Envien a buscar un metge, i l'endemà el despatxen per burro, perquè la por no la cura cap metge.
-Què tal? què han sentit a dir?
-Per ara… res.
-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.
-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una ànima.
-No veu que tothom és fora? Nosaltres hi anàvem sempre amb les cosines i les noies del primer pis; Pero ara…
-Que també són fora?
-No; però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi de trobar ningú…
El mateix diuen les meves germanes i la família de l'oncleFrancesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.
-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho deien: «¿Què en farem de sortir, si tothom és fora?»
-Ca! si és un fàstic! tothom és fora!
Tots els espantats es fiquen al últim recó de casa, i per cohonestar la seva por, exclamen:
-No es troba una ànima!
Ara, si es mor un vell de cent anys, tot seguit trobareu qui digui:
-Ja n'ha petatun altre! I això que diuen que no hi ha res.
Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar-se sisquera; de tots els mals ne diuen còlera els porucs.
Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d'aquests, se'l mira arrufant el nas i diu:
-No m'agrada la cara d'aquest home, no sé què li trobo: molt serà que… jum!
-Què tal, senyor Genís, té gaire por?
-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M'hi posat sofre a les plantes dels peus, m'entén, vostè? porto el canonet de càmfora, que mai és mal, vaig un poc més abrigat, me comprèn? rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aigua naf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per un si acàs, no treballo per no amohinar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.
-Déu los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar-me aquest compte.
-Noi, digues-li que el metge i el governador m'han aconsellat que no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel setembre… o per l'octubre, si som vius.
* * *
I bé, cavallers, que durarà gaire, això?
X.(Robert Robert).
¿Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l'ànima o del moviment continu? No pot ser; ningú ens escoltaria.
Barcelona té la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i ens l'ha encomanat.
Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de les eleccions, de les modes de l'hivern vinent… ara ja s'ha acabat tot allò!
Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels presents i dels que poden venir.
Vostè veu passar una rècua de burros molt llarga i a l'últim pregunta a un company:
-Quants n'hi deu haver?
-Avui trenta set -salta ell, -amb catorze criatures.
Se pensa que vosté no parla dels burros, sinó dels morts.
En una casa es trastornen perquè han vist passar dues vegades el combregar i exclamen:
-Sí, sí; bé poden dir que no hi ha res. ¡Com si no veiéssim que a cada punt surt Nostramo!
Al mateix temps, en una altra casa diuen:
-Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el combregar i justament ara no el sentim mai: esconeixque els deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos d'espantar més.
Escoltin-se vostès mateixos a la gent: escoltin-se-la.
-¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?
-Ai, què sé jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em creu com si no em creu, que ja voldria que n'haguéssim sortit.
-Ai, filla! no cal que m'ho juri, prou que la crec.
-Dona, si és un fàstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb dolor, anàvem tirant la barca endavant… però ara! A fe que jo no só dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s'ha criat amb la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre, quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la miqueta de la fruita… vamos, m'agradava: i al pensar que avui…
-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no sé a on girar-me. Afiguri's que a casa, ¡bah, ja ho sap! som set; tres criatures que no sé d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de menjar-se l'espritatuo. Miri, anava a comprar un quarto de gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos quartos, filla! que jo no sé com el govern no hi posa mà, caramba! que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si això dura… faci'm el favor de dir-me, ¿què fem?
-Ai, jo no ho sé, no ho sé! A dalt de casa hi ha un senyor empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a demanar uns papers per arreglar-ho… Com que diu que això és cosa de l'inglès…
-No hi sé res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai aBarcelona aquests estrangerots!
-Ai, Déu hi faci més que nosaltres! ¡Ja li dic jo que estem ben posats!
-Ah! és el que jo dic; serà el que Nostre Senyor vulgui: vel'hi aquí.
-Li dic que pocs períodes hi ha més hermosos, des del punt de vista de l'estudi econòmic. Després de la crisis monetària, ix la industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la ciència s'abandona a l'esperança d'un temps normal, ve el còlera a brindar-nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la qüestió. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions que la ciència té dret d'esperar, tindrem la sort d'experimentar fins a quin punt són certes moltes teories dubtoses.
-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre el decreixement de la població americana i sa influència en l'Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin certes, necessito una mortalitat molt forta, i ¿què vol que li digui? tinc por que aquest còlera serà molt fluix i no confirmarà pràcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la confiança de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant, que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si l'enfermetat segueix amb aquesta insignificància me catxifollarà: tindré de refer el llibre que em costa cinc anys de treball… i fóra llàstima.
-Ca, no tingui por, ja apretarà, ja! Jo tinc preparat un folleto, i així que comenci a morir gent pels barris d'arrabal, demostraré fins a l'evidència la imperiosa necessitat de posar un correctiu a la desatentada procreació de la classe proletària.
-Malthus, eh?
-Pss… Malthus… Oh! però; l'hi millorat molt!
-Res, veurem. Lo cert és que el mal no progressa i jo estic de mal humor de por de perdre cinc anys d'estudis.
-Animi's, home, animi's. El còlera correspondrà a lo que lícitament pot demanar-se-li, lo contrari no pot ser, seria antieconòmic.
-Ai! si a n'en Carlets li agafava alguna cosa, com quedaria jo?
-¿I jo que sempre estic amb un salt al cor per en Titus?
-L'any passat no ens vàrem casar per a deixar passar la quinta; aquest any pel ditxós còlera… jo t'asseguro que en res tinc sort!
-Sí, tu rai que al menos saps de cert que l'any vinent, si som vius… dallonses!… Jo sí que sóc de plànyer. Ves si no hagués sigut pel còlera, en Titus l'any vinent guanyaria xeixanta duros cada mes; però com tot ha anat tan malament, el seu principal li ha dit que no n'hi donaria més que quaranta cinc.
