(Preludi a la Rambla)
Ell. -Doncs, ja que li agraden els clavells, n'hi puc donar un esqueix.
Ella. -Ai, gràcies! Clavells i pensamenteres m'agraden molt.
Ell. -Pensamenteres? N'hi puc donar llavor, que en tinc tot un paper.
Ella. -Sí? Doncs me farà molt favor.
La mare. -No sies amoïnosa, dona. El faràs anar carregat.
Ell. -Això rai…
Ella. -Té raó, li enviarem la criada, i al mateix temps faci el favor de dar-li el llibre d'Estela, que em va prometre. Que fa plorar? M'agraden, tristos.
La mare. -Però, noia, no et canses de demanar. Això no està bé…
Ell. -Senyora, no sia així! Jo li portaré tot amb molt de gust, d'aquí a tres dies; perquè demà i demà passat seré a Girona, que són festes i hi tinc el padrí.
Ella. -Nosaltres, demà i passat demà, tampoc vindrem a passeig. Jo, ni sortiré de casa, perquè… vull acabar un mocador que brodo.
Ell,(fent l'orni). -I… dijous ¿tampoc vindran?
Ella (com un llamp). -Dijous sí.
La mare. -Dijous? Potser sí.
Se despedeixen. Llambregada d'ell; llambregada d'ella; estreta de mà; barretada a la mare. Als quatre passos, se giren tots dos i es fan la rialleta…
Ai! Ja hi som!
Tant hi som, que ell, en arribant a casa escriu:
«Querido padrino: Sabrà como tengo el sentimiento de decirle que no puedo venir a Geronaperla fiesta mayorde la misma.Tengo una cosaal ojoque dicen si seráun mochueloy he tenido que dejar el vino que nome pruebay también tengo que quedarmea casa mi tio Quirseque está muyenfermo de la rompedura.»
«Sin màs peraoymande y disponga de S. S. S. q. b. s. m. -N.N.»
Som al vespre al carrer de Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un país amb un pastor assentat tocant la cornamusa i una pastora al detràs coronant-lo amb flors. -Ella l'hi fa reparar an ell i li diu baixet:
Ella.-Aquests sí que s'estimaven!
* * *
_Són al teatre. Estan costat per costat, xiu-xiu tot el vespre. De tant en tant escolten l'òpera.
El tenor i la tiple canten amb molts escarafalls:_
Anguiol sarai per me… Anguiol saró per te… per me-per te- per te-per me- si… si per me-si… si per me- Anguiol si si… peeeeer… te! peeeeer me!
(Eixamplen els braços, se posen les mans al cor, sacudeixen el cap i acaben abraçant-se.)
Ella (baixet). -Aquests sí que s'estimaven!
Surten de casa d'una núvia. Ja s'han despedit i, a mitja escala, ella s'eixuga els ulls de pressa. Ell ho veu, se li acosta i li diu amb dissimulo:
Ell. -Què té?
Ella (mig rient). -Res…
Ell (picat). -Ah! res?
Ella (confosa). -No s'enfadi… no sé, m'ha agafat una cosa… per mi és de la cotilla.
La mare. -Déu els faci ben casats. Si tenen enteniment poden ser ditxosos: perquè ell té alguna coseta, ella no va despullada i ¡lo que és estimar-se!…
Ella. -Oh! ¡Aquests sí que s'estimaven de petits!
Se passegen amb tota la família. Ells dos van una mica separats.
Ella (amb molta animació). -Doncs ¿per què se la mirava, si diu que tant se li endona?
Ell. -Però que no puc mirar enlloc?
Ella. -Oh! hi ha mirar i mirar; i vostè… no digui… que perCarnestoltes sempre anava amb ella.
Ell (molt suau). -I bé, ara no hi vaig mai. A qui estimo, jo?
Ella (tota roja). -Jum… Vosteees…
Ell (molt mino). -I a mi, qui m'estima?
Ella (rendida i ennuegada). -Que no ho sap?
Ell (amb el cap tort). -De veres?
La mare. -Nois, nos en haurem d'anar, que són les deu.
Ella (an ell). -De veres? (A sa mare.) Bé, quan vulgui.
Ell (enlluernat). -Sempre, sempre?
(Ella li dóna una mirada; però mirada llarga, llarga, llarga)
La mare. -Vamos, passi-ho bé.
Ell (a ella). -Digui: sempre? (A la mare.) Als peus de vostè.
Ella (amb veu alta). -Que descansi. (A part a ell). -Sí! I vostè?
(Tota la parentela se'ls posa entremig.)
Vàries veus. -Bona nit.-Boranit.-Estigui bo.-Estigui bona.-D'aquí a demà.-Si a Déu plau.
Ells dos (aprofitant el soroll). -Sí? -Sí. -Sí? -Sí. -Sí? -Sí.
Coro general. -Bona niiiiiit!
* * *
És un altre vespre. Al mateix siti. Els mateixos personatges.
Ell (cremadís). -Però no em negarà que aquell subjecte ha passat avui dos cops per sa casa i vostè s'estava al balcó.
Ella. -Però, si ell hi passa, què hi faré, jo?
Ell. -És que hi ha passar i passar; i com a l'hivern sempre se'l veia al seu costat…
Ella. -Bé; no l'hi veuen pas mai, ara. Si vostè m'estimés com jo, no pensaria tan mal. Jo sí que d'allò… però vostè… Això que vostè diu fóra suposar que no l'estimo.
Ell (cortat). -Jum… Vosteeees…
Ella. -Quan veig que em posa aquesta cara… (Amb mel a la boca.) Ja no m'estima?
