potser havia fet tard, que era ja impossible que ell enamorés ningú.
En Melrosada feia anys que menava una vida absolutament casta, i una idea terrible li perforava el cervell com un filaberquí. Es ruboritzava de confessar-s'ho a sí mateix; però era una cosa essencial, una cosa imprescindible, per a assolir el que desitjava.
Aquesta temor tan íntima no s'atreví a manifestar-la a ningú: fins es donava vergonya de consultar-ho a cap metge. En Melrosada era excessivament pudorós; però la seva por era excessivament inquietant. Aquella nit de l'espiritisme, quan en Melrosada abandonà el seu amic, es sentí més que mai dominat pel dubte corsecador. Es tancà a la seva cambra, i li vingué una idea ardida, veritablement impròpia d'ell. No volia viure més amb aquella intranquil·litat: decidí que l'endemà, a la caiguda de la tarda, faria la prova. Organitzà tot un programa: aniria a tal banda, beuria una mica, procuraria perdre el seny, i després… després… Quan pensà en lo de després en Melrosada s'esverà més que mai. Oh, no! De cap manera! No podia fer-ho, no havia de fer-ho: el seu amor l'en guardaria! ¿Ell, cometre semblant indignitat? Ni que fos a fi de bé.
En Melrosada sentí unes esgarrifances de fred espantoses, i, sense saber com, els ulls se li ompliren de llàgrimes; i, tremolant, agafà la seva camisa de dormir i l'apretà contra el pit com si fos un lliri puríssim.
Som al jardí dels Buxareu. Fa un solet deliciós, i la família acaba de dinar. La tia Paulina ha estat invitada. Truquen a la porta del carrer, i apareix, al cap de pocs segons, l'ex-professor de dibuix a interrompre les digestions.
La tia Paulina s'està preparant per fer el salt del tigre, vull dir, per precipitar la declaració d'en Melrosada. Fa una pila de dies que ja té encarregats els melindros.
En Melrosada va endreçadet i polit, però la tia Paulina ha reparat una cosa que li clava una espina al cor: quan en Melrosada ha fet ús d'un seient de palla i ha posat una cama damunt de l'altra, impúdicament uns calçotets de tela gruixuda han tret el nas sota els pantalons i han manifestat unes vetes indecoroses, renyides amb l'elegància més elemental. La tia Paulina esguarda el fragment d'indumentària interior amb un esglai progressiu. ¿Com, ella, tan observadora, no se'n havia adonat abans, d'aquell detallet imperdonable?
¿Com, en Melrosada, volia empendre l'arriscada prova d'enamorar la Isabel sense fer-se càrrec de la impropietat d'aquella peça arcaica?
La tia Paulina estava tan nerviosa, que els inofensius calçotets li semblaven un obstacle invencible, una mena de falange macedònica, que sortia brutalment a disputar-li la victòria. En Melrosada era absent a les angúnies de la tia Paulina: ell duia aquells calçotets perquè no li havien ensenyat a dur-ne d'altres; i es lligava, les vetes d'aquella manera, quasi arran del cuiro de la bota, perquè tota la vida se les havia lligades de tal faisó.
Una iniciativa pròpia, una graciosa reforma sobre aquest punt, hauria estat demanar massa al professor: prou feia amb el nus de la corbata i amb el raspall de les dents.
La tia Paulina no veia res ni podia articular paraules. En Melrosada estava una mica torbat, sense saber a què obeïa l'actitud de la seva amiga: procurava seguir una conversa general amb en Víctor Buxareu i la seva dona. Els nens petits corrien pel jardí, i els dos grans estaven molestíssims fent preguntes geogràfiques. Estiraven l'americana de don Gaspar i li deien:
-A veure si sap on és el Bramaputra.
En Melrosada s'indignava per minuts en veure com els nens palesaven la seva ignorància i voltaven els fulls d'un atlas tot dient-li:
-Ela, ela, que no ho sap!
La tia Paulina, com si estigués hipnotitzada, mirava fixament els calçotets: no podia separar-ne els ulls. Aquella tarda fou d'una tristesa aclaparadora.
Unes hores després, quan en Melrosada anà cap a casa sense haver pogut veure la Isabel, fou sobtat per una visita.
Quatre copets sonaren a la porta de l'habitació, i en Melrosada obrí. Era la tia Paulina.
En Melrosada quedà lívid d'emoció. Excusà el desordre de la cambra, no sabé què dir; però la tia Paulina estava severa: una implacable decisió lluïa en els seus ulls. En Melrosada volia preguntar: no sabia el perquè d'aquella visita. Com era possible? La tia Paulina a aquelles hores, i sola! Què devia haver passat? Quina gran desgràcia venia a comunicar-li?
La tia Paulina, com una deessa, despreciava totes les inquietuds del professor. Obrí una capseta blanca, i va treure una mena de tires flexibles armades de llaunes i gafets. Un cop les hagué posades damunt la calaixera del professor, ordenà:
-Melrosada: posi un peu a la cadira i arremangui's els pantalons.
-Pa…pa…ulina…
-Obeeixi.
En Melrosada té un peu a la cadira i s'ha arremangat el pantalon.Està vermell i tremola visiblement.
-Melrosada: descordi's les vetes i lligui-se-les una mica més amunt de manera que el mitjó quedi fora dels calçotets.
-Pau…pau…lina…
En Melrosada fa el que li manen, amb una poca traça desconcertant: es deslliga les vetes, i mostra una mica de carn groguenca com una cuixa de gallina plomada, amb quatre pèls estantissos.
Aleshores la tia Paulina, solemnement, com si fundés una nova orde de laJarretière, li posa la lligacama. Quan ha vist la lligacama aguantant el mitjó de don Gàspar, fa un sospir profundíssim, que li fa trontollar tot el pit de satisfacció.
Després, amb un to imperatiu, encara li diu aquestes paraules:
-D'avui endavant es posarà lligacames. On va, home, amb aquelles vetes! ¿No veu que no faríem res?
En Melrosada encara no ha tornat en si de totes aquestes emocions, però la tia Paulina ja ha abandonat la cambra i ja és al corredor, don Gaspar li va al darrera cridant:
-Paulina!… Paulina!…
Els companys de dispesa s'han informat del fet. Es comenta la cosa de mil maneres. Una dama ha entrat a l'habitació del professor: en Melrosada ha estat una estona sol amb ella. La remor arribà a orelles de la mestressa. A l'hora de sopar s'insinuen rialles burletes.
A la mestressa no li fa gens de goig, tot allò.
En Salvador Puntí, que sempre seu al costat de don Gaspar, es troba, aquella nit, constipadíssim: resta a la seva cambra, perdut entre les mantes i ensumant vapor d'eucaliptus. En Melrosada està desarmat entre els seus companys; no gosa aixecar els ulls de la vianda; menja amb les galtes vermelles i suant d'angúnia.
Quan el sopar ha finit, la dispesera emprén en Melrosada privadament.
-Don Gaspar, vostè sap que la meva casa és una casa seriosa: hi ha dos sacerdots i hi ha la senyoreta Gertrudis, i… francament… don Gaspar, una servidora no voldria molestar-lo (vostè és el més vell de la casa… jo no més li dec que favor); però… don Gaspar… vostè comprèn…
En Melrosada està tan emocionat i tan fora de si, que no sap si saltar al coll de la dispesera i estrangular-la com un gall d'indi. Això ja és massa! Aquesta broma no es pot tolerar! Imaginar-se semblant cosa d'ell!
Per altra banda veu en Melrosada que tota protesta fóra inútil, i adopta un aire de víctima sacrificada, i pensa: -Tot això ho pateixo per la Isabel! per ella! Tot sigui per ella!