-Ai,con talque a n'en Carlets no li agafi alguna cosa!…
-Ai, com tarda en Titus!
(La mare, entrant). -Noies, a dinar.
-Ai! quin susto m'ha donat… (¡Ai, si en Carlets tenia alguna cosa!).
-Ai! a mi també. (¡No sé com és que en Titus m'ha de fer estar amb tanta ànsia!)
-¿Què no han posat en Carlets… Ai! vui dir l'aigua en fresc?
-No beguis fred, que és mal pel Titus… Ai! vui dir pel còlera.
-Jo sempre he sostingut que el còlera es desarrollaria poc i és una llàstima; perquè he compost un preparat que em sembla que seria molt eficàç per acombatre'l; però com no hi ha casos… no el puc posar a prova. És que és molt! Amb tant com s'enraona, no trobo un colèric ni amb candeletes.
-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de bullangues, i un poc de còlera, jo hauria pogut adelantar alguna cosa; però la gent que visitava se m'ha esporuguit, i, ¡vagi'ls al darrera! Avui fa quinze dies que ningú ha trucat a casa meva. En quant a medis de curació no m'hi amohino; ja tinc massa anys per tornar-me a posar a estudiar. Si el còlera és boig, que el lliguin; jo seguiré les prescripcions antigues, i santa bona Maria. Mentrestant, el mal és que no es guanya.
-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un tisiquet per aquí, un pletòric per allí… i tot ajuda. Però ara…
-Sí, ara… Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a experimentar les virtuts del meu preparat.
-Home, no s'amoini; seguexi l'antic.
-Sí; però com l'antic no cura…
-Al menos tranquilitza la consciència.¡Nada, nada!dieta, sudorífics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.
De fora. -«Com esteu?»
De dins. -«Noi gran, molt alt; noia gran, Horta; demés, aquí bons.»
La família de fora rep un despatx que diu: «El noi granmalalt, la noia granmorta…» i surten pels carrers del poble escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -¿Notícies? -Puja? -Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?
De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet.-No gaire. -Vint-i-tres. -Sí. -No.
Mai havia estat tan fecunda i insípida la correspondència telegràfica.
-Noi, des d'això del còlera, estic en gran; el pare em deixa fumar davant seu…
-Quina sort! Jo el que voldria és que durés i no s'obrís laUniversitat.
-Sí que fóra ganga! L'any vinent simultanejaríem…
-I aquest any simultanejaríem… eh? Però ca! el meu pare fóra capaç de voler-me enviar a Saragossa a estudiar…
-Home, millor; quant més lluny del guetu.
-Sí; allí tinc un oncle i una tia més rapatanis… allò fóra pitjor que el còlera. No hi aniria pas.
-Oh! si t'ho manava…
-Si m'ho arribés a manar, fingiria rampes i m'embrutaria de tinta perquè es pensés que l'havia agafat de valent…
-Tens raó, noi; és un acudit ben caio!
El més gran. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser tindrem xala i anirem a fora!
El mitjà. -¡Jo cada tarda vaig a passejar amb el papa!
El petit. -Jo cada dia menjo tita!
Tots tres. -Per mort del còlera! eh, eh, eh!
X.(Robert Robert)
Quintonoes darà l'any vinent!
Tothom l'espera, tothom en parla, l'adula, li fa prometenses…
Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb més impaciència que l'any vinent.
Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara permaneixen entre nosaltres:
-L'any vinent sí que vui sortir amb dona i criatures a fer una passejada a fora.
Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomàtec tot mústic, florit i arrugat, i exclama:
-Ai, senyor… tant que m'agraden! Ja voldria ser a l'any vinent per a fer-me'n un bon tip.
Els que venen melons, al despedir-se, mai es descuiden d'anomenar amb gran confiança l'any vinent.
Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler-me enterar de la causa de sos plors, i sa mare em digué:
-Ara vegi vostè; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n'hi donés: no, senyor; que esperi l'any vinent!
(Esperar un any per sis figues! ¡Quina humiliació per la humanitat!)
En les converses que es tenen pel carrer, el transeünt més distret sempre n'arreplega un retall o altre, no és veritat?
Generalment, d'aquests escrupolons de diàleg, mai se'n pot treure res en clar; però com ara les coses succeeixen de diversa manera que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot passant sent enraonar, predomina la idea de l'any vinent.
Sempre sento:
-Oh, l'any vinent serà una altra cosa!
-Si Déu fes que l'any vinent…
Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s'anunciés una comedia tituladaL'any vinent; perquè es veu que és el més de moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de la més extraordinària deferència.
Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l'època de fer-se un vestit, i cosa rara! avui es té notícia de moltes que de bon grat deixen de fer-se'l aquest any i consenteixen en què sigui l'any vinent.
Vegin com en aquest món tot és sort.
Perquè ¿què ha fet l'any vinent perquè tothom, grans i petits, li demostrin un afecte així i li preparin tants obsequis?
Abans de nàixer, abans de saber de cert si existirà (perquè la veritat és que encara no n'hi ha calendari) ja el públic li dedica funcions, gales, alegries…
I, en canvi, han passat una pila d'anys molt honrats i ningú es recorda sinó de sos defectes per a fer-ne asco.
Coses del món; però coses que admiren tan per sa realitat, com per sa inverossimilitut.
¿Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra són anys i que no volen sentir-ne parlar mai? Doncs, escolti-se-les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:
-Ja voldria ser a l'any vinent!
