Paulina Buxareu envejava la glòria. És a dir, Paulina hauria volgut passar per la Rambla i sentir a dreta i a esquerra:
-Mireu-vos-la: Aquesta és Paulina Buxareu!
Per assolir això hauria fet qualsevol disbarat. Una temporada l'entendrí la idea de ser cantant d'òpera; però tenia una trista veueta que no arribava enlloc.
Aquest afany de celebritat és cosa molt corrent entre les jovenetes, però a Paulina se li donava més pujat de to: hauria desitjat ser una víctima memorable, patir una gran tragèdia i en fi, ser alguna cosa superior a les noies que la voltaven.
En aquesta època de somnis, li arribà el seu enamorament: i ella ultra lliurar-s'hi com una noia apassionada, va voler-ne treure tot el suc, i no cal dir que la mort del seu novi, li va venir com l'anell al dit per als seus plans de glòria.
Quan es va informar de la desgràcia, va fer tota mena d'escarafalls. La dolor i la desesperació la percudiren de cap a peus, tant i tant, que semblava que fes comèdia. Acabava la paciència de la gent. El metge de la família, que era tot un sucre candi, ja no sabia per quin cantó girar-s'hi. Des d'aleshores Paulina inicià la tanda dels atacs de nervis. I, quins atacs de nervis! La tenien d'aguantar sis persones.
Aquesta situació no podia durar gaire temps. A poc a poc s'anà calmant, i aleshores adoptà la calculada posició de donzella tràgica.
Quan parlava amb les noies de la seva edat se les donava d'escèptica en qüestions d'amor, deia que no valia la pena de viure, i que ser dona era la més trista condició; i de tant en tant feia uns sospirs estudiats, i una líquida perla se li entretenia una estoneta pel blanc del ulls, i es precipitava, finalment, i moria en la fina convexitat de les seves galtes.
Ella no parlava mai de la seva desgràcia ni del seu amor, però de tant en tant hi feia al·lusions simbòliques que deixaven la gent amb la boca oberta sense entendre'n un borrull, i, quan li presentaven una nova amiga, la tenia per informada del seu cas: es creia que tothom era obligat a saber-ho, a compadir-la, a admirar-la, perquè el que li havia passat no deixava de ser una cosa extraordinària.
La seva germana, dona eminentment pràctica i burgesa, procurà domar-la tot el possible, treure-la de les parets de casa seva, tan impregnades de pessimisme malaltís, i evitar-li aquells sopars callats i tristos en companyia de la seva mare, que es resolien amb quatre cullerades de sopa i amb un ou passat per aigua, engolit amb mitja dotzena de sospirs i amb molt poca gana. Els istius sobretot, la retenia una temporadeta al seu costat, i Paulina s'anava distraient a poc a poc, i anava normalitzant la seva ànima.
Aquella mena de tivantor que hi havia abans entre les dues germanes anà desapareixent; perquè, si abans Paulina es creia inferior a la seva germana per la seva posició social, després de la mort d'en Mantecón, encara que la posició era la mateixa d'abans, la inferioritat de Paulina quedava compensada per la tragèdia, i la desfeta del seu amor era una cosa cotitzable, i espiritualment Paulina s'havia enriquit no poc, i ella gaudint del balanç del marit d'Elisa, es creia posseir aquella superioritat que senten els genis tronats quan alternen amb els milionaris.
Paulina Buxareu tornà a ser una noia com totes; una mica trista, perquè passaven els anys i l'amor no venia. Paulina feia uns grans escarafalls dels homes: deia que mai més, mai més; però, per altra banda, cap pretendent tantejà el cor endurit. I aneu a saber, si tenien raó aquelles ànimes xafarderes que aplicaven a Paulina allò de la guineu: que quan no les pot haver diu que són verdes!
Naturalment que en aquestes coses no ens hi hem de ficar: tot el que jo he pogut recollir sobre el passat de Paulina no revela sinó que era una donzella dolça, piadosa, una mica esmorteïda, senzillament amable, gran llegidora de literatura i excel·lent dansarina de rigodons: no recordo ben bé si de rigodons o de llanceros.
Un matí del mes de febrer, que feia molt fred i hi havia a Barcelona no sé quina mena de passa, la mare de Paulina Buxareu, després d'una curta malaltia, morí, relativament jove encara. El seu gendre es portà com un home: es cuidà de tot amb una sol·licitud digna d'elogi. Per a l'enterrament i els funerals no s'hi estalvià res, i la parentela quedà admirada i satisfeta.
Encara que Paulina no s'havia estimat gran cosa la seva mare, aquesta mort l'afectà molt, però molt. Com és natural, anà a viure amb la seva germana, i les experiències que es varen fer per animar-la i distreure-la no donaven un resultat plenament satisfactori. Es reproduiren en els nervis de Paulina Buxareu aquells fenòmens inquietants que l'alteraren per la mort del novi; no tan aguts, naturalment, perquè Paulina ja no era cap criatura i havia après a viure una mica.
Si abans fou una dolor cridanera i irascible, ara era una dolor reposada, i la color dramàtica que la informava era de donzella abandonada i de verge solitària. Però es pogué veure prontament que d'una gran part dels mals de Paulina en tenia la culpa aquell carrer de Ripoll, i aquell pis, i aquella cambra amb les flors de color de xocolata; perquè el domicili d'Elisa (aleshores vivien al Portal de l'Angel) més que cap altra cosa, i la cambra que se li destinà i se li empaperà de color blau cel, obraven com una magnífica medicina sobre el seu sistema nerviós. Com que era d'un natural diligent i tenia bastant de traça en tot això que saben fer les dones, es dedicà a ajudar de ferm la seva germana, i no parava en tot el dia, ja sia brodant mocadors, ja empescant-se un camí de taula o fent el fistó a les calcetes de la canalla. Paulina tenia vint-i-vuit anys. Una tranquil·litat incolora l'endolcí a poc a poc, i li fugiren en part totes les cabòries; perquè les petites feines immediates de la casa l'entretenien tant, i ella hi posava tanta afició, que no li donaven lloc a pensar sobre el passat i el futur de la seva ànima.
Aquella nova vida va refer el seu cos una mica malaltís, i una vermellor de poma acolorà les seves galtes fines, envellutades per una mena de borrissol invisible.
Aleshores semblava perfectament resignada i fins contenta, de ser la tia Paulina; i els seus nebots la preferien a la mare per una pila de coses. Tenia una il·limitada paciència per a aguantar totes les trapaceries que li feien. Els dos petits, que eren un nen i una nena, no paraven d'inventar entremaliadures: fins li varen sucar dins d'un tinter el respallet de les dents, cosa que va disgustar-la; però li passà de seguida el disgust. Un altra dia varen fer entrar a l'habitació de Paulina un home que venia a cobrar el gas, en el precís moment que la tia s'estava rissant els cabells i no duia res més que unrefajoi un pentinador descordat. Aquestes fetes eren severament castigades pel pare de la canalla; els nens hi tornaven, perquè la tia Paulina era tan bona que se li podia fer tot i no s'enfadava mai.
Els éssers humans tenen de vegades una època, a la vida llur, que podríem dir-neangèlica. És l'època en què la forma corporal adquireix el grau màxim de virtut expressiva; que els ulls són més clarament el reflex de l'ànima; que en el gest s'hi harmonitza tota la finor i tota l'energia, que la veu és matisada i vibradora; que una secreta amargor vela totes les alegries, i una gota de mel inefable llueix com una perla en mig de l'odi, de la dolor i de l'enveja. És l'època que l'home s'ha superat a si mateix, i el buf diví que hi ha dins de nosaltres s'ha endut, per un instant només, la pols terrenal que ens alimenta.
Paulina tingué el seu momentangèlic. Era a les nits d'hivern. El marit d'Elisa, aclaparat per la feina, llegia el diari, i de tant en tant aixecava els ulls i, amb una mirada només, restablia la seva absoluta autoritat paternal. Els cinc nebots esperaven el moment de seure a taula. El gran, en Víctor, ja tenia disset anys, i volia fer l'home i ficar cullerada a les converses. La mare seguia atentament tots els gestos del seu marit, sense dir res; i la tia Paulina tenia a la falda la seva neboda petita, que només s'estava quieta a la falda de la tia Paulina, i li agradava molt reposar la seva cabellera rossa i estarrufada contra la casta tebior del coll de Paulina, i imaginar l'enorme sopera blanca que aviat vindria de la cuina, tota coronada de vapor; i, després de sopar, pensava la menuda que la tia Paulina la ficaria al llit (perque només volia que la despullés la tia Paulina), i abans de dormir li contaria una rondalla ben dolça, que no fes gens de por i li fes venir la son a poc a poquet.