Quan la dispesera ha finit el sermó, en Melrosada contesta, amb gran humilitat: -Està bé, Teresina: ho tindré present.
-Per Déu, don Gaspar! Jo no voldria ofendre'l!… En Melrosada entra a la cambra d'en Salvador Puntí. El seu amic té un bromerot de mil dimonis dintre la closca: el constipat està en el període àlgid.
En Melrosada, caritativament, amablement, agafa una novel·la que és damunt la tauleta de nit, i comença la lectura.
En Salvador Puntí s'endormisca. En Melrosada sent una dolor viva a les pantorrilles: les lligacames l'apreten que és un gust.
La tia Paulina ja en té prou d'indecisions i de timideses. L'espectre dels calçotets ha desaparescut. En Melrosada ha promès que faria un punt d'home, i sembla que anirem a raure a allò de les primeres amonestacions.
La tia Paulina ho ha preparat tot magníficament, amb una precisió admirable. No ha volgut invitar gaires persones: vuit o deu a tot tirar.
Els invitats entraran a la sala. El menjador estarà a punt per a quan arribi l'hora: hi ha xocolata amb melindros, tortells, pastissos i vi ranci, flors per tot arreu, i un luxe de tovallonets, estovalletes i camins de taula.
La declaració s'ha de fer abans del berenar: en Melrosada aprofitarà una ocasió favorable. El corredor, per exemple, li serà d'una gran utilitat: tot caminant podrà arreglar la cosa. La tia Paulina pensa que això és un ai! La qüestió és donar el primer pas: tota la resta ja anirà venint.
En Melrosada està decidit, encara que la visita que li ha fet la tia Paulina la vetlla mateixa de l'esdeveniment, i l'aparició de les lligacames, el tenen una mica desorientat. El matí, en llevar-se, ha intentat posar-se-les, i ha notat que l'apretaven molt. Les ha afluixades una mica, però l'home no s'hi sent prou a gust.
La tia Paulina voldria fer d'en Melrosada un home elegant i gentil; i, com que ella no creu que res sigui impossible, treballa sense parar. El casament d'en Melrosada i la vidua l'interessa com si es tractés del casament d'ella mateixa: això justifica la visible inquietud que la domina quan tot just apunten les primeres hores de la tarda.
En Melrosada arriba molt abans que els altres invitats. S'ha fet tallar els cabells i duu un vestit nou. Està agraïdíssim a la tia Paulina. La tia Paulina s'excusa per la conducta observada amb ell a propòsit de les lligacames. En Melrosada somriu.
-Paulina, vostè és com la meva mare.
Quan en Melrosada ha dit això, li sembla que pot ser ofensiu per a la tia Paulina.
-Vostè és la meva germaneta. Per a vostè no tinc secrets. Com ho faria, sense vostè?
En Melrosada pondera la serietat dels moments. Fa constar que aquest és potser el dia més important de la seva vida: si les circumstàncies li són favorables, avui es decidirà la seva sort.
La tia Paulina parla del caràcter una mica especial de la seva amiga, del to reservat que adopta amb ella sempre que es tracta del professor; però la tia Paulina està plena de confiança.
En Melrosada, a conseqüencia de les contínues emocions, no s'ha trobat gaire bé la nit passada i, al migdia, a penes ha dinat: això fa que senti una mica de mal de cor. Però no s'atreveix a demanar res: ha donat un cop d'ull a les llaminadures del menjador, i pensa, íntimament, que molt aviat barrejarà la dolçor dels tortells amb el sí de l'enamorada.
Han arribat els invitats. Són tres cosines de Paulina: totes tres solteres, intensament xerraires, primes i complimentadores. Després ve el matrimoni Perearnau, que són veïns, no tenen descèndencia, i sempre que veuen xocolata en perspectiva hi acuden, encara que sigui a les portes de l'infern. Després han vingut dues germanes bessones, amigues de Paulina. Aquestes bessones són el plat fort de la reunió, perquè tenen l'especialitat que l'una toca el piano i l'altra canta. Són filles d'un asturià i una anglesa. Han estat molt desgraciades, i fan l'ofici d'institutrius. Volen que se les tracti demiss, i tenen pretensions de ser molt distingides. Van més encarquerades que un lloro dissecat, duen perruques postisses, i es creuen ser les úniques persones de Barcelona que saben donar un te.
La tia Paulina les aprecia molt, per aquella debilitat que sent per totes les coses inútils. Les dues bessones no l'abandonen mai, perquè la tia Paulina és la sola persona que té paciència per a escoltar la història d'un plet que conten.
L'última a arribar és la Isabel. En Melrosada, que fa dies que no l'ha vista, ha començat a sentir un moviment al cor que el desconcerta. Intenta posar-se al costat de la Isabel, però per ara és inútil: les dues bessones la tenen acaparada, contant-li una malaltia plena de complicacions. El marit Perearnau, que és un inconvenient i mai sap el que té de dir i el que té de callar, ha fet una sèrie d'apreciacions sobre el cutis de Paulina que mortifiquen la seva dona. Paulina vol girar la conversa, però en Perearnau és d'aquells pesats que quan fiquen la banya no la saben treure. Les tres cosines demanen amb gran insistència a en Melrosada que doni la seva opinió sobre unes pintures d'en Joan Llimona.
En Melrosada, que no està per pintures, fa un paperot callat i fred, i no es sap treure les paraules de la boca. Veient que la situació s'allarga i que les bessones no deixen la Isabel, comença a posar-se nerviós i a perdre la mica d'aplom que s'ha endut de casa. Paulina se n'adona amb dolor; però, com que és tan hàbil, parla de música i de seguida una de les bessones es disposa a cantar no sé què d'en Borràs de Palau.
La cançó que canta resulta ser allò deVora, voreta la mar, i la melodia del fill adoptiu de Mataró obra l'ànima d'en Melrosada, que a la fi troba pretext per a col·locar-se al costat de la vídua, que, amb un joc de parpelles criminals va fent a bocinets l'ànima del professor enamorat.
En Melrosada no diu res: està ben vist que el pobre home no ha nascut per fer l'ofici de don Juan. Ell prou es pensava: -Avui sí, avui sí, que li ho dic tot, tot…- Però quan arriba l'hora li és impossible articular paraula.
Quan ha finit la cançó, hi ha un moviment de cadires. La tia Paulina parla de xocolata, i en Perearnau somriu i es torna vermell de satisfacció.
La Isabel ha abandonat la sala, i don Gaspar li va al darrera. La tia Paulina, amb la vista, no els deixa un moment.
Isabel s'entreté a mirar una estampa que hi ha penjada a la paret del corredor. Aleshores en Melrosada, fent veritables esforços, li insinua a l'orella:
-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes…?
Però, en aquest precís moment, en Melrosada s'ha tornat groc com la cera. Una de les lligacames, afluixada amb excés, ha anat relliscant pels calçotets i s'ha desfet: Si en Melrosada dona un pas, està perdut. La proximitat del ridícul, li nua la gola. Isabel s'ha donat compte de l'estat d'en Melrosada, i avança tres passes. En Melrosada no sap què fer. Amb pena arriba a aconseguir la vídua i torna amb lo d'abans; però aleshores la seva veu és la d'un moribund.
-Isabel: ¿vostè creu que la felicitat de dues ànimes…- I, tan bon punt acaba de repetir això, es sent clar i terrible, damunt de les rajoles del corredor un: clinc! metàl·lic, que proporciona una rialleta a la Isabel. Aleshores, don Gaspar, que ha sentit el clinc! i la rialleta, i ha vist una tira negra arrossegant-se, ja no pot més: les seves forces han cedit, el cap li dóna voltes, els ulls se li entelen, sent una opressió al pit, les seves cames vacil·len, i, ja perdut el món de vista, s'abandona damunt de la Isabel.