Per haver lograt semblant revolució en el sexe dèbil, és menester que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon minyó; és menester que vagi acasarat, que siga pròdig i reuneixi mil altres circumstàncies que en cap any s'han vist reunides.
El xasco serà (i ja m'ho temo) que aquest ditxós any vinent siga com aquells còmics que vénen precedits d'hiperbòlics elogis, es fan esperar, es fan desitjar, ensagen una òpera, es posen malalts, fan retardar l'estreno… i a l'últim reben una xiulada que els escama.
Ja em sembla que a primers de gener sento dir a algú:
Malviatge! Jo que esperava amb tanta ànsia l'any vinent…
El més probable és que passada l'actual malatia, un o altre s'ha de morir abans d'arribar el desembre. Llavors vindrà allò de:
-Ai, Senyor! Nosaltres que havíem fet tants càlculs per a l'any vinent…
¡No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que treguin de l'any vinent amb tal de recobrar les il·lusions que sa proximitat els feia concebir!
Però mentrestant ningú es pot treure del cap aquesta idea.
L'un fa propòsit d'economitzar; l'altre de pendre caseta a fora per un si acàs; l'altre de cuidar-se i no retirar tard; tot, per suposat, referint-se sempre a l'any vinent.
Fins els més indiferents, aquells que cada dia solen ficar-se al llit sense pensar que pugui haver-hi un demà, pensen ara, no sols en que hi haurà any vinent, sinó que, ademés, conten amb ell com si tinguessin set anys i les sabates al balcó.
I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa resignació respectuosa i diuen:
-Bah: no hi ha remei: deixem-ho per l'any vinent.
Si hem de parlar francament, jo també voldria ser-hi: no perquè directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el d'engreixar-me, sinó perquè la gent me n'ha fet venir ganes.
A veure què serà això.
Hi haurà bon govern?
O tindrem la sort de que no n'hi hagi?
Plouran dobletes de quatre duros?
Es moriran les malalties?
…Però, ¿què en traiem d'amoïnar-nos ara, sinó n'averiguarem res?
Aquí no hi ha més que posar-se molt sobre si; i tenir calma per poder satisfer el grandíssim desig de saber de cert què diantre ha de portar-nos el tan celebrat any vinent.
X.(Robert Robert)
Amic Eloy: Encara que sols podràs contar-me llàstimes d'aquest Barcelona, escriu-me'n alguna cosa. Ja saps que la pàtria sempre tira i que jo só enyoradís.
Ja m'afiguro que no eixiràs de casa, perquè ben bé sabem que pels carrers no s'hi troba una ànima, i que tot està ple d'herbes. Veig que et deus consumir, però pren paciència. Alguns veïns m'encarregaven que et digués que els enviesses certes coses; mes ja els he desenganyat; que, fora de lo més indispensable per menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aquí no deixem de distreure'ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant hi fem taral·la. ¡Quina diferència entre la nostra distracció i la soletat d'eixa capital! Anem; no et vull entristir contant-te que cada dia sens falta juguem a dames i gosem d'altres diversions, per no augmentar la teva melancolia. Escriu-me, que en mig de ta tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva't bo, anima't i mana i disposa de ton segur servidor. -A.
Amic Fèlix:
Veig que us la passeu tal qual, i me n'alegro. Nosaltres, els que nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte. Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers. L'explanada està plena d'herbes i fins n'hi ha en el pla de laCatedral.
Has fet bé de no voler encarregar-me de les comissions de tos veïns, perquè aquí ¿que vols que hi hagi? Fora dels articles de menjar, beure i apotecari… res més. A no ser que volguessin coses d'argenter, o de quincalla, o de blondes, que això ho podríem comprar fàcilment, lo demés és impossible, perquè no hi ha més que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotògrafos, etc. De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem adquirir-ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada mena, bé les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això, recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s'ha perdut del tot, són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així. Cases de comerç ne queden algunes, i lo que és cafès i casinos tenim la sort que no s'han tancat, lo mateix que les botigues de paper, panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundició i agulles de ganxo.
Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon matí obrim la botiga, i fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al cafè, on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i allí no parlem més que del còlera, d'Europa, dels Estats Units, res: tonteries. Després juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un passeig. Dinem, i ara és un fàstic; mai podem menjar porqueries, sinó sopa caldosa, olla, rostits i bestieses així. Després de dinar, què faràs? Un rato al cafè, a veure les mateixes cares; un rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els últims despatxos telegràfics i sortir a la Rambla o a la Plaça Real. De vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als Campos o al Tívoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar al teatro, i vet-ho aquí. No sé com ho podem aguantar. Comprenc que ens planyis, i t'ho agraeixo molt, perquè veig que, entremig del bullici en què vius, encara et recordes de ton desconsolat amic i S. S. que se'n va al cafè de Cuyàs. -B.
Noi:
Veig que les calces que me'n vaig endur son massa bones per estar a fora: se farien malbé i no estem per gastos. Envia-me'n tot seguit unes i entrega-les al barraloner, que ell me les portarà de franc. En ta última carta me vas enviar quatre cares de paper i només n'hi havia dues d'escrites: una altra vegada guarda't les altres dues cares o tanca la carta sense posar-hi sobre postís. Ja saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la botiga dejorn, que així te distreuràs; i al mateix temps, si passa un parroquià, l'arreplegues, sense valer-ne de menos. No facis excessos en el menjar: l'olleta cada dia, i no abusis de la gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre ho he dit. Porta't bé, que a la tornada t'asseguro que estrenaràs el meu barret de l'hivern passat: t'ho vaig prometre, i no me'n desdic. Per a mi no gastis, que ara és tot malaguanyat: no em tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. ¡Vuit quartos una paperina que a la butxaca del leviton a penes s'hi coneix! És un robatori i és cosa pròpia de xitxarellos. La tos se m'ha calmat molt, i, si vols veure'm curat com dius, encomana'm a Déu, que és el remei més bo i no costa res. El dia que ens en vàrem anar, va quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat no me'n vaig recordar; però, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d'una dona que la ven molt excel·lent, que ja en temps de ton avi (que al cel sia) l'hi compràvem. Sobretot enteniment. No retiris tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir, lleva't de matinet, que és sa, i més barato. Tanca bé quan vagis a retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser! Me sap greu perquè feia set anys que ens en servíem. No en compris d'altre, que quan jo vinga ne compraré un d'igual i ben bo a l'encant, que si un hi ésperfidiós, un dia o altre hí troba lo que necessita. Déu te faci bo, per no dir res més: ¿no et fa vergonya no saber-te afaitar sol i haver d'anar cada dissabte a gastar un ral?
