Fins setanta y quatre llántiascreman davant del altartotas son de plata finamenos una que n' hi ha,n' es la llántia delREY MOROque may l' han vista cremar.
Fins setanta y quatre llántiascreman davant del altartotas son de plata finamenos una que n' hi ha,n' es la llántia delREY MOROque may l' han vista cremar.
Fins setanta y quatre llántias
creman davant del altar
totas son de plata fina
menos una que n' hi ha,
n' es la llántia delREY MORO
que may l' han vista cremar.
Feyaun sol! era un dia de primavera.
La Verge s' estava en sa cambra cusint y apropet d' ella l' infant Jesus, en companyia de altres noyets del vehinat, jugava á cavallets.
Veuse á qui que, ¡cosas de criaturas!, los altres no volgueren donar á Jesus la cadireta que feyan servir de cavall y aqueix tot trist y mig ploròs s' arrimá á la seva mare, guaytant de rehull als seus companyonsque seguian divertintse sense cuidarse de ell.
La Verge se 'n adoná y plena d' amor y fe y per consolarlo:
—Vina, fill meu,—li vadir,—ja veurás quin un de mes bonich que te 'n donarè jo; no 't mancará cavallet.
Y, tot dihent aixó, l' agafa per sota las aixellas, lo alsa y 'l posa á cavall de un raig de sol que per la finestra entrava.
Jesus va sostindres' sobre 'l raig.
Los altres noys deixantse de jugar, quedaren encantats de lo que veyan.
DeTortosa al coll de l' Alba hi ha duas horas de pujada fatigosa en sa major part, pero tambè de delitòs esbarjo en quan se hi arriba, puig des de lo coll se descobreix un paisatge bellísim. Las hortas que s' estenen pels costats del Ebro, lo riu en tota sa amplada descapdellant sas onas cristallinas que s' esllavissan fins á Amposta per confondres' ab las aiguas del mar; vilas, pobles, vessanas, camps, afraus y montanyas, tot aixó 's veu clarament sota 'ls peusdel que des de tant enlayrat indret s' ho contempla.
A mitjant camí del coll ó sia á una hora de Tortosa s' hi troba una hermita, hont hi viu una familia per la conservaciò y apariament del sant lloch.
Los diumenges s' hi acostuma á dir missa que sol ajudar l' hermitá (tal es lo nom que lo poble dona al cap d' aquella familia) y quan alguna colla de romeus hi acut, en la hermita troba aculliment y bon servey en tot quant necessita.
La imatge que s' hi venera fou trobada allí mateix per unas donas. La tradiciò ho conta aixis:
Unas donas que anavan al coll de l' Alba vegeren tot plegat á la vora del camí una serpent inmóu y dreta tal com si fos de pedra. Espantadas las pobres pagesas li tiraren rochs pera ferla fugir, mes com no la sapiguessen tocar y en ellas la por anès creixent, se posaren á corre cap á Tortosa ahont trobant los seus marits los hi contaren lo que acabava de passarloshi. Los homes llavors prenent estacas y bastons en busca del reptil eixiren acompanyats de sas mullers que los hi ensenyaren l' indret hont havian vist á la serp, la que, ab gran sorpresa detots, encar romania allí mateix y en la mateixa postura. Mes com los homes no son tant espantadissos com las donas, se tiraren damunt de la bestia y á garrotadas lograren deixarla morta.
Ja se n' anavan altre cop dret á la ciutat quan de sopte un d' ells adonantse de una cosa que l' encuriosí cridá als demès y tots deturaren los seus passos reculant y reunintse ab lo qui 'ls havia detingut. Lo motiu de la sorpresa de aquell, havia estat lo haver descubert allí é pochs passos una esboçinada imatge de la Verge. Reculliren los trossos y los dugueren á la Catedral, hont se guardaren en depósit fins y á tant que fou acabada una capelleta que en lo mateix indret hont la serp apareguè, la devociò dels tortosins va edificar pera la sagrada imatge.
Mes veuse aquí que en la nit de aquell mateix dia en que 'ls tortosins reculliren la imatge, las estrellas del cel s' adonaren de que 'ls homes havian trepitjat lo lloch hont hi havia hagut la Verge y tanta tristor aixó 'ls causá, tant se 'n condoliren que, desprenentse del cel, com llágrimas de plata caigueren en espessa pluja en aquell mateix indret hont laspagesas havian vist la serpent. Mes al caure, totas pedrificadas quedaren allí en espessa muniò, de manera que avuy encara, y aixó qu' han transcorregutalgunascenturias des de llavors ensá, se n' hi troban en abundò. Las guardan com á reliquias molts dels que 's veuhen obligats á deixar la terra tortosina, ja sia per anarsen á América, ja per motiu de casament ó ja per altres cassos de la vida.
QuanNostre Señor era petitet era hermòs com un pom de flors, tant que totas las mares envejavan á Maria la sort que li havia escaygut al tenir un fill tan sobiranament bell.
Jesus anava creixent de cos y al ensemps en gracia é inteligencia que, ab tot y sos curts anys, passava dels limits, á que sol reduhirlos la naturalesa humana. Aixó augmentá la estima que vers ell tothom sentia y 's feu en tot lo poble general lo critde admiraciò que 'l tendre noyet ab tanta justicia s' anava guanyant.
Lo diable ne tinguè esment y volguè tirar á terra aquest renom, valentse de sas malas arts qu' ell creguè de bon éxit jugantlas contra un infantó de pochs anys y desprevingut.
Aixis fou com un dia esperant un moment en que sol, solet lo bon Jesus jugava en lo llindar de la porta, s' hi va atansar baix la figura de un altre noy pero moreno y casi negre y molt lleig, y aixis li parlá:
—M' han dit que tu sabs molt y que tot ho pots; mes jo 'u dupto y mes te dirè no 'u crech; y sino ¿á que no fas tu un aucell tan bonich com un que 'n faré jo? Perque jo se fer aucells y tot si vull?
Jesus mig riguè y va respondre:
—Farè un aucell.
Y agafant un encenall prim y ensatinat de sota lo banch del seu pare, se 'l posá en lo palmell de sa blanca maneta. Apres, acostanthi sos llabis de rosa, va bufar suaument tot murmurant:
—Vola.
Y sortí de sa má piulant y batent sas alas puntxegudasla pintada y llustrosa oreneta.
Lo diable no 's desconcertá al véureho, ans al revès ab ergull y presumpciò:
—Be—va dir—ara 'm toca á mí.