Ell (engelosit). -Més que el món!
(Ara torna allò): -De veres? -Sempre? -Sí.
Els altres. -Bona nit.-Passi-ho bé.-Abur, etcètera, etc.
Aquesta escena se repeteix moltes vegades.
Dia de parada
La gent. -Ara ve el general! ¡Ara ve el general!
Ella (a ell). -Aquest pentinat que porto ¿és el que a vostè li agrada?
Ell (engrescat). -M'estimes?
Ella (espantada). -No cridi, qne ens senten!
Ell (ferm). -Diga'm si m'estimes.
(Estruendo de música i cavalls; poden dir lo que vulguin; ningú els sentirà.)
Ella. -Sí que t'estimo… i tu?
La mare. -Noia: ¿no és veritat que el general s'asembla al oncle Ponet?
Ella (no sabent què dir). -Què mana? Sí… sí, senyora.
La mare. -M'ha agradat molt, aquesta parada.
Ells dos a un temps. -A mi també.(Miradeta, rialleta i copet de colze.)
* * *
Són en una tertúlia quíria. L'amo de la casa llegeix el diari i fa cigarrillos de paper. La mestressa escorre una mitja. La germana es muda l'unguent del dit. Sa mare fa bacaines.
L'amo. -Jesús! ¡Que desgràcies en un descarrilament! Escolteu:«Con el mayor sentimiento…»(Segueix llegint)
Ell. -M'estimes?
La mestressa. -Ai! ¡Quin desconsol per les famílies!
Ella. -M'estimes?
La germana. -Mirin, mirin-me el dit! ¡És tot carn viva!
Tots hi corren.
Ell. -Caramba! -M'estimes?
Ella. -Ui! Fa esgarrifar! -M'estimes?
Toquen les nou. Tots, menos ells, diuen:
Tots. -Callin! Una… dues… tres…
Ell. -T'estimo més…
Els altres. -Quatre… cinc… sis…
Ella. -I jo!
Els altres. -Set… vuit… nou. Les nou!
Ell. -No sé què et faria!
Ella (baixant el cap). -Mmmm!
Els altres badallen. La mare es desperta. Se'n van i després diuen:
-Ahir vàrem anar a una casa que ens hi vam divertir d'allò més.
L'ataconador del portal a les vuit del dematí.-Ja torna a passar aquell minyó de la del segon pis.
La criada del davant, a les nou. -Ja passa.
El camàlic de la cantonada, a las deu. -Volta'l!
Els xicots d'estudi, a les onze. -¡Sempre trobem aquest senyor!
La mare, guaitant pels vidres, a les dotze.-Avui ja ha passat cinc vegades. Aquest vespre li preguntaré per què ve.
Van endavant de bracet. Molt secretejar. Molt fer-se ganyotes. Temps de Rambla? A la Rambla. Temps de passeig de Gràcia? Al passeig de Gràcia. Temps de teatre? Al teatre. Als monuments, a veure entrar els bens, al cementiri… Tombaga d'aquí, mocador d'allí; ara un braçalet, ara aigua d'olor; caramelets, joguinetes… ¡Va bé, la cosa!
Ella. -Ai! Mira: a can Suñol hi ha uns adressos d'això que ara es porta… I no he vist cosa més bufona!
(La mare se'l mira de reüll.)
Ell. -Com és que han tret el canari d'aquí?
Ella. -Aquest Nadal se'n fan molts, de casaments. Molts! Ves: la Laieta i ma cosina, que es casen al mateix dia, se van prometre cinc mesos després que nosaltres.
La mare. -Oh! I que ho ensopeguen; l'una un jove molt ric, i l'altra un bon mosso i de bona carrera, i tots dos molt bons subjectes.
Ell. -Me fa mal aquesta bota… ¡Demà les torno a cal sabater!
La mare (apart). -Jo no sé en què pensa, aquest minyó.
Ella. -I bé, mare, prengui un xic més de paciencia.
La mare. -És que jo no sé en què pensa, aquest minyó… Estic per dir-n'hi unes quantes…
(Truquen.)
Ella. -Per mor de Déu no li digui res ¿Què em vol entristir més?
(Entra ell.)
Ella. -Ola, bé de Déu!
La mare. -Ai que bé t'està, aquesta levita! (Apart) Bonics per ell prou, però de lo demés… no sé en què pensa!
La gent. -Mai dirien qui s'ha casat… Fulano.
-Ai, ai! Sí?
-Els trobo molt sovint i mai els he vist dir-se una paraula.
-Vegi! Què m'arriba a dir! ¡Tan enamorats que estaven! Sembla impossible!
-Ai, Senyor! Tot passa, en aquest món!
-Ja ho pot ben dir…
-Ja té raó…
-Oi, que és ben cert!…
X. (Robert Robert)
-Mare de Déu, ¡quin tràfec hi ha en aquesta casa!
-Mira, Munda, agafa el plumero i passa'l una mica per aquests mobles, que estan que s'hi pot escriure. Miquela, vés a escombrar l'escala i frega els poms amb una mica de blanc d'Espanya. Ai, tinc un cap com un bou!
-Mare, ¿em deixa anar al terrat a fer volar l'estel?
-Vés allà on vulgui's, mentre em deixis estar quieta.
-No, senyora: no li deixi anar, que s'enfila a la barana i pot caure.
-Ai, tens raó. Noi! Noi!
-Què mana?
-Que no te'm moguis d'aquí. Ca… ¡Si jo no sé lo que em dic ni lo que em faig!