No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de ton pare: me'n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu per quatre pèls… Amb lo que et costa el barber, d'aquí a uns quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer. Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona, fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot no et descuidis d'anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura endarrerir-se; no el deixis de mà: digues-li que ets persona manada i que no t'entens de brocs. Bé: ara cuida't; no facis excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé quan te'n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure't bo i home com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d'ara; però no te'l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos. Nostre Senyor t'il·lumini com te beneeix ton pare. -C.
P. D.-Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me n'untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves-hi al capdavall dels Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i per dos quartos te'n donaran per fer-ne moltes tasses. No n'abusis, que tu ets nerviós i el te és d'aquelles coses que s'han de pendre amb mida.
No sé què hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre estàs que avui que demà, i així hem passat ja trenta dies. ¿Saps que diu ma cosina? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com diu la Mariagneta que no s'ha mogut i s'alabava de què mentres ella no se n'anés tu tampoc te n'aniries… T'asseguro que entre ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em consumo. Has estat dos dies sense escriure'm, i t'asseguro que he passat mil angúnies. La trinxa del vestit m'era estreta i ara m'hi cap un pa de crostons. No sé com és que em neguitejo tant veient la teva calma; però no puc fer-hi més. Adéu. Fins que et vegi, estaré sense poderhabitar. Vina aviat, que m'anyoro molt de veure't: no t'enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i…
Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida't molt, no t'acaloris; procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t'estiguis a Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho sé. Vamos: si no véns cauré malalta. Vés ben abrigat. Adiós.
P. D.-Sobretot vina aviat. Adéu. Cuida't. Adiós. -D.
Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres d'aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor, mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per mor de les arnes. Les claus de l'armari gran són a la tauleta petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per dar-li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu-nos la capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells d'estrenyacaps, que són al calaix de baix. -E.
Mai aprovaré que t'hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a l'últim te'n vindràs. Aquí no hi ha grans diversions ni comoditats, però a lo menos estem tranquils i no temem per la salut, que en aquest món és lo principal. Hem combinat un modo de passar la vetlla deliciós. Nos hem de reunir alegrement…
Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir-te que s'acaba de declarar el còlera en el poble. No hi ha apotecari, i l'únic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo a un altre poble: encara no sé a on.
Ja t'escriuré el meu paradero. No tinc més que un xic d'or i ningú me'l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adiós.
P. D.-No me'n podré anar fins demà, perquè tots els assientos estan presos. Tothom fuig desesperat i ningú sap lo que es pesca. L'apotecari ha acabat el làudano, la càmfora i la camamilla. Ja et dic jo que estem frescos!
Amb la torbació no m'havia recordat de fer-te saber a on anava, i torno a obrir la carta per a dir-t'ho. Afigura't com dec tenir el cap. Me diuen que és poble sa i me n'hi vaig. Dirigeix-m'hi les cartes des de demà mateix; i mana a ton amic. -F.
X.(Robert Robert)
El fred dorm, el sol fa ganyotes, el còlera sembla un esquirol, enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai està quiet: amb una cama ací i una a Madrid, aixarrancament indecorós i propi sols de semblant personatge, ens té com la criada de Santa Anna.
De veres estem frescos.
Els dos teatres pricipals de Barcelona són tancats i barrats; els casinos i ateneos, deserts.
La gran munió d'estudiants que altres anys freqüentaven les aules i els billars, l'havem perduda de vista.
A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotència de l'art de curar; en les classes de dret, proclamen desvergonyidament el principi delsulf geberment, i en la d'economia política dinen i sopen sens recordar-se mai d'alabar a Déu que les ha eximides de pagar drets de consums.
Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s'han tornat a obrir encara, tothom està fins a la punta dels cabells, de cafè, Plaça Real i Riera d'en Malla.
Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per això torna Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot dir que les ha perdudes totes.
Octubre és mes de caça; però ¿qui és el maco que s'arrisca a pendre una soleiada que l'estabelli o a caregar-se d'una mullena mortífera en aquestes presents circumstàncies?
És temps de tenques, llussos i llagostes; però com qui més qui menos tots portem el corcó de si això et pot fer mal, de si allò és indigest, cada dia el mustafà fa llançar peixos que es podreixen en públiques exposicions, mirats de reüll amb dalit, sí; mes també amb desconfiança pels gastrònoms més afamats. Els únics que en compren són els que no tenen diners, i els que no tenen diners són quasi bé tots els barcelonins menos dotze o tretze.
Una pobra família composta de gent enginyosa s'havia proposat, per a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la d'or, i quan ja havia lograt fer-la quasi igual a la del govern, va la justícia i els agafa a tots i i encara els pren les eines!
Fent-ho així és impossible que mai ningú arribi a tenir un quarto.
