-Pst. Pst. Senyora Tuies!
-Ui, Jesús! Senyora Monjó!
-Dona, ditxosos els ulls…
-Ja ho pot dir. Sinó que, jo li diré, no hi estat gaire bona.
-Oh! doncs bé fa una cara prou reeixida! No ha estat pas cosa de cuidado?
-Què diu? Sis dotzenes de sangoneres, manxiules, banys de mostassa… ¡Folla, amb res m'adobava! Fins que…
-M'ho hagués dit a mi. Tot això no hauria estat res. Miri: la meva noia enraona amb un fuster que, mal m'està el dir-ho, però li asseguro que per coses així, vamos, de malaltietes… Ah! Ja deu saber que la caso… Ah! sí, sí, la caso. Vegi, no tenia res més de cap que venir-la a veure per dir-l'hi, però vaig tan atrafegada, que l'un dia per l'altre, l'un dia per l'altre, allò, sap? demà, demà, i com que les persones s'encuantren que les muntanyes no, sap què deia? «-Quan menos t'ho pensis te sortirà tras cantó.» ¡Ai, miri que ve un cotxe!… I ve-li aquí, tal fet tal dit.
-Sí: de vegades un…
-Endemés, sí, sí: la caso. Un minyó molt conforme, miri. Treballador i tot lo que vulgui. No és perquè jo ho digui; però; vamos, per ser fuster se coneix que li han donat bona criança. La mossa ja té l'anell… ah, sí, sí; n'està tota joiosa… uf! No val cap mil lliures, no es pensi; però, vamos, per ser d'un treballador, li dic que fa goig.
-Vaja, me n'alegro. Doncs, tornant amb el meu mal…
-Ah, sí; per què no m'ho deia, tonta? ¿Sap què deia el meu sogre? «-¡Desgraciat del que ha de tractar amb metges!-» I tenia raó; perquè es veuen uns desenganys… Ahir mateix van enterrar l'amo de la casa. En vol, de metges? Més n'hi hagués hagut! Allí d'ampolles, de pegats, de putingues… -Pst… jove! ¡Miri que li cau l'agulla del monyo!- Endemés… què deia, jo? Ah! Van començar si serà això, si serà allò; el pobre home, no sé què em tinc, no sé què em tinc, busca d'aquí, busca d'allí. Li van fer mil antruperis, i amb dos dies… què! amb un dia i mig, va ser mort. Calli… un dia i mig? Sí; perquè jo tornava del Born que devien ser cosa de les nou… -Passi-ho bé, senyor Magí, amb la companyia! (Ara se li ha mort l'oncle, que tant de bé li ha fet Déu).- Amb això, eren les nou o per 'qui, i jo que veig la criada que entrava corrents amb un got tapat amb un paper, i vaig pensar: «-Ui! Jesús! Això és que tenen algun malalt»; i vaig dir entre mi: «-Ba! Deu ser la senyora Munda que sempre està malicosa.» Però, pujant, la veig que obre la porta i dic: «-Anem, no és ella.» Surto a la finestra del celobert i dic a la cambrera, que la conec de molts anys: «-Escolta, Carme: que teniu algun malalt?-» I em respon: «-L'amo, però el metge diu que no serà res.-» «-Me n'alegraré-» li vaig respondre. I com, de fet, era un bon subjecte, Déu l'hagi perdonat.Pues, senyor, no serà res? L'endemà, a les quatre de la tarda, li agafa derepentaun treball. Correu-cuiteu, correu-cuiteu ¿què tal va ser la cosa, que amb un xic més l'Extremunció no hi és a temps? Per això sempre dic: «-Metges? Déu me'n guard».
-Veu? Jo vaig tenir…
-I el meu gendre… vamos, anem dient el promès de la gran… me diu… (perquè, no es pensi, per això de certes malalties és un botavant) sempre em diu: «-Cregui'm…-» Ai, em fan un fàstic, aquestes senyorotes arrossegant el vestit d'aquest modo! Ara digui: ¿no fa consciència?
A la noia n'hi hem fet tres, un de bo i dos així, per tot dur.
Ell sempre: «-Dona, no gasti! Dona, no gasti; quan serem casats ja n'hi faré jo, de vestits!» Jo: «-Tòful, deixa'm fer.» Es diu Tòful. Però, ara que hi caic, si vostè l'ha de conèixer! ¿No es recorda d'un pesador de mar que per anys estava a davant del forn dels Coloms? Un de gras, ben plantat, que per aquelles festes majors de tot el pla feia tronar i ploure?
-Ah! Sí? Es fill d'aquell?
-No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que tothom n'anava ple… Que per això al pobre de son pare… Oh, li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «-Coses de justícia? Ai, Déu nos en guard.» Què es pensa? Estava d'allò més bé.Vaya!Miri: jo em recordo que era noia… (Ai, Senyor, sembla que era ahir!…) que sentia contar a l'avi que a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de teler… demanin! Tant, que com va morir l'àvia -Ai Senyor! Era per lapidèmia, encara que ella va morir d'una caiguda! que bé se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l'empesa. Ca! Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!
I aquest xicot… res, què vol que li digui!… va veure un dia la noia (vamos la gran), i ja li dic, una afició tot seguit, que… -Ai, ai! Mossèn Parrell ja va cap a Sant Francisco? Ai pobra de mi, que deu ser tard!- Endemés, una afició loca. Al cap de vuit dies… (com vuit?, set, que era per Sant Jaume), ve-li aquí que ell que va i m'emprèn. Jo, filla, la veritat, vaig pensar: «-Veiam : pendrem informes…» No li vaig dir ni si ni no: m'entén? Posi's al meu puesto. Pregunto a l'un i a l'altre. Filla, tothom no té més boca per alabar-lo. I un gènit… Cregui'm: és d'allò més axistosot. Miri: l'altre dia ens estàvem al sostret, i, allò que succeeix de vegades, ningú deia una paraula, i ell que tot plegat salta… res, un acudit… ell que salta i diu: «Semblem muts!» Però miri: ho va dir d'una manera… allò… tot d'un plegat… «-Semblem muts…!» que la noia i jo ens partíem de riure. I d'aquestes ne té moltes: cada punt hi és, no es pensi. Per cert que jo de vegades li dic: «-Per mor de Déu, calla!» Perquè m'arribaven a fer mal els ronyons. Ah, sí, sí, és molt dallonses. I doncs, vostè, ¿què ha tingut?
-Jo li diré: me va agafar un doloret…
-Dolor? Ai, m'ho hagués dit!… Per això sí que en Tòful té una mà d'angel. Miri, no li dic més: el dia del Sant de l'home, en havent dinat, me trobava tota no sé com, i ell que em diu: «-Ja veurà…» I em fa una tassa de camamilla, me la prenc ben calentona i, filla… lo mateix que oli en un llum.