Paulina es cregué, un moment, que la seva via ja era signada; però després de les nits angèliques vingueren les nits dels diables. Paulina tenia de lluitar una mica: la seva joventut, que agonitzava, volia fer el darrer cant i el dolorós esgarip abans de restar per a sempre i no ser altra cosa que la tia Paulina, i això, li arribà quan el rellotge de la seva vida marcà l'esclat fatal dels trenta anys.
Aquest drama s'inicià de la següent manera. Ella havia assolit el màximum de felicitat, complia els anys per la Candelera, i el fet de complir-los no la inquietà el més mínim. Potser res hauria succeït, si un fet de caràcter purament fisiològic no hi hagués contribuït. Paulina es posà malalta: una airada forta, rebuda en sortir d'un concert, li perjudicà l'aparell respiratori, i va jeure uns quants dies atacada greument per aquella malaltia que els metges en dieuen una bronco-pneumònia. En sortir de la seva malaltia li reconegueren un petit focus d'infecció al pulmó esquerre. Això li donava una mica de temperatura; i, si el cas s'hagués abandonat, hauria produït, sens dubte, fatals conseqüencies. S'hi posà remei deseguida, li varen prescriure un tractament, i a la vinguda de les primeres orenetes Paulina Buxareu anà a passar una llarga convalescència en un lloc una mica solitari i elevat, on l'aire puríssim li tornaria la salut perduda.
Encara que es procurà fer-li tota la companyia possible, Paulina es sentí sola, i, més que sola, es sentí privada de les dolces i petites feines que la distreien d'ella mateixa; i això, ajuntat amb aquella certa malenconia i aquell egoisme de les persones malaltes, produí dintre seu un descontentament de tot i un desig d'allò que semblava haver renunciat per a sempre. Aquest descontentament degenerà en enveja i en mala humor injustificada; i, com que el desequilibri dels seus nervis era absolut, no sabia dissimular aquells mals imaginaris i aquelles dolors absurdes que la torturaven.
La seva germana, que anava a la ratlla dels quaranta anys, i que la condició de mare de família una mica egoista, també, i interessada només pels seus, posava en una situació tan diferenta de la de Paulina, no la pogué aconsolar com altres vegades. S'ha de dir que les crisis anteriors que havia sofert Paulina eren per ser més compadides. Aleshores ella era criatura, encara, i Elisa vivia un estat de tendresa i desequilibri sentimental produït per les gestacions i els infantaments: es comprèn, doncs, que els corrents efusius entre les dues germanes fossin més naturals. Però ara la cosa havia canviat molt, i (per què negar-ho?) el drama de Paulina, als ulls d'un desinteressat, semblava una cosa grotesca: en el cas d'aleshores Paulina no tenia ningú, ningú que la comprengués, ultra ser la tia Paulina. Aquest qualificatiu portava dintre seu el fred, la solitud i el desamor.
Un cop curada completament del mal físic, tornà a la casa de la seva germana. Però que diferent era, aleshores, Paulina, de quan en va sortir! Els nebots l'amoïnaven i aquella dolça paciència es convertí en sorruderia irascible. La pobra canalla, que no hi tenia res que veure i sentien una alegria gran de tornar-la a tenir a casa, repetiren les bromes i les impertinències com si tal cosa; però els efectes que produïen en l'ànim de Paulina desconcertaren els petits de mala manera. La seva germana se n'adonà. Recomanà als petits que no la molestessin ni la importunessin: que estava malalta, i per això tenia aquell mal gènit; i els amenaçà amb càstigs severs si desobeïen aquestes ordres. Paulina anà més endavant. En les converses era d'una acritud estemordidora. La seva germana dissimulava i prenia tota la paciència possible. Els nebots grans veien que a la tia Paulina li passava una cosa molt grossa. Naturalment que no es podia concretar què era ni a quin motiu obeïa; i ningú no comprengué que la pobra Paulina Buxareu endevinava l'agonia de la seva joventut, sense que pogués substituir-la per una cosa més alta.
La tia Paulina s'omplí d'estranyeses. El seu vestir era ridícul; el seu parlar afectat. Li vingué una febre per fer obres piadoses, per anar a ensenyar la doctrina a la canalla, per visitar malalts, per aconsolar vídues. Es confessava tres i quatre vegades al dia. Li agafà una afició terrible per un cert frare agustí que predicava molt bé i feia furor entre les devotes. Quan era l'hora de dinar, exposava, a taula, les seves doctrines de fraternitat i d'humilitat: era presa d'una filantropia malaltissa que no li passava de la llengua, perquè tot allò ho tenia per fer alguna cosa, i al fons cada dia es tornava més egoista.
El cunyat de Paulina ja en començava a estar tip, i li gastava bromes referents a les seves prèdiques, la contradeia, i procurava fer-la botar, com es diu vulgarment. Aleshores es tornava roja, i suava i cridava que era un gust. Els nebots es reien de les estranyeses de Paulina, i entre les dues germanes hi havia un abisme, i sols un corrent de cortesia freda lligava aquells cors que s'havien estimat, un dia.
La vida comuna de Paulina Buxareu amb els seus germans es feia cada vegada més impossible. Paulina fruïa d'un petit capital que li deixà la seva mare, i havia heretat, feia poc, d'un oncle matern. Tots aquests béns els hi administrava el seu cunyat, i ella en percebia puntualment la renda. No sé com fou que un dia la mala humor de Paulina es decantà pel pendent dels interessos; i, com que tenia molt poc tacte, digué algunes coses que molestaren el seu cunyat. Aquest proferí alguna paraula dura, i, com a conseqüencia, hi hagueren plors i un petit escàndol familiar, que Elisa procurà finir de la millor manera.
Allò fou el presagi de posteriors tempestes: es reproduïren tots els dies les escenes desagradables, quasi sempre provocades per una estranyesa de Paulina; fins que a la fi, Paulina, molt seriosament, parlà al seu cunyat i li proposà la forma de sortir de casa i anar a viure sola amb una minyona, sense que això signifiqués renyina de cap mena: solament que una incompatibilitat de caràcters i una diferent apreciació de la vida l'obligaven a fer aquell pas, que ella creia que seria beneficiós per a tots.
El seu cunyat, fredament, intentà dissuadir-la sense insistir gaire, perquè no desitjava altra cosa. Elisa simulà un disgust. Però al cap i a la fi, la separació es dugué a terme, i la tia Paulina pogué respirar una somiada independència, mirant les estrelles des del balcó d'un tercer pis del carrer del Bruch.
Aleshores començaren uns nous treballs. Paulina entrà en la plena administració dels seus béns. Ella no sabia el que era sumar ni restar, ni sabia tampoc com es duia una casa, ni com es revisava una compra, ni quanta estona tenia de bullir tal cosa o tal altra. Perquè, encara que Paulina s'havia fet la víctima i s'havia atribuït tot el pes de la casa quan encara vivia la seva mare, el fet és que, fora de cuidar-se de la seva roba, Paulina no feia res, ni entenia de res; i, mentre va viure a casa dels seus germans, no cal dir que aquesta feina administrativa no li pertocava. Però, en la situació que es trobà aleshores Paulina, era més greu el seu paper: no es tractava solament de distribuir la renda, sinó de vetllar pel capital. Paulina s'informà d'unes coses que en deien accions i obligacions, de les quals no havia sentit a parlar mai; i el que l'esverà més era que aquestes accions i obligacions pujaven i baixaven. Tot això li va explicar un felipó que n'estava informadíssim. Ella coneixia també un agent de canvi, amic de la família, i un advocat mallorquí que no tenia cap assumpte i es donava importància. I, entre el felipó, l'agent i l'advocat, la posaren al corrent i en condicions de fer produir d'una manera segura i honrada la seva petita fortuna.