Y despres de mil esforsos y provaturas, va acostarse á Jesus y li mostrá tot satisfet de sa obra la asquerosa ratapinyada que ni tant sols volar poguè donchs la llum del dia li cegava la vista.
Jesus havia creat lo símbol de la vida ab l' aucell de la primavera.
Lo diable lo signe de la mort ab l' aucell de la nit.
SantaEularia, filla de las Corts de Sarriá,(8)morí verge y martre de la fe cristiana.
Las seuas despullas quedaren molts anys perdudas als bons desitjos dels faels que li duyan vocaciòfins que lo bisbe Frondoino, sabent que havian sigut amagadas á Santa Maria del Mar, feu que las busquessen y buscá ell mateix per tots los recons del temple. Pero tot fou travall perdut: aixó era l' any 878. Llavors disposá lo sant bisbe que tothom de Barcelona y sos voltants dejunès tres jorns y anès á Santa Maria á fer resos y pregar al Senyor perque 'ls iluminès y ajudás á descobre lo indret hont lo sant cos estava soterrat. Tal com va ser manat, complert fou pel devot poble barceloní. En lo darrer dia se feu una professò per dins del temple y acabada aquesta, lo bisbe vestit de pontifical aná trucant ab la crossa una per una totas las llosas del sagrat clos. Una al últim va trobarne que feya soroll de buyt y havent manat que la alsessen, ab sorpresa y contentament de tothom, al dessota una urna de marbre hi descobriren, urna que contenia las despullas de la martre cristiana.
Poch temps despres se resolguè trasladarlas á la Seu y ab eix objecte se congregaren en professò los reys, la noblesa, los cavallers, los artesans y lo mes triat del poble. Professò mes lluhida no n' hi ha haguda may mes cap. Aquesta ixquè de la iglesia yfeu camí, passant per la Argentaria, cap á la Catedral. Mes al atravessar per la plassa del blat, que avuy se diu del ángel y ja sabreu lo perque, lo tabernacle que duya l' urna 's pará en sech no podentlo fer seguir avant ni enrera tots los esforsos dels que 'l portavan y altres mes que 'ls ajudaren. Lo bisbe y demès s' agenollaren y feren oraciò, pregant á Deu los manifestás la causa d' aquell miracle. Llavors un ángel devallá del cel y ab lo dit signá un canonge que ab las llágrimas als ulls va tirarse als peus de Frondoino y li demaná perdò, acusantse d' haver tret de la urna un dit de la martre, acte comés per ell sols per la gran veneraciò y amor que sentia envers la Santa. Fóuli manat pel bisbe que tornès lo dit y havent complert lo manament, la professò seguí son curs sens altre estorb. En conmemoraciò de tant assenyalat miracle s' alsá en lo mig de la plassa, allá mateix hont s' aparaguè lo missatger de Deu, una columna en qual cim hi fou colocat un ángel de pedra daurada, ángel que mes tart al tráures' la columna va ser posat en la cantonada de la presò vella, y que en nostres dias ha desaparegut al tirar á terra la presò, pera ferhí la casa nova queavuy fa cara á la baixada de la presò y á laPlassa del Angel. Tal nom prenguè la plassa despres de la celestial apariciò.
Contan tambè de la mateixa Santa que, una vegada una reyna volguè veure llurs restos per mes que lo bisbe li feu present que no 's podian ni devian ensenyar, tota vegada que per signes certs y anteriors se tenia certesa de que no era plahent á la mateixa Santa tal profanaciò.
La reyna se va riure de eixasobservacionsdel bisbe, y valentse de sa autoridat volguè contemplar lo interior de l' urna. Mes tantost fou alsada la llosa y quan la reyna anava per ajupir lo cap á fi de guaytar á dins, las tenebras ompliren sos ulls y quedá privada de la vista.
Desconhortada de son cástich y penedida de son atreviment quedá la reyna; mes á llágrima viva plorant y agenollada als peus de l' urna, feu promesaá la mateixa Santa de que, si la tornava á la llum, ab sa propia vista per ella brodaría una banda que cap reyna ni emperadora ne tindria cap que se li poguès igualar ni en bellesa ni en válua.
Torná á véurehi la reyna y complí sa promesa. Los brillants, diamants, esmeraldas, perlas, safirs, topacios, turquesas, violadas hi eran en abundò, may ningú ha vist una cosa mes rica, avuy encara se conserva y es la banda que va posada sobre la cadira d' or hont s' hi coloca lo Santíssim y que sota tálem se passeja pels carrers de Barcelona lo dia de Corpus. Havem dit que la banda era la mateixa, es cert; pero avuy las joyas mes ricas hi faltan perque los francesos las varen robar l' any 1808.
Mestre—deya un aprenent manyá á son amo, en una vetllada en que s' havia fet á la botiga molta feyna.—Mestre, anéu á reposar; estaréu fadigat, ja es hora de dormir; lo que falta fer jo m' ho en carrego.
—Y ho sabrás fer, noy?—preguntá l' amo al aprenent.
—¿Perque no? No es pas cosa de l' altre mon, posar los passadors de ferro á una reixa de barras rodonas.
—Be, be; ja que 't veus ab pit. Te aquí tens lo puntxò y lo martell, allí flameja lo fornal, arrèglat, perque certament estich rebentat y mon cos me demana descans.
—Anéu mestre,—feu l' aprenent—ja acabarè jo la feyna.
Y l' amo se 'n aná al llit. De tant fadigat no podia agafar lo son; aixis es que neguitòs, no podent dormir y no sentint soroll á la botiga, comensá á extranyarho, escoltant ab atenciò.
—Aquell diantre de xicot tambè s' haurá dormit—diguè entre si mateix.—No 'l sento picar.... no sento la mantxa.... ¿Que deu fer? Potser dorm! A la seua edat la son es tan dolsa.
Y tornava á fer orellas. Mes res; la quietu regnava en la botiga.
Al últim se determina, salta del llit y boy de puntetas se 'n va cap allí hont havia deixat al aprenent.
Aquest travallava. Lo passador de ferro estava estés sobre la enclusa, y l' aprenent en compte de fer los forats ab lo puntxò y á cops de martell en lo ferro caldejat, anava fentlos en lo ferro fret senzillameuty un darrera l' altre ab la punta del dit.
Lo mestre manyá quedá ab la boca oberta, mormolant.
—Aquest noy está en gracia de Deu! Aquest noy es un sant!
No s' enganyava al pensarsho lo bon menestral, perque aquell aprenent era Sant Eloy.
Hiha un poble de no gayres casas, pero aixó si molt netas y blancas, tant que al véurelas de lluny semblan un vol de colomas aturat en mig de un prat fresch y ufanòs.