-És que el meu dolor…
-Ai pobra de mi! les dotze. Me'n vaig corrents, que encara tinc d'escumar l'olla, i no puc córrer gaire perquè em fa mal una cama, que per mi vol ploure. Endemés vagi'm a veure, que parlarem un rato i ensenyaré les coses de la noia. Res, quatre pellingus; però, escolti les coses ben endreçadetes… Oh! En quant an això, ellà no serà bonica (és dir, és dreta i igual, gràcies a Déu), però el que toca a ser curiosa, ja li dic jo que sí. Ah! Escolti: ¿no tindria pas un cercapous, que li enviaria a buscar?
-Crec que sí, que n'hi ha d'haver un al sostre mort. Ja ho miraré, i si acàs…
-Té raó; si acàs, enviï-me'l, i se'n podrà endur la ratera, que ja no ens serveix.
-Bé; doncs un dia d'aquests…
-Sí, vagi'ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un mocador de cotó… d'això baratet, perquè, filla, tot costa els ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho diu en Tòful) no sé a què arribarem.
-No me'n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta, i…
-Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!… Miri: ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com… què li diré jo, ara? Calli… un quart d'una! Però, Senyor, com passa el temps… Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta. Recados.
-Anem, doncs…
-Vingui un vespre, que riurem. ¡Tenim un esquirol!
-Què mana?
-Que tenim un esquirol! Passi-ho bé. ¡Li agradarà. Hasta un altre rato.
La senyora Tuies, quan s'han separat: -Deixa'm fugir. Bona dona, la senyora Monjó. Sinó que mai diu res.
X.(Robert Robert)
-Què no surt, senyora Marieta?
-Ai! no, senyora. Avui sí que no em mouria encara que em donessen cent duros. He vestit els dos nois petits en una esgarrapada i he dit a la minyona: té, emporta-te'ls i no tornis fins a entrada de fosc; que li asseguro que em tenen fins aquí.
-Ja ho crec. Jo ho dic de vegades. Ja té prou creu la senyoraMarieta d'haver de bregar amb cinc votabants.
-No me'n parli. Criatures! ¡no sé qui en demana! I si ara són cinc i no em deixen una hora de repòs vegi avui per demà que…
-Que vol dir que hi tornem a ser?
-Encara no s'hi pot dir res; però si vol que li digui la veritat, ja tremolo.
-Anem, que també no n'hi ha per tant. Vostè rai!
-Còm ha de ser!… Nostre Senyor els envia… Escolti, ara sortirà la del pis d'aquí al costat; miri-se-la bé.
-¿Que és aquesta del mocador gran?
-Sí, senyora. Què me'n diu d'aquest rumbo?
-Ai! no sé còm s'ho fan. Què són molt rics?
-Sí, com el grill.
-Jo crec que la gent s'ha tornat boja. Tothom es queixa que no es guanya res; però jo el que veig és que cada dia hi ha més luxo; tothom va altrayatu… no ho puc entendre. Un prou estalvia, retalla d'aqui, retalla d'alli i ho passa amb prou feines…
-Oh! cada casa és un món, senyora Tecla! Per això mai hi havia hagut tants embolics en aquest Barcelona. ¿Que es pensa que n'hi ha pocs d'enfarfecs per les cases?
-Prou que m'ho afiguro; perquè escolti: d'allí a on no n'hi ha, no en pot rajar; perque'l cert és que la gent trunfa.
-Miri's aquesta del costat… però ei! per mor de Déu, no en faci ús que jo ho sé per la sogra, que es fa molt amb sa cunyada.
-Vol callar!
-Doncs aquesta té un cert tràfec…
-Ve't aqui! Ja volia dir jo…
-I crec que no és el primer…
-Vaja, es dona d'història.
-Uf! crec que ha corregut la Seca i la Meca.
-Què em diu! I això que té un posat tot senyoret i un parlar tan…
-Sí, ella és tota nyeu-nyeu; pero si la sentia a casa… Com del nostre rebost se sent tot el que s'enraona a l'altre pis, l'altre dia vaig sentir que baladrejava i la veritat, vaig pensar, veiam de què se les heuen: em vaig posar a escoltar, i ¡Reina del cel, quina boca! Què es pensa! el mateix que un carreter finsalls i froscas!
-Jesús, Maria, Josep! ¿I que era amb ell la palestra?
-Sí, senyora. Hi va haver un desori… va durar fins a les deu.
-I ell sembla un bon subjecte.
-Sí, bé ho sembla. ¡Però es veuen uns desenganys en aquest món!Ell sap tots els seus enredos.
-Ara vegi!
-¿No veu que li fa mal l'os i vol viure amb l'esquena dreta?… ¡Ja les hi va cantar ben clares ella, ja! No n'hi va quedar ni una al pap.
-De vegades les pobres dones es perden si tenen la desgràcia d'anar a raure amb un gandulot. Veu? Potser aquesta dona no hauria donat res què dir, i per mor d'ell… qui sap?
-No, aquesta ja ve de mala nissaga. Sa mare era una camalluenta que va venir a servir a Barcelona en temps de la facció, al principi. Va entrar a casa d'un minyó jove, al cap d'un quant temps s'hi va casar… i no es pensi, la feia anar, que quan anaven els diumenges per la Rambla tothom es girava a mirar-la. Ella era guapassa; ordinariota, però ben plantada, i ¡un ull… que li parlava! tenia tres o quatre de servei: ¡vegi quan s'hi havia vist! palco al teatre, que llavors no era com ara que qualsevol n'hi té… en fi, li dic que feia rotllo. Doncs amb tot i això, el va matar a disgustos. N'hi va fer a l'alçada d'un campanar. Primer ell va haver de despatxar al majordom, perquè es va aixecar un bum-bum… que no hi havia gat ni gos que no hi digués la seva; després, un estiu van anar al mas, i van tornar de repente, perquè també no sé què s'hi va haver amb un capità de Miquelets.
-Vaja, doncs, la noia ja té a qui semblar. Jo l'altre dia vaig sentir dir alguna cosa, no m'hi vaig enfondar gaire i el que és mal pensar! se'm va figurar que parlaven de la de dalt.
-Ui! quin altre!
-La senyora Paula?
-Ja li asseguro jo que és ben bé ella mateixa!
-Ave Maria Puríssima! No me'n puc avenir! Ja li dic jo que no hi ha de qui fiar.
-Ai, filla! No hi ha un pam de net! -Ah! dissimuli; me'n vaig a dins, perquè ve un amic del meu senyor, que li tinc de donar un recado.
-Vagi en nom de Déu. Vaja, que diguin el que vulguin; antes hi havia més vergonya.
(Surt una veïna a un altre balcó)
-Que pren la fresca, senyora Tecla?
-Ai! Déu me la guard, senyora Ignasieta. He tret el cap una estona i l'hem feta petar un xiquet amb la senyora Marieta, que estava sola.
-Ara no hi està de sola.
-Sí, ha vingut un senyor… Què se'n riu?
-Prou que ho sé: un senyor ros.
-No l'he vist…
-Oh! prou és ell! Ja és cosa vella. No sé com el seu marit es tan taujà. Per mor d'aquest senyor ros, tan amic del seu marit, ja s'han separat dues vegades. Què no ho sabia?
-Ai, filla! La primera notícia.