Creguin-ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament com lo que acabo de contar-los.
Per això no és d'estranyar que la gent es desesperi i faci disbarats.
Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin-se vostès si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar bé encara que estigui bona i sana, i després facin-me el favor de dir-me amb franquesa què tal li anirà quan la pobra tingui la més mínima causa que l'obligui a ficar-se al llit.
Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades allò de que, en aquest món, per haver de patir, més valdria no ser-hi, i va guarnir un got amb aigua i fòsforos, que segons diuen, si la malalta se l'hagués begut, mai més li hauria fet mal res.
Però com sempre hi ha males ànimes, l'inventor d'aquest medi infalible per a deslliurar-se de tota enfermetat, està pres per haver-se volgut ficar en coses de medicina. ¡Desgraciat del que no té diploma de metge, exclamava la gent amb raó, que ni siquiera li permeten cuidar a sa manera, de la família!
Ara bé : el cert és que cau la fulla, i els vellets es desperten estossegant, i el temps és insegur, i ni gosem dels aventatges de l'estiu ni dels de l'hivern.
Tothom viu amoïnat, i solament els porcs s'engreixen, i això no sols ens obliga a estar magres per a no semblar-nos a tan asquerós animal, sinó que ademés ens entristeix, recordant-nos que aquest any ningú disfruta d'aquelles sensacions que proporciona la pròxima esperança de matar porc.
Molts se'n salvaran aquest hivern, desmentint l'adagi que diu«Quan fan goig, es moren.»
Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc treure del cap d'ençà que he vist que mentre alguns pobres pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs, s'estan menjant el blat d'Urgell, que per mor de les humitats s'ha podrit a la planta.
Ara, ¿no és una vergonya que tenint ànima immortal i essent espanyol i batejat, hagi un d'envejar la sort de l'animal menos escrupulós de la creació, que es renta la cara amb fang i és incapaç de fer laoamb un got?
Aquesta és una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens balanceja entre l'hivern i l'estiu, entre els números 3o i 6o de defuncions, entre la por i l'esperança, sense arribar mai a res definitiu.
Després, li diuen a un que se li acaba l'humor. No es que l'acabi, és que el més guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries i rampells d'una temporada com aquesta.
Hi ha periòdics que es burlen del rellotge del Teatre de SantaCreu, perquè un dia ha caminat mitja hora.
Jo no me'n burlo; ans bé el planyo, i encara no sé com aquesta mitja hora no l'ha caminada cap endarrera.
Quan fins les Quaranta Hores varen haver-se de mudar d'església el divendres, ¿què volen que els succeeixi a les pobres hores d'un rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a pendre-s'ho tot com a cosa de comèdia?
Els repeteixo que estem frescos.
Mai havien tingut més raó que ara els que diuen que no es pot fer cabal de res d'aquest món.
En les coses més senzilles està un exposat a fer judicis temeraris.
El dimarts passat, per no anar més lluny, va caure un manobra de dalt d'un terrat del carrer de Jerusalem, i a l'arribar a baix ja era cos.
Generalment en un cas així se sol exclamar:
-Quina desgràcia!
Però ¿qui és prou per assegurar que siga una desgràcia?
¿Qué sé jo si li ha convingut més morir-se de repent, que viure en pobresa incurable, o morir patint dies i mesos?
Fins em guardaria bé d'assegurar si va caure, qui sap?…
Mirin: moltes famílies de Badalona, al saber que aquí el còlera baixava, se'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben aviat tindrien motius d'alegrar-se'n per complet.
Doncs ara el tenen ells el còlera.
¿I que no podria ser que el que ells tenen, fos el que se n'ha anat d'aquí?
Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia baixa en un puesto, puja en un altre i, si això fos cert, vegin per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del regosig que els havia causat la millora de Barcelona.
Em poden ben creure; vivim en un període de contradiccions inexplicables; el llenguatge pels fets és estudiadament amfibològic. No sabem què pensar, ni què esperar. Aquí ve com l'anell al dit allò de Quevedo que deia: «l'únic que se sap, és que no se sap res, i encara això no se sap de cert; que si fos així, ja sabríem alguna cosa.»
És que ara ens passa al peu de la lletra!
Ja crec que els he dit que els teatres de Santa Creu i Liceu no s'obren.
Perquè?
Per mor de les circumstàncies.
Doncs bé: el teatre Romea s'obre avui.
Mai dirian per què?
Per mor de les circumstàncies.
Oh! el millor del cas és que tots semblen tenir raó.
Els empresaris dels dos teatres grans li diuen:
-«Ja veu com està la ciutat, que hi falta la major part de les famílies que ens fan viure. Seria un disguerro començar ara a pagar nòmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els ànimos estiguin en millors disposicions.»
I vostès pensen: Vamos, no està mal reflexionat. Val més que no obrin.
Però ara venen els empresaris de Romea i diuen:
-«Ja veu com està la ciutat: si la gent vol divertir-se, no té un teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta que els teatres grans són tancats i que els que tinguin ganes de comèdia per força hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem de fer gastos, fem-los ara que no tenim competidors i ens seran més agraïts, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi sobrin diversions.»
I vostès pensen, què han de pensar? que està ben reflexionat i que val més que obrin.
Doncs lo mateix que passa amb això, nos passa amb les demés coses i per això crec que cap de vostès estranyarà que UN TROS DE PAPER participi un poc d'aquest estat general. És massa forta sa influència per a que deixi d'alcançar-nos a nosaltres, que som de carn i os com qualsevol lector.
El nostre desig és sortir ben promptament d'aquesta situació empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que ja estem cansats de trobar gent gratant-se el cap pensatius i exclamant:
-Sí que estem frescos!