En aquest poble en los primers temps del cristianisme hi vivia un jove que renegant de la fe pagana havia abrassat la nova lley de Crist.
Aixó enujá tantíssim als gentils que, motivant son oy en prédicas per ells tildadas de malévolas, un diaamotinantse li varen lligar una corda al coll y, posant al altre extrem de la corda una grossa y feixuga mola, lo llansaren al riu perque 's neguès. Pero com Deu vetlla pèls que en ell confian, en lloch de anarsen á fons lo donzell se va sostindre dret damunt de l' aigua y, encara ab la corda al coll y seguintlo la mola que rodava per sobre la corrent del riu, vegèl' tot lo poble ab sorpresa caminar riu amunt, tenintlo des d' aquell moment per sant.
Tots corregueren á tirárseli al peus y á demanarli perdò.
Après de sa mort, la iglesia confirmá la santedat que 'l poble li havia concedit en vida. Des de llavors Sant Feliu es lo patrò de la vila de Alella, qual diada se celebra lo primer dia del mes d' Agost.
A principis del present sigle hi havia encara á Barcelona lo preciòs convent de Santa Catarina destruhit per la revoluciò, may prou condempnada, del any 1835. Aquella terrible fetxa es y será sempre de doloròs recort per las arts, la religiò y la honra de la terra.
Mes no 'us vull parlar d' aquella nit d' horrors, ni del convent considerat baix son punt de vista artístich, res d' aixó. Sols vull fervos esment d' unallegendeta que contavan los mateixos frares, referent á un confessionari que hi havia en una xica capella al darrera del altar major.
Una tarda en que un frare s' estava sol en la sagristía, va entrarhi un home alt, sech, groch y tot vestit de negre, y li demaná si volia confessarlo. Lo frare l' hi va respondre que podia comensar á passar á la capella de darrera l' altar major, que ell desseguida hi aniria.
En efecte, encara no havia tingut temps lo desconegut d' agenollarse, que ja lo frare seya dins del confessionari disposat á escoltar al penident.
Comensa la confessiò.
Lo bo del frare ohía ab atenciò. Lo qui 's confessava anava dihent, dihent, dihent y si be 'l confès de tant en tant feya alguna mostra de sorpresa ab tot per ço no deixava d' escoltar. De prompte lo penident para sa relaciò y diu algunas paraulas á la orella del confès. Mes tot just havia dit quan ja aquest s' alsa horrorisat del que acaba de sentir, exclamant:
—Jesus, Maria y Joseph.
Y al mateix moment un tro inmens que trontollalo convent, ompla l' espay y una forta pudor de sofre fa perdre 'ls sentits al frare. Quan aquest torná en sí, lo penident ja no hi era; pero encara se sentia la fator de la sofra y allí hont aquell, moments avans, havia posat la má s' hi veya la marca del seu palmell y dels seus dits tot cremat com si ho haguès sigut ab un ferro rohent.
Aquell fals penident era lo diable.
Quanen lo mon hi havia mes fe qu' ara, lo qual vol dir molts y molts anys enrera, solian los católichs mes devots anar en romiatge á Sant Jaume de Galicia, fent la pelegrinaciò á peu y ab greus mortificacions tan del cos, com del esperit.
Entre 'ls milers de aqueixos que al Sant visitaren, una vegada, segons se conta, ho feren un marit y muller ab son fill, garbòs jove de vint anys qu' era la esperansa de sos pares per son bon cor, y la alegríade las donzellas per sa hermosura sens parella.
D' hostal á hostal feya eixa devota familia lo seu sant camí, resant, ab lo sarronet al coll y 'l gayato á la má, baix l' amparo de Deu que protegeix á quants l' invocan en sas oracions.
Mes, com no hi ha fusta sense grop, ni alegria sense dol, volguè tal volta Dèu per probar sa fé, que 'ls esdevinguès lo doloròs cas qu' aneu á llegir.
Una nit despres d' haver sopat en un hostal, sent ja á dormir los pares, tinguè lo fill rahons ab la mossa de la casa y aquesta rabiosa y despitada jurá venjarse del donzell.
Aquest, que prompte oblidá la quimera, se ficá al llit quedant boy adormit al moment, y al endemá ja no 's va recordar de res.
Posárense novament en camí los tres pelegrins ab lo sarronet á coll, deixant lo poble y seguint la polsosa carretera.
No havian encara perdut de vista al poble, quan tot d' un plegat senten crits y avalot, se deturaren, y ab gran sorpresa vegérense voltats y presos y conduhits altra vegada cap al poble.
Un cop allí, 'ls varen dur al davant del jutge, y aquest los diguè:
—Pelegrins, se 'us acusa d' haver robat una tassa de plata del hostal hont heu dormit.
—Ni jo, ni ma dona, ni 'l meu fill havem furtat res—responguè 'l pare.
—Ment, ment,—cridá la minyona del hostal,—registréulos be y trobarèu la tassa.
Los escorcollaren, y dìntre lo sach del jove trobaren lo que 'ls hostalers deyan haverlos sigut robat.
—Ja veyéu que havéu negat falsament—esclamá llavors lo jutge.
—Ah, senyor!—feu lo donzell—quí m' acusa be prou deu saber qui li ha ficada, com prou tambè déu ben saber que jo so ignocent.
Pochs dias desprès, lo jove era condempnat á la forca y penjat fora 'l poble, en lo camí ral.
Refets del dolor y plens de vergonya marit y muller, creyent de cor al seu fill, no trigaren gayre á deixar lo poble per seguir sa pelegrinaciò. Mes quina no fou sa pena quan, al ser fora del poble, vegerená un costat del camí la forca y, penjant d' ella, lo cos del seu fill estimat.
Tots dos romperen en un plor etern; mes llavors, fou voluntat de Deu, lo fill ab veu dolorosa:
—No ploréu—los va dir—que jo no so mort. Anáu á trobar al jutge, digauli lo que havéu vist y feu que 'm vingan á despenjar.
Corrent y atribulats, los dos pares anaren á trobar al senyor Jutge. Aquest estava dinant y en aquell moment tenia lo ganivet á punt d' obrir un gall rostit. Al sentir las esclamacions dels dos desconhortats pelegrins, llansá una grossa riallada.
—Anéu, anéu, gent de Deu,—digué—tant crech lo que 'm contau, com 'us creuria si 'm diguesseu que aquest gall cantará.
Y encara no havia dit, quan ja 'l gall dret de potas sobre 'l plat va posarse á cantar.