El xicot, a pesar de ser un ganàpia de tretze anys, rebot el fil de l'estel, es posa a fer el bot en un recó del menjador, i els ulls li comencen a espurnar com un tall d'esbargínia quan el salen.
-Oh, que no hi pensava i s'han de començar a treure les fundes de lasilleria.
-Mama, aquesta em pren la fira de fer coudinar.
-Oi que no!
-¡Ai, criatures… que sempre em veniu entre peus! Ja veuràs, lo millor serà que aneu a costura. Munda!
-Estic espolsant els mobles.
-Miquela!
-Estic escombrant l'escala.
-Mare de Déu Santíssima! ¡Donya Esperança!
Anant a la cuina i traient el cap per la finestra del celobert:
-Què mana?
-¿Vol fer el favor de deixar-me la minyona perquè m'acompanyi les nenes a costura?
-Prou. Vés, Catarina.
-Ja li asseguro que tenim un dia!…
Donya Esperança treu el cap per la finestra del pis de sobre i pregunta:
-Què tal? Doncs que ja els té aquí a casa?
-No, senyora, no encara, fins a les onze!… Ja li asseguro jo que estem…
-Cregui'm, senyora Socors: ¡no es descuidi d'allò de la donació!
-Oh! ca! ca! Miri…
La senyora Socors va parar de repent. Havia alçat el cap per casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com visions vàries, mestresses i criades, que, fregant candeleros de llautó amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant peix, ja miraven si, amb la mà a l'orella, i abaixant el cap tant com podien, fóra possible treure en clar, per lo que sentissin, lo que ocasionava el tràfec que aquell dia hi havia al primer pis.
-Ja ens veurem, donya Esperança- va dir la senyora Socors, senyalant amb un ullet lo que havia sorprès.
-Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res… Ja ens veurem. Estigui bona.
La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un ceferino a cada noia, i els va dir:
-Vamos, aneu, filles meves. La mama ja us estima, ho sentiu?
-Faci'ns venir a buscar aviat.
-Bueno: vamos, aneu.- I, fent un petó a cada una de les quatre galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les duia a braç: -Cuidado que no caigui,- tanca i se'n va cap a dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de l'arcova.
El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres del balcó del menjador, dibuixava, amb l'alè amb què els entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi.
-Ai!- deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes -amb aquelles criatures a casa no hauríem fet res de bo.
De repent truquen a la porta però un truc sec com un cop de martell.
La Munda deixa anar el plumero i va corrents a obrir.
Amb el modo de trucar ja hauran conegut que era l'amo de la casa.
-Que no heu sentit que trucava?
-A fe que no he pogut pas venir més aviat!
-Venir-hi!
I traient-se dos bultos de sota el braç i deixant-los sobre la taula, s'assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot diu:
-Noi: i això, que ens hem venut l'estudi?
-Han combregat el mestre.
-Dimontri de mestres, que sempre troben una excusa o altra per fer festa.
En això surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els panys del mocador lligats a sobre el cap.
-Encara estem així?
-Home doncs ¿com ho vols fer si la casa encara no està arreglada?
-Estar-ho!
I traient, el senyor Pere (aquest era el seu nom) dues pasteretes va dir:
-Té: omple això de serradures i posa'n una a cada costat de sofà, mentres jo me'n vaig a posar les espelmes en els candelabros.
Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l'amo, mentres aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes d'aquestes transparents que venen a can Fradera. Els candelabros eren dos índios que amb cada pluma de les que duien al cap aguantaven un dels sis brocs.
-A mi m'agrada que tot faci goig. ¿I la noia?
-Ja; ara és allí dins, que la pentinadora l'acaba d'enllestir.
-Com s'entén! ¿No saps que no vui pentinadores a casa?
-Bé; però ¿no saps que ella no se sap fer bé el monyo de manguito?
-Saber-ne!
-Mare de Déu! Per una diada així, bé és natural que es presenti d'una manera que faci goig als sogres.
De repent se sent un terratrèmol espantós. La minyona que treia la pols d'un tamburet al balcó, entra corrents; la que fregava el pom de l'escala entra esbufegant.
-Ja vénen! -Ja són aquí! -Cuiti! -Noia, ¿com estàs? -Acabeu d'arreglar això. -Mare, em deixa anar al terrat? -No.
Tot això se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l'un cantó a l'altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i anant-se'n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagués comès un crímen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del senyor Pere, que li diu que totes són unes bandarres i unes encobridores.
De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor Cinto i al seu fill, que són els que hi van a demanar la noia.
-El senyor?
-Miquela: que entrin a la sala i s'aguardin- diu des d'on s'arregla, la senyora Socors.
La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden esperant-se; el primer assentat en el sofà i el xicot passejant-se.
El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el principi dels secalls, que s'hi guanyava tant, i ara el tenim amb dos casetes al carrer d'En Llàstics, una gran panxa, cara quadrada i sotabarba.
El xicot és un xitxarelo dels del dia.
El seu pare va dir: -Ja que sóc un ase, no vui que el meu fill ho siga.- I el fa estudiar per advocat.
El pobre senyor està admirat del luxo de la casa.
-Caratsus!- pensa entre si. -Ja deuran anar bé, els capítols.
El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals deFaust, i s'atura a mirar els quadros, que són de la història delHijo pródigo. Davant de cada un s'hi planta, i llavors, parant de cantar, llegeix:Pide la herencia a su padre. Se entrega a la vida disoluta. Está apacentando unos cerdos. La noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la vidriera que dóna a la sala i els observa, quan s'obre la vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat.