-Sí que és estrany!
-Tan cert com m'estic aquí!…
-No, ja ho crec, ja; però li dic que… No se n'amaga pas ella; es coneix que és de les de poc se m'endona! ¡Ai, pobra de mi, que se'm deu agafar el platillo! Ja torno!
(Surt la senyora Paula a una finestra)
-¿Senyora Tecla que no sent quina olor d'agafat?
-Sí, ara se n'ha anat corrents la senyora Menciona cap a la cuina…
-Ah! Jo em pensava que era a casa de vostè, i he pensat: deixa-me-la avisar.
-Tantes gràcies.
-Si hagués sapigut que era cosa d'ella, no m'hauria bellugat; perquè no hi vull tractes. Ara afiguri's vostè que l'altre dia era dissabte, i era festa, i ella pensant-se que l'endemà em tocava a mi la llàntia, em ve tota certa i mal mandada, amb uns grans escrafalls, dient que si això, que si allò, tota enverinada! Vegi a mi que se m'endona, al contrari, i després, que li tocava a ella; que jo prou cuidado en tinc quan em toca; que no sóc com ella; i de mi, gràcies a Déu, ningú n'ha tingut mai res que dir. Vegi l'escala fosca! ¡Ai, Senyor, que estem ben posats! Per això des d'aquell dia vaig dir sí? no tingas por que jo et torni a badar boca: no m'agrada semblant gent. ¿No vaig fer bé?
(Surt la senyora Menciona)
-Filla, tot cremat. Havia fet un platillo amb escalunyes que a ell li agrada molt, i pensava ho deixaràs que es vagi bevent el suc i hi aniràs afegint aigua: m'he distret una mica parlant amb vostè i res: en un credo… ¡tot cremat, que no es pot aprofitar! Ho donaré a un pobre.
-Ai, ara m'hi fa pensar, que tinc de posar cigrons en remull i no se em fes tard: deixim anar a dintre.
-Vagi, vagi.
-Senyora Menciona, i que n'és de feinera la senyora Tecla!
-Sí que n'és, senyora Ignasieta. Bona dona sinó que sempre està averiguant el que fan l'un i l'altre.
-Això sí que és mal fet. No hi ha res que em faci més fàstic.
X.(Robert Robert)
Reina Santíssima!… Afigurin-se quan jo em sento: «-Han mort un noi! han mort un noi!»
Totes les pobres mares ja poden pensar: «-¡Ai, si serà el meuque se l'han endut a tal banda i encara no ha tornat!» Altres:«-¡Ai pobre de mí, què ja fa dues hores que és fora de casa!…Potser és el meu!»
Comença una veu a preguntar:
-Quants anys tenia?
I responen:
-Cinc anys.
I aquí uns xisclets i uns alarits que trencaven el cor, perquè totes les mares dels nois de cinc anys es miraven el mort com a propi, encara que tinguessín el seu allí mateix bo i sa.
Amigode Déu! Comença un burgit, uns crits i un soroll… No hi ha res més natural.
Un àngel de Déu de cinc anys, que sens coneixe'l l'estava veient, blanc com un glop de llet, ros com un fil d'or, amb unes galtetes… ¡Ai pobret!… ¡Donen tant de gust quan un se'ls veu amb aquells ullets tan eixerits, i grassonets que amb una gota d'oli se'ls pot resseguir de cap a peus… i amb aquell parlar mig palpissot que els escau tant!
-I bé, com ha estat? com ha sigut la mala ànima?…
-Res- diu. -Hi ha hagut raons amb els guardes del vi, que ni mai que els haguéssem conegut; l'una paraula ha portat l'altra; els homes, que ja estan prou cremats perque no hi ha feina, se les han tingudes tiesses. Que si faràs, que si no faràs; que toca'm si goses; en fi: que ells els hi han tirat pedres, i el dimoni dels guardes s'hi han fet a tiros; i veu's aquí que aquell pobre noi…
-Ai! No parli més. Ai, fill del meu cor! Ai, murris!… Miri que això clama al cel. Això no ha d'acabar així. Anem, anem: correm-hi tots…
I en vol, de gent, cap a ca la ciutat?
Pel carrer la gent: -A on aneu? Què hi ha?
-A ca la ciutat… Han mort un noi de cinc anys, filla; guapo, ros… Aquests brètols del vi… Aquests del portal! Mala fi facen!
-Un noi, han mort?
-Sí, de cinc anys. Àngel de Déu!
-Malvinatge! Jo també vinc.
-Jo també.
-Un noi de cinc anys? Anem.
-Una pobra criatura? Anem-hi tots.
Allò era un contínuo pel camí.
Arriba la gent a ca la ciutat, tota esparverada, tota plorosa, tota irritada, tota baladrejant.
Pregunta pel noi, i els diuen que no n'han vist cap. Pregunten pel burot, i responen que no en saben res.
-Com, no en saben res? El Diari ho porta.
-Ah! No ho saben? Tracten de tapar-ho.
-Diu que no han vist cap noi? Anem a l'Hospital.
-Té raó, aquesta bona dona. Cap a l'Hospital… a l'Hospital, a l'Hospital.
-Diu que avui han tancat el corralet.
-L'han tancat? L'han tancat? ¿L'han tancat?
I tothom:
-Han tancat el corralet. ¡Allí el tenen, anem-lo a veure!
Pel camí:
-La pobra de sa mare! ¡Si molt convé no en tenia d'altre! Ja la planyo.
-Ai! jo també; consideri, vostè, quin tip de plorar s'està fent en aquesta hora.
-Plora? Ja ho crec; si és impossible que tingui consol.
-No té consol? Ja me'n faig càrrec. Ai! Després la vull anar a veure.
-Aquí diu una que la vol anar a veure: senyal que la deu conèixer.
-Aquí hi ha una dona que coneix a la pobra mare de la criatura. Pillos! Ah, si jo manés! havia de fer un escarment que ja li asseguro que se'n parlaria… Però no tingui por; el deixaran fugir i no li faran res.
-Miri si se sap tot! Ara diu una que al guarda que l'ha mort no li faran res i el deixaran fugir…
Així, ignocent i espontàneament, se va escrivint la història del noi mort, se li crea una mare i se deslliura a l'assessino, i, tot component de bona fe aquesta crònica, s'arriba a l'Hospital.
-El volem veure! Que ens ensenyin el noi! Que diguin a on el tenen!
-Quin noi?
-El que el burot ha matat. -Al que li han tirat tiros. -Al que han matat els del portal.
-Un noi ros! Un noi de cinc anys! ¡Àngel de Déu! -Aquí hi ha una amiga de la seva mare que el vol veure. Volem el noi! El noi!! ¡¡¡El noi!!!
-Callin!!! Aquí no hi ha cap noi mort.
-Ai quina picardia! Ara ens el fan fonedís! Doncs que obrin el corralet!
-Si sempre ha estat obert! Entreu-hi!
-A bona hora! L'han dut a una altra banda! Qui sap a on l'hauran enterrat! Ai, si jo fos home! Ja s'acabarien aquests cofis i mofis!…
-Si hi hagués una dotzena de mares com jo…
-Anem-se'n, tornem a ca la ciutat.