La Isabel fa un xiscle, pensant que el professor és un desvergonyit, i el pobre Melrosada cau a terra com un sac: tot això ràpidament, en un obrir i tancar d'ulls. La Isabel demana auxili, i tots els que restaven a la saleta surten al corredor, i, esglaiats, veuen el professor estès i la vídua desesperada.
El que passà en aquella reunió íntima de Paulina Buxareu no és perquè jo ho descrigui. A Isabel li vingué un veritable atac de nervis. Les bessones es feren càrrec de la vídua, li descordaren el vestit, i la calmaren amb un sens fi de til·les.
Paulina era transverberada per vint-i-cinc espases de malvestat. Amb l'ajuda d'en Perearnau, diposità en Melrosada damunt del llit on ella dormia. (No s'atreví a dipositar-lo en el llit de la minyona.) Don Gaspar, al cap d'una estoneta, va tornar en si. Feia uns gemecs de desesperació que partien l'ànima. Isabel havia pres un cotxe. El matrimoni i les bessones i les cosines eren ja qui sap a on. El professor només restava a la casa de Paulina, vençut, afadigat. Amb una migranya terrible, amb el polç fluix, el coll descordat i els ulls plens de llàgrimes; Paulina no sabia què dir. Remenava una tassa de te; i en Melrosada, arrencant una veu tènue, acompanyava el soroll de la cullereta amb aquestes lamentacions:
-Paulina! tot està perdut, tot està perdut!
-Qui sap!- deia Paulina. -Animi's.
-Contra el ridícul no es pot res, Paulina. Mai més, mai més la tornaré a veure! És impossible que ella pugui estimar-me; és impossible!…
Al cap d'una estona en Melrosada es refeia de la desgràcia amb uns melindros impregnats de xocolata i una copeta de vi ranci. Paulina no es donava compte del que havia passat: els seus pensaments eren deslligats encara.
Isabel, quan arribà a casa seva, va escriure aquestes ratlles, amb una gran satisfacció:
«Senyoreta Paulina Buxareu.
-Estimada amiga: no puc explicar-me el que ha passat aquesta tardaa casa teva. Lamento amb tota l'ànima els incidents desagradables.Tu comprens, Paulina meva, que no puc casar-me amb aquell home.Estic trista, molt trista…
Adéu. T'abraça la teva amiga
I aquella bit sí que en Melrosada la passà ben negra. Quan es despullava, tingué una bona estona les lligacames entre els seus dits: se les mirava amb horror. Va llançar-les a terra despectivament. Però quan era dintre els llençols pensà que la culpa era seva, només que seva: li entrà un càndid remordiment, encengué el llum, saltà del llit, recollí les lligacames, i va deixar-les damunt del marbre de la calaixera.
En el cor de la Lluïseta hi florien les coses més rosades; els seus pensaments eren un vol de colomes blanques. Lluïseta ostentava ja l'anell de prometatge: un brillant com un cigró que enlluernava tota la família. Els pares del novi volien demostrar que no els venia de mil ni de dues mil pessetes: era l'únic noi que tenien, i el fet de casar-lo era per a ells la més gran de les felicitats.
A la Lluïseta el matrimoni li feia molta il·lusió. Sabia que el promès no allargava gaire: ben plantat, elegant, una mica tronera, incapaç de guanyar-se la vida; però, malgrat aquestes qualitats, no era generós excessivament per a deixar de pensar en el dia de demà, ni per a tirar a perdre la fortuna que els seus pares li tenien reservada.
Encara que l'amor no la tingués folla, la Lluïseta s'estimava el seu promès. Al principi que el noi va dedicar-s'hi, a la Lluïseta no li feia ni fred ni calor. Després, amb el tracte, amb l'assiduïtat per part d'ell, amb els petits sacrificis que s'imposava per veure-la i per parlar-li, amb algun present de bon gust, el cor de la Lluïseta s'anà amansint; i la primera vegada que abandonà les seves mans dins de les mans del novi, sentí un goig deliciós, un desig de lliurar-se amb reserves, i arribà a creure que estava positivament enamorada.
Els primers dies foren tot allò de perdre la gana i dir paraules d'una tendresa infinita. Després el festeig es regularitzà, la flama primera s'anà apagant, i el tenir novi era ja una cosa tan sense emoció com menjar ostres o anar a missa. És clar que dins del costum hi havia alts i baixos, petites topades, moments fèrvids, passatgers entusiasmes.
Entre la Lluïseta i el seu novi s'havia creat una mena de relació falsa. Ella només pensava en ella i en ser agradable al seu promès; i ell només pensava en ell i en ser agradable a la seva promesa: ni l'un ni l'altre perderen cap estona meditant sobre la complicada perspectiva del matrimoni, i el límit de llurs preocupacions era la nit de nuvis.
No es trencaren el cap a descobrir-se mútuament les ànimes: passaven el temps badant i dient: «-M'estimes? -T'estimo!», s'agafaven les mans, i es besaven d'amagat.
Aixi transcorregué un curt prometatge, i la Lluïseta estava a punt de lliurar-se en cos i ànima a un minyó brutalment vulgar, la manera de ser i de sentir del qual desconeixia.
És clar que foren vigilats amb prudència; que es feren les visites de reglament; que el noi aparentà una conducta impecable, i, si de tant en tant i hi havia una relliscada, es dissimulava i la Lluïseta no en sabia res; es mesurà i es ponderà l'estat econòmic de les dues famílies; i, per fi, arribà el moment que la Lluïseta, tota blanca i perfumada, sortí de bracet amb el seu espòs, desprès d'haver escoltat la prèdica castellana d'un frare caputxí.
L'opinió dels concurrents a la festa fou unànime: tothom creia que serien molt feliços. Estaven enternits per la cerimònia i per l'àpat que els esperava.
El nostre amic don Gaspar no fou invitat a la festa, però restà a la porta de la Mercè per veure passar la comitiva.
Feia ja dos mesos del tràgic incident de les lligacames, i el professor no s'havia aconsolat encara, ni havia apagat aquell encenall eròtic que li feia fer un seguit de papers ridículs.
Paulina Buxareu, amb el casament de la seva neboda alleugerí el feix de disgustos que la consumien des que fracassà tot allò que duia de cap amb la Isabel i en Melrosada.
La tia Paulina féu un paper importantíssim: el paper de mare de la núvia; però com que no es resignava a semblar vella, exhibí un vestit fabulós de poca solta, ensenyant els tresors de la seva pell, encara sense arrugues. Moltes senyores invitades la varen pendre per la germana gran de la núvia, i més d'un senyor li va dir que estava seductora.
La tia Paulina no tenia costum de beure xampany, però un dia és un dia. En va beure, no gaire que diguem: el necessari per que dues rosetes se li adormissin a les galtes molsudes i li proporcionessin un estat ultra sentimental. Va esbravar-se amb el pare del nuvi. El pobre senyor, que també estava tou amb allò del casament del noi, va correspondre bestiesa per bestiesa; i entre els dos en digueren a l'alçada d'un campanar.
En aquell àpat, que va ser a la Maison Dorée, tothom va voler col·locar dues paraules. El frare caputxí que actuà en la cerimònia, i que seia en lloc preferent de la taula, féu una segona edició de laplàtica, i a la tia Paulina li desgavellà tot el parament de polvos d'arròs de la seva cara, a conseqüència d'un plor torrencial.
Un senyor gras, usurer, oncle valencià d'en Víctor, que formava part del consell de família de la Lluïseta, engegà un discurs inacabable.