-Servidor de vostè.
-Com ho passa?
El senyor Cinto s'alça, i, volent fer compliments, comença a fregar els peus per terra, com si volgués treure el fang de les sabates.
-Seguin, seguin.
-Amb permís de vostè. (Tots s'assenten).
-Vaya, vaya.
-Endemés… sí, sí.
Ningú sap com començar. A l'últim el noi, que mal que mal és el menos tonto…
-Veníem per allò que li vaig dir.
-Ah! bueno: me n'alegro molt.
-La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient.
En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la vidriera i fa: -Sit, sit… Pere, corda't la levita.- El senyor Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com si fos un gec d'andalús.
-Sit, sit!- tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar dins.
-Bueno, doncs, tindré un gran gust…- diu el senyor Pere. -Perquè jo… m'enten?… no vull escalfar cadires a casa i… de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci venir a parlar al seu pare.
-Sí, senyor, doncs.
-Vaya, vaya.
-Vaya, vaya.
I ningú sabia què dir altra vegada.
-Ja veurà, que coneixerà a la noia- diu el senyor Pere. I te m'apareixen per un cantó la senyora Socors i per l'altre la Tereseta, que donaven gust de veure.
Aquí ja poden pensar quina expansió: -Com va! Com ve? Per ara!…- i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones circumstàncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que estava cosint.
A l'últim, com a mostra de la seva gran instrucció, entra en una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons i a sota un lletrero que deia:Teresa Pasquets lo dedica a su señor padre a los 17 años de edad.
El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu fill. Queden en què dins pocs dies les darà l'anell, i no es parla d'interessos, perquè això és cosa d'hòmens, i els dos pares ja han quedat en què es veurien un vespre per tractar-ne.
Tothom queda que no hi veu d'alegria.
La noia ja diu papà al senyor Cinto.
El promès ja podrà anar-hi cada vespre.
En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra vegada per anar a fer volar l'estel, i sa mare, distreta, l'hi va concedir.
A l'últim van quedar en que es farien els mobles i que perNadal fóra el gran dia.
Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Mercè hi havia un casament. ¡Què m'agradaria de veure ells dos quina cara fan!
Avui sí que a casa del senyor Vintró no hi haquinto. Aquella tertulieta de cada vespre, que dóna tant de gust, està ocupada o, més ben dit, embargada per un altre objecte més important.
¡Nada menosque és el Sant de l'amo i del noi gran de la casa! De dies hi ha hagut la gran visita, s'han rebut targetes de coneguts peresosos, s'ha fet un bon dinar… Però al vespre és l'hora ja senyalada per celebrar la diada. Tots els que han anat de dies a donar-los bons al senyor Vintró i al seu noi, han rebut la mateixa invitació.
-Vinguin al vespre, que els farem dejunar amb una mica de xacolata.
-Ca! gràcies!…
-Com, gràcies? Miri's que l'esperem… -Porti els nens…
I ve'ls aquí que els uns hi han anat i els altres han deixat d'anar-hi. Els de la reunió delquintohi són tots, no n'hi falta ni un: ¡fins hi ha hagut sorpreses! Home! La senyora Mariagna, la veïna de l'entresol, ha arribat tan satisfeta, sense somiar que hi hagués festa aquella vetlla.
-Vostè no ha pujat, avui!- li diu l'aconduïda muller del senyorVintró, per fer-la caure en el cas, sense dir-li expressament.
-Ja me'n recordaré, ja…- diu ell, fent la brometa. -Després me vindrà a buscar el cos i a fer-me lagara-gara.
-És el seu sant, filla!…- diu una senyora, signant al Sr.Vintró.
-Ah, caramba!… No ho entenia… Perdonin… que per molts anys…
-En vida seva…
-Gràcies… Doncs miri… no és perquè no hi hagi pensat, però m'he cregut que vostè el feia pel febrer. Com n'hi ha tants…
I arriba! Tothom se posa a explicar casos semblants que els han passat. Però, com que entra una minyona amb la safata de les xicres i un munt de plats, la conversació es talla i tothom es posa a olorar. El Sr. Vintró i el noi, que ja és grandot (com que ja va a tercer any de Filosofia), comencen a repartir plats i xicres de xacolata; cadascú es pren els secalls, del Forn de Sant Jaume, la senyora davant mateix de tothom s'està mesurant l'orxata a cullerades i tirant-la als vasos que ja té amanits.
I ve'ls aquí per què s'hi estan tots fent rodona, en el menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant de rosegar l'últim secall que li sobra i l'altre passant un xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre xarrupant la xicra i picant el cul perquè acabi de baixar la que xarrupa… És a dir, cada qual fent la seva.
I són una pila! El que fa companyia al senyor Vintró i la seva noia gran, que ja és casadora; la veïna de l'entresol; la del pis del davant; parents de la família; dos o tres nois ja grandets convidats pel xicot; senyors de la tertúlia. Ja dic, una pila.
El nebot de la senyora també hi és!… Jo us diré: ell bé tenia el compromís d'anar a dar els dies a l'oncle, però s'ha aguantat tot lo dia per no trobar gent, que ell amb tot atina. Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic.- Ja hi ha anat al vespre, però resde lo dicho: s'ha trobat amb la reunió de convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que li han donat xacolata i secalls i orxata… I ell… pobre xicot!… qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la conquista…
Mentrestant cada qual ha anat quedant llest i el senyor Vintró desocupant a tothom del plat i la xicra escurada, que ja no els servia de res.