La gran munió de gent entrava cridant i gemegant: -Pobres mares! Pobres fills!…
Ará bé: Barcelona ha donat un gran exemple de bons sentiments interessant-se cordialment per la desastrosa mort d'un noi de cinc anys, que no ha nascut, i per la seva pobra mare, que per no separar-se del seu fill encara no existeix.
Lo més trist és que, essent tan verdader el sentiment públic, no tingui raó de ser per una futesa: per no haver-hi un fet real en què fundar-lo.
Mes l'autoritat podria conciliar-ho tot, i perquè mai se pogués dir que havien estat en va els arranques d'entusiasme humanitari de què hem sigut testimonis, el governador o el general deurien agafar un noi, encara que fos venturer, i fer-lo fusellar per un guarda en justa compensació als esforços fets anticipadament per venjar-lo, consolar a la presunta mare i castigar al criminal. Que així diuen que han d'acabar totes les comèdies morals, i la comèdia del noi mort no deuria ser menos que les altres.
X.(Robert Robert)
-Mariagneta! Mariagneta!! Mariagneta!!!
-Qui em crida?
-Jo, la crido! Ja fa mitja hora que m'estic esgargamellant.
-Doncs fins ara no l'he sentida. Estava a la part de darrera fent els llits.
-Anava a bombar; però la senyora(en to de burla)s'ha deixat l'aixeta oberta.
-Filla meva, no sé què dir-li; una no pot pas ser per tot.
-És que l'altre dia ja va passar lo mateix. Si vostè no fos tan descuidada…
-Ai, ai! On va, això? Encara em renyarà.
-Si no li agrada, deixi-ho.
-No ho vui deixar; no em dóna la gana.
-Si és dona de gana ja sap on ha d'anar.
-Miri! ¡Quines indecències de dir, la gran bruta!
-Qui! ¡Jo bruta! Ves qui em diu bruta! Vostè ho és! L'altre dia portava una llàntia a les faldilles que s'hi podia sucar pa.
-Ai la gran trapacera!
-Que ho digui la minyona del tercer pis, que me'n va fer adonar.
-Uix! Ves qui es fica amb mi! Valdria més que no tirés tantes porqueries al pou.
La del tercer pis-¿Qui és que tira porqueries al pou? Ja deu haver xerricat una mica massa.
-A poc a poc amb el parlar; si pujo aquí dalt li clavo un fart de bufetades.
-Ara mateix n'han passat una pila que anaven a bufetades.Encara ningú me l'hi ha posat, la mà a la cara. Ni el meu pare!¿Que es pensa que sóc la Rita?
La Rita. -Què vol dir amb això?
-Jo… res; però la del primer pis va dir que li havia dat una bufetada i que vostè ni menos s'hi havia tornat, i com que jo vaig sentir el xec…
-Embustera, més que embustera!
-Si vaig ser jo qui l'hi vaig dar an ella.
-Figuri's que va dir a la senyora que llavors del robo de can Sunyol m'havien ficat a la galera, perquè hi va haver qui em va veure a la cantonada del carrer de Fernando mentres feien el robo; però la senyora no en va fer cas, perquè ja sap que el vi li agrada una mica massa.
La del primer pis. -Ai, putinera! Vostè sí que ho és, de borratxa i trapacera i bruta, i que més valdria que callés.
-Festeja més que cap gos: tothom la segueix.
-Senyal que els agrado. No tingui por que la segueixin a vostè amb aquest nas d'apagar llums; hi ha més gènero que a l'Aduana.
La de l'entresol. -Vaja, vaja! Callin, que ja fan maldecap.
-Ella ha començat; no li deia pas res, jo.
-No vui callar: si no ens vol sentir, tapi's les orelles.
-Doncs no calli. Ja la coneix tothom per escandalosa.
-I a vostè per trapacera.
-Porca!
-Indecenta!!
-Mala dona!!!
-Lladre!!!!
-Tu ho ets!
-Per què m'ha de trencar el respecte?Per què m'ha de dir TU?
ROBERT SANALL(Albert Llanas)
-Pst! Mariagneta! A on vas tan cremada?
-Ai! No t'havia conegut. No en facis cas, que avui estic tanatolondradaque ni menos sé el que em faig. És el Sant de la mestressa i, com tenim convidats, tinc molta feina; amb això,adiós!
(Són les vuit.)
-Que encara estàs allí mateix?
-Ca! Ja he estat en tres cases més. Ara serveixo a un desempleiat de l'Aduana, que no sé si és escrivent; vaja, és un dels principals. Al menos gasten molt. Són marit i muller sense família, però es tenen dos nebots afillats; dues criatures que semblen dos dimonis; tot el dia m'estan aturmentant, i això sí, no els digueu res, perquè, la senyora, sobretot els nebots. Per ells me'n vaig d'aquesta casa: com que ara acabo d'avisar al que li prenc la carn que si em sap alguna casa que m'ho digui. Ja podia anar a casa d'unsmalitars, però filla, si vols que et digui la veritat, no m'agraden militarots; avui són aquí, demà se n'han d'anar, i això d'haver de conèixer sempre cares noves no fa per mi, perquèvamos, una… m'entens… i després, mai fa favor, perquè si tu vols…
Ai, pobra de mi! Les nou!Adiós! Adiós!
-Si vols que digui alguna cosa a una mare i filla que viuen al quart pis de casa; fa tres dies que no tenen minyona i…
-Ca! ca! No vull anar a cap quart pis, filla: no vui rebentar-me anant i venint de la font.
-Bé; si per cas ja et diré alguna cosa. Deixame'n anar, perquè, filla, és una casa que tot ho tinc de fer jo; la senyora no és bona per res, mai entra a la cuina. Això, si tu vols, encara és millor, m'entens?; però en dies com avui… Oh! i que no més hi ha tres fogons i una cuina com un cop de puny. I tú? ¿Que encara estàs amb aquell capellà?
-Me'n vaig anar per mor de sa germana; per ell sí que hi haguera fet anys, jo, en aquella casa; era un bon subjecte, mai em deia res. Només el veia a les hores de menjar; això sí, li agradaven els bons talls. Mai eren més de dos i em daven tres duros per anar a la plaça.
-Vaja!adiós, que tinc molt tard.
-Adiós.
-Ah! escolta! ¿com és que no vas anar a ca'n Gibert, diumenge?
-Ai! tens raó que no havia pensat a dir-t'ho. Saps qui és aquí?La Paula.
-Quina Paula? Aquella de Puigcerdà?
-I doncs? ¿que no s'ha casat amb aquell carrabiner? Sempre m'ho vaig pensar.
-Ella diu que l'ha deixat an ell, però…
-Macatxo! ¡Tant que la senyora m'ha encarregat que portés lluç!Deixa'm arribar a la pescateria.
-Adiós!
-Vina'm a buscar diumenge!
-Bueno!
(Són les deu.)
ROBERT SANALL(Albert Llanas)
Entre les coses que em fan fàstic hi enclouesc certs hòmens de bé.