Després d'aquestes trifulgues vingueren les de l'ordre intern de la casa, i el cavall de batalla eren sempre les minyones. Ella volia una noia fiada que li servís per a tot, que no anés als balls i no tingués novi; però això era demanar massa, i el servei li durava una setmana a tot tirar. La preocupació de la minyona arribà a ser el mal de cap més gran: com que no tenia cap feina, es dedicava a torturar la pobra desgraciada que es llogava per a servir-la. En passar el compte, li mirava fins un quart de cèntim; s'empescava una sèrie de preguntes estranyes per fer-la cantar, la minyona li deia haver esmerçat mitja pesseta en oli i ella sospitava que fou aplicada a adquirir pastanagues. Els diumenges, si retardava cinc minuts a tornar a casa, en el cervell de Paulina ja s'hi havia format la imatge de vint-i-cinc drames passionals i cinquanta violacions.
Arribà a l'extrem d'espiar les minyones quan les enviava a casa la cosidora, la planxadora; els escorcollava el farcell de la roba; inquiria per entre els matalassos i en tots els recons que poguessin servir d'amagatall.
La tia Paulina es féu una dona impossible, i no cal dir que ningú hi aguantava, a casa seva.
Una de les víctimes de Paulina Buxareu fou l'advocat mallorquí. Es deia Timoteu Rosselló, i, com s'ha anunciat abans, no tenia mai cap assumpte d'importància. Anava a escalfar cadires a tots els convents de monges, i les bones dones li confiaven de vegades un assumptet que ell allargava infinitament. Perquè, encara que se les donés de molt piadós, tenia esperit d'aranya; i, com que només podia embolicar gent infeliç i desconeixedora del món, quan n'hi venia un a les mans el deixava sense suc. Però amb la tia Paulina li caigué un os dur de rosegar, perquè el que és ella no es deixava estafar un cèntim, i les consultes no tenien altre objecte que planyer-se de la vida amarga que li feien dur la Pepeta, la Marieta i l'Anneta, i totes les desgracies que s'anaven succeint en l'administració dels fregalls i la cassola.
En aquests temps de neguit la tia Paulina es tractà molt poc amb la seva germana. Hi anava sovint, però procurava ser diplomàtica. Després, quan s'anà trobant bé, tot fent les seves cosetes i vivint de les seves tristes preocupacions, la dolçor tornà a confortar-li l'ànima. Aleshores les relacions foren més cordials; i quan tenia un nebot malalt, o estaven amoïnats a casa la Elisa, desinteressadament anava a prestar el seu concurs.
Es pot dir que fins aleshores la tia Paulina no es preocupà d'una manera seriosa en tot el que fes referència al seu enriquiment espiritual. Ja desenganyada del tot, i convençuda que no seria res més que la tia Paulina, procurà adornar i complicar aquesta personalitat que li concedia el destí.
D'aleshores datà la seva afició a la psicologia femenina. Els primers assaigs els va fer en una pobra noia òrfena d'uns amics seus, que protegí i volgué casar de totes passades. El casament aquest fou una veritable desgràcia, però donà peu a la tia Paulina per a creure's una autoritat en qüestió de matrimonis.
Ultra el casament, cultivà la vocació religiosa. Es féu molt amiga de la Superiora d'un convent de monges, no sé si de les Salesses. A aquesta piadosa dama li donà unes llaunes considerables, i li referí espantoses xafarderies. Una tarda fins li contà que li havia aparegut el dimoni en una mena d'uniforme com de guàrdia civil.
Procurà també atreure gent a casa seva. A base de les seves nebodes i d'unes tres o quatre noies més, organitzà una mena de reunions on només es podia ballar d'una certa manera i es podien dir tan sols determinades coses, sempre sota la inspecció i vigilància de la tia Paulina.
A poc a poc aconseguí que es parlés d'ella; que, dins un cercle de relacions, fos la tia Paulina una cosa important; i arribà a ser imprescindible per a certes coses: quan es tractava, per exemple, de fer una suscripció per regalar una casulla o per pintar un pendó destinat a una determinada confraria.
La varen fer presidenta honorària de no sé quines filles de Maria. Això li produí una gran satisfacció; perquè, amb motiu del nomenament, va rebre no sé quantes visites, i fins el bisbe li concedí audiència per tractar serioses reformes de l'associació.
Els anys i els esdeveniments li modelaren el cos i l'ànima tan bellament, tan característicament, que arribà a ser una dama deliciosa. Perquè a Paulina Buxareu totes aquestes coses no li entenebrien gens aquella bondat nítida i dolça que guardava dintre seu, i no li llevaren una goteta tan sols d'aquella mel d'innocència, que era ben bé la mateixa de quan tenia deu anys i anava amb la trena penjant i les cames en l'aire.
La tia Paulina havia cridat, havia patit, havia fet extravagàncies, bogeries, incorreccions; l'havia encesa l'amor i l'havia ennegrida la desgràcia; però en el fons, en el fons de tot, era la tia Paulina, i això volia dir còmica gerdor i graciosa infelicitat.
Anaven passant hiverns i primaveres, i la tia Paulina veié repetir-se les joies i les desgràcies. Contemplà com canviava la fesomia de la família, i es prodigà, es multiplicà, cridà, plorà i féu tot el que va saber per romandre sempre ella, colorida d'una originalitat inconfusible. I, quan li arribaven a l'orella aquestes dues paraules: «tia Paulina», tremolava tota d'una emoció profunda, i sospirava tan deliciosament, convençuda que complia a la terra un ministeri importantíssim que li havia confiat nostre Senyor per premiar-la dignament més enllà de les estrelles i dels móns visibles.
Tots els sotracs de la vida passaven per la família Buxareu d'una manera normal i pacífica. En els parteratges no hi havia tràgics incidents i es batejava les criatures amb tots els ets i uts; s'imposaven noms familiars; les malalties casolanes feien de les seves; la mort venia plena de vulgaritats: es plorava el suficient; les esqueles no cridaven l'atenció; en els funerals hi anaven totes aquelles cares que després de vistes no es recorden. El diumenge de Rams es comprava el palmó; per Nadal es rostia el gall i s'adquirien torrons a l'Abella. Es cultivaven les coques de llardons i les encasades al Forn de Sant Jaume. De tant en tant es fruïen les nates del carrer de Petritxol.
Tot això es feia amb generositat, amb una certa finor i amb aquella amable gràcia que respiren les famílies barcelonines on no hi ha pretensions però on no hi falta mai un duro per gastar.
La tia Paulina, branca estèril de l'arbre dels Buxareus, feia també totes aquelles coses, però en petit i donant-hi més importància.
El casament d'en Víctor, fou l'hora àlgida de felicitat de la família: dinars i festes, convidats a l'estiu, joia dels primers infants… Però passà aquella fumarella de glòria i no tardà gaire a presentar-se la mort dels pares.
Aleshores es remenaren testaments, es portà el dol reglamentari i es féu la divisió de la família.
En Víctor tenia dos germans i dues germanes. El germà segon continuà treballant en el negoci juntament amb en Víctor, i el petit anà a estudiar la carrera d'enginyer agrònom.
Una de les germanes es maridà amb un tal Josep Claramunt.
Resta consignar que la germana petita, ja coneguda amb el nom de Lluïseta, visqué amb en Víctor i la seva dona, i fou la nina de l'ull dret de la tia Paulina.
Les relacions entre els germans eren inmillorables; però com que cadascú anava per les seves, s'apartaren els uns dels altres, units tan sols per les lleis de cortesia, com sol passar en gairebé totes les famílies.
La tia Paulina, després de la mort del seu cunyat i la seva germana, mostrà una sol·licitud més intensa vers els seus nebots, i el lloc d'acció predilecte per ella fou la casa d'en Víctor, que per això era el més gran i el continuador del prestigi de la família.
La tia Paulina no simpatitzà mai amb la dona d'en Víctor. Ella ja ho havia dit moltes vegades, entre les seves amigues, que el casament del seu nebot era un desencert. Trobava els pares de la Maria de la Mercè massa poc senyors i amb massa pretensions. Demés estava segura que no tenien tants diners com feien veure.
El veritable motiu del seu disgust era el no haver pogut manifassejar en aquest casament; perquè s'ha de confessar que tot es va fer a espatlles de la tia Paulina, i ella no se n'adonà fins poc temps abans de demanar la noia. I el més trist per a la tia Paulina és que ja es tenia mig empassada una altra neboda política, i ja havia fet qui-sap-les combinacions per lligar el destí d'en Víctor al d'una senyoreta no tan rica com la Mercè, però d'una família més distingida i més apropiada al nom Buxareu.