-Ah!…- diu el noi, que és més llarg que una forqueta i més pampana que enCalces. -Ara no es moguin, que aviat se'ls cridarà per la gran funció.
-Vamos, vamos… vamos…
-Ja els has dat les targetes? ¿Ja els has dat targetes?- diu el seu pare… allò… volentse'n mig burlar, però en realitat tot content.
-Jo no en tinc…
-Ni jo…
-Ja els en donaré!… I el noi comença a repartir unes targetes brutes que diuen: «Entrada del dador al obrador de Juan Pi». El senyor Vintró les tenia molt temps ha, sense saber d'on les havia tretes: tot ve un dia que fa servei.
-Bueno, ara ja els cridaré.
-Con que… hi ha funció?
-Sí, senyor: ha après de fer quatre jocs de mans que ja els ha guardat expresament per avui.
-És a dir que a l'últim no hi haquinto?- diu un senyor que és l'encarregat de cantar les boles de la loteria.
-Endavant…
-Lluiset, estàs molt callat…
-Què vol que digui?- diu el pobre nebot, avorrit, fastiguejat i no sé què més.
-Ara, ara: aviat el noi ens cridarà i et distraurà una mica.
El noi ha anat passant i traspassant amb coses amagades sota el gec i portant-ho tot a la saleta que fins ara ha sigut tancada.
-Quan tinguin gust- diu el noi, a l'últim.
-Ajà! anem-hi…
-Endavant.
Tothom s'aixeca per anar cap a la sala. El nebot pensa: -Bona ocasió!…- i diu:
-Jo me'n aniré…
-Què és això d'anar-se'n? Ara que ve lo millor?… No, home, no: et dic que t'agradarà… no te'n vas…
L'agafen pel braç, el fiquen a la saleta i el fan seure al davant de tot. Paciència.
La sala està tota guarnida. Hi ha cadenes i penjarelles de paper blau i de diari, que passen de l'un cantó a l'altre i una bomba de colors al mig amb un llumet a dintre i quatre fanalets de paper, també de colors, i sobre la calaixera el ram de flors que la senyora ha regalat al seu marit, aquell mateix matí, i un gran cartró penjat que ha pintat el noi, i que diu: DIA DE SAN FRANCISCO, GRAN FUNCIÓN.
Al capdavall hi ha desplegada la tauleta de panyo verd, sota d'un doser fet amb una cortina del balcó de l'eixida i cobert amb un cobrellit tot de xinos, barquets i cases amb campanilles i sobre la taula… ja s'ho poden pensar: vasos de llauna abocats, la vareta de virtuts, una ampolla màgica, un joc de cartes, i etc., etc. La saleta està plena de totes les cadires de la casa.
El Sr. Vintró, amb tota formalitat, recull les targetes que el noi ha repartit i va acomodant la gent.
-Vostè estarà millor aquí davant… Vingui, senyora Pepa!… Com la senyora és curta de vista… Ei, senyor Joan! en aquesta cadira hi tinc de seure jo precisament; veu que ja està estudiat per la funció!… Els nens al davant… Noi!… porta cadires mitjanes… Ja hi aniré jo…
Quan arriba a en Lluïset, el seu nebot, aquest es troba que ha perdut la targeta… Vet aquí tota la formalitat a terra, perquè la sala no el pot pas treure.
-I vostè, senyora Mariagna? La targeta…
-Fugi, home!… No en necessito, jo, de targeta. Bé soc prou entrant de la casa.
-Bé… Mare de Déu, dona!… dongui-me-la…
-Ai, fill!… ni menos sé què me n'he fet!…
I coses així.
En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa el raro, que ho espatlla tot: i comença a córrer per allí, estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula.
-Noi!…
-Mamà, aguanti aquest xicot!
-Vina aquí, fill meu, vina aquí…
L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintró es fon, perquè la funció ja no va tan formal com ell desitja.
-Que tardarà gaire, a començar-se això?- pregunta la de l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per què, puix mai ha estat en funcions millors.
-Calli, que ara el noi es vesteix- respon el senyor Vintró.
-Doncs serà cosa bona.
-Senyor Joan… aquí estarà millor…
Això l'hi diu perquè el veu al costat del seu soci, i recordant que a tots dos els agradaarreglar l'Espanya, ja tem que no prestin a la funció tota l'atenció que es mereix.
-A mi se'm fa tard- s'atreveix a dir el nebot.
-Ca, home!… mig quart de nou…
El nebot es queda.
-Fa calor!- diu un altre convidat.
-Quan el noi acabi obrirem el balcó; no s'espantin.
-Veiam, veiam què serà?…
-Oh, ja pot pensar-s'ho! Per aquell que ha vist en Canonge…
-Bé, aquell ja és un mestre.
-El noi és tot d'afició- adverteix el senyor Vintró.
-Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -què fas… mira que la gent s'està esperant.
-Bueno, dona, bueno… aviat es començarà. El públic s'espera fins que els còmics volen.
-Mira, dona, mira! Aguanta el noiet, que tot li desbarata…
-I bé… pobret… deixa'l fer.
La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta l'hereu Vintró, vestit de màgic, amb una bata que li han deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de cabelleres de blat de moro.
-Ajà!… Xiton!…- diu el senyor Vintró.
-Ola, ola!- observa la veïna del pis del davant. -Mira, mira el senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de la Marguerideta… Senyora Tona!… Ja cal que vigili.
-Ves amb què surt, aquella bona dona!… Tot justament ara que es comença la funció!…
-Se comienza la función- crida el noi.
-Gran silenci… sinó que al senyor Mariano, el soci de l'amo, li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva.