Va de veres.
Són hòmens, aquells, que ningú en té res que dir: estalviadors, casolans, de costums ordenades, religiosos, tot lo que vulgau; mes són canalla de cap a peus, i l'ànima els pudiria si les qualitats de l'ànima fossin perceptibles a l'olfato, o si eixos hòmens tinguessin qualsevol d'aquelles coses que des de temps immemorial se n'ha vingut dient ànima.
Sé de cert que vostès ne coneixen molts d'aquests hòmens: abunden en el món com totes les malalties, i en sa major part, no sols gosen d'una reputació envejable, sinó que són presentats com modelos d'honradès i enteniment, i moltes vegades ells són els que dirigeixen als demés, desde puestos molt eminents.
Aquests hòmens de bé són, molts, de baixa extracció. Tal volta son pare fou un jornaler que no sabia llegir ni escriure; tal volta era un botigueret sempre atrassat; potser sa mare va ser una apenada bugadera, hostalera o criada de servei; i si aquest home de bé el sentissen parlar del poble baix, per lo molt que el desprecia (cometent així la infàmia de despreciar sa pròpia sang), se figurarien que és fill d'algun d'aquests innumerables prínceps que amb el trono al coll, van pel món oferint constitucions lliberals a tots els ximples de l'Univers.
Però aquest mateix home recomana molt a sos fills el respecte a la família, i s'escandalitza de veure molts pares que no saben criar-los.
Converteix, aquest home de bé, l'egoisme en una estimable virtut; perquè sempre està dient que no es fica amb res, i és, en efecte, no perquè respecti els interessos dels altres, sinó perquè no vol que ningú l'amoïni.
El dia que el govern li augmenta la contribució, és cosa de sentir-li maleir els farsants de Madrid, els que ha estat venerant fins llavors; diu mal dels diputats que ell mateix ha elegit per congraciar-se amb el governador; trona contra el sistema constitucional que l'ha tret de l'estat miserable e indigne en què visqueren sos pares; i, després de xerrar una hora sobre totes les coses que es refereixen a la governació de l'Estat, se desfoga amb verinosa vehemència contra els que s'ocupen de coses públiques.
És veritat que ell, de política, sols ne parla quan li toquen la butxaca, i, si bé sempre predica l'orde i l'obediència al govern, cada vegada que el govern que ell ha volgut el mortifica, creu que és menester que s'acabin aqueixes farses i que el poble en faci una de grossa.
És aficionat a parlar mal dels usurers; però, quan averigua que el gènero que ell ven escasseja en la plaça, l'augmenta de preu, i es frega les mans amb molta sal i garbo, dient:
-Ara, qui en vulgui, se farà repicar i tindrà de pagar-ho al preu que jo digui.
Enyora el temps dels frares!…
Tota aqueixa canalla de què parlo, s'afigura que, si hi tornava a haver els frares, amb les mateixes condicions que abans, els jornalers treballarien més barato, ells seguirien respectats dels frares i tot, se'ls diria donfulano, l'aristocràcia no els tractaria a puntades de peu com abans…
Jo, per tots aquests polls reviscolats, m'alegraria de que tornessen les antigues formes de govern amb totes aquelles coses algun temps venerades, i avui dia rebutjos de sostre mort.
Tota aquesta gent, que no sap més que son ofici, li dirà a vostè, amb molta formalitat, que la religió és indispensable per contenir als ignorants; i quan parlen d'ignorants se pensen que parlen d'altres i no d'ells.
Aquests hòmens de bé parlen del poble com si ells n'estessin a cent llegües.
Si venen vi, hi tiren aigua; si acanen tela, l'estiren tant com poden; si venen carbó, hi barregen pedres; si pesen, ho fan amb balances desiguals; mes no tinguin por que deixin de queixar-se mai de la immoralitat i de la mala fe del temps present.
En mig de grans trastorns públics, disfressen son egoisme dient que ells sols se cuiden de casa seva i que lo mateix hauria de fer tothom. M'agradaria veure un home d'aquests quan se li estés cremant la casa, per creuar-me de braços davant d'ell i dir-li amb molta calma:
-Veig que les seves màximes són molt bones, i no em cuido més que de casa meva.
Com són gent que mai s'han cuidat més que de lo que a ells exclusivament els interessa, no han tingut certes passions incompatibles amb els caràcters fredament calculadors, i no creuen en cap gènero de virtut. La seva desmoralització passa a sos fills, davant dels quals no reparen en fer burla de tot acte extraordinari d'abnegació, de patriotisme, d'independència, i els acostumen a interpretar-ho tot del modo menos favorable a la humanitat.
Se queixen amargament dels perjudicis del progrés material; però tots viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de ferrocarrils, i, per mica que puguin, funden una societat de crèdit o de segurs, a menos que s'hagin d'acontentar amb fer-se assegurar la casa, la collita i el bestiar.
Se lamenten de la corrupció de les grans ciutats; però no tingueu por que se'n vagin a viure a fora, si no és per escapar d'una bullanga o del còlera, i mai veuen arribada l'hora de tornar-se'n.
Se queixa de que el govern permeti la publicació d'escrits indecents e immorals, mes per això permet que sa filla llegeixi els anuncis del diari, i els parrafets en què es dòna compte de tot allò que pot despertar idea del vici o del crim, i mai s'ha pres la molèstia d'averiguar si la funció que fan al teatre és o no perillosa per sa filla.
I aquest home, aquests hòmens, passen per molt honrats, per molt racionals.
Tot lo d'aquell temps diu que era molt bo, i en aquell temps sos avis anaven a menjar la sopa d'aquells frares que ells n'han comprat els béns.
Aquests són els que avui gemeguen al parlar del Papa, i els que en 1848 el posaven com un drap tort, i li deien miquelet i carbonari. Ara es lamenten del poc respecte amb què el tracten «quatre gats».
Aquests hòmens de bé són els que es desfan en improperis contra els que desitjaríem veure abolida la pena de mort, sense saber que, si aqueixa pena fos justa, ningú la mereixeria més que ells, que s'avergonyeixen de la mare que els va parir, del pare que els va engendrar, que infamen als pobres, que fan el mateix que sos pares: que maleeixen un règim polític que els ha fet persones, i que tenen depravat l'escrapuló de cor, que, ¡malaguanyat!, els posaren sense merèixer-lo ni necessitar-lo.
Parleu-los d'un que ha mort, i mentres os estareu desfent pintant-los lo que va patir en una llarga agonia, ells estaran pensant en la ganga de l'hereu.
No tingueu por que may planyin a la noia inocent enganyada, al que per la seva bondat ha sigut víctima d'una estafa, al pobre carregat de criatures… No. L'home de bé os contesta:
-Perquè era tonta.
-Perquè se'n fiava.
-Qui el feia casar?…
Confesso la veritat. Planyo a tots els hòmens, per dolents que els hagi fet l'educació i la naturalesa; però, entre els hòmens dolents, els primers són certs hòmens de bé, i els que jo planyo menos, perquè són els que menos perill corren de ser castigats per les lleis escrites ni les socials.