Amb un to patètic, evocà els pares de la noia, que des del cel beneïen aquella unió ; recordà l'escena de la mort de la mare, amb detalls de mal gust. A en Víctor i a molts concurrents els va semblar excessiu i impropi.
Els nuvis menjaven poc, perquè, és clar, no tenien gaire gana, i en un dia com aquell s'havia d'evitar tota complicació gàstrica.
La tia Paulina besava la seva neboda amb fúria, amb plors i amb exclamacions.
Els invitats ballaren, digueren inconveniències i lloaren el menú; passaren la tarda plens de la joia animal i divina del menjar i el beure, i a les set de la tarda començaren a desfilar molt satisfets.
La tia Paulina s'havia entendrit, i desitjà sopar amb els seus nebots. Anà primer a casa seva a treure's el vestit i a posar-se més discreta. Quan es trobà sola, sospirà; les llàgrimes no se li estroncaven del tot: decididament aquelles noces l'havien desconcertada.
El sopar a casa d'en Víctor fou trist. Els nens no tenien gens de gana: s'havien atipat com uns lladres a la Maison Dorée, i la seva mare només els deixà pendre una sopa. Interpretaren a llur gust la cerimònia del casament, el fet i les conseqüencies, i no ho acabaven de veure clar. Els dolia molt que la tia Lluïseta se n'hagués anat, però els feia molta gràcia tenir un oncle nou.
En Víctor estava capficat: una cosa d'aquestes sempre desgavella les famílies. La més serena era la Maria de la Mercè.
La tia Paulina, tot sopant, volia fer el cor fort i dir paraules optimistes; però, sense voler, afluïen els records a la seva conversa: parlava dels morts, de la seva bona germana Elisa…
Com que era tard, a en Víctor li va fer llàstima que la seva tia se n'anés sola a casa, i li demanà que es quedés a dormir: la cambra de la Lluïseta era buida.
La tia Paulina no es féu pregar gaire. La bona dona se n'anà a dormir després d'una conversa enutjosa. Pobra tia Paulina!
Aquella nit sentí tota la fredor del seu viure. La cambra on dormia accidentalment, el llit que aguantava el seu cos, el mirall on la Lluïseta esguardà el seu coll de neu, el lavabo, la catifa, totes les coses intimes que vetllaren la virginitat de la neboda… li complicaven els pensaments i li enterbolien els sentits. La tia Paulina s'ho mirava amb una amargor infinita, i pensava en el que devia passar lluny d'ella, aquells moments precisos.
Es tornà vermella, s'esfereí, i acabà dient:
-Déu meu! Feu que ella sigui ben feliç! Feu-la una bona esposa i una bona mare!
En Víctor estava preocupat: la sort de la seva germana, el viatge espiritual que acabava d'empendre, les sorpreses que el matrimoni reservava per a ella… tot plegat eren coses que no podien deixar-lo indiferent.
La Maria de la Mercè el va treure de les preocupacions.
-Els nens ja dormen- va dir-li.
La Maria de la Mercè s'havia desfet els cabells i duia una bata de seda. Un perfum adorable fluïa de la seva pell.
La Maria de la Mercè, ruboritzada, tímidament, evocà la seva primera nit de nuvis; els records més dolços, els moments més fèrvids de llur vida rodolaren per la imaginació del dos esposos; i en Víctor, emocionat, va besar la seva dona.
En Melrosada guaitava la lluna.
Aprofitant la nit primaveral, se n'havia anat fins a l'Avinguda del Tibidabo.
El professor respirava un aire ple d'olors optimistes, assegut a una tauleta de la terrassa, contemplant l'or i l'escuma del seu vas de cervesa.
De tant en tant admirava l'estesa de llumets, i volia endevinar les vies de la ciutat, i fins volia endevinar l'indret precís on vivia ell. Completament oblidat de tot, i capficat en aquella feina pueril, s'hi passava una bella estona, sense adonar-se de la gent que el voltava.
Després de beure i pagar la cervesa, donà un tomb, cada vegada més satisfet del panorama nocturn ; i una mica allunyat de la gent, en plena ginesta i aconsellat pels pins, engegà un cop d'ull per les rutes dolorides del seu esperit.
Des que abandonà la casa de Paulina, aquella tarda de la seva desgràcia, havia romàs com un conill dins del cau, sense cara ni pit per a presentar-se davant de la gent. Aquell desmai portà cua. L'endemà del fracàs es sentí tot desballestat, amb una llengua espessa i un mal de cap entorpidor. En Melrosada estava positivament malalt, encara que sense gaire importància. Ell no s'hauria atrevit, per res del món, a fer sabedora Paulina del seu estat; però Paulina mateixa, sol·lícita i maternal, anà a visitar-lo i a aconsolar-lo.
Paulina fou sotragada pel desllorigament estúpid que el destí havia donat a tots el seus plans; però els que la coneixien i els que havien esmentat l'interès que l'atrafegava per assolir el pintoresc casament, quedaren una mica meravellats en veure la resignació de Paulina davant dels implacables manaments del destí. Sabia ella perfectament que era ja inútil tot el seu esforç. Conversà amb el pare Tudó, i va anar a veure la seva amiga una pila de vegades. Isabel, amb la valentia que li donà l'incident de la lligacama, es negava a tota solució de concòrdia; i, a cada consideració que feia la seva amiga, hi afegia sempre: -Ja ho veus tu mateixa, Paulina: en aquest cas, em sembla que obraries com jo: ja te'n fas càrrec-, i altres paraules per l'estil, que, encara que ferissin mortalment a Paulina, la feien impotent per a imposar-se com abans. Paulina ho veia ben clar, que la Isabel no era per al professor: Déu havia volgut la cosa d'aquesta manera, i, desgraciadament, la seva bona amiga passaria les nits d'hivern sense altre consol que l'escalfallits, i el digníssim Melrosada no tindria al seu costat aquella veu per a dir-li, de tant en tant: -Mira, demà és dia de peix.
El professor estigué una setmana sense sortir de casa. Mentre durà la curta malaltia fou visitat dues vegades per Paulina. En Melrosada patia de debò en presència de la seva amiga: era tan ridícul el paper que havia fet, que no s'atrevia a aixecar els ulls de terra. Estava molt, però molt avergonyit. Pensava que els nebots de Paulina ho sabien tot, i que mai més tornaria a veure'ls. ¿Amb quin dret es presentaria davant d'en Víctor Buxareu, després d'haver-se desmaiat per una lligacama? I, el més trist, per al pobre don Gaspar, era que seguia estimant la vídua, que la seva passió no s'havia apagat, i el seu desig de matrimoni era més intens que mai.
Paulina Buxareu animà una mica don Gaspar. Li digué que el que li havia passat era naturalíssim: un home del seu cor i dels seus sentiments sempre està exposat a escenes així; i que tot plegat, en lloc de rebaixar-lo, l'ennoblia.
Però en Melrosada prou veia que Paulina era insincera, i exclamava, ple d'amarga malenconia:
-Paulina, vostè és un àngel, vostè és una santa; però no vulgui enganyar-me d'aquesta manera; no m'amagui la veritat; prou sap vostè que ella no m'estima, que ella no pot estimar-me!
I Paulina, amb una candidesa d'infant, afegia:
-I pensar que tot és per culpa meva! que jo sóc la causant de la seva desgràcia!…
En Melrosada, en mig del seu desesperat excepticisme, interrogava Paulina: volia saber noves de la vidua, el que deia, el que pensava; i Paulina ja no tingué cor per a mentir, i li digué la veritat ben crua: la Isabel no seria per a ell!