X.(Robert Robert.)
L'home, per diners que tinga, és ben miserable.
(Que en porten de cua aquestes parauletes! Eh?)
Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n'adono de la misèria i fragilitat humanes, sinó que ve bé recordar-se'n en l'ocasió present.
L'home és esclau de ses idees i ses idees són esclaves dels fets o successos.
No sé si m'explico.
Ja veuran, deixin-me dir i m'entendran tot seguit. Endemés vostès per no entendre les coses!
De què parlem tres mesos ha?
Del còlera.
I si no n'hi hagués hagut, ne parlaríem?
És clar que no.
Doncs per això els deia que l'home no és duenyo de pensar en el que vulgui i que els pensaments tampoc són duenyos de triar l'hora de manifestar-se: els successos els fan nèixer, i els successos estan subjectes a la llei que domina l'univers, y la llei de l'univers és immutable…
Què tal, sóc cap tonto?
¿A on volia anar a parar que ja no me'n recordo?
Ah! ja sé.
Tres mesos ha que estem parlant de còlera.
Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat itinerari de festes majors. «Ballaré amb fulana -deia -dinaré a can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa i al cap de tres dies, cames ajudeu-me cap a l'envelat de l'ensanche. Hi arribarem a l'hora justa, ballarem com baldufes i l'endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de la dida.»
Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els tres dies clàssics.
Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent-se a l'ordre que senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria.
Altres s'havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per pendre aigües…
A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te deixo! i de seguida ve aquell gran esgarriament d'homes i dones, vells i criatures; bagul d'aquí, maleta d'allà, cotxes, tartanes, carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que havien d'anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien enfilant-se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.
Ara diguin-me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de pensaments?
Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a festa major i la tal festa major no va celebrar-se, per força tingueren de pensar en altra cosa.
I jo replico: Angela! Aquí tenen com és veritat que l'home no és duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i li torcen les idees, li esborren les que tenia i n'hi escriuen unes altres en son cervell.
De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la solidaritat entre l'home i l'home, i entre l'home i la naturalesa; mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar-los sobre aquest tema, qui me'n privaria?
Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de l'Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.
Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s'haurien forjat aquells botiguers.
Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla, que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s'hi deixen caure.
Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d'omplir calaix.
Després tot fregant-se les mans i amb codiciosa solivera, deien: «Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap d'any…»
Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans que rodes de carro…
I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s'han anat tornant tan diferents, que a les hores d'ara ja no els coneixen los mateixos que els varen fer.
¡No els dic res de músics, ballarins, cantants i còmics!
Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que feien tres mesos ha, ¡que n'apendríem de coses!
I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre de tota Espanya, altre tant ens passaria.
Ara bé: ¿no és cosa trista el pensar: «Jo estic bo i sa; no tinc por, no perdo interessos, no pateix ningú dels meus, i no obstant em veig obligat a procedir com si el meu ser hagués experimentat alguna alteració? ¿Com és que tinc de pensar si la gallina va més cara? ¿Com és que no hi ha sarau ni teatre? ¿Com és que tinc de pensar en morts, en malalts, en metges? ¿Cóm és que no puc ignorar coses que no voldria saber? ¿A on és, o en què consisteix la llibertat humana? Si jo sóc lliure, cóm és que…
El que menys s'afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de passar l'estiu parlant d'emigració, de fossers i de potingues.
Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum catalana l'anar a passejar en cotxe ficat dins d'una caixa llargaruda.
¡Ah si avui fos l'últim dia que la fatalitat ens obligués a tractar d'aquestes coses!… Prou ganes en tenim i, parlant amb franquesa, també en tenim algunes esperances.
Un company meu diu amb tota formalitat queaixò s'acaba.
Tan de bo!
¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article!…
Ja s'ha acabat.
X.(Robert Robert).
Bom! Bom! Nang! Nang! Pim! Pam! Vivaaaaa!… Pum! Pum! Viva la Salut! ¡Fora potingues! No més làudano! Mal viatge! ¡Al·leluia!… Nan! Nan! Nan! Bum! Bum! Booooom! Reteplem, plem, plem! Catatxim Catatxim! Alça, malalts, a vestir-se! Xivarri! Xefles! Tiberis! Al Teatre! ¡¡¡¡TROS DE PAPER!!!! A casar-se! Carrer de Fernando! Mongetes amb llomillo! Matar porc!Comedere et bibere usque ad satietatem! Lasciate ogni paura o voi ch'intrate! Amicus Plato, sed magis amica sanitas! Honni soitqui no està alegre!Hosanna!¡Torrons de can Massana!Eureka!A can Vilaseca!Très bien! Fort bien!A can Justin! Més música: Retexin, Reteplèn! Més salves: Bum Buuum!«Respirad, oh tebanos! Ya los dioses…!»Quina sort! Ja era hora! Obriu les portes! ¡El gall, el gall de la Passió! Juliiiiiii! L'anada del fum! ¡Arri a la Meca! A pendre cafè! Tercerilles! Visca l'avi! Volta'l! Bromaca ta crió!Fugin, que porto oli! Passi-ho bé, senyor Marquillas! A la Catedral! Ja canten! Ja toquen! Ja tiren! Vivaaa!! ¡Qui la peta!
¿Quantes vegades us han contat cuentos d'aquells en què un espanyol s'ha contrapuntat amb un inglès (quasi sempre és un inglès) sobre qui fóra més esplèndid?
De segur que n'haureu perdut el número.
És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta, sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que guanyi l'inglès quan el conten ells.
Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.
Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un català que havia fet la fortuna a l'Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va determinar empendre un viatge.