Jo estic segur de que en concepte d'alguns d'ells dec pasar per un mònstruo, i aquesta és una de les poques alegries meves. Me sabria greu ser simpàtic a un d'aquests hòmens que no estimen ni creuen res de bo.
N'hi ha molts, d'aquests, que mantenen un parent pobre, cosa que ningú ignora quan succeeix; perquè, com sols ho fan perquè la gent ho sàpiga, i el saber-ho la gent no els consola prou del sacrifici que fan, el pobre parent ho paga amb mil amargures.
Aquests certs hòmens de bé de qui parlo, són per tot lo mateix, així en la nostra terra com en les altres, i es raça que durarà; perquè és d'ingrats i egoistes, que, com és sabut, fou lo primer que hi hagué en el món. Ells són una prova de què el desarrollo moral de la humanitat se troba encara en gran atràs, i tal volta per això els repugna instintivament la paraula progrés.
No dubto jo que, molts que em llegeixen, coneixeran més d'un exemplar de l'espècie, així com crec també que pocs d'aqueixos hòmens me llegiran; perquè molts d'ells ni saben llegir català, ni els agrada llegir res més que les cartes de negocis i les notícies de preus corrents.
Jo sé que podria continuar parlant-ne, d'aquesta mala nissaga… mes és de si asquerosa i estic desitjant treure-me'l d'entremans.
Acabem, i ¡mal viatge facin certs hòmens de bé!
X.(Robert Robert)
Curt de vista, sense ulleres i arrupit al vetllador, treu la llengua i clava tatxes un sabater mort de son. Nostramo fa mala cara, i la bombeta pitjor. És de nit, fa un fred que pela, no passa una ànima i plou. En un plat de cou-dinar hi ha en remull un rosegó, i entremig de les pastetes, trist, magre, eixalat i coix, un pardal novell pidola en contínuo tremolor. Ja deixa l'home el martell, ja fa grunyir lo nyinyol, ja estiraganya lo cuiro, ja agafa lo brunyidor, atacona que atacona solemnement silenciós. A los peus hi té un gibrell ple de cendra i sense foc. Entra el fred per les escletxes i amb lo fred va lo terror de vent, xàfec i llampecs i terratrèmol de trons. Nostramo se tira enrera, baixa el cap i torç lo coll, i deixa caure los braços que està que no pot fer l'ou. Gira els ulls a la porrona esperant-ne algun consol; la porrona tota eixuta, li signa el cel amb lo broc, mira en l'aire i veu goteres, i s'aixeca fent un bot. -Xeixanta anys de pega!- exclama. -Xeixanta anys!- I amb lo puny clos se venta tres cops al nas no podent trobar-se el front. -Pega fou abans del part! -murmura: -per'xò só bord; i pega després del part lo anar sempre a tomballons, i no sent fill de ningú ser lo criat de tothom! Vint anys de fusell i ranxo en temps deNapulaon,deu anys de fam i fusell mentres va haver-hi facció; ara sies miliciano, ara ja ho has sigut prou, aqui caic, aquí m'aixeco, patint fred, patint calor: mai he passat de posar mitges soles i talons! I un gos pater que recullo (ai fidelitat de gos!) que se'm menja la carn d'olla l'endemà i em deixa sol! Si això no és pega, ni mai! No tinc foc, no tinc claror, no tinc vi, ni fills ni pares… Vinga la corda del pou!- I tal dit, tal fet: l'agafa, hi fa un llaç escorredor, la penja en un clau del sostre, s'enfila en dos esglaons, fica lo cap a la baga, i repenjant-s'hi de cop… se trenca el clau, ell ve a terra i es fa un xiribec tan gros, que deixant-lo estaburnit ne raja la sang a doll. Piula el pardal famolenc i s'apaga el llum del tot, cobrint de piadoses sombres les míseres afliccions d'aquell sabater de pega… imatge del Criador!
X.(Robert Robert)
Era un diumenge.
Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol»-«re sol»-«si, sol fa.» I, en efecte, feia el sol més descarat que pugueu figurar-vos; anava net,senza nube, e senza vel,colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «-Demà la llista de calabres serà llarga.»
L'ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si sortís de reflexions profundes, s'arriscava a dir:
-Potser si plovia…
-Qui sap, si el temps refrescava…
-Pudési parés aquest vent…
-Tal vegada al girar la lluna…
En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple:
-Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós.Aaaah!(Badall.)Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.
-Aaaah!(Badall.)A mi també!
-Jo no sé què.(Badall.)No sé què pendre.
Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com qui les llença, els braços pengim penjam…
Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!
És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i entremig, crits de: -¡Ai, Déu meu! -No alarmar-se! -Reina santíssima! ¡Deu ser el cop!
Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot content, pensant: «Ajà! Ja hi som!…» I ca!
Era elball d'En Serrallonga!
Tots som uns!
De prompte vaig quedar com si m'haguessen exhonerat dels vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.
Ara que ja ha passat… els dic que elball d'En Serrallongaés cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m'envio l'escupina.
No han vist mai un artifici més ignocent, una composició més senzilla, un candor més inefable; i, amb tot això, tan honest que les monges poden veure'l sense escrúpol.
¡Quina diferència entre el refinament artístic dels grans teatres i el deixo patriarcal d'aquella comparsa!
Res d'actituds provocatives, res de glasses transparents i cames en l'aire, res d'abraçades i tòrcer el cos…
I això que hi surtdona Cuana Torrellas.Vaya!
DonaCuana!
¿Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent més mal que la pedra?
No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com hi ha món!… Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.
Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem faules de cor.
En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor mosso del seu poble; caminava amb garboxuteyant-s'hia estil de festa major, i feia planta de veres.
Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en tant, fent-ne gala bissarrament.
Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de gresol ribetejat de galó vermell.
Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic. Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot acudir semblant cosa.
El ball… Oh, el ball!…
Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig.
-Serrallonga, Déu vos guard. -Qui sou vós, que no us conec?
Música i tiros.
Els que estaven a la dreta passen a l'esquerra, els de l'esquerra a la dreta.
En Serrallonga i ella se'n van del capdamunt de la fila al capdavall.
Diu ella:
-Jo, encara que sia dona, hi pendré la meva part.
Tiros i música.
Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra; i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.
Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més anar i venir.
I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «-¿Que no tenen voluntat?»
La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia commogut d'entusiasme amb elball d'En Serrallonga.
Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes ¿és possible que una diversió tan antiga, tan local, tan barata i tan senzilla, no hagi sigut de l'agrado d'aquelles persones que sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs diners?
Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de trobar per força en aqueix manso espectacle en aquell temps ditxós del culot i la calça curta; quan el nois duien sivelles al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera, lo qual tenia l'aventatge de donar lloc a què un, tant si volia com si no, s'hagués de enterar de tots els barrancs i fangueres i camps i vinyes d'altre que pel camí es trobaven. De vegades, fins feien el viatge sens ser robats, circumstància que per sa estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a l'arribar a un poble de festa major, ¿qui no es dalia per veure elball d'En Serrallonga?¿Qui no el trobava bo, divertit, xocant i quasi quasi patriòtic, en el sentit més auster d'aquesta paraula?