Sorprès lo jutge; deixant lo dinar corregué cap al lloch hont era 'l penjat, y 'l trobá en efecte encara viu y sá com si res li hagués esdevingut.
Haventse descobert despres que la mossa del hostal era la que havia posat la tassa dintre del sach, fou penjada en la mateixa forca del donzell, lo qual en companyía de sos pares acabá son romiatge á Sant Jaume de Galicia.
Contanque un dia los moros trobaren un Sant Crist y per befa lo tiraren á la mar. La santa imatge, en lloch de ser llansada altre cop á la mateixa platja per las onas, surant, surant, mar endins se n' entrá: aixis bressat sempre pels trontolls del amarch element creuhá la mar venint á parar á la costa catalana. Un pich aquí, costejant, costejant, arribá un dia á la boca del Ebro y, contra 'l curs de la corrent, riu amunt, riu amunt se n' aná enfilantfins á trobar las aiguas del Segre: llavors lo riu gros pèl mes xich va deixar, y las aiguas lo portaren al davant de la ciutat de Balaguer. Un cop allí, la creu ja no volguè tirar amunt ni avall. La gent va adonarsen y probá algun atrevit d' agafarla; mes la creu, quan algú hi era vorer, llavors fugia com si no volguès ser tocada.
La nova del miracle s' aná escampant fins á arribar á un convent de monjas que hi havia prop de la ciutat, monjas tingudas en gran consideraciò per sas virtuts.
La mare abadessa 's feu contar la maravella, y après, com si la veu del cor li diguès, ordená á totas las monjas que 's dispossesen per eixir en professò cap al riu. Aixis ho feren, aixis devallaren del turò al cim del qual lo convent negrejava; vistas de lluny ab sos hábits blanchs, angels del cel pareixian.
Aixis arribaren al lloch hont la gent flectats los genolls pregava á la imatge no deixés aquella seua terra.
L' abadessa llavors s' atansá al marge y ¡cas providencial!lo Sant Crist hi correguè desseguida, fins quasi á tocar los peus d' aquella. La religiosa, llavors plena de santa fé, ajupintse abraçá la imatge sagrada, y, enlayrantla, seguida de las monjas, cap al monastir novament feu camí, sens que 'l pes ni 'l balans causessen en ella cap mena de fatiga. Prova certa de que 'l voler de Deu era posar en evidencia lo poder miraculòs de la santa penyora.
Tan bell punt hi hagueren arribat oferírentlo á lá adoraciò de tot lo poble que hi correguè ab gran fe, ab gran tropell.
Allí s' adora encara avuy dia y es d' aqueix Sant Crist que 's conta que li creixen los cabells y las unglas; unglas y cabells que un cop al any li son tallats, y que tornan á creixer, com sol succehir en los cossos de personas vivents.
Eraen aquell temps de trista recordansa pels cristians (temps en que la mitja lluna va ferse mestresa de la Iberia), quan tinguè lloch lo jurament de las puellas de Sant Pere de Barcelona.
Corria l' any 986, any en que 'ls alarbs destruhiren la ciutat de Barcelona, quan las nobles reclosas mostraren la fe mes viva y un ardiment no gayre comú en cor de dóna.
Sabent lo avéns que en sasconquestasanavan fent los moros, que ja corrian vencedors pel pla de Barcelona y coneixent que la ciutat no podria resistir al poder d' aquell, la abadesa reuní 'l capítol y esposá la causa que 'l motivava. Manifestá lo perill que corrian, si era vensuda Barcelona, d' esser víctimas de la furia del heretges conquestadors, y va demanar concell.
Viva fou la sensaciò que produhiren en las nobles damas las paraulas de la abadesa; pero, ab tot, despres d' haverhi pensat, no volent cap d' ellas passar per la humillació dels mal tractes que de segur los donarian los invasors, determenaren, y ho van jurar per la sanch de Jesucrist, «presentarse als infaels totas sense nas, cregudas de salvar llur puresa ab l' horror que naturalment devia produhir en la lliviana soldadesca tan crudel mutilació.»(9)
Arribá tristament lo cas de tindre de cumplir lo promés, y ab resolució totas ellas ho executaren.
Pero 'ls alarbs, al entrar en lo convent y al adonarsen, passaren á la major part d' ellas á fil d' espasa. No mes tres ne deixaren en vida y encara per obtindre d' ellas mes gros rescat, com aixís suscehí.
SantAntoni abat, acabava de fer un llarch viatge per mar, y en sa estada á bordo s' havia fet conegut del patrò, com que en conversa ab ell moltas vegadas matava las horas. Aixís va ser com coneguè lo génit y defectes del home de mar y va resoldre en son interior convertirlo per mes que fos tossut y grants llurs errors. Lo dia que varen dessembarcar, tots dos enrahonant entraren á la ciutat, y al ser al portal (avuy portalde Sant Antoni) y quan estavan en lo mes fort de la questiò, se 'ls vinguè entre camas una truja. La truja duya ungarrinetá la boca y 'l deixá caure als peus del sant.
Aquest s' ajupí, sorprès del cas, mira 'l porcell y vegè que no 's podia aguantar dret perque tenia una pota trencada.
Llavors, alsant lo cap, diguè al patrò:
—Veyeu, vos tan incredul, y aquesta truja, tot y ser bestia, ve á mí, perque l' instint li diu que hi ha un poder sobrenatural del quin pot rebre tota lley de benifets.
Y aixó dihent, agafá 'l porquet y 'l feu posar dret ajudantlo ell á sostindres.
Desprès, pegantli una patacada á la cama trencada:
—Ves,—li va dir—camina.
Lo garri va posarse á corre com un llamp.
Lo patrò, 's queda ab un pam de boca oberta y desde llavoras obrí son cor á la fe.
Es per això que nos pintan á Sant Antoni ab lo porch al costat y que 'l poble sol anomenarlo Sant Antoni del porquet.
Quanlo rey Felip de França vinguè en só de guerra á Catalunya y, despres de rebassar gran part de la terra Ampurdanesa va, deixarse caure sobre Girona, los gironins varen posarse baix lo amparo del seu patrò Sant Narcís.
La ciutat fou assetjada y tastá tota lley de sufriments. No eran prou á salvarla los esforsos dels seus fills, ni 'l del brau rey d' Aragó en Pere quevetllava la ratlla de França á fi de privar la reculada del excércit vingut de mes enllá del Pirineu. Cada dia minvavan los defenedors y creixia lo perill de esser assaltada y presa. Ja casi no restava esperansa de salvaciò, lo poder dels homes no era prou per resistir la forsa de tanta gent d' armas com la tenian voltada si 'l cel no feya un miracle, la caiguda era inevitable.