Hem fet notar pàl·lidament que en l'ànima de don Gaspar no havien finit les aspiracions matrimonials: el fracàs no duia el renunciament; el cor lacerat no volia colgar-se dins l'oblit. I aquesta era la desgràcia més gran que patia en Melrosada. A Paulina no volia confessar-li-ho Havia fet manifestacions de resignació; davant dels ulls de la seva amiga don Gaspar era un home fins penedit de tots els actes que inspiraren les trapaceries de Paulina; però en el fons del fons en Melrosada estava més malalt del que semblés a primer cop d'ull.
Totes aquelles manifestacions que va fer al seu cosí jesuïta i a la tia Paulina, la tarda mateixa que feu coneixença amb Isabel, les podria fer ara molt més intenses; i ara, tristament, sense cap esperança.
Si en Melrosada fos un home conscient d'ell mateix, potser destruïria la seva vida miserable; però en Melrosada estimava sobre tot, aquells cinquanta quilos d'ossos i pelleringues que constituïen la seva persona; i que ell preservava del fred i la calor i nodria amb el queviure vulgar, però sa i digestiu, de la seva dispesa. I estirava la seva closca deprimida, confortablement coronada amb el barret de palla, guardadora d'aquell cervell de canari que percebia les agradables sensacions i, anant fent la viu-viu, li proporcionava mitjans per a dur una vida decenta i sense entrabancs.
Vet aquí per què en Melrosada, en mig de les seves desgràcies, respirava l'aire dolç de la nit, i trencava una branqueta de fonoll i se la posava a xuclar fent-se la il·lusió que prenia anís delMono.
S'ha de dir, en favor del nostre Melrosada, que aquella nit era tan i tan dolça, que qualsevol es pren les coses a la valenta; però el corcó, malgrat el fonoll esfilagarsat entre les dents, existia en l'ànima del professor, i es manifestava aleshores amb un engrescament tebi que don Gaspar sentia per la lluna.
Un poeta jaumí, que no recordo com es diu, ha dit que la lluna era presó d'ànimes enamorades: ¿qui privava el professor de creure una cosa semblant?
No hi ha dubte que les nostres alegries i les nostres dissorts augmenten i disminueixen segons la situació en què ens trobem en rebre-les. Per exemple, és molt diferent rebre la notícia que has tret la rifa quan pateixes un mal de caixal intens, o quan estàs besant la nuca d'una veïna graciosa; i així mateix segons l'ambient que et rodegi, la dolor de la teva ànima serà irresistible situació o una mena d'enllepoliment amb la pena.
El benestar que sent en Melrosada fa que la seva dolor li sigui suportable, i s'esbravi tendrament amb la lluna; i això li passa aquesta nit, per primera volta, després de l'incident fatal que va malmenar els seus amors.
No sé per què sembla que aquesta nit, el bon professor, després de rumiar i entristir-se, entre tanta ginestera d'or, hagi collit un brotet esquifit d'esperança.
Esperança de què? Ara ens seria impossible dir-ho, però el professor en porta una de cap. Es clar que serà empresa difícil, perquè en un reconet del tramvia, ja passats els Josepets i molt a la vora de casa seva, es veu el cos amable de don Gaspar com es percudeix tot, per una mena de sospir nerviós.
El piset agençat amb mobiliari propi; la catifa vermella que ha escollit després de comprar un ram de violetes i un parell d'encasades tendríssimes, nevades de sucre; la trista ranera de la gorja fracassada, acompassant-se amb un soroll de cullereta i amb la blancor d'un tovallonet brodat; l'estrenyacaps que s'endormisca vora una cabellera femenina sense pompa ni crepè, ni agulles torturadores: tot això somnia don Gaspar; i aquest pensament amable se li posa al coxí on dorm, i li fa pessigolles al nas com un dimoniet temptador. Però don Gaspar pensa: -Com assolirem això? De quina manera?
Ell prou s'ha engrescat, en mig de dubtes i desenganys: en mig de la seva celibatària foscor, prou ha obirat la cuca de llum, i la cuca de llum es deia Isabel; però ara ja és impossible assolir-la. Sí, sí, és impossible; però les ganes encara són més vives que abans. Però en Melrosada es pregunta, cada matí, en despertar-se una mica esverat pel somni turbulent que acaba d'abandonar-lo: -Com t'ho faràs, Gaspar?- I el positiu és que no sap com fer-s'ho. I, amb una desesperació callada, per sobre dels calçotets de punt es cenyeix les tràgiques lligacames.
Un dia es llevà don Gaspar amb una gota d'optimisme a la punta de la llengua, i el cafè i la torrada de tots els matins li varen semblar més sabrosos que de costum. Era diumenge, feia molt temps que no havia estat al Parc, i va pensar: -Anirem a veure les bèsties.- Un artista com ell s'engrescava sempre amb els gestos i els moviments d'aquells animals exòtics.
El sol, meravellós, s'enganxava com una mel tèbia per tot aquell bé de Déu d'arbres, i feia més suportable la humitat del lloc. Don Gaspar caminava embadalit, contemplant les criatures verdes, vermelles, grogues i violetes, menudes, grasses, saltadores, rialleres i comprometedores, que rodaven d'un cantó a l'altre com una mena de flora paradisíaca.
A ell la canalla li tenia el cor robat: els instints paternals se li exacervaben feia una temporadeta. -¡Que feliços són els homes que tenen fills!- pensà don Gaspar. En aquest moment només en veu la part dolça, dels pares de família: no l'esgarrifen les malalties, les rareses i les sabatetes estripades; i allò de dir: -Moca't!-, i allò del riu filial sobre els pantalons. És clar que ell no les ha passades, aquestes coses, ni sap el pa que hi donen: ara només veu les cares vermelletes, els nassets estarrufats, les trenes rosses i les mitges estirades.
Tot caminant, don Gaspar ha anat a raure davant mateix de la gàbia del tigre. La bestiassa ferotge ronca, ajaguda impúdicament, i fent amb els llavis un moviment d'orgull instintiu.
-Que és bonic!- exclamava el professor. -¡Quina majestat!
El tigre de Bengala suggereix a don Gaspar una carrera de pensaments heroics: Les selves tropicals, les palmeres, els elefants, els negres, els prínceps vestits de diamants; tot allò que ell ha vist en aquells cromos que porten, a sota:Caceria del tigre. Si aquesta bestiassa pogués parlar, ¡que en contaria, de coses extraordinàries!
El tigre s'ha despertat, i mira en Melrosada amb una gran indiferència, esternuda, badalla, mostra les dents, i va d'un cantó a l'altra fent amb l'os del rosari veritables prodigis de flexibilitat.
Al professor l'entusiasma cada cosa que fa el tigre. Pensa que és una tonteria de no anar-lo a veure més sovint. Un divertiment que costa tan poc i que la gent no se'n sap aprofitar! Tot mirant el tigre li entra un pensament d'horror: aquella bèstia que sembla tan pacífica, tan resignada, imagina't, si sortís de la gàbia, les desgràcies que faria! A quatre passes hi ha tot un chor de criatures, i al bon home se li posa la pell de gallina veient per un instant, com el tigre s'empassa aquell vol d'angelets de Nostre Senyor igual que si fossin fruites i cireres.
Després del tigre ha anat a veure els lleons. Els lleons no li semblen tan perillosos. En el país on viuen, el lleó ha arribat a ser una bèstia casolana: s'ha abusat tant del lleó espanyol, que fins sembla que ja no té de mossegar. Aquesta és la idea que té en Melrosada del rei del desert.