-Sembla que s'ha refredat…
-Xiton!… Escoltin!…
-Sí… m'he llevat el sombrero estant suant…
-Més aviat seran sangs…
-Señores!- diu el noi.
-Prengui la sanguinària.
-Xiton!… ¿Que no veuen que s'ha començat?
A l'últim tots callen després d'haver trobat que el noi feia fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda, i comença a fer els jocs de mans.
-Aquí tenim un joc de cartes…
-Hi deu haver trampa!- diu la de l'entresol, que vol fer l'eixerida.
-Dona!… és clar…no hay juego sin trampa.
-D'aquestes cartes… vostè faci el favor de pensar-se'n una.
-No, jo no!- diu el nebot, que és a qui s'ha dirigit. -La senyora.
-Ai, no, no!… fóra capaç d'embruixar-me- respon la veïna fent la brometa.
-Ba, dona!… doncs vostè, senyor Mariano!- afegeix el senyorVintró.
-Pensi-se-la vostè, home, que ho farà millor.
-Vamos, el papà…- diu el noi presentant-li les cartes fent un vano.
-Ja està pensada.
Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintró aplaudeix i tots els demés també.
Dóna gust veure al bon home amb l'afició que s'ho mira: llàstima que tingui al costat la veïna del davant, que mai li calla amb la brometa de la Marguerideta… i dient a la senyora Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer net.
-Vamos… ara passarem a un altre- diu el màgic. -Aquí tenim una bola: la veuen bé?
-Sí, vamos, sí…- s'encarrega de dir el pobre senyor Vintró.
-Que farem elquinto, en acabat?- diu el senyor que canta les boles.
-Ca!… no tindrem temps… Calli, calli!
-Bueno, aquesta bola ara me la menjaré… Ja està.
-Fill, no t'empassis el paper, que fa mal,- surt una senyora d'edat.
-No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les virtuts, sortirà aqui dintre… Bufi vostè… aqui està…
-Veiam, obre la boca ara…- diu la veïna avispada.
Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb la llengua i obre després la boca per ensenyar-la a tothom.
-Ja ho veiem, ja ho veiem!
-Bueno, ara la senyora em farà el favor de deixar-me el mocador.
-Ai, fill!… si és tot brut!… Deixi-li vostè, senyor Joan.
-Ca… no serveix, és de color… Vostè mateix, senyor Vintró.
-Vamos: té, noi…
-Un dels presents farà el favor d'acostar-se.
-Senyor Vintró!… Senyor Vintró!…- criden tots.
El senyor Vintró és el que s'hi acosta.
-Mira, el petit vol venir amb tu- diu la senyora Tona.
-No el deixis pas venir…
-Ah! papà…- crida el noi.
-Saben quina hora és?- pregunta el nebot.
-De jorn, de jorn!- respon el senyor.
-Bueno… aguanti aquest mocador… Hi ficaré aquest ou…
-Veus?- li diu el senyor Vintró, baixet -t'havies de posar les mànigues més amples per això…
-I ara el trobarem a sota d'aquest vas!…
-Mal vinatge el xicotet!… ¡L'ha pegada que volia anar amb el papa!…- Sa mare l'ha deixat anar, i, així que arriba a la taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja era a sota mentre el noi ensenyava el de la mà.
Quin disgust pel senyor Vintró!… La veïna, quin tip de riure!… El petit és portat cap al llit de seguida, els convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comèdia, i fins el senyor delquintoproposa anar-lo a fer una estoneta.
-No!… no!… ja tornarem a començar!- diu el senyor Vintró defensant el terreno.
-Ja n'hem vist prou… Elquinto, elquinto!
-Jo també me n'haig d'anar…- diu el nebot.
-Sentin-se, senyors.
-Elquinto, elquinto!… Jo amaniré la taula.
No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre del bombo, té arreglats els cartrons i comença a repartir-los. Però ca!… en ma vida he vist unquintomés desgraciat. Tot de gent que els altres vespres no hi és; el quinquer, que no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintró de mala lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a consolar el noi, que crida des del llit com un rabiós; la veïna de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles dels números… Fins el bon senyor que les canta perd aquesta nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en particular i el joc en general.
El nebot… allí el tenim, encara, assentat per força, amb el cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar… El cas és que ja perd deu o dotze quartos.
Gràcies a Déu que són les deu!… Alça! a plegar la loteria i cada qual se'n va amb molt gust pel seu cantó. Ja se sap: al despedir-se hi ha aquella cançó de: -Per molts anys… -D'aquí a l'any vinent… -Encara n'hi queden dues hores…- i així successivament.
El nebot… el nebot a l'últim també se'n va avorrit… Se'n va avorrit, el tros dequòniam?… Jo mai he tingut la sort de què el senyor Vintró em convidés a les funcions de casa seva.
¡I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta més que un consol: el de pendre demà al matí xacolata amb els secalls que han sobrat d'aquesta nit.
Ja no se'n diusarao de disfresses: ara se'n diuball de màscares.
Tot és u, diran vostès.
No ho creguin.
Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar aLlotjacom per anar a laPatacada, tothom se disfressava, ballava i esbroncava.
Ara se sopa.
Tot l'any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun veí, a algun regidor, etc.
Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ningú té res que dir-se.
N'hi ha molts que corren atrafegats perquè no els manqui targeta; que dues hores abans de començar el ball ja estan empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen d'impaciència com els cavalls, perquè mai acaba de passar el temps, se cremen las sangs perquè mentrestant se'ls desfà el llaç de la corbata; no assosseguen…
I bé, ja és arribada l'hora.