Lo miracle del cel no 's feu esperar.
Los gironins havian invocat la protecciò de Sant Narcís, y Sant Narcís los va deslliurar del enemich.
Diu la tradiciò que lo sepulcre que guardava 'l cos d' aqueix sant llavors va mig badarse y per la escletxa comensaren á eixir unas moscas negras y verinosas que, alsantse en remolins, traspasaren las murallas y, deixantse caure en lo camp dels assetjadors, van sembrarhi la mort ab sas picadas cada una de las quals causava la mort repentina. Y aquestas moscas eran tan nombrosas, qu' en pochs dias los voltants de Girona van veures sembrats de cadavres.
Lo exercit Françès s' esferehi llavoras y á corre cuyta alsá lo setge, deixant lliure á la ciutat y sembrantlos camins de agonetjants y morts. Quaranta mil soldats y dos mil quatrecents cavalls foren las víctimas d' aquell exèrcit acapdillat per un cardenal y 'l mes poderòs rey d' aquellas centurias.
Despresde la mort de Sant Joan Baptista y de la de Nostre Senyor, Deu condempná al rey Herodes y á sa filla Herodías á rodar per la terra, sens amor de ningú, sens lley, sens casa y sens redòs. De la una part á l' altra aixis han anat fent via des de llavors ençá no estantse parats sino curt espay de temps en aquells llochs en que Deu ho ha disposat pera mes puniment de llurs crims.
Donchs be, una d' aquestas paradas la varen fer,pare y filla, en los voltants de la ciutat de Lleyda.
Allí de nits rondavan pels camps y de dias encauhats en una bauma fugian de la llum de sol.
Mes veuse aquí que en una d' eixas sortidas, Herodías, se vegè sorpresa per la llum del matí y esfarahintse va corre cap al cau; mes la 'n separava un riu: lo Segre, que ab la gran fredor de lanit,donchs era al hivern, s' havia gelat de part á part. Herodías no vacilá un moment, á fi de guanyar temps, y 's llansá al damunt de la crosta de gel. Mes ay! al ser al mig de l' aigua, lo gel cruix, cedeix al pes de la juheva y esta s' enfonza; pero avans de que fos del tot englutida y quan la flor del aigua estiguè á la mida del seu coll, llavors rejuntantse rápidament altre vegada lo gel, aquest li feu saltar lo cap en rodò, sentint la filla del rey de Judea la mateixa horrible agonía de aquell Joan al quí ella havia fet sofrir mort consemblanta.
Sant Ramon de Penyafortfill de Vilafranca,confessor de reysde reys y de papas.
Sant Ramon de Penyafortfill de Vilafranca,confessor de reysde reys y de papas.
Sant Ramon de Penyafort
fill de Vilafranca,
confessor de reys
de reys y de papas.
Y es veritat lo que diu la cansò donchs era confès de nostre gran rey En Jaume d' Aragò, qui l' estimava tant que sempre 'l volia aprop seu per amich, guia y conceller. Eixa especie de gelosia del reyenvers son confès, es lo que fonamenta la tradiciò que del dit Sant conta 'l poble catalá.
Lo rey era á Mallorca y va saber que son confessor volia anarsen á Barcelona: desagradat lo rey de aixó, procurá ferlo mudar de pensament, y com coneguès que no n' eixiria, llavors ¿quina 'n fa 'l gran monarca? Dona ordre á tots los nauixers, de que cap d' ells embarque á Sant Ramon, amenassant ab greus penas al quí gosás á desobehir son manament.
Lo bon religiòs que no sabia res de la ordre del rey, quan li va pareixer be, cap á la platja feu via y entrá en tractes ab uns mariners pera empendre son viatge. Aquests rebujaren sas ofertas, fentli á saber al mateix temps las ordres que tenian rebudas.
—Bè—contestá lo sant varò resignat.—Deu m' ajudará.
Y acostantse á la mar, agafa son mantell per una punta y l' exten damunt de l' aigua; lliga despres aqueixa punta al cim de son gayato y pujant sobre lo mantell, que surava planer com si fos de fusta, espera lo buf del vent que no triga gayre á vindres'infla lo mantell com si fos una vela y 'l Sant ab esglay de tots los que des de la platja se 'l guaytan mar en dins llisca com una gavina quan neda.
Eix miracle se veya esculpit en un capitell d' una columna del convent de Santa Catarina.
Bonagent, voldriau guardarme aquest bé, que ja tornarè mes tart á recullirlo? Ara com ara, per anar allí hont vaig me fa nosa:—aixó deya á uns mestres de casas qu' esmorsavan en la porta de una fleca, San Francisco de Paula un dia en que anava á ajudar á be morir un agonetjant.
Los mestres de casas se miraren uns ab altres com dient. «¿Qué fem?» Lo mes vell va respondre per tots:
—Bè, deixáulo y 'us lo guardarem.
Sant Francisco deixà 'l bé; bestiola mansa y que sempre seguia al seu amo tal com si fos un gos.
Tot just aqueix havia girat la esquena, un dels mestres de casas mes entraversat que 'ls altres, comensa á amanyegar lo bé y á palparlo ab gran cuidado.
—Sabeu companys—diu ell al últim—que pensava?
—Que?—feren los altres.
—Que aquest bé, que es molt grassò, está á punt de ser menjat.
—Que vols dir?
—Que podriam tastarlo. ¿Menjem?
—Y quan, torni, que li direm, al seu amo?
—Que se n' ha anat, y no mentirem perque no será aqui.
—Ja esta dit.—respongueren tots los demès.
Al moment fou degollada la bestia y cuyta y repartida entre paletas y manobras qu' eran una colla. La pell y los ossos, perque no 'ls descobrissen, van tirarlos al forn de la fleca.
Quan va tornar lo sant ja no quedava rastre delbé y tots ells eren dins, qui picant, qui fent morter, qui traginant aygua. Tots lo varen veure entrar, mes tots van fer com si no se n' haguessen adonat.
Sant Francisco aná ficantse endins fins á ser al davant del mes vell que li havia dit. «Be deixéulo y 'us lo guardarém.»
—Bon home,—li diguè—me voldriau fer lo favor de tornarme 'l bé que 'm guardéu?
—Bé! bé! Nosaltres guardavam un bé? Ne sabs res tu, Quico?—va cridar lo vell deixant la feyna y dirigintse á un manobra.
—No 'l so vist pas!—va respondre aquest.