No cal dir que l'angelical tia Paulina, quan s'adonà que el seu nebot anava trona avall, no pogué menys d'esterioritzar una ganyota i fer una mica el paperot amb els seus germans; i digué al seu nebot, mig seriosament, mig de per riure, que no li faria present perquè havia estat tan mala persona. Però s'hi repensà després, i acabà per comprar-li dos canalobres d'argent a can Carreras del carrer deFernando, que li costaren un ull de la cara.
Quan tenia de venir al món el primer fill del jove matrimoni, la tia Paulina perdia les nits i s'espatllava la vista brodant una capeta per a la cerimònia baptismal.
I el dia del naixement es multiplicà i compartí la felicitat de la seva germana, que allò de ser àvia la feia tornar boja.
Després, quan anà passant el temps i esdevingué la mort d'Elisa, la tia Paulina, a part del seu sentiment que la dominava, va quedar rica en efectes teatrals; digué meravelloses sentències als seus nebots, resà oracions, i volgué aguantar el pes de tot: vetllar, rebre visites, avisar parents, i aconsolar tothom, però fent esgarrips horribles i restant ella sola inconsolable.
Per distreure els nens d'en Víctor (que, pobra canalla no es donaven compte de la dissort), els amoïnava de mala manera, es posava a plorar; i, quan jugaven a cavalls o a fet, els acoblava al seu volt, els feia agenollar, i començava un rosari per l'ànima de la difunta. Aquest rosari no s'acabava mai, perquè les criatures finien la paciència i la deixaven amb les avemaries a la boca.
La víctima de debò fou la Lluïseta, que aleshores només tenia catorze anys; i, com que la seva germana ja es distreia amb el novi, la tia Paulina fou l'únic recurs. Però la tia Paulina només estava per lo patètic, i la pobra criatura es feia uns tips de plorar espantosos, i a la nit somiava ànimes i dimonis, i es despertava cridant la seva mare.
En Víctor, que ja era tot un home i tenia un natural excel·lent, deixà fer la seva tia i la seva dona en tot el que fes referència a les manifestacions externes del dol. Feia un any i mig que havia mort el seu pare, i la mort sobtada d'Elisa va emocionar-lo encara més; però com que no hi hagueren dificultats econòmiques, i tots els assumptes pogueren solucionar-se i el negoci continuà de la mateixa manera, a poc a poc en Víctor trobà un gust apreciable a la vida, tot amoixant la cabellera rossa de la seva dona i fent saltar la canalla damunt dels genolls.
Com que no volia raons de cap mena i considerava la seva tia inofensiva, la deixà ficar a casa tant com va voler, que, ben mirat, el que feia Paulina era d'agrair, i no tenia preu la sol·licitud que es prenia per la Lluïseta. Paulina Buxareu ja era al bo del seu proteccionisme jovenívol. Totes les noies, en general, l'emocionaven; però la Lluïseta especialment. Sempre que veia un noi que no s'hagués dirigit encara a una donzella d'una manera oficial, la tia Paulina li deia: -Vaja, home! Què pensa? Sembla mentida! Miri que els anys passen!- Si veia un noi promès, les seves paraules eren aquestes: -¿Ja sap què és, el cor d'una noia? Ja està preparat, per al matrimoni? Ja sap com s'han de tractar, aquests tresors? Si el veia distret un dia per la Rambla, o bé mirant en un quiosc un periòdic d'aquests que duen retrats d'artistes, ja feia mil escarafalls i embolics: anava a avisar la família de la nòvia, i deia que la conducta del promès era dubtosa i que vigilessin molt. Quant a les noies, si eren encara per merèixer, els recomanava que no es fiessin dels nois, que tinguessin compte amb la llibertat, sobretot en el ballar i que es dominessin i els deia que tots els joves eren uns desvergonyits i que es volien aprofitar de llur innocència. Si la noia era promesa… Mare de Déu!… li omplia el cap de tenebres; i si era casada jove, fins es volia ficar en les intimitats conjugals i en una pila de coses que ella, pobra tia Paulina!, no sabia de què anaven.
I, amb tot i aquest tarannà, Paulina Buxareu no podia veure un mascle i una famella que no li vingués l'idea del matrimoni, per absurd que fos de vegades l'aparellament.
Com s'ha dit abans, totes aquestes manifestacions de l'ingeni de Paulina queien a l'hora sobre l'animeta blanca i esquifida de la seva neboda. La Lluïseta no era pas noia de novis, ni d'aquestes que de seguida ho saben tot i s'encenen repentinament: era una innocentíssima col·legiala amb una sang tèbia i tranquila, que no pensava en festeig ni cosa semblant; i la tia Paulina la voltava de tantes precaucions i li administrava unes prèdiques tan inadecuades, que la pobra noia anava a redossar-se en els seus germans per fugir de la turbulenta i ascètica Paulina, que li deixava veure de tant en tant, enmig de ciris i cucurulles, un cel blau amb un amor infladet.
En Víctor s'instal·là, amb la seva dona, les criatures i la Lluïseta, en una torre de l'Avinguda de la República Argentina. Tenien un jardinet bastant entretingut, amb gran profussió d'unes flors que la sogra d'en Víctor en deiaDiegos de noche. Al mig del jardí hi havia un brollador amb una mena d'oca de pedra que tenia el coll enravenat i treia pel bec una misèria d'aigua, però aquell jardinet era excel·lent per a la canalla. La tia Paulina en deia «el meu jardinet». Aquelles quatre flors, aquella mica de sorra, el balancí o una cadira feta amb vímets i en forma de confessionari, que en Víctor va comprar-li expressament, li semblaven a Paulina un reconet de la glòria celestial on es fes la més agradosa de les feines, que al seu entendre era xafardejar infinitament, posar-se sentimental a estones i engolir orxata de xufla, a la caiguda de la tarda, quan feia una mica de calor.
La casa era de construcció moderna, no gaire estirada pels cabells, en comparació de certs immobles veïns que poden admirar-se encara. En Víctor la moblà decentment i amb discreció, la dotà d'una higiene perfecta; els nens l'ompliren d'alegria i de desordre, la Lluïseta de moderada dolçor, i la Maria de la Mercè de tebiors i de fragàncies, quan, els matins, una mica ensunyada encara, donava les ordres al servei, es preocupava del govern de la cuina i dels vestits de la canalla, tremolant dins una bata de seda, amb la cabellera d'or malgirbada i mig desfeta, tota plena de misteris nocturns i tranquiles besades.
La tia Paulina hi anava molts matins quan encara no s'havia llevat només que en Víctor, de vegades per dur la notícia d'una mort, d'un infantament o d'un prometatge; de vegades perquè havia anat a missa als Josepets i per reposar una mica; i altres vegades, simplement, per pendre cafè amb llet, perquè la seva minyona li feia molt malament i a casa en Víctor tenien una cafetera russa que no podia anar millor.
La cambrera, quan la veia venir, ja tremolava. Solia anar de dret a la cambra de la Lluïseta; la feia vestir de seguida; li criticava la roba interior: deia que aquelles camises, amb tantes cintes i amb l'escot quadrat d'aquella manera, en el seu temps no es duien, i sobre les mitges exposava unes teories emocionants. La Lluïseta la deixava dir i es vestia tranquilament, encara que la molestava una mica aquella presència de la tia Paulina, i moltes vegades no podia aguantar les impertinències del seu cervell de majordona.
Amb la Maria de la Mercè, Paulina no hi gastava tantes franqueses, i els nens se li descaraven a lo millor o li deien rata, i li exigien llaminedures d'una manera molt franca i molt poc delicada. A ella això li feia gràcia, i quan les indirectes eren massa seguides solia comparèixer amb un pa de pessic ben gros. Aleshores els nens l'omplien de petons, i entre unes coses i unes altres s'hi passava tot el matí, fins que venia en Víctor del despatx i li oferia que es quedés a dinar. Ella deia que no i que no, però sempre acabava sent que sí.
A la tarda se'n duia la Lluïseta: anava a fer visites, a berenar, a les Quaranta hores, i algun cop a la Sala Mercè.
Després la Lluïseta es deseixí una mica de la tutela de la seva tia, arribà el moment de posar-la de llarg, i l'any en què això succeí fou el mateix en què jo vaig tenir el gust de fer coneixença amb l'apreciable família Buxareu i de presenciar de ben a prop una sèrie d'esdeveniments deliciosos que han de ser el pot de la confitura d'aquesta història.