Va passar uns quants dies no podent-se decidir sobre si aniria aLondon o a Londres; però li va dir l'advocat que, un cop aLondres, fóra en quatre passos a London, i sense pensar-s'hi més,se'm planta a la capital d'Inglaterra.
Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a Londres ja mastegava l'inglès tan bé com un biftec amb patates.
Una nit que en el teatre de la Reina feien elFaust, ell hi era. En un palco hi havia una inglesa d'allò que no en corren: la veu; li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada; l'endemà la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en tenen prou amb Gibraltar, li diuen que sí; arreglen els tractes, i se'l queden.
La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per festejar i l'inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aquí un bon títol per un drama:Los dos cuñados o la estrella del destino.
El català és veritat que tenia quartos; però el milord ne tenia tants, que la gent no sabia a on tirar-se: venia a ser com si diguéssim en Xifré i en Fontanelles deu o dotze anys atràs.
Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar a parlar de parar la casa, i l'inglès, que era moltbufado, va dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món.
El català, al sentir això, tant per deixar el pavelló ben parat com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis posaria ell i…aquí te quiero ver, escopeta.
Que si guanyaré jo, que si guanyaràs tu, que cesta que ballesta,que esto que lo otro, les disputes van arribar a tal punt, que el sogre, que era un inglès roig com una remolatxa i amb unes patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s'hi va haver de ficar i arreglar-ho del modo següent:
Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar-lo sense que l'un sapigués res de l'altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar qui havia guanyat o perdut, sense apel·lació de cap classe.
Van convenir-hi: es nombrà el jurat, i els dos nuvis, rebent cada u com memòria una grenya de la seva xicota per fer-se un cordó de rellotge, se'n van anar a recórrer les principals ciutats de l'univers pels mobles o objectes que poguèssen convenir a son grandiós propòsit.
Al cap d'un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos l'un al costat de l'altre, es va procedir a les obres i col·locació de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta.
El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la plaça de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a visitar els dos pisos, començant pel de l'inglès.
Entren a l'escaleta i lo primer que veuen és una companyia de tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu.
Quin bé de Déu i quina riquesa!
L'enrajolat era tot d'unces espanyoles, la barana de dobletes de cinc duros foradades i enfilades amb fils d'or que feien de ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants, topacios, esmeraldes i les pedres més precioses; les bigues, corals anats a pescar expressament; les parets, de mà de perla, i tot amb una riquesa tan extraordinària, que el jurat i tots els demés, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els salons per assegurar que l'inglès havia guanyat. Figureu's, doncs, quin seria l'assombro d'aquella gent al veure que l'entrada no era res en comparació del pis. El menjador empaperat amb bitllets de mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagarés de dos mil, els salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que formaven, juntes, milions de milions…; vamos, era una cosa tan immensa, que es va determinar deixar córrer l'anar a veure el pis de l'espanyol per no escarrassar-se i deixar sentat que havia guanyat l'inglès sense cap classe de dubte.
Però el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles com garbes d'aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat deguda, que es veiés el pis del català; i la comitiva, formant una processó que es veia cada punt trencada pels tramvays i les centrals de Londres, es va dirigir al punt designat.
A l'últim hi va arribar.
Entren a l'escaleta, que era encatifada de vellut blanc del més fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona sinó per llençar; s'agafen amb la barana, que era d'un treballat de cristall preciosíssim, i se'ls trenca a trossos, saltant esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses miniatures de Mirdier, que s'esborraven, amb les trepitjades, d'una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil delicat, trencadís, riquíssim, esplendent; però son valor no arribava de molt a lo de l'inglès.
El jurat va dar aquesta, sentència:
El pis de l'inglès és més esplèndid, però l'or es pot vendre, els bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no és tot perdut.
El pis de l'espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res té valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut.
L'espanyol va guanyar.
Amb el nedar succeeixen dues coses, que són: saber-ne i no saber-ne.
Jo no puc ficar-me en les regles d'un art que té molt de gimnàstic, conseqüentment d'higiènic, perquè després d'haver-me examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota.
Parlo amb aquesta franquesa perquè respecte a l'assumpte que vull tractar, tant se val que jo sàpiga nedar com que no en sàpiga, que si el no saber-ne hagués d'ésser causa de que vostès fessin poc cas d'aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer veure que ell sabia més que Brican.
Vaja, menos brossa i anem al grà. El grà és un home que neda bé, i de qui, en general, no se sap l'ofici, la terra, ni l'apellido; no se sap sinó que neda bé.
Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar, sigan idèntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el subjecte existeix, i jo amb això en tinc prou per descriure-ho imparcialment, sense por de crear-me enemics en la platja, l'olla, ni la mar vella.
L'home que neda bé…
Mireu-lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el modo de caminar li coneixereu que enyora l'aigua.
Sempre que l'ocasió es presenta, mou brassos i cames; en el llit es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses líquides; dorm en actituts natatòries i somiant dóna braçades a dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos, que el desperta un nyanyo que s'ha fet amb la capçalera.
D'aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano, ni mengano; sinó aquell que neda bé. Si per casualitat li saben el nom, per a distingir-lo d'altre que s'anomeni com ell, diuen fulano el nedador.
Ell no va a teatres, passeigs, ni cafès; passat el temps dels banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum, perquè no troba gust en cap de les moltíssimes frivolitats que serveixen de recreació o sisquera distrauen als demés mortals.
Nedar, o parlar de nedar… i res més.
El teatre per ell és ximplesa… el cafè malsà i fastigós; el passejar fer el tonto; la política, una farsa; l'amor…
Jo els diré.
Aquest home va a una casa on hi ha minyones, més o menys senyoretes, com es diu ara.