—Si, home,—repeteix lo sant,—vos ne recordaréu si feu memoria. Era quan esmorsavau. Com he trigat tant, potser molt be que vos ne haguéu oblidat. Era un bé blanch; de llana fina y llarga.
—Ah! si, ja 'm recorda; pero travallant me 'n so distret. Potser deu ser per aquí, encara que no l' he vist mes desde llavoras.
Lo sant guayta al un cantò y á l' altre: mes al últim cansat de buscar:
—Bona gent—va dir ab to alegre—vosaltres estéude broma y jo vaig depressa. Si me l' haveu amagat diguéumho.
—Be estem prou per amagar béns.
—Vaja, que sí que me l' haveu amagat. No 'm digáu que no y en prova ja veuréu com jo 'l farè sortir si es que no 'l tingáu fermat.
—Cridéu, cridéu á veure si sortirá.
—Petit! petit! marruech! marruech?—comensá á dir lo frare acostantse á la boca del forn.—Petit! petit!..... Sentiu ja 'm respont.
En efecte dins del forn un bel carinyòs y seguit responia á la veu del sant.
Tots los travalladors deixant la feyna corregueren alli hont era Sant Francisco y, tantost hiforen,ab gran admiraciò van veure saltar per la boca del forn aixerit y festòs lo bé, lo mateix bé que s' acabavan de menjar.
Undia sant Agustí passejantse per la platja, va veure un noyet que, sentat vora de la mar, ab una petxina anava tirant aigua dins de un clotet que havia fet á la sorra.
La constancia y formalitat ab que 'l noy aquell travallava, cridaren la atenciò del sant fins á tal extrem que, encuriosintse de veras, deturá los seus passos, quedantse dret al costat del noy y mirantlo atentament sens pérdreli ni una acciò.
Lo infant anava seguint lo seu fet. A petxinadas á petxinadas feya lo trasbals sens demostrar ni fadiga, ni aburriment.
Sant Agusti fou qui va perdre primer la paciencia.
—Noy—li va dir al últim—¿me voldrias dir lo que estás fent?
—Ja 'u veyéu,—responguè l' angelet de Deu—poso aigua de mar dintre d' aquest clotet.
—Y qué ¿pretens ab aixó omplir lo clot?
—Si no volguès mes que omplir lo clot aquest, aviat ho fora—esclamá lo noy mig rient.—No, no, lo que vull es ferhi cabre tota l' aigua de la mar.
Al sentir aquestas paraulas S. Agustí va arrugá 'l front tot bellugant lo cap, com volgues dir: «Santa ignocencia!»
—Ah donchs!—feu lo fill de santa Mónica—si vols realisar lo que dius, ne tens per temps encara: prou es mes mes fácil traure una montanya de lloch. ¿Noveus,criatura, qu' estàs perdent la estona. Lo que vols fer es impossible.
—Impossible! mes fácil m' es á mi fer cabre la mardintre de un clot, que no pas á tu compendre lo que estavas pensant quan m' has vist.
Y dit això 'l noy va desapareixe.
Lo noy aquell era Jesus.
En lo que estava pensant sant Agustí era en lo misteri de la Santíssima Trinitat.
A una hora de Sant Culgat, poble del Vallés, hi ha una hermita que 'n diuhen Sant Medí. Es un indret molt bonich, rich de vegetaciò y voltat de boscos: las violetas hi floreixen en abundò barrejadas ab las mareselvas y euras que s' enfilau cargolantse pels tronchs y brancas dels vells oms y las rondinayres albas: la quietut, la bellesa y los olors que omplen l' espay, donan á n' aquell lloch un atractiu tal queconvidan á oblidar tot lo de aquest mon, deixant entreveure una vida d' amor y dolsa ventura.
En la hermita s' hi venera la imatge de Sant Medí y cada any al serne la diada, que es lo dia 3 de Mars, lo jovent dels pobles del vol hi acut. Cada poble du la seva bandera y la seva musica. Reunidas totas las collas, ixen de fila los banderados y aquests tots junts entren á la hermita; los demés de la colla y gent curiosa se quedan fora al camp y des de allí ohieixen la missa. Aquesta es missa cantada aquell dia y al aixecar á Nostre Senyor, totas las musicas al plegat sonan la marxa reyal.
Ningú pot esmaginarse la bellor del espectacle ohint lo ressó dels instruments per aquells torrents y clotaradas.
Acabada la missa, comensan las ballas que 's fan á la mateixa plassa hont es la hermita. Mentres los joves dansan, las vellas fan la minestra, encenent foch entre quatre pedras que aixafan las tofas dels violers boscans; violers que á la tarde las noyas despullan de sas flors pera posarsen' un ramet al pit, donchs á la que ho fa, segons se diu, no ha de mancarli al cap del any un espós agraciat.
En temps del emperador Diocleciá, lo indret era lo mateix, pero no hi havia la hermita y lo poble de Sant Culgat se nomenava Castro—Octaviana; lloch hont, segonscontan, fou agafat lo qui ab lo nom de Sever era llavors bisbe de Barcelona. L' emperador Romá resolt á perseguir ab nou ardor als cristians del seu imperi, enviá á tots los punts del seusdominis, encarregats de complir lo seu propósit. Daciá, lo destinat á Catalunya, era home dur de cor y resolut.
Avisat lo Bisbe Sever del que passava, de moment cedí al enuig y en quant arribá lo prefecte romá isquè de Barcelona y 's dirigí á Sant Culgat sabent que l' anavan á pendre. Pèl camí no obstant se repensá y prenent esperit determená sofrir lo martiri ans que passar per la vergonya dels poruchs.
Ja era á mes de mig camí quan va pendre tal determenaciò; passava pèl indret que 'us so descrital comens. Un pagés estava sembrant favas: eix pagés se deya Medí y era conegut del Bisbe. Aquest s' hi va acostar y li va dir:
—Bon home, me persegueixen perque predico lalley de Crist. Si 't preguntan, los que venen darrera, si m' has vist, digas que si; res hi fa que 'm prengan, resolt estich á morir pera major gloria de Deu.
Lo pagés, que 's deya Emetri, y que ara tothom coneix ab lo nom de Sant Medí, li responguè:
—Anáu, farè 'l que 'm dihéu.
Y seguí sembrant favas. Lo bisbe aná fent via.
Al poch rato arriban tres soldats y emprenen al pagés:
—Pagés, bon pagés, havéuvistpassar un home aixis y aixis.
—Si, 'l so vist,—respont,—quan sembrava aqueixas favas.
Los soldats giraren los ulls envers lo camp y vegeren las favas altas y granadas. Desagradats y rondinant se 'n tornaren á Barcelona.