En Víctor Buxareu havia estat i continuava sent un pintor fracassat. Quan encara no sabia empatollar quatre paraules, ja empastifava fulls de paper de barba amb aquells llapis que donen a la canalla perquè s'entretinguin, i que fins se'ls poden ficar a la boca.
La Providència l'advertí a temps i comprengué que la pintura no era el seu ofici, i en Víctor es resignà i es deixà de pinzells i de romansos. Però l'art és una cosa que sempre furga: i li proporcionà l'empescada següent: Els seus quatre nois eren de la pell del diable. No hi havia manera de fer-los estar quiets: quan deixaven una malifeta en rumiaven un altra. El seu pare, no gens aficionat a col·legis, llogà un professor d'aquells que exploten les famílies. Però, com que passaven moltes hores del dia sense fer res, a en Víctor se li acudí que fóra da gran utilitat per a la pau de la casa que els nois aprenguessin a dibuixar: així seurien i prestarien atenció a alguna cosa que els distragués al mateix temps.
Els nois, maleïdes les ganes que en tenien, de fer semblant provatura; però, sense que se'ls consultés, es portaren endavant les diligències i es feren els passos necessaris per cercar un professor de dibuix. En Víctor pensà que la manera més pràctica de trobar un professor era posar un anunci aLa Vanguardiaque digués: «Es necessita un professor de dibuix, persona d'una certa edat, honrada i amb molta paciència. Presentar-se… etc.» L'anunci produí ràpids efectes; i un matí, quan en Víctor es disposava a sortir de casa, li avisaren la visita d'un senyor que desitjava veure'l. En Víctor, una mica contrariat, perquè feia tard al despatx, mirà el rellotge, s'eixugà els bigotis (acabava d'ingerir el cafè amb llet), i digué, amb veu seca, a la cambrera: -Faci'l entrar a la sala.
El visitant era un home d'uns cinquanta anys, baixet, magre, d'ulls verdosos, dolcíssims, sempre amb una rialleta a flor de llavi, amb una barbeta curta, el cabell una mica llarg, escàs a la cúpula i blanquinós als polsos. Vestia modestament, però anava net i endreçat. En Víctor el saludà. Li digué que s'assegués i què volia. El tal subjecte resultà dir-se Gaspar Melrosada, i era professor de dibuix.
-Ah, caram! Professor de dibuix!- va fer en Víctor, oblidant l'hora, el despatx i la mala humor.
-Sí, senyor. He llegit l'anunci aLa Vanguardia…
-Veurà, senyor Melrosada: jo tinc quatre nois que em sembla que seran quatreMurillus(vull dir que, encara que són molt petits, tenen una gran disposició: se'ls veu); i per començar a ensinistrar-los…
-Comprenc, comprenc. El senyor voldrà, sens dubte, referències meves. Puc dir-li que dono classes al col·legi de Jesús Maria, al col·legi de Loreto…
-Sí, és clar; no es tracta d'encarar-los amb el natural: primer tenen de saber com s'agafa el llapis. Demés els meus nois són entremaliats…
-Un servidor és molt criaturer: sé perfectament com s'ha de tractar la canalla. Compti: fa més de vint anys que dono lliçons! Perquè l'art solament no permet viure. He estat professor en molt bones cases, i algun deixeble meu…
-Molt bé, senyor Melrosada. Però hem de parlar de tot: qüestió d'honoraris?
-Classe diària, acostumo a cobrar cent pessetes; i classe alterna, seixanta.
-Magnífic. Per començar podran fer classe alterna.
-I quin dia li convindria que comencem?
-Demà passat cap al vespre. Li ve bé?
-De set a vuit.
-Això mateix. I perdoni'm, que per avui no em puc entretenir més…
-A les seves ordres.
-Passi-ho bé. He tingut molt gust. Fins demà passat.
Quan en Víctor vingué a l'hora de dinar, va seure a taula. La Maria de la Mercè i la Lluïseta ja estaven informades de l'esdeveniment, però els nois no en sabien res.
En Víctor, amb un to de cerimònia, però una mica rialler, preguntà al gran:
-Escolta: que t'agradaria, apendre de pintar?
-Per què m'ho preguntes, papà?
-Bé, contesta.
-Ai! No ho sé!
-I a tu?- preguntà al segon.
-A mi, molt.
-Doncs escolteu: des de demà passat tindreu un professor de dibuix. I ja cal que feu bondat i que us apliqueu força. Ja veureu, que us agradarà! Podreu pintar un got, una flor, un cavall… Tot lo que veureu ho sabreu copiar de seguida.
Els nens es quedaren consternats, i començaren a menjar la sopa en silenci; i en cadescun dels petits cervells es comentà la idea del professor i de la pintura d'una manera més o menys graciosa.
Al gran no li feia gaire goig, perquè era molt rutinari, i tota cosa nova l'esverava; en Víctor s'imaginà pintant cavalls i guerres i soldats; en Lluís només pensava en la cara del professor; i el menut no les tenia totes, i s'imaginà que això d'apendre de dibuix era com una mena de càstig, i que no el deixarien estar tanta estona al jardí.
El pare, veient les cares silencioses dels seus fills, els digué:-Bé, que no us agrada, això que us he dit?
Tots respongueren: -Sí, papà.
-Doncs a menjar i callar; i al que s'apliqui més aviat i en sàpiga més que els altres, li compraré una bicicleta.
La idea de la bicicleta caigué com un raig de llum que els féu més agradable l'entrant i els multiplicà la gana: llur somni era una bicicleta. Sempre que l'havien sol·licitada, els dos grans sobretot, havien trobat una negativa; i aquella promesa en ferm els produí tanta joia, que varen començar a avalotar i a cridar, i a demanar més carn i més patates, i més de tot, fins que en Víctor digué: -Prou. Si no esteu quiets, res de bicicletes.
La calma s'establí a la taula, es parlà de coses indiferents, i, quan acabaven de pendre cafè, en Víctor, tot encenent el cigarret, advertí als seus fills de la següent manera: -Prepareu-vos que quan torni del despatx anirem a comprar les coses necessàries per a fer la classe.
-Tots, hem de venir?- va fer el petit.
-No, només el dos grans. Vosaltres ja ho veureu després.
Això contrarià molt els petits, i al mateix temps omplí de satisfacció els grans; i se n'anaren al jardí, aguantant els uns les dentetes dels altres.
Els nens ja estaven a punt a mitja tarda, esperant que el seu pare tornés del despatx. En Víctor arribà amb un taxis, els ficà dintre, i feren cap a can Teixidor. Allí adquiriren dues gomes d'esborrar d'aquelles de l'elefant (l'elefant els féu una il·lusió extraordinària), unes carteres grans, paper, llapis bons, i res més, perquè amb tot això ja n'hi havia prou per a començar.
Vingué el dia de la presentació dels nois al nou professor. Ells estaven emocionats, intrigats. Cada vegada que trucaven a la porta, corrien al recibidor i s'amagaven darrera una cortina per veure si era ell. Les hores es feien interminables. Per fi arribà el professor; i aleshores sentiren una por estranya, una mena de segament de cames, i es donaven una vergonya terrible d'anar-lo a veure.
El seu pare els portà com qui diu per l'orella. El professor els esperava ja en la cambra d'estudi, on s'havia fet dissabte i s'havien posat tots els útils del dibuix damunt de la taula; i quan els nens varen veure que el professor tenia una veu molt dolça i els tractava tan amablement, els passà una mica la por, però va preocupar-los, a tots per un igual, aquella mena de paper enrotllat i embolicat que el professor deixà. amb molt de compte sobre la taula.
La preocupació fou tan grossa que instintivament s'hi anaren acostant, i un, més atrevit, hi posà la mà a sobre. Aleshores, el professor, amb una rialleta, desembolicà el plec, i digué: -Això són els models; són les làmines que vostès tenen de copiar.
Tots els nens feren un -Ah!…- admiratiu. Allò que els mostrava el professor era per a ells una cosa divertidíssima. En Víctor s'ho mirà també. -Es tractava d'unes làmines, obra del senyor Melrosada. En una hi havia ulls dibuixats; en l'altra, orelles; en una altra, boques… La que els féu més gràcia era la dels nassos, perquè el senyor Melrosada hi havia dibuixat algun bigoti adherit.
El pare féu una mica de discurs: recomanà obediència als deixebles i severitat al professor; advertí als seus fills que el respectessin i li diguessin «don Gaspar»; i, després d'aquesta preparació, els deixà sols i començà la classe.