I ara no agrada!
Elball d'En Serrallongame transporta a aquells temps ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que avui venen vinagre amb undoncom un temple, i s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. Elball d'En Serrallongavol dir que, aquells temps lamentats, la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i demés, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que l'ociós era persona i el laboriós canalla, davant la llei. Vol dir penjats i degollats, esquarterats, llengües traspassades; vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal…¿I voleu que no m'alegri de veure'l?
Bah! A mi m'agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes, rems, ciutadeles iballs d'En Serrallongaper poder dir amb gust: -No n'hem de fer res, de tot això.
X.(Robert Robert)
El primer, estimaràs el diner més que totes les coses.
El segon, demanaràs un bon govern en va.
El tercer, pagaràs tu els gastos de totes les festes.
El quart, tindràs misèria i disgustos que n'hi haurà pel pare i per la mare.
El quint, et quintaran.
El sisè, no votaràs.
El setè, t'embarcaran.
El vuitè, no et llevaràs mai tard perquè hauràs d'anar a treballar a les cinc.
El novè, no desitjaràs la muller de ton pròxim, perquè pel pobre no hi ha pròxim.
El desè, no desitjaràs els béns i els pollastres de ton pròxim: menjaràs arengada i gràcies encara.
Aquests deu manaments s'enclouen en dos: desitjar totes les coses i no ser amo ni de tu mateix.
-Què em farà el favor de ballar amb mi?
-Senyoreta, tinc l'honor de sol·licitar-li l'obsequi d'aquest ball.
-Mestressa, que anem a fer tamborelles?
-Marieta… au!
-Què estàs compromesa?
-Alça, que ja toquen, Flàvia.
-Tu, apa!
Quin fred!
Quina xafogor!
Aquesta criatura és tan viva que no viurà.
El bacallà quan és bo, és millor que el peix.
-La seva noia és molt guapa!
-És dreta i igual, gràcies a Déu.
Han vist mai dos nassos iguals?
Oh, ca!
Ben mirat, l'aspecte general dels homes és monòtono, comparat amb el miserable insecte, que és riquíssim, en punt a varietat de forma; però també, ben mirat, totes les espècies anomenades irracionals són pobríssimes en matèria de nas, comparades amb l'home.
Sabeu dibuixar un nas de lleó? Doncs emproveu-lo a tots els lleons i veureu que els escau bé i en tots semblarà que sigui el que per força havien de tenir.
Haveu vist un nas de mico o de llebra? Doncs com si ja els haguésseu vist tots.
¡Quina diferència entre això i el que succeeix amb el nas de l'home!
Contempleu el Dante, imagineu-li un nas diferent, i ja podeu triar; no serà possible trobar-n'hi un altre que li estigui bé. Us resultarà una fisonomia incompleta, contradictòria, inconvenient, falsa. Ja li podeu suposar el que més se sembli al seu: mai en trobareu un que tingui les condicions de identitat que podrien controvertir el meu principi.
Dat l'home és conegut son nas.
El nas és fatal: és el signe caraterístic de l'individuo, és la rúbrica de son geni, temperament, intel·ligència i aptituts especials.
¿Admeteu com verossímil un poeta melancòlic amb el nas arremangat? De cap manera.
¿Creureu mai en el misticisme d'una dona des del moment en que li haureu vist un nas recte, de llom arrodonit, forats llargueruts, bellugadís i que no està enfonsat per la part de l'arrel? Tampoc.
¿Serà possible que mengi poc la persona que tingui un nas prim, algo corvo, de punta rodona, que s'enfila per munt al tocar el llavi i mou els tendrums com si fossin ales, olorant per tot sense adonar-se'n el mateix que el porta? És clar que no. ¿I no serà naturalment burleta el que naix amb un nas que a l'arribar a la meitat treu la punta del cap a fora, forma una espècie de porra, i és tot esqueix per sota?
Ja veieu que el nas ningú se'l porta al seu gust; que la major part dels homes el portem tota la vida amb la forma que tenia quan vàrem nèixer: i per això dic que el nas és la fatalitat: perquè si revela les qualitats que han de caracteritzar a la criatura, senyal és que aquestes qualitats les portava ja en llavor des del ventre de sa mare. No per això, amats oients, nego la doctrina de la gràcia: ans bé, la reconec, sobre tot quan veig persones de forma desagradable en conjunt i plenes de gràcia en el nas.
Pinteu una cara, esborreu-li els ulls i després poseu-n'hi uns altres, diferents, i aquella cara podrà existir realment en la naturalesa. El mateix es pot fer respecte a la boca, el front, les orelles… mes amb el nas no pot ser!
Cada ú té el nas que irremissiblement ha de tenir, i quasi m'atreveixo a assegurar que la base i fonament de l'home és el nas, i que tot el demés depèn del nas i s'adapta a la força de la seva llei.
La blandura i afeminació de Ovídio i Petrarca, descollen en sos nassos respectius, llargs, acavallats, blanquinosos, prims i decaiguts.
L'energia i severitat de Sèneca estan patents en son nas rodó, ample, curt i fet d'un cop.
El geni del primer Napoleon té manifestacions en tots i cada un dels seus rasgos fisionòmics; mes encara que en la mirada i en a forma i disposició dels ulls trobeu molt ben indicada sa intel·ligència, vos semblaran poca cosa si us entreteniu una estoneta a estudiar-li el nas, a on no solament s'hi coneix percepció delicada i prompte, sinó resolució, envit, confiança en si i desconfiança dels altres, sobrietat, activitat, i per més prova compareu el nas de Napoleon en la glòria de l'imperi, amb el nas de Napoleon en Santa Helena, i de segur us semblarà comprovada ma teoria. El nas d'Austerlitz ha acompanyat sempre a un home que anava pel mon batallant, vencent i ensumant per tot glòries segures; el nas de Santa Helena és nas de vençut; és nas a on s'hi veuen llargandeixades de llàgrimes; aquell nas, a pesar seu i de la distància, flaira la restauració. Talleu-lo, poseu-lo sol en un camí i el primer francès que hi passi es llevarà el barret i cantarà alguna cosa de Beranger, que li sembli trista. Mireu-se bé el nas de Carles V d'Alemanya, I d'Espanya, i si sou entesos, hi podeu llegir tota sa història; aquell nas comença enèrgic i amic de bronquina, és desvergonyit e intolerant al mig i acaba amb la malignitat del frare i la solemnitat del claustre.
És dir que si no fos el nas, foren molt fàcils els enganys entre els homes, i costaria molt formar judici del present i l'esdevenidor d'una persona.
Ara, no.
Tot home estafat dóna a compendre que no va mirar bé el nas del burlador.
Tot marit enganyat, prova que es va casar sense fixar-se detingudament en el nas de la cònyuga.
Tapin el retrat de Voltaire, deixin només que se li vegi el nas i tothom dirà: aquí sota hi ha un geni i un incrèdul fosos en un sol home.