Sant Medí va quedarse sorprés del miracle que s' acabava d' obrar á sa vista.
SantAntoni de Padua un dia 's trobava en una esglesia de sa ciutat nadiuha fent un sermò, quan tot de un plegat lo cor li va dir que 'l seu pare, que vivia á Lisboa, estava en greu perill de perdre la vida. Com bon fill qu' era, molt se 'n condolguè y, no tenint ja sossech, se dirigí á sos oyents demanantlos que 'l esperessen un xich, donchs ell en aquell moment tenia de deixarlos per precisiò.
Ixquè, donchs, de Padua y feu via cap á Lisboa, ácasa del seu pare Don Francisco de Bullon. Mes, tantost fou en los carrers de la vila portuguesa, va trobar en son cami una gran gentada: s' hi atansá, se feu pas per entremig de la munió per veure qu' era lo que esta guaytava y ab gran sorpresa vegè á son pare que 'l duyan á matar. Don Francisco acusat de homey, estava condempnat á mort pels jutges despres d' haverse fet las provas que la lley manava y haventse tingut aquestas per certas é irecusables.
Lo bon frare en quan lo vegè, hi va corre, y, deturant als que acompanyavan al sopost homeyer,
—Aquest home es ignocent—va cridar.—Jo que may he mentit vos ho dich. Aturéuvos.
Tothom se 'l guaytá ab sorpresa, y, com tot lo poble 'l coneixia y ja feya temps, era tingut en opiniò de sant, la professò va deturar son cami.
Llavors lo jutge s' acostá al frare y li va dir.
—No es que dupte de vos; pero vos sou lo fill y..... Ademès, tantas provas, tants testimonis l' acusan... ¿Quina prova podéu donar vos que justifique vostras paraulas?
—Veniu,—responguè sant Antoni,—lo mateix mort nos ho dirá: seguíume.
Y 's dirigí cap al cementiri.
Tothom lo va seguir.
Quan hi foren, diguè lo sant, deturantse davant de la fossa del home que havia sigut mort.
—Álsat.
La terra comensá á remoures, y al poch rato obrintse donguè pas al mort que 's va quedar sentat mirantse de fit á fit al que li havia dirigit la paraula.
—Me respondrás?—va preguntarli 'l franciscá.
—Si—feu lo mort.
—¿Quí t' ha mort ha sigut Don Francisco de Bullon, para meu?
—No.
—Si no ha estat ell, digas ¿qui ha estat?
Lo mort contesta.
—De Dios no tengo licencia(10)me vuelvo á mi sepultura.Y novament s' ajaguè en la fossa quedant colgat de terra tal com estava.
La sorpresa dels homs de la lley y de tot lo poble no 's pot esplicar.
Lo jutge veyent en alló un avís del cel, al instant va donar per ignocent al prés posantlo en llivertat.
Sant Antoni, desprès d' haver fet aixó se 'n torná á Padua y á la esglesia hont predicava y finí lo sermò ab calma y tranquilitat sens que 'ls oyents trobessen llarga la seva ausencia de la qual molts casi ni se n' adonaren.
SantCristófol era un home que 's guanyava la vida passant la gent de una part de riu á l' altra.
Veuse aqui que un dia se li presentá un noyet ros com un fil d' or que, portan una bola á la ma, Sant Cristofol ja l' havia vist venir de lluny.
Quan es aprop del riu lo noy se detura y diu al sant que se 'l guayta ab bona cara:
—Podriau, passarme bon home, á l' altra banda del riu?
—Si puch?—responguè mortificat Cristófol.—Noy has de saber que aquestas espatllas—y ab la ma 's va donar una petacada á sa espatlla dreta—n' ha dut que pesavan mòlt mes que tú. Qui passa homes be podrá passar criaturas.
—Voléu probarho?
—Si vols passar, te passarè—rondina 'l sant.
Y sens dir mes paraulas, pren al infantò y se 'l carrega á las espatllas.
Pero encara no havia dat dos passos, sentí que las camas casi li deyan prou y tinguè d' afiansarse ab un arbre per no caure.
L' infantò ab una carona d' angel qu' enamorava no feya sino mirarsel' mig rient.
Cristófol prou va sentirse mortificat; pero, fent un esfors, va passar lo riu.
Al deixar lo noy á terra:
—Certament, no m' esplico com pot ser—va dir—que un infant com tú arribi á pesar tant. Casi creurè que las forsas me fan minvada.
—No 't minvan, Cristófol, no—li va respondre 'l noy amorosament,—no sò jo 'l que pesa, es aquestabola que duch á la má. Cristófol, al passarme á mí, acabas de traginar tot lo pes d' un mòn.
Cristófol coneguè llavoras que qui li parlava era lo mateix Jesus y flectá 'ls genolls per adorarlo.
Entemps dels romans, hi havia un jove soldat que per sas bonas obras era la enveja d' alguns y lo amich de mòlts. Un dia li manaren que, junt ab altres del seu bras, anés á dar una ordre al prefecte de la ciutat de Amiens.
Los arbres despullats de fullas, la negror dels núvols que cobrian lo cel, un fort vent que aixecava la pols com una espessa boyra y la fredor que 'l cor gelava,feyande la naturalesa lo dia mes trist de aquell rigoròs hivern.
Pero encara que 'l temps era cru y trist, perçó Martí y sos companys feyan lo camí plens d' alegria y bromejant. Colcantne braus corcers y ben abrigats ab sos mantells, dret á la ciutat s' anavan acostant sens fixarse en res del que per aprop d' ells passava.
Al entrar en lo portal los ixquè al encontre un pobre vell tot espellifat y mig mort de fret, y va demanarlos caritat per amor á Dèu.
Un dels companys de Martí li va respondre ab bon humor:
—En mala banda veniu, los soldats no tenim quartos.
Y al dir aixó, apartá lo seu cavall que hauria fet mal al pobre vellet.
Martí se 'n condolguè, y li va dir:
—Bon home, veritat es que no duhem diners;però encara 'ns queda quelcom que 'us fará servey.
Y trayentse lo mantell de sas espatllas, lo mig partí ab la seva espasa. La una meytat se la va quedar per ell, l' altra meytat la va dar al pobre.
Las brometas que li feren sos companys al véurel' ab mig abrich, no foren escassas, pero Martí ho va pendre á la bona, no penedintse per ço de lo que acabava de fer.
Aquell mateix dia á la tarda, Martí, tot solet, solet, retorná novament al lloch d' hont havia vingut.