Demés en Melrosada sap aquella història d'un sant que va treure una punxa de la pota d'un lleó, i troba natural aquesta història. Ell, en un moment donat (un moment com aquell que va agafar el lloro en el jardí dels Buxareu), s'atreviria a fer una cosa semblant; però… amb un tigre!… ca! No hi ha sant, per sant que sigui, que s'atreveixi a acostar-se a un tigre. Recorda una vegada, don Gaspar, que va veure un domador de feres que se les havia amb aquesta mena de bestiotes, i don Gaspar va patir molt d'esperit i li fou precís anar-se'n del local i sortir a pendre l'aire. Després va llegir en elBrusique el tal domador morí víctima de les urpes d'un tigre.
La visió dels animals de la selva li ha donat, aquest matí, una concepció una mica estranva de la lluita per la vida.
-Ves si en són, de forts i poderosos, aquests animals! Imagina't la calor del desert, amb una mena de plantes que totes tenen punxes, com les atzavares i les figues de moro; imagina't, sense una gota d'aigua, amb una fam tan espantosa, les hores que fan de camí, saltant marges altíssims, sentint de lluny l'olor de la carn, els perills que passen, els vols de mosquits que els punxen els ulls! I ells, desafiant-ho tot, amb una valentia i agilitat extraordinàries, saltant damunt de la presa, i empaiten els caçadors, i es mengen els negres i els roben les criatures!
¡Ves si ens ensenya coses el Creador, per medi dels animals sense intel·ligència! ¡Ves si n'hem d'apendre, de lliçons, d'aquests irracionals magnífics que aquí tenim empresonats dins d'una gàbia!
¡I nosaltres, homes, que amb poca aigua ens ofeguem; i tu, Gaspar, que vius limitat per la teva timidesa, i no ets altra cosa que un conill casolà rosegant una fulla de col miserable!
En Melrosada gasta amb ell mateix una terrible eloqüència. Sort que ha anat tirant caminal amunt, i ja és davant de la gàbia de les oques.
Les oques, amb llur cridòria incivil i amb llur aspecte de peixateres enfarinades han aigualit una mica la força del seu soliloqui.
Don Gaspar pensa: -Ella és com les oques; ella és barroera i sense comprensió, com aquests vils animals! Però què dius, pecador? No, no: la venjança mai! Ella no és com les oques!
I guaita de seguida una grua de Numídia, lleugera i esbelta, tota desdeny i distinció; i en Melrosada pensa que ella és com aquesta au fina i flexible, i ell és un imprudent de sol·licitar-la. No s'han fet, aquests éssers meravellosos, per als homes com en Melrosada. Sí: ella és així, polida i saltadora, amb aquest tènue plomall de la cua, que fa l'efecte d'una cascada de neu.
-Si jo tingués l'ànima del tigre, podria enamorar la Isabel!- diu don Gaspar, tot convençut; -però jo tinc l'ànima del camell, i duc el gep de la meva poca cosa a l'esquena: jo tinc d'inspirar pietat. I qui s'apiadarà de mi?
Més amunt ha vist els galls i els pavons i els faisans com criden i encalcen les famelles, i en Melrosada diu: -Coratge, Gaspar coratge!Audaces fortuna juvat!- exclama, tot satisfet d'haver recordat la sentència llatina.
Don Gaspar frueix la passejada i les meditacions perquè ja és hora de dinar i se'n va cap a la dispesa.
Després de dinar es pregunta: -Hi aniràs? No hi aniràs? Bah! anem-hi! Amb quina cara et rebran?Audaces fortuna juvat!- torna a dir, més engrescat encara.
Feia dos mesos que no havia estat a casa els Buxareu. Hi va arribar tremolant com la fulla a l'arbre. Va trucar feblement, enretirant de seguida el dit del botó (com si hi haguessin posat una punxa), i va esperar que la cambrera obrís.
Ell pensava trobar una cara coneguda; però feia pocs dies que els Buxareu havien canviat de minyona, i sortí a rebre'l una mossa castellana que no havia vist mai.
La noia tingué grans dificultats per a apendre el seu nom, i el féu esperar al recibidor. Al cap d'un moment aparegué en Víctor estossegant, amb una cara alegre, tot efusiu. Li dóna un cop a l'esquena, dient-li: -Melrosada! ditxosos ulls! Ens pensàvem que s'havia mort! Però què ha fet? Que ens té oblidats? Tot això ho digué precipitadament, sense donar-li temps de contestar cap excusa. Quan en Víctor va fer una petita pausa per respirar, en Melrosada engegà una professó de compliments, i féu valer, com atenuant de la seva absència, una malaltia que el tingué una setmana al llit, i després la feina d'aquells últims dies.
-Entri, entri. Som encara al menjador. Pendrà una tassa de cafè: no és veritat?
En Melrosada, vermell i atrafegat, sense saber on deixar el barret, va seguint l'amo de la casa, fins a arribar al menjador, on és rebut amb una amabilitat corprenedora.
Els nens són al jardí, cosa que tranquil·litza el professor, perquè la sinceritat infantil el desconcerta. Hi ha la Maria de la Mercè, la tia Paulina, i la Lluïseta i el seu marit, que fa pocs dies que han arribat del viatge de nuvis.
El marit de la Lluïseta està gras: és d'aquells nois que el matrimoni els prova. Parlen de llur viatge: han estat a Itàlia. En Víctor, que també hi anà amb la seva dona, vol discutir tot el que diuen, i vol estar més informat que ells dels hotels, de la color dels tramvies, de les tendes de macarrons, de les cerveseries, i de l'abillament una mica estrafalari, que duen els guardes suïssos del Papa.
La Lluïseta parla de Venècia amb un tremolor emocionant. Al seu marit, el que li agradà més, de la ciutat ducal, fou un plat de petxinetes amb mostaça que els serviren a l'hotel, i aquells grinyols incomprensibles que fan, a la nit, els gondolers.
La tia Paulina, que no hi ha estat mai, diu, tota commoguda:
-Itàlia! Itàlia!
I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, també commogut:
-Itàlia! Itàlia!
En Víctor diu, dolçament, a en Melrosada: -Allò és la terra per a vostè! Com fruïria!
I en Melrosada respon:
-No me'n parli, no me'n parli! Tantes coses volem, que no podrem aconseguir mai! Itàlia és un dels meus somnis daurats; però què s'hi ha de fer!…
Aquest to elegíac d'en Melrosada ha entristit una mica la conversa. La Lluïseta, amb la seva alegria animal, i passant la mà per les galtes del seu marit, vol animar la concurrència.
El marit, complagut per aquella pública expansió de la seva dona, guaita la Lluïseta amb una estúpida tendresa; i la tia Paulina, confidencialment, s'acosta a en Melrosada.
-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços!
Don Gaspar, amb estranyesa, s'adona que la seva presència a casa dels Buxareu no desperta la situació enutjosa que ell esperava. Està ben vist que ningú es recorda, en aquells moments, del seu fracassat matrimoni, ni de la ridícula història de les lligacames: una vegada ha pres la tassa de cafè, li fa l'efecte que totes aquelles coses era ahir que les veia, i que res no ha passat des de la darrera visita. Això li dóna tranquil·litat, i ràpidament en Melrosada torna a pensar en les consideracions que feia el matí: la imatge del tigre de la selva hindostànica, i la imatge del conill rosegant la fulla de col, se li apareixen clares esperonant-lo; i aleshores, una idea, que ja altres cops se li presentà i va rebutjar-la com un mal pensament, se li presentà de nou, i a en Melrosada no li semblà pas tan despreciable.
És un pensament obscur que ja fa temps dorm en el fons de la seva ànima; una cosa que ell mateix no s'ha atrevit a confessar-se, que ha persistit abans i després de la seva aventura matrimonial, que ha anat creixent i prenent forma sense que ell se'n donés compte. I ara, escoltant les paraules de la tia Paulina el va encenent a poc a poquet; i, el que li semblà un temps cosa impossible i absurda, ara ho vol amanyagar com l'esperança única, coordinant aquesta esperança amb el soliloqui suggerit pels animals de la col·lecció zoològica.