Totes li són indiferents.
Per hermosura, per gràcia, per bones prendes morals que les adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia.
Cent vegades estará en conversació amb elles, mil vegades tindran conjuntura propicia per a revelar son mérit i l'aprofitarà per lluir-lo (¡endemés elles!); però el nostre home, insensible a sos atractius i fins a sos agasaigs, permaneixerà fred e inexpugnable.
Mes si algun dia la més lletja (si és que hi ha minyones lletges), la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple:
-Ja ens ho han dit que vostè neda tan bé. ¿Què es pensa que no ha arribat a les nostres oïdes? Tot se sap, home, tot se sap!…
Veu's aqui l'home que comença a estufar-se i a descobrir repentinament en la xicota una pila de bones circumstàncies que ni ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir.
-De totes aquelles mosses- diu amb el deix que li és natural quan es troba en terra, -no n'hi ha cap que tingui solta sinó fulana. És d'allò més agradosa i té un no sé què que m'encera. Si jo mai per mai havia de fer un pensament i ella s'hi deixava caure, em sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se m'havia figurat que valia més que les altres; però no sé perquè no m'hi enfondava gaire.
Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu.
La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar-se les simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la inclinació que ell li porta, li parla d'aquelles coses que solen ser objecte d'agradable conversació entre joves, i fins potser de bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir.
El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni centener.
-Jo crec que no hi era tot (diu entre sí), el dia que me'n vaig anar mig prendat d'ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir-me a retreure si tinc tal caràcter i si sóc alt o baix? ¡Potser sí que s'ha pensat pescar-me i que jo no veuria l'am! ¡Vaja, no sé com he estat tots aquests dies figurant-me-la tan diferent del que és!
En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat la corda sensible.
Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia, hagués sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s'hauria casat amb ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d'aquesta mania, és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el que voldria.
Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no s'ocupa del que passa pel món.
Quan s'ha acabat el rigor de l'hivern, llavors que ja tothom pot fer l'ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la treu com si alleugerint-se de roba precipités la vinguda de l'estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase és:
-Ja s'acosta el bon temps!
Pel mes d'abril, desitjós i impacient de l'època dels banys, sol anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està l'aigua, com si en treure un pronòstic de si l'estiu vinent serà més o menys convenient el banyar-se.
En aquesta temporada ja diu amb certa complascència a tots els coneguts que troba:
-Aviat hi serem.
I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s'arma de toballola i sense piular se'n va a la mar vella.
Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb la esperança de que cap nedador se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust de que en aquella matèria ningu li ha passat la mà per la cara: ell és el primer que es fica a l'aigua: ja voldria tornar a ser a Barcelona per fer-ne gala.
S'assenta amb la satisfacció de l'home que se sent superior; es despulla amb tota calma i amb certa solemnitat pròpia d'un acte tant important en la seva vida, s'entreté el ratet de rúbrica per dessuar-se i amb un mètode i una parsimònia admirables, es frega amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prèvies aquestes dues libacions i arrebatat per l'atractiu del nedar, dóna quatre passes de frente i va augmentant ràpidament son plaer amb la mateixa gradació que va sentint pujar-li l'aigua cames amunt, i apenes se la sent als genolls, aixeca els braços sobre el cap, junta les mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del sagrat pèlag, d'aquell Tirreno de florides, de rialleres costes, com diria en Castelar.
El que passa en l'interior del que neda bé, durant el primer cabussó de l'any, és una cosa tan íntima, tan gran… és una fruïció tan profunda i immensa com el mateix mar, i no seré jo qui m'atreveixi a contar-ho. Mireu-se quan al cap d'un bon rato treu el cap a gran distància del siti a on s'havia sumergit, traient-se l'aigua dels ulls, tirant-se els cabells endarrera, i després de quatre airoses braçades, ara fa el mort, ara s'assenta, ja està de boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s'acosta a la platja nedant amb la mà dreta, ja de repent es gira i torna mar endins movent sols la mà esquerra.
Durant els primers dies d'estiu, quan els aficionats poc entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar-se, ell saluda als seus coneguts amb la significativa frase:
-Ja n'he pres quatre.
-Ja n'he pres cinc.
-Ja n'he pres sis.
Vol dir banys.
¡Amb quin aire de superioritat contempla als nedadors poc esperts!
¡Amb quina malícia més innoscent els deixa ficar-se a l'aigua, adelantar-se nedant i de prompte s'hi tira ell, neda bon rato per sota i se'ls apareix davant havent-los guanyat aventatge!
En l'arena de la mar vella és a on troba ell coneixements i amistats, advertint que únicament li són simpátics els nedadors modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de posar-se-li davant.
De vegades va a veure els que es banyen a l'olla o en els antics desembarcaders i allí experimenta dues sensacions molt fortes.
Una li proporciona el gust que sent al contemplar-se tan superior a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més senzills rudiments de l'art de nedar, altra és la llàstima que li fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan a l'acabar l'estiu parlen d'haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut banyar-se, com podrien haver-se banyat a casa en una immunda banyera d'estany.
Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar-se d'haver-ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en l'aigua, s'entristeix, torna a parlar poc, apenes freqüenta el tracte dels amics i experimenta algo d'aquella enfermetat que a tants anglesos ha fet hereus impensadament.
-Ja se'ns acaba!- diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts que va trobant.
-Ja se'ns ha acabat,- i torna a entrar de ple en el període d'avorriment i ja no se'l veu en lloc.
Si l'home que neda bé pogués fer-ho, crearia en mig de l'hivern calor artificial en l'atmòsfera, sols per poder fer uns quants cabussons en la mar vella.
X.(Robert Robert).