Aleshores vingueren els treballs! En Melrosada començà per ensenyar com havien d'aguantar el llapis, i els ditets encarcarats feien equilibris dolorosos damunt d'aquell prisma llargarut de fusta envernissada. Patint i acostant molt el cap al paper, començaren a copiar la primera làmina, que era la dels ulls. Sortiren unes parpelles deformes com esquenes de camell. Les nines els causaven gran diversió, i apretaven el llapis i bufaven perquè sortissin ben rodones; i acabaven fent una cosa inflada com un carbassó. No cal dir que els ulls que dibuixaren els nens Buxareu eren per a anar en un àlbum de patologia.
En Melrosada, quan hagueren passat tres quarts, agafà les làmines d'una a una, es féu un tip d'esborrar, i amb quatre cops de llapis va adobar una mica aquelles desgràcies; i al final de les làmines, després de fer-les firmar per cada un dels nens, va posar: «V. B. -G. Melrosada».
Després entrà el pare, contemplà les obres molt satisfet, en Melrosada digué que els nens tenien aptituds extraordinàries, se n'anà fent mil reverències, i els nens feren cap a la cuina, amb gran escàndol i xivarri, a contar-ho tot a la cuinera.
A l'hora del sopar no parlaren d'altra cosa que del dibuix. Cada un es creia ser un artista fet i pastat, i, naturalment, criticava els seus germans; i tots volien saber-ne més. El pare acabà les discussions dient que llur deure era callar i aplicar-se, i que allò no era més que el començament.
Després se n'anaren a dormir; i en Ramonet, que era un golafre i havia fet un excés de truita, somià que li ficaven un llapis enorme per la boca i li dibuixaven un dimoni al païdor. Es despertà ploriquejant, li feren una tassa de marialluïsa, i, per fi, una son dolça va fer callar completament els quatre infants.
Al principi això del dibuix els feia una gran il·lusió, i la família n'anava plena. Un dels atractius que tenia aleshores la casa dels Buxareu per a les senyores que anaven a fer visita a la caiguda de la tarda, era contemplar la classe de dibuix.
La Maria de la Mercè n'estava molt satisfeta, que els seus nois fessin la carrera d'artistes; i es complaïa a acompanyar els visitants a la cambra d'estudi. En Melrosada, ja acostumat a aquests incidents, sabia fer el paper amb una certa dignitat. Els nens es tornaven una mica vermells. Els visitants feien algunes preguntes al professor per demostrar que també hi entenien, i la cosa anava molt seriosament.
Jo recordo que aleshores començava a intimar amb la família, i vaig saber lo de la classe de dibuix. En Víctor me'n parlà i em demanà la meva opinió; i jo, obeïnt a la sinceritat, me'n vaig riure una mica. Em semblava que imposar el dibuix, com si es tractés de l'Aritmètica o la Doctrina cristiana, no era del tot convenient; i que la canalla potser perdien el temps i ell perdia els diners. Què vaig haver dit! En Víctor no em comprengué, i fins es molestà una mica. Aleshores vaig veure que a l'industrial barceloní no se'l pot atacar de dret, perquè és inútil, i un s'exposa a perdre els bous i les esquelles. Vaig fer una virada ràpida desfent una mica el mal efecte de 1es meves declaracions, i des d'aquell dia vaig ser un entusiasta dels professors de dibuix, i dels ninots infames que perpetraven la canalla d'en Buxareu.
En Gaspar Melrosada resultava ser un home d'una timidesa llastimosa i d'una bondat il·limitada. Els nens li prengueren molt aviat el número; i les classes, ja no gens freqüentades per en Víctor i amb l'actualitat perduda, es convertiren en una orgia de papers i de ninots, a empastifar-se els dits, i a molestar el professor, que prou amenaçava, però no li servia de res.
Com era natural que succeís, la persona que més seriosament es prengué lo d'en Melrosada fou la tia Paulina. La seva primera entrada a la classe fou èpica. Es mirà en Melrosada amb els impertinents i amb una veritable impertinència; però, per confessió immediata el trobà molt simpàtic i li semblà una persona intel·ligentíssima. Quan s'informà que en Melrosada donava classes a Jesús Maria, li preguntà tot seguit perla Madre Angelesi laMadre Esperanza, i per les nenes de la seva amiga Ventureta Minguell, que pintaven unes flors precioses. En Melrosada s'inflà de joia, i, una mica torbat, va fer l'apologia de les seves deixebles; i aquell dia la classe es dissolgué en conversa, i els nens estaven encantadíssims.
A mesura que el fracàs artístic de la canalla es feia més manifest, les simpaties de la família Buxareu per en Melrosada anaven en augment. Al principi en Melrosada feia estrictament de professor: quan tocava l'hora se n'anava sense deturar-se un minut, i només donava compte a la Maria de la Mercè de l'estat d'aplicació de la canalla.
Un esdeveniment fou la causa de fer-se més íntimes les relacions del mestre de dibuix i la família.
Era al bo de l'hivern. La classe de dibuix es donava sense incidents. En el penja-robes del recibidor romania el bolet que aixoplugava el cap d'en Melrosada, i vet aquí que arribà el cunyat d'en Buxareu, home distret i barroer, i abandonà el seu capell (també bolet i del mateix color) al costat del capell d'en Melrosada. Però el cunyat d'en Buxareu romangué un quart d'hora a tot tirar; i, en anar-se'n, en lloc d'agafar el seu barret, intentà enfonsar-se el del professor, de mida molt més petita, i li quedà encastat no gaire amunt del clatell, com un solideu d'un capellà. Però, com s'ha dit abans, el cunyat era distret i barroer, i se n'anà escales avall com si tal cosa.
Un cop finida la classe, el pobre Melrosada es posà el barret, i va veure, amb desesperació, que li tapava els ulls i les orelles. Els nens se'n rigueren no poc; i, com que no hi havia altre barret per disposar, en Melrosada començà a doblegar diaris i arreglar-se-les com va poder.
Tot just havia passat un quart d'hora que tornà el cunyat d'enVíctor amb l'esverament natural de la seva equivocació. ElsBuxareu ja sopaven i comentaven el fet. No hi havia altre remei:qui la fa la paga; i en Claramunt s'informà de la direcció d'enMelrosada, i a fer canvi de barrets falta gent.
En Melrosada vivia al carrer de Salmeron, en una dispesa modesta, però neta i honrada. Al moment d'arribar en Claramunt, estava triturant un ensiam fresquíssim, i sostenia una conversa molt animada amb dos capellans i un capità de la guàrdia civil. En veure el cunyat d'en Víctor, en Melrosada s'esverà i es tornà vermell, deixà el que menjava, i s'eixugà precipitadament el bigoti, sense fer fugir de la seva barbeta un trosset de fulla verda que lluïa com una maragda. -No s'esveri, senyor Melrosada- feu en Claramunt: -es tracta d'una equivocació. Ens hem canviat els barrets. Segueixi sopant.
En Melrosada, confós, va somriure. Digué que sentia tant que s'hagués molestat, i anant a la seva cambra, remeté el capell a canvi del seu; i, molt amablement, prengueren comiat.
Aquest fet, que si es mira bé no té cap importància, donà peu a la tia Paulina per a parlar, esbrinar i xafardejar sobre la mena de vida del professor de dibuix.
L'endemà, quan en Melrosada vingué a donar la classe, la tia Paulina ja estava a l'aguait. En Melrosada anà a la cambra d'estudi; però la tia Paulina no s'aguantava, es posà nerviosa, i per fi va dirigir-se a empendre el professor.
-Ai, senyor Melrosada, quina gràcia! M'han contat lo d'ahir nit.Quina gràcia! No es pot pensar com he rigut!
Aquesta entrada de la tia Paulina, al pobre Melrosada no n'hi va fer gens, de gràcia; i, no sabent com pendre-s'ho, digué:
-Ah! sí? Li ho han contat?… Res! Una equivocació tothom la pot tenir.
-Però fugi! El meu nebot, amb aquell cap tan gros! imagini's!
Els nens es posaren a riure i començaren a fer disbarats. En Melrosada estava violent, i la tia Paulina es rebentava per dir una pila de coses. Hi hagué un silenci, i la tia Paulina, canviant de veu, afegí:
-I doncs, crec que no té família, vosté?
-No, senyora. Visc tot sol. Aquí no tinc parents.
-Que no és de Barcelona, vostè?
-No, senyora: sóc del Vendrell.