És un fàstic, això d'haver de ser els primers. I deixen entrar gent.
Per últim no poden contenir-se més, i avant.
Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé tots, la segona volta que hi van, diuen: «-L'altra vegada estava millor.»
Eh, que estrany?
Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per miracle troben un ditxo que faci riure.
Aquí hi ha un rotllo.
Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un tros bruta. És ampla de cintura, no duu cotilla i sua.
La veuen venir i diuen:
-Noi, mira, mira, quina una! Calleu que ens divertirem.
-D'a on surts, pilota?
-Qui t'ha enganyat?
-A on vas, amb aquest nas?
-Tu, a on tanques?
Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu una indecència a l'orella.
La bolera li dóna una revolada, li diuladronpoc més o menos; fa son camí i tots els de la colla esclafen la rialla.
-Què li has dit? què li has dit?- pregunten al valent.
Ell respon, i se'n riu un; i els altres, com han anat al ball, riuen també.
Entengui's ara que aquesta colla és dels que s'han divertit més.
No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a incitar-les, mes és en va.
Un d'ells fa un badall.
-Quina hora deu ser?
-De jorn. Jo ja voldria que fos més tard per anar a sopar.
-Jo també, perquè veig que aquí no hi ha la vida.
Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són primetes, parlen baix.
Un jove amb el barret a l'orella i una gran tufa de cabells que de tant en tant ell aixeca, se les mira d'un tros lluny.
-Si serà ella? Si no ho serà?
Passa una hora, passa una hora i mitja…
L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi frega perquè s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la més prima aixeca el cap.
-Jo ho sabré.
Elles s'estan a sota d'un palco. Si? Ell que lloga el palco i se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure si la coneix per la veu.
Mentres sona la música, no pot sentir-la; mes, així que para, posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu:
-Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui'm que és cosa d'aferrussar-s'hi.
-Malvinatge la vella!- diu l'home.
Ell se pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat.
Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s'acosta a un dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar guants blancs, una volta a l'any.
-Ola, Jaumet! Adiós, adiós!
La fila de la pastora és de poc tono. L'enguantat li fa mala cara, i només li diu:
-Adéu.
Ella coneix que el mortifica, i se li atura.
-Què tal; encara guanyes vint-i-cinc duros?
Ell, amb una mirada s'entera de si algú els escolta, i, acostant-s'hi, li diu baixet:
-Sí, doncs, sí. Qui ets?
Però ella li respon cridant:
-Sóc una que l'any passat cada dia et veia quan te feies la truita al dematinet per endur-te-la a l'escriptori. Escolta: ¿que encara tens qui et renta de franc?
Ell està cremat: fins fingeix una rialleta i respon:
-Sí, encara, encara. Que coses saps!
-Oh, si te les deia totes. Adéu, adéu, adéu, adiós, adioooos!…
L'home no es diverteix. Rumia, i diu:
-Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de cert, demà em buscava dispesa nova.
Se li acosta un company.
-Aire amigo! És dir que tenim pastora, eh?
Ell fingeix que vol fingir, i respon:
-No sé qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi, no es pot dar un pas que tot seguit no se sàpiga.
-Que t'ha dit coses fondes?
-Poc m'ha dit; però jun… Lo que més me crema és que, si és cert lo que presumo, es capaç de comprometre… Entens? Això va de tu a mi. És qüestió d'una dona honrada, i la veritat, com és casada…
-Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla't.Adéu, vina a sopar.
-Després. Ara no tinc humor i espero una cosa.
El company se'n va i diu als altres:
-Minyons! ¡Quin esbronc se n'ha dut en Jaumet! Se pensava dur molt amagat un tràfec amb una casada, i ara mateix l'hi acaben de plantificar al mig del saló.
Entretant en Jaumet, que ja s'afigura que l'altre ho contarà i que un altre creurà que és cert lo del tràfec inventat per donar-se llustre, ja gosa més que si el fet sigués cert.
Ja es diverteix; ja té gana, i, per a donar més color de veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a algú, mira tot esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:
-Dispensa'm un moment. Aviat nos veurem.
-Ah!- li responen amb malícia. -Fes, fes, no et vull destorbar.
-Ca! no!- replica ell, mig rient. -Si no és res…
Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal.
Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la llet de burra recorden la ciutat.
La meitat dels que ixen del ball se'n van dient:
-Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'últim per res. Ja voldria ser al llit.
Toquen l'ase, s'embossen…
I l'endemà hi tornen.
X.(Robert Robert)
La rebotiga és esquifida, i, del poc espai que té, encara en prenen un bon tros quatre armaris reconers pintats de vermell.
Al mig hi ha una taula de noguera tapada amb una baieta verda, ribetejada de groc.
Sobre la taula una gran llumenera de quatre brocs, amb pàmpol verd, sa campaneta i ses moquetes.
En una repisa hi ha un caputxí de cartró que es posa i treu la caputxa, segons si el temps és sec o humit, i en els quatre panys de paret altres tants quadros de caoba i claus romans, en sos ànguls; quadros que representen el siti de Girona, l'entrada dels francesos a Tarragona, la batalla del Bruch i la tornada a Espanya de Fernando VII.
Sota la taula hi ha un braser amb sa pala. Tots els objectes de metall brillen com si fossin nous, i en sos bisells i recons encara s'hi coneix la polsina de guix parrell o de banya de ciervo amb que diàriament se freguen.
Prop del braser hi ha cinc cadires de braços amb assientos i respatller de cuiro, subjectats amb grossos claus de llautó, que al mateix temps constitueixen son adorno.