La tia Paulina parla:
-Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços! Si sabés l'alegria i la tristesa que m'ha causat, el casament de la meva neboda! Ja em començo a sentir vella! Ja ho veig: tota la vida he estat i seré això: una germana de la caritat!
En Melrosada sospira, tremola, es torna vermell, i, molt baixet, perquè només el senti la tia Paulina, diu, emocionadíssim:
-Escolti, Paulina: i ¿no voldria ser també una germana de la caritat, per a aquest pobre malalt, que l'estimaria amb tota l'ànima?
El menjadoret de Paulina és, aquesta nit, ple de batecs invisibles. La llum malva deixa endevinar tot just els objectes. El canari canta frisós dins la gàbia, i no vol adormir-se de cap manera. Paulina ha deixat les plates gairebé intactes. La cambrera ha insinuat tímidament:
-Senyoreta: que no es troba bé?
-No és res, no és res- ha contestat Paulina; -ja podeu anar a sopar.
Paulina ha pres una pera de confitura, i l'ha mastegada d'esma sense trobar-li cap gust. Després ha plegat el tovalló i ha begut un glopet d'aigua.
-Déu meu, Déu meu!- exclama Paulina. -Però és possible? Com s'ha atrevit a dir-m'ho? I jo no he sabut contestar-li res? Però és que ha perdut el seny? és que s'ha tornat boig? ¿De quina manera la nostra amistat ha pogut convertir-se en una cosa que jo no sospitava mai?
El que passava a Paulina era verament per a preocupar-la una mica. Des de la mort d'aquell poca pena d'en López Mantecón, ningú (el que es diu ningú!) havia dirigit a Paulina una paraula d'amor. Ella, malgrat el seu escepticisme matrimonial i malgrat les coses que s'han contat en aquest llibre, havia mentit tota la vida, i, sense voler, de vegades li sortia a flor de llavi el veritable neguit de la seva ànima. Paulina no va renunciar mai a l'amor: si aparentment s'hagués pogut creure en aquesta renúncia, eren els fets, i només els fets, qui la imposaven.
La persona que havia intimat més amb ella, encara que ens sembli absurd, era en Melrosada. Paulina no sentia, pel professor, solament un afany de manefleria i de fer el mestre-fanguet: alguna cosa més lligava les dues ànimes.
És segur que, si ella no hagués furgat l'esperit del professor i no li hagués desenrotllat coses mortes, ell no hauria estat capaç de sospitar, ni un moment, que el seu matrimoni amb Paulina arribés a ser altra cosa que un somni.
La figura de la Isabel havia estat una mena de pantalla: sense saber-ho, Paulina, s'havia sacrificat ella mateixa: el que hauria volgut per a ella mateixa i no hauria gosat mai a demanar-ho, va intentar exigir-ho per a la seva amiga.
Quan ella somiava en la figura del professor una mica idealitzada al seu gust; quan el veia casat i feliç amb la Isabel, i s'imaginava la seva pròpia persona al marge de la intimitat d'aquell matrimoni; és seguríssim que el seu altruisme no era res més que una mentida, i que per dignitat, per por, o pel que sigui, ni a ella mateixa s'hauria confessat que el personatge que li hauria plagut jugar en la comèdia d'aquell matrimoni no fos precisament el de l'amiga, sinó el de l'esposa.
Però és natural que aquestes coses no s'atrevís ni a pensar-les. Encara que el professor li fos simpàtic i trobés un especial gust a fer-lo confident del seu migrat sentimentalisme, no podia oblidar, Paulina, la condició una mica inferior d'en Melrosada, el prestigi que ella es pensava tenir dins la família Buxareu, la seva posició social i les seves relacions: ella no podia ser altra cosa que una protectora, una amiga si es vol, d'en Melrosada. Però d'això a ser la seva esposa, a emparentar-lo amb els seus nebots, hi havia un veritable abisme. Demés Paulina no podia sospitar mai que en Melrosada arribés a enamorar-se d'ella, i fins sentia forts remordiments d'haver desgavellat la vida d'aquell bon home amb tots els equilibris que li va imposar per casar-lo amb la Isabel. Decididament, la seva boda amb en Melrosada era una bogeria; i podem estar seguríssims que Paulina Buxareu no havia pensat mai en tal cosa.
Però des d'aquella tarda els fets havien canviat. La tranquila resignació de les dues ànimes havia sofert sotragades de revolta: el que mai s'haurien confessat havia sortit a plena llum i havia estat clarament dit per unes paraules plenes d'emoció. Tot això potser era un disbarat molt gran; però ja estava fet, i calia pendre una determinació o altra.
De primer, Paulina Buxareu va fer amb l'imaginació un anàlisi detingut del seu pretendent; el seu instint anà perdonant els defectes físics, i anà ennoblint les qualitats espirituals. Aquest anàlisi va durar una bella estona, i Paulina en va treure, com a conseqüència, que, pel que feia referència a l'aspecte d'en Melrosada, no hi havia cap inconvenient en acceptar-lo com a espòs.
Després va voler endinsar-se en tot el que feia referència a les condicions conjugals, fins a despullar-les dels vels més íntims. Aquí la pobra dona s'hi va perdre una mica. De joveneta l'havia preocupada, tot això; però de seguida la seva consciència s'en ressentia quan hi aturava massa els pensaments. Després passaren els anys; i, encara que alguna amiga casada li havia fet certes revelacions, eren coses aquestes que sempre li enrojolaven la cara, i no n'havia vist mai el desllorigador. Després de donar-hi voltes i voltes, va deduir que ella no era pas diferenta de les altres dones; i, en fi, Déu sobre tot. Demés, a can Subirana venen un llibret que ella només coneixia per les cobertes; però li constava perfectament que una cosina seva en tenia un exemplar guardat entre l'íntim embalum de la roba blanca.
Una vegada resolt aquest punt, esguardà l'aspecte social del seu matrimoni. Això és el que més la preocupava. ¿Quina cara farien els seus nebots davant d'aquesta decisió? L'efecte tenia de ser fatal: no calia dar-li voltes. Era impossible que els seus nebots trobessin bé aquest matrimoni. Ella, la invulnerable, la respectada tia Paulina, la consellera i la predicadora, la que semblava que estigués per sobre de les contingències passionals, ¡amb quins ulls fora mirada, amb quines paraules comentada! quines amargues ironies despertaria el seu casament amb el professor!
Però Paulina pensa, de seguida: -Tota la vida t'has sacrificat per ells; la teva persona no ha estat mai per a tu: ha estat per als altres; les teves llàgrimes han plorat la dissort d'altri; les teves paraules han aconhortat la tristesa dels altres! I t'ho agraeixen? ¿Es recordaran de tu, quan et moris? És que que no tens dret de respirar l'aire amb els teus pulmons?
Paulina es va enfortint amb un egoisme eloqüent: val més la felicitat d'ella que tot; la seva felicitat està per sobre del que pugui dir la gent. Després de molts anys, Paulina recobra el gest de romàntica rebel·lió. En definitiva, Paulina decideix dir que sí a en Melrosada: un sí ple d'esperances.
No cal afegir que Paulina ha passat la nit en blanc, i que infinites vegades aquests temes van i vénen per llevar-li la son i per donar-li un estat d'inquietud semblant a la febre.