-Ai! Del Vendrell? Escolti: com va ser, que vostè conegué lesmadres de Jesús María?
-Oh! Ja fa temps! Jo tinc un cosí jesuïta: el pare Tudó.
-El pare Tudó?
-Que potser el coneix?
-Conti! és el confés d'una amiga meva!
-Doncs sí: el pare Tudó va recomanar-me…
-I fa molt temps?
-Fa deu anys, ja.
-Ai, Melrosada! No es pot pensar quina alegria tinc! Cosí del pareTudó!
En Melrosada corregí aleshores la làmina d'en Ramonet, que no hi havia per on agafar-la, i la tia Paulina es retirà; i, veient a la Maria de la Mercè, que anava cap a la cuina, amb una veu molt afectada, començà a dir-li:
-Ai! Que no ho saps? En Melrosada és un home simpatiquíssim, i d'una família molt distingida, i molt piadós, i molt religiós: és una persona adorable! Imagina't: és cosí del pare Tudó! La Maria de la Mercè quedà amb la boca oberta. I aneu a saber quina idea estranya, quina combinació meravellosa, bullia en el cervell de la tia Paulina amb tot allò d'en Melrosada, de la dispesa, del barret, de l'ensiam i del pare Tudó!
L'estiu següent els Buxareu no anaren al poblet muntanyenc on jo vaig tenir el gust de conèixer-los. Llur residència fou una mica més amunt de Montgat, en una torre al peu d'un turonet i a la vora de la platja. La tia Paulina hi passà unes tres setmanes amb la pretensió de pendre banys de mar; però quan es va veure vestida d'aquella manera, i que l'aigua li tocava els peus, ja li agafà por de negar-se, i es limità a romandre a la platja sota una mena de paraigua de lona, llegint els seus autors predilectes i cridant els nebots, que sempre veia a la boca d'un delfí o de qualsevol bestiassa marina.
Ja s'ha dit que les relacions d'en Melrosada i els Buxareu anaven adquirint un caràcter íntim. Els nens se l'estimaven molt, i ell els ho aguantava tot. Abans d'abandonar Barcelona quedaren que en Melrosada vindria a fer-los una visita; i el segon diumenge, a la sortida de missa, s'envià una tartaneta a l'estació de Montgat perquè anés a recollir en Melrosada.
Els nens, quan el varen veure arribar, no cabien en pell: estaven esbojarrats i contents que no s'aguantaven; i don Gaspar per quí, i don Gaspar per allà; li estiraven les mànigues; el dugueren a una mena de sortidor que tenia una aixeta d'engany, i l'arruixaren de cap a peus. Li ensenyaren una capsa on tenien marietes de menta, i una gàbia amb quatre gafarrons de niu i un gos, i una pell de serp, i unes plantes dissecades. Li ho volien ensenyar tot: fins una bata de la seva mare, que els hi feia molta gràcia perquè tenia clapes vermelles. En fi, en Melrosada va ser sacsejat, baquetejat, estiregassat. Va suar i va patir, sempre amb aquella dolça rialleta i aquella santa paciència que el caracteritzaven.
Als nens els divertia l'indumentària estival d'en Melrosada: uns pantalons de color canari i unes sabates de pell de foca, amb aquella americaneta grisa que ja li coneixien, i una mena dejipijapafalsificat per a guardar-se del sol.
Don Gaspar complimentà tota la família, i especialment la tia Paulina, que li contà l'estat d'aplicació dels nois, i els dibuixos que havien fet d'una fruitera, d'una regadora i d'un conill mort.
Arribà l'hora solemne d'anar a taula. En Melrosada no havia menjat mai amb els Buxareu i estava lleugerament emocionat. Els nens, amb un refinament cruel, no li treien els ulls de sobre: els feia gràcia la manera com agafava la cullera, com es posava el tovalló, com xarrupà la primera cullarada de sopa; els compliments que feia, l'admiració que li produïa un entrant generós, i les lluïsors de joia que observaren perfectament en les nines del seus ulls quan la cambrera entrà una divina i opulentíssima plata de crema. En Melrosada es tacà l'americana amb aquella fluïda grogor. Això va confondre'l i va fer riure molt als nens.
Després de dinar vingué el cafè a la glorieta. En Melrosada havia menjat bé. Una tebior pesada, i encisadora al mateix temps, li anava amunt i avall del cos i se li deturava al païdor. El vi havia fet els seus efectes, i el nostre home es trobava confident, sentimental, i un diàleg amable s'inicià entre ell i la tia Paulina.
* * *
-Aleshores tenia vint-i-cinc anys, donya Paulina. Des d'aleshores, mai més.
-Un artista com vostè el devia sentir d'una manera tan dolça l'amor! Quines coses devia dir! quines paraules!
-Oh pobre de mi! No ho cregui: sempre he estat d'una gran timidesa. Quan em trobava davant d'ella se'm feia com un nus a la gola. Li volia dir moltes coses! però les meves paraules eren tan pobres! Demés, mai mai n'he sabut, de dir fineses.
-I com va ser que no tornà més a la casa?
-O donya Paulina! Perquè me'n varen treure. Em prohibiren que hi tornés a posar els peus.
-Però… Melrosada!
-¿No veu que jo només tenia els pinzells, i al pare d'ella no li convenien, aquestes coses? Jo crec que s'havien fet moltes il·lusions sobre la meva persona; però quan es van convèncer de la realitat…
-I vostè no la tornà a veure mai més?
-Va morir.
-Que és trista la vida!
(Amb un sotrac del balancí que manté les formes de la tia Paulina, la tasseta de cafè ha perdut l'equilibri: unes gotes criminals han tacat els pantalons d'en Melrosada. En Melrosada s'ha esverat: una mirada dolorosa, molt dolorosa, ha acariciat la grogor maculada… La tia Paulina, ha fet un ai! Un tovalló oportuníssim, impregnat d'aigua intenta esborrar la desgràcia. Les coses han quedat en son lloc. En Melrosada sent una fredor desagradable a la cuixa…)
-I la soledat! la soledat!
-Un s'acostuma a tot, donya Paulina. Cregui que he tingut moltes ocasions, i sempre he dit: «-Gaspar, no t'emboliquis!»
-Vostè ha sabut resignar-se!
-I vostè no, donya Paulina?
-Melrosada, com li diré? Em sembla que sí, però.
-No és molt agradable; però… veu?… a mi, el treball, les lliçons, el tractar tota la vida amb criatures, ja em sembla que em dóna una certa paternitat… Demés, donya Paulina, allunyant els perills…
-Oh! Ja ho comprenc! Melrosada, digui'm: sense religió, ¿vostè creu que es podrien aguantar, certes coses? ¿Vostè creu que si no hi hagués aquest esperit de sacrifici, aquesta esperança en una vida futura…
-És clar, donya Paulina!…
-Però digui, Melrosada: vostè no es decidiria? no faria un cop de cap?
-Vol callar, donya Paulina!…
-La seva vida solitària, aquesta absència d'una mà amorosa…
-Vol callar, donya Paulina!…
-Però que no es veuria amb cor?…
-Fa tants anys, que ja no hi penso!
La conversa s'ha anat allargant. Som a mitja tarda. Els crits de la canalla desperten la lenta digestió d'en Melrosada. Els crits són extraordinaris. Tots quatre entren estrepitosament dins de la casa: reclamen a tothom. Val a dir que el que passa és meravellós.
A la branca més alta d'un eucaliptus s'hi ha posat un ocellot fantàstic, una bèstia que parla. Els nens l'han cridat, i l'animal ha respost com si fos una persona. La tia Paulina s'ha pensat que potser fóra el mal esperit. En Melrosada ha perdut la color. En Víctor ha sortit a la finestra de la seva cambra en mànigues de camisa, ha mirat fixament protegint la vista amb el palmell de la mà, i ha exclamat, ple de joia: -És un lloro!
Aquest esdeveniment, tan fora del vulgar, ha electritzat les ànimes. Els nens volen agafar el lloro, costi el que costi. Tota la família s'ha situat al peu de l'eucaliptus. L'ocell no té ganes de moure's: sembla que s'hi trobi com el peix a l'aigua. Amb el bec es frega les potes i les ales, i canta i crida com un desesperat.
El petit plora perquè el lloro no vol baixar, el gran l'insulta, i en Melrosada admira la bella coloració de l'animal. La Maria de la Mercè diu que no li fa cap gràcia. La tia Paulina creu que aquests animals porten mala sort. En Víctor ha cridat al jardiner, i s'està empescant el sistema per capturar la bèstia.
Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de l'eucaliptus. Però ¿qui és, el valent que hi puja? Els nens criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho farà amb més de compte!- Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ningú es decideix.
En Melrosada, lívid, però heroic, ha agafat el tram de l'escala. La tia Paulina diu: -Que se li tirarà a la cara!- En Melrosada somriu, però no les té totes. Quan el lloro veu que li busquen el cos, llança una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada li posa la mà al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu bec poderós, però en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com si fos un conill casolà, i el baixa satisfet, amb tota la mà plena de sang.
Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bèstia amb un davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; però, tapat de tal faisó, ja no pot picar ningú i està completament indefens.
Després d'aquests incidents es procedeix a ficar el lloro dins d'una gàbia. Amb tot això ha arribat l'hora de la partida de don Gaspar. Però qui pensa en el professor? Els nens només estan per l'ocell. En Melrosada els ha dit adéu d'una manera molt tendra; però la canalla no deixa de mirar el lloro.
* * *
En Melrosada va seure a la taula rodona de la seva dispesa. Ja tots havien sopat, i sols restava el fum dels cigars i unes quantes pallarofes d'ametlla torrada, rapa de moscatell, els tovallons desfets, la conversa pàl·lida, un aire calent que entrava pels balcons, el soroll dels tramvies… En Melrosada estava una mica marejat i no tenia gens de gana: el dinar dels Buxareu l'omplí generosament, i encara no l'havia digerit del tot. S'empassà quatre cullerades de sopa, una tristesa de verdura, i no volgué menjar res més. El potet del bicarbonat va fer els seus serveis; abandonà el menjador i s'entaforà a la seva cambra.
Impossible ficar-se al llit, ni treballar, ni fer res. El bon home agafà la clau del pis, i va sortir, carrer de Salmeron avall, Passeig de Gràcia avall, fins a arribar a la Gran Via. Aleshores va seure en una cadira d'aquelles que es paga deu cèntims, cargolà una cigarreta, i s'abandonà als seus pensaments; i el passat melodramàtic es presentà davant del seu esperit amb uns aires de pel·lícula italiana.
Ell tenia vint-i-dos anys. Vivia amb la seva mare a la Plaça de les Beates. A la seva mare no li agradava gens que fos pintor. Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots que l'esglaiaven: aquelles acadèmies que dibuixava en Gaspar a la classe de natural… Li semblava impossible, a la seva mare, que es pogués ser bona persona fent aquelles coses: l'ànima del seu fill no podria salvar-se de cap manera. Ell prou deia: -Però, mare, si ja està permès! si fins el Papa, a Roma, té figures d'aquesta mena, i ens obliguen a copiar-ho. La pobra vella no n'entenia res, de tot allò, i sempre acabava dient: -Fes, fes, fill meu, si aquesta és la teva vocació. Per això hem vingut, els pares, per sacrificar-nos pels fills…
Aleshores en Melrosada somiava en París, però impossible guanyar cap pensió: a finals de curs tenia les pitjors notes. S'havia ficat a la barretina que tenia de ser pintor, però tots els professors estaven convençuts que mai faria res. Els diumenges se n'anava als afores amb els pinzells i les teles, i vinga empastifar de verd i groc i blau; i li sortien uns cromets tristíssims, que regalava a algun amic de la casa o els hi comprava per quatre quartos un beneficiat de Sant Francisco molt aficionat a la pintura.
De tant en tant duia alguna tela a can Parés, que restava en un recó i no la mirava mai ningú, o l'adquiria un comerciant de blat que era de Balaguer i volia regalar-la al casino de la seva ciutat natal. Una vegada, d'amagat de la seva mare, va pintar una figura una mica atrevida, que ell titulàDanae. Aquesta pintura fou el fruit d'una primavera turbulenta, i la va vendre, a bastant bon preu, per decorar la casa sospitosa d'una tal senyora Ignasieta.
La mare d'en Melrosada estava indignada amb ell, perquè volia que li pintés la seva Santa per tenir-la a l'alcova. La bona dama es deia Rufina, i en Melrosada no sabia com fer-s'ho. Després de molt patir va trobar una estampeta francesa de Santa Rufina, i amb aquell model produí una desgràcia de color blau i de color rosa que fou l'admiració de tot el veïnat.
Aleshores era el temps que estava de moda la pintura històrica. En Melrosada, que era un entusiasta d'En Guimerà i d'En Picó i Campamar, ideà una tela monstruosa:l'Assassinat del Príncep de Viana. Va exposar-la no sé on, i va tenir un gran èxit. Actualment és a les golfes d'una casa de Granollers. Aquella tela li proporcionà la primera classe de dibuix. Després vingueren altres classes, i en Melrosada pogué viure decentment i ajudar la seva mare.
Hores dolces de joventut!… les nits del taller on es recitavaL'Atlàntida; aquell cafè pres en companyia d'En Bonaplata, les barbes d'En Rius i Taulet i la font màgica de l'Exposició! .En Melrosada lluca aquestes coses, i veu en una estrella petita una lluïssor dolorida, com si allí dalt, misteriosament, romangués pura tota la història del seu amor.
Era una mica grasseta. No era bella, que diguem, però s'apretava la cintura amb una gràcia divina. La veia tots els matins acompanyant la seva mare. Ella li mostrà la seva ànima, i ell la gronxà dins l'onada tèbia de totes les seves il·lusions. Però el pare governava una confiteria del carrer de Sant Pere més baix, i no estava per a artistes. Ell li deiala Fornarina, i ella s'apagà com un llumet el dia de Sant Esteve. ¿De quin any? Fa ja tant de temps! En Melrosada va anar a l'enterrament, i en acomiadar-se del dol, no s'atreví a donar la mà al pare de la difunta.
Després, la protecció del seu cosí jesuïta, el tractar amb directors, rectors, prefectes, superiores i assistentes; les impertinències dels burgesos, la dolenteria de la canalla, l'agonia de les seves il·lusions; i la soletat, i l'anar fent la viu-viu, i arreplegar els dinerets, i donar-se gustos de tant en tant!
Pobre don Gaspar Melrosada, vendrellenc resignat! La natura, els nens, el dinar dels Buxareu, les picades del lloro, la conversa de la tia Paulina li havien remogut les entranyes. Aquestes coses mai serien per a ell. El seu art era gris com una secretaria d'hospital. L'adaptar-se a la sensibilitat de les monges, i a les flors absurdes que feia copiar a la canalla, li havien aigualit el virus revolucionari que encengué la seva joventut. La pintura li causava una trista indiferència: ja no sentia res. Els rossinyolets i les roses de te que pintava maquinalment sobre un setí de color de carbassa, eren per a ell el positiu, perquè li proporcionaven la vida.
A l'acostumar-se a viure sol, a acariciar les criatures dels altres, i a mirar dolorosament la dona del proïsme sense tenir esma de començar una petita aventura!…
-Però què hi fa?- pensa en Melrosada. -Què hi fa si es pot aguantar damunt de les cames, una mica fluixes, aquest cos magre que va fent i va tirant! ¡És tan bona de pendre, una tassa de cafè al Suís o al Lion d'Or!… Així un s'estalvia mals de cap. Com m'ho faria si tingués fills? Com els donaria carrera a tots? ¿Com podria comprar tants parells de sabates i tants barrets, i la incomoditat de la casa? Potser l'amor de la meva dona ja fóra apagat; potser hauria vist la seva mort; potser m'hauria estat infidel! Ara ningú em molesta, ningú em demana que comparteixi el poquet que tinc… I, fet i fet, el poder fer el que un vol, i que ningú es fiqui en les teves coses…
En Melrosada va pensant, i es va fent petit, petit, dintre la closca de nou del seu dolç i trist egoisme. A l'altra banda de passeig s'hi veuen els llums de l'Orxateria Valenciana. Dues noies rosades s'han ficat dins d'un auto, que se'n va Passeig de Gràcia amunt. En Melrosada les ha vistes un moment, i l'ha molestat la pudor de la benzina.
En Melrosada decideix anar a dormir. S'ha enfilat en un imperial de tramvia. L'imperial va ple de gent barroera. Entre les fulles dels arbres del passeig es veuen les estrelles. En Melrosada sent una frescor deliciosa, i s'entristeix pensant en la xafagor de la seva cambra i els roncs d'un veí seu espiritista.