Ara potser vostès preguntaran:
-I tot això, a què treu nas?
-Treu nas a nas. ¿Què es pensen que en UN TROS DE PAPER sols hem de parlar de ximpleses?
Oh, ca!
X.(Robert Robert)
Ara és el bon temps, ara!
La riallera aurora ens brinda amb mil delícies; cel serè, ombretes fresques, aire suau…
¡Ai, que n'és de plànyer l'home insensible als exquisits presents de la naturalesa!
El sol rogenc alça, pausat i magestuós, son disc per darrera del mar, que li balla l'aigua davant dels ulls.
Les onades, encara joves i ajogassadetes s'entretenen en fotografiar-lo.
Tot és gust i calma… ¿Què me'n diu d'assentar-se en el llit amb rebolada i trobar-se ja al costat el xocolata i l'aigua fresca, eh?
Tira peixet!
En mig de l'alegre silenci considera un home les meravelles de l'univers, i sense adonar-se'n, arriba al fons de la xicra, i si té criatures es complau de goig paternal en veure com s'enginyen per a escurar-la.
Mentrestant, glop a glop s'acaba l'aigua, que regaladament li va apagant la set, i si per sort sent piular a prop els aucellets del cel, procura tornar-se a jaure sense fer remor, per no esporuguir-los i no perdre'n una nota.
L'ocasió no pot ser més a propòsit per a rumiar sobre els perfectes instints de què la Providència dotà a aquells fràgils organismes. ¿Qui no fixa el pensament en els delicats colors i en les valentes picades del lloro? ¿Qui no se sent inclinat a penetrar el misteriós atractiu del pardal que, essent el volàtil que més put és el que gosa de mes simpaties entre els pàrvuls? I tot cavilant com diantre s'ho deuen manegar per fer les coses que tan ens costen a nosaltres, entra sútil i de puntetes una son tan dolça i carinyosa, que a mitges escuses s'hi deixa caure tot home imparcial, que no tracti de fer-li una oposició sistemàtica.
Encara és fresc l'aire; encara bellugadisses i entremaliades de mena, revolotegen les papallones blanques i se sostenen en el tènue borrissol de les fulles més tendres: la boira del riu tot just comença a desvaneixe's; la rosada emperla el cim dels pins i l'envellutada molsa de la vall més fonda; i com un a certa edat ja sap que tot això succeeix cada dia del mateix modo, ronca tranquil i sense recel de que pugui trastornar-se l'ordre de la sàbia naturalesa.
Si l'home es desperta i encara és de jorn, hi fa un badall i una estiradeta de braços, i pensa: Ara és quan un està millor; de dia, la calor no em deixarà dormir; ja que hi som, profitem-se'n, que la vida passa com un buf(vita brevis). Fa una giravolta i, com aquell que no vol la cosa, se'n va a l'altre cantó del llit, que enamora de fresc.
Allí, rabejant-s'hi, ara arronça una cama, ara arronça l'altra, reflexiona piadosament sobre el mal rato que a la tornada, quan ja el sol pica, hauran de passar els que s'hagin llevat de matí per a anar a Gràcia o a la mar vella, i si en aquell ratet l'enfila per la compassió i té un bon cigarro, a cada xuclada s'enterneix més i més, recordant els molts que caminen pels rocs o trepitjant sorra, omplint-se de pols, espatllen roba i exposant-se a una soleiada que els estabelli. ¡Sí, que se'n moren pocs d'aquests cada any!
¡Quant més valdria que admiressin l'univers amb tota tranquilitat, mirant per la salut i estalviant el que gasten fora de casa!
¿Que es pensen que llevant-se de matí han de veure algun ase volar? ¿Que es pensen que trobaran las muntanyes fora de lloc o els peixos amb paraigua?
No es cansin que per de matí que es llevin no hi trobaran res de nou en el món.
El gran aventatge està en despertar-se a l'auba, fent com jo; no moure's del llit.
Què posem que jo no em cansaré i vostès sí?
X.{Robert Robert}
La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la llançaria.
Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber perquè, té fam de llàgrimes.
L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.
Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels altres que no les entenen.
En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes.
La posta de sol, que és un fet diari que no ens pronostica desgràcies, que no ens amenaça, que sabem tots que és indispensable en els armoniosos moviments de l'univers, amb més gust la contemplem quant més melancòlica és la sensació que ens produeix.
Per què?
Les grans catàstrofes, les penalitats que han amargat la vida de l'home intel·ligent i perseverant, com per exemple en Colon i en Cervantes, no ens alegren, però ens encisen fins al punt de fer-nos oblidar que en el món hi hagi goig i frivolitats falagueres, i quan més gran és el dol que ens fa la relació del que aquells hòmens patiren, quanta més compassió ens inspiren, i més ens esgarrifem de sos torments i misèries, més captiu es fa el nostre cor i més es gosa en sentir poc o molt dolor del que ells passaren.
De vegades la nostra imaginació ens enganya. Ens pensem que l'espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo i el cor no'n vol.
De vegades pensem que donant la veu al vent esclafaríem en cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perquè només exhalem tonades tristes que semblen queixes d'un ànima apesarada.
És que el cor s'empapa de tot el que a la humanitat pertany i en pren el sabor que la memòria no sap guardar, quasi sempre plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme.
No us facin mai por aquestes tristeses, perquè quan més llunyana és la causa, més preciós i estimable és tot home que les pateix.
Abans tinguem por de que siga incapaç de tenir-ne.
L'aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars plorosos, és manso i benigne.
L'home és feréstec fins que arriba a conèixer la tristesa.
I és que cada instant de la vida de l'home és assenyalat per la mort i la desgràcia d'un altre, i qui no entra en torn per a pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes amargures, contat deu ser entre els individus de nostra espècie.
Visca com a fera qui no sàpiga compadèixer com a home; sia mirat com pedra insensible qui siga tan dur d'entranyes que no hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d'aflicció de sos semblants.
Home de cor és aquell a qui se li encomanen les llàgrimes de penes que no el fereixen de dret a dret, sinó que sols per la força de la seva reflexió el toquen.
Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns dolors que poden patir els hòmens.
Indigne és de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la seva, i trista mort deu ser la d'aquell que ha viscut sense adonar-se'n de tristeses d'altres.
Ploren de tristor famílies encongides en fràgils barraques que la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la ciutat opulenta i vanitosa sonen músiques de goig i s'atropella bulliciosa la gent per a sortir d'un lloc de festa, perquè altra festa comença.
Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s'enfonsa la nau i es xuclen les braves aigües als mariners que amb desesperades veus clamen al cel assistència.
El just que fou home de caritat, torna a la terra sense alabances ni companyia, i sa grollera mortalla és senyal de la ingratitud amb què els hòmens pagaren sos beneficis.
I capes amb galons d'or, i estruendo d'orga sonora, i gran ostentació de lluminàries, i solemnitat d'oracions avisen a l'univers de la mort del potentat avariciós que mai eixugà una llàgrima, i veié impassible la fam, i el fred, i el desamparo dels òrfens.