Capficat anava fent camí carretera amunt en mig de la quietut que trencava solzament lo poteig del seu cavall, quan de sopte aclarintse lo cel, un raig de sol que pegava de ple en un marge que tenia al seu davant, lo distraguè del seu capficament y li obligá á alsar los ulls que duya fixos al cap de la seva colcadura.
Llavors en mig d' aquell raig de sol, va veure á Jesus, al mateix Jesus, que portava damunt de sas espatllas la meytat del mantell que haviadonat al pobre en lo portal de la ciutat.
Martí saltá de son corçer pera tirarse al peus del fill de Deu que amorosament se 'l guaytava; mes ja era tart, Jesus ja havia desaparegut.
Quan va passar aixó Sant Martí ja era bisbe.
Tots los afanys del virtuòs prelat eran convertir als que perduts anavan entre la boyra del gentilisme, no reparant en res per obtíndreho, per mes que s' haguès d' exposar á tota sort de perills y contratemps.
Veuse aquí que prop de la ciutat de Tours hi havia una gran alzina consagrada pels gentils als deus infernals. Sant Martí, com á bisbe qu' era del terme hont s' aixecava la ciutat, no podia transigir ab semblant escarni á la lley de Crist y tractá ab sermons y conversas de fer desapareixe l' arbre; pero tot fou travall perdut. Ja desesperava de lograrson propósit, quan un dia se li presentaren uns quants gentils y li digueren:
—¿Voléu que desaparesca l' alzina que tenim consagrada á un de nostres Deus? Donchs vos teniu de ferho.
Lo prelat los va respondre:
—Ab tal que lo qu' haja de fer per lograrho, siga fet en honra y profit del Dèu á qui serveixo, ho farè.
—Ho podréu fer y será per major gloria de la vostra religiò si per cas.
—Parléu.
—L' alzina—digueren los gentils—sera tallada per nosaltres; mes vos deuréu ser posat en lo mateix indret hont ella haja de caure per forsa. Ja veyéu que no es cosa de l' altre mon. ¿Vos hi aveniu?
—¿Res mes?—pregunta Sant Martí.
—Res mes.
—Donchs demá talléu l' alzina, que jo no faltarè en lo indret que 'm havéu escullit.
Los gentils se 'n anaren contents, donchs segurs estavan de que 'l bisbe cumpliria sa paraula y deque, al cumplirla, desapareixeria del mòn un dels mes ferms enemich de sos dèus.
La nova correguè per la ciutat, entristint als faels y als amichs del Sant, que anaren á trobarlo per tráureli del cap semblant determenaciò.
Mes fou en va.
Sant Martí 'ls va respondre:
—¿Voléu que 'm deixe perdre tan bella ocasiò de morir en honra del qui per nosaltres finá clavat á la creu? No 'u farè pas.
Á l' endemá una gran gentada amplenava lo bosch hont hi havia la vella alzina. Sota mateix de la capsalada del arbre y en la direcciò hont devia caure aquesta, una estaca clavada á terra assenyalava lo lloch destinat al bisbe.
Aquest va arribar ab la fe al cor y l' alegria en la cara, acompanyat d' amichs y faels observadors de sa doctrina, Li assenyalaren lo indret que devia ocupar. Quan hi fou, comensaren los gentils á tallar l' alzina á cops de destral.
En lo rostre d' aquests s' hi llegia la satisfacciò del que va á lograr un desig esperat de temps: en lo dels cristians la trista resignaciò del que va ápresenciar la mort inevitable de una persona benvolguda.
Tot era quietut, no mes ressonavan los acompassats cops dels destralers. Las estellas rebotian lluny, la soca cruxia; á la fi, á forsa de suor y travall, l' arbre comensá á donar ab son balandreig senyal de perdre son plom natural, abalantsantse cap allí hont era Sant Martí.
Llavors pararen las destraladas y un dels gentils doná una forta empenta al tronch ja consentit.
L' arbre bambolejá, cruixí y ab gran estrépit cayguè; mes ¡cas estrany! á la senyal de la creu ab que lo va rebre lo virtuòs prelat, l' arbre cambiant de jayent, aná á caure ab gran terratrémol en direcciò oposada á la que per lley natural seguir devia.
Los gentils llavors se agenollaren als peus del Sant y demanantli perdò seguiren la lley de Deu.
LaVerge anava de camí acompanyada de Sant Joseph lo qui, escoltant la veu del mal esperit, s' omplia 'l cervell de sospitas que 'l mal humoravan y no 'l deixavan en sossech ni un sol moment.
La Verge, duhent en sas entranyas lo fruyt beneyt, se fadigava y sovint, sovint havia de pendre repós.
Prou coneixia lo que causava pena á Sant Joseph, del qui la fe allunyantse anava poch á poch; pero ¿que hi podia fer? Tranquila en sa conciencia, esperava en que Dèu no trigaria en enviar á son espós la pau y la fe perdudas.
Veuse aqui que, al passar per una calitjosa vall, la Verge no poguè tirar mes amunt y 's va seure al peu de una palmera(12)pera reposar.
Feya una calor! La Verge tenia una set!
—Joseph, cullme un dátil!
Lo sant fuster no li va respondre paraula, ni li va donar lo fruyt.
La Verge 's posá á plorar, sens planyers' del rebuig. Pobreta! Quan bella era ab las llágrimas que li perlejavan cara avall!
Mes ¡oh miracle! La palmera llavoras comensá per vinclarse y ajupintse, ajupintse posá en mans de la Verge son mes xamòs ram de dátils.
Sant Joseph llavoras caiguè de genolls en terra y benehí la bondat de Deu, donchs li concedia lloch y ocasiò de poderse penedir de sos malévols é injustos pensaments.
D' aquest volum de tradicions, las que han obtingut premi son las seguents:La Mare de Deu del remey.—Las tres illas.—Lo pare Salvador.—La pota de porch.—La bota de Sant Farriol.—Santa Maria del Socors.—Los diners.—Lo cavaller.—Los tres frares.—La cinta Santa.—Lo mal cassador.—Sant Vicens Ferrer.—Malcus.—La Magestat de Caldas.—Sant Jordi.—Lo niu de vespas.—Lo Sant Crist de Lepant.—Lo raig de sol.—Las estrellas de la Verge.—Los dos aucells.—Lo ángel.—La ceguera.—L' aprenent.—Lo confessionari.—Lo pelegrí.—Lo Sant Crist de Balaguer.—Herodias.—La nau de Sant Ramon.Las demès hi han sigut afegidas ultimament á fi de donar mes varietat á la colecciò.