L'endemà, abans de llevar-se, la cambrera li anuncia una visita: és don Gaspar. La presència d'aquest home, que mai l'havia torbada, l'omple d'angúnia i d'esverament. Paulina es lleva. És clar que no va arreglada per a rebre ningú; però pensa: -A ell no vull enganyar-lo: vull ser sincera en tot.- I al cap d'un quart d'hora surt a la saleta per rebre el seu promès.
En Melrosada està més emocionat que ella. Paulina el saluda, i li diu, tremolosament:
-Melrosada: què ha fet?
-Paulina, digui'm que sí: no allargui més la meva tortura!
-M'és impossible negar-li res. Sí: les nostres ànimes han nascut per estimar-se…
Després d'aquest diàleg curtíssim, els dos enamorats han quedat sense paraula. En Melrosada voldria dir moltes coses, però no sap per quina començar. Senten una gran vergonya l'un de l'altre. Don Gaspar no s'atreveix a abraçar-la. Per fi s'insinua; i ella, sense fer-se pregar gens, s'abandona a damunt l'americana del professor, i es posa a plorar dolçament. Han passat alguns minuts, i els sembla que per avui ja n'han fet prou. En Melrosada se'n va. Es diuen que es veuran, que s'escriuran, que seran molt feliços…
Paulina Buxareu, davant del mirall, una estoneta després, es mira i es remira i, amb una llangor d'enamorada, es decideix a rissar-se els cabells, encara abundants i negres.
De seguida pensa Paulina que una situació com la seva no pot aguantar-se gaire temps i que els fets s'han de precipitar per força. I, una vegada vestida, se'n va a missa, i després al despatx del seu nebot.
En Víctor, en veure-la tant de matí, s'esvera una mica. La tiaPaulina, amb gran cerimònia, comença a engegar aquest discurs:
-Víctor: tu ets el més gran dels meus nebots i tu ets el cap de la nostra família; a tu t'he estimat més que ningú, i el teu consell ha sigut sempre escoltat per mi. Mira, Víctor: creuria faltar si no comuniqués a tu primer que a tothom una nova que estic segura que ha d'estranyar-te.
En Víctor Buxareu resta amb la boca oberta. Encara que acostumat a les extravagàncies de la seva tia, no les té totes en sentir aquelles paraules i en veure-la excitada i tremolosa de cap a peus.
-Víctor: he de fer-te saber que em caso. Em caso amb en Melrosada.
En Víctor ha quedat perplexe. Ràpidament, hauria esclatat en una rialla brutal; però en Víctor, encara que impulsiu, veu de seguida que la cosa és una mica massa seriosa.
Resta mut uns segons, es conté, dóna una forta pipada a la seva cigarreta, i, mirant Paulina amb els ulls esveradíssims, contesta, lacònicament:
-Expliqui's, tia Paulina; expliqui's.
La tia Paulina es va explicar. En Víctor ja va veure de primer moment que tot era inútil: ell coneixia Paulina, i no fóra cosa gens fàcil desviar la direcció impulsiva de la seva voluntat. Naturalment que a en Víctor se li escapava el riure a estones, i tenia de fer veritables esforços. Altres moments es mirava la seva tia amb uns ulls de pietat profundíssima, com si volgués dir:
-Mare de Déu! Tot està perdut!
La tia Paulina contà, amb tots els pèls i senyals, la gènesi de la seva simpatia per don Gaspar. De tant en tant s'aturava per pendre alè o per eixugar-se una llàgrima.
Un cop hagué finit la seva confessió, en Víctor, amb una gran bona fe, li va dir aquestes paraules:
-Miri, tia: el que vostè m'acaba d'exposar em ve tant de nou, que no sé què aconsellar-li; però davant d'un cas com aquest, després de tot el que vostè m'ha dit, em sembla que el millor conseller ha de ser vostè mateixa. I què li diré, pobre de mi!… Altres persones més autoritzades… Vostè té el seu director espiritual…
En Víctor no era home de directors espirituals; però va pensar que a la tia Paulina, en aquells moments solemnes, un toquet religiós li vindria com l'anell al dit.
I la tia Paulina, aleshores, doctoralment, contestà:
-Víctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha estat la paraula de Déu, i el director espiritual ja està al corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de família i res més.
-Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de família, no poso cap inconvenient que vostè es casi: el senyor Melrosada és home de totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent.
-Prou, prou, Víctor, fill meu: tota la vida t'agrairé aquestes paraules.
La tia Paulina, amb gran torbament d'en Víctor, s'abraonà al coll del seu nebot i plorà llàgrimes d'infinita tendresa.
En Víctor no hi veia de cap ull; però, encara que es rebel·lés contra el sentimentalisme, s'arribà a posar tou com una cera.
-Pobra tia Paulina!- pensava en Víctor. -Pobra tia Paulina! A quin extrem de guilladura ha arribat!
La tia Paulina impressionava l'ànima d'en Víctor de dues maneres distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia Paulina aquella color extraordinàriament còmica que la caracteritzava tan bé; però en Víctor no podia oblidar tampoc la tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom; la què havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat els seus nens quan estaven malalts.
Aquests dos aspectes es barrejaren tèrbolament i enutjosa: el plor sincer de la seva tia li causava una certa indignació, i una tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls.
-Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en Víctor, afadigat, col·locant la dolça Paulina, mig desmaiada, en una butaca confortable.
Paulina Buxareu es calmà. Aleshores cap d'ells dos no sabia què dir. Ella inicià amb veu feble:
-Víctor…
-Digui, tia, digui.
-Tu comprens, Víctor, que les nostres relacions han de ser molt curtes. Però… a casa meva… Jo no voldria que ningú pensés mal de nosaltres. Si tu no hi tinguessis inconvenient…
-Vol callar, tia Paulina! Em faig càrrec de la seva situació; i a l'hora que vulgui, a totes les hores que els sembli bé, ja sap que a casa meva…
-Gràcies, fill meu, gràcies. Ja ho he dit sempre, que eres un àngel.
-Per Déu, tia Paulina!…
-Sí, sí, Víctor: d'homes com tu no en corren.
Paulina Buxareu, amb els ulls vermells i amb la respiració afadigada, es despedí del seu nebot. En Víctor, quan es trobà sol, tancà la porta del despatx i va estirar-se en un sofà, com si estigués rendit per un esforç enorme.
-Però és possible? Ai carat de Melrosada!
En Víctor no sabia ben bé si tot allò ho havia somiat. Després rigué com un beneit. Després posà la cara seriosa i anava repetint:
-Pobra tia Paulina! Pobra tia Paulina!
Encengué una pila de cigarretes, i va llençar-les totes a mig fumar. S'estirava els punys; s'agafava el nus de la corbata; començava una carta i l'estripava tot seguit… En Víctor no podia treballar ni estar quiet. Agafà els guants, el barret i el bastó, i sortí disparat a pendre l'aire.
Quan en Víctor arribà a casa, la Maria de la Mercè va dir-li:
-Què tens? Què et passa?… ¿Que no t'han escrit de Bilbao?
-Què Bilbao ni què romansos! Escolta, i et quedaràs sense sentit.
-Víctor!
-La tia Paulina es casa.
-No pot ser!
-Es casa: es casa amb en Melrosada!
-Però… Víctor!… avui no som als innocents!
-Desgraciadament no som als innocents; el que t'he dit és la pura veritat.
La dona d'en Víctor va fer uns escarafalls, unes rialles i uns comentaris que el seu marit li tingué de dir prou.
Més de pressa que la llum va córrer la notícia fins a les últimes ramificacions familiars, fins a les relacions amicals més febles: no es parlava d'altra cosa.
-Paulina Buxareu es casa.
-Paulina Buxareu es casa amb un professor de dibuix.
-Paulina Buxareu s'ha tornat boja.