L'amo de la casa és el senyor Eufrasi, dic, el doctor en farmàcia D.Eufrasi, home expatriota, realista, casat, de xeixanta dos anys, que té la barba molt forta i que s'afaita cada dia per decoro de la facultat.
Són tres quarts de vuit, i la rebotiga, com si tingués fisonomia humana, sembla que esperi a algú.
En una safata negra hi ha sobre la taula mitja dotzena de gots, i en el braser una cafetera amb aigua.
Don Eufrasi treu el rellotge de plata, mira l'hora, obre la vidriera que dóna a la botiga, i, tot passant el braç per l'obertura diu al seu practicant:
-Lagenam syrupi citrei ad usum domesticum conditam.
El practicant s'aixeca amb viva sol·licitud, i d'un armariet baix que està darrera el taulell, ne treu una ampolla i la dóna al doctor, que la hi pren, i torna a la vidriera.
Se mira l'ampolla contra claror, la destapa, l'ensuma, se tira una gota de xarop al palmell de la mà, llepa, i paladeja amb la cara d'home satisfet.
En aquest punt se sent un bastó picant a terra i una tosseta, i entra embossat fins als ulls, amb barretina negra i barret fins a les orelles, un tertulià.
-Santa nit tinga, senyor Doctor.
-Molt bona nit. Vamos, que avui vostè és el primer, senyorNofre. Ja veig que aquesta tos se va estovant.
-Sí, senyor, gràcies a Déu.
-Ja li tinc amanit el xaropet.
-Visca molts anys, senyor Eufrasi. Ara aviat vindrà el senyorQuim. L'he deixat a la cantonada parlant amb son gendre.Miri-se'l: aquí el tenim.
Amb el senyor Quim n'entra un altre. Tots són quasi bé de la mateixa edat.
Ja són cinc; s'assenten; l'un acosta els peus al braser, l'altre les mans. El senyor Eufrasi agafa la pala i dóna una remenadeta.
L'un diu: -Ajà!
L'altre. -Ah! ¡Aquesta escalforeta retorna!
Toca un quart de nou.
-Senten?- diu el senyor Quim. -Avui tot el dia va desballestat.Al Pi toca un quart de nou: jo vaig amb el rellotge de SantaMaria i tinc les vuit i dotze…
-Jo vaig bé i tinc les vuit i tretze.
-Jo avanço, perquè tinc les vuit i disset…
Crac… crac… crac… tothom tanca el rellotge.
La rebotiga queda en silenci. El doctor té agafada la pala entremig de dos dits i la fa balandrejar al compàs de la pèndula de la botiga.
El senyor Nofre tus.
Immediatament l'apotecari agafa la cafetera, tira un bon raig d'aigua al got i hi deixa caure un rajolí de xarop.
-Tinga, senyor Nofre: tinga i bega… Ja l'acabarem, aquesta tos: no tinga por.
El senyor Nofre beu. Tots se'l miren.
El senyor Quim pregunta al del seu costat:
-¿Què es cert que volen tirar a terra les cases velles de la plaça de l'Angel?
-No ho sé perquè no he vist encara el diari; però ja, del modo que van les coses, crec qualsevol disbarat.
Altre silenci.
L'apotecari pren un pols de tabaco, allarga la capsa als altres y tots ne prenen.
-Atxem! -Atxem! -Atxem!
-Jesús! -Jesús! -Jesús!
I tornen a callar.
Al cap d'una bona estona l'apotecari badalla y es fa creus a la boca.
Després estira les cames i, repanxingant-se, dóna un cop a cada braç de la cadira y diu:
-Endemes, sí, senyor… Aquest món és un món de mones.
El Senyor Nofre riu i, entre dos cops de tos, exclama:
-Ejem! ejem! El senyor doctor sempre està de broma. Ejem!
El senyor Quim hi afegeix, amb rialleta de malícia:
-Ja ho pot dir. ¡Qui pogués plorar amb els seus ulls!
I tots riuen, i l'apotecari riu també y replica:
-Home, alguna cosa s'ha de dir per passar el rato.
Passa un altra estona, i un que fins allavors ha callat se remena en la cadira, se tira endavant, se moca y comença:
-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o confitures.
-Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmàcies semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte d'abans: vull dir que no són sèries com correspon. Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix. Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica? A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga confiança en l'autenticitat del medicament, aquella convicció íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els preparats per ses pròpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i és una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferència; perquè aquest punt és dels principals.
-Ja ho crec!- diu el senyor Nofre tossint. -Lo primer de tot és la salut.
-Si podien veure- diu l'apotecari -si podien veure els estragos que l'empirisme ha fet aquest últim còlera, s'esgarrifarien.
-Ui, ui, ui! Ja ho pot dir.
-A un del costat de casa li varen receptar una cosa que jo no l'havia sentit anomenar en ma vida, i l'endemà ja se l'enduien cap al cementiri.
-El senyor Quim, que s'havia estat amb les mans creuades sobre els genolls, entretenint-se en fer rodar els dits polsers l'un sobre l'altre, pren la paraula molt solemnement i diu:
-Jo sempre em recordaré de l'any vint i tres. Me sembla que el pare que al cel siga… allò, quan va tornar el rei i tot se va posar com estava abans; el meu pare, Déu lo perdó, me va preguntar un dia sortint de veure la parada: «Noi: ¿que te'n sembla d'això?» I jo, essent un bordegas, que encara no havia complert els vint-i-cinc anys, li vaig respondre: «-Pare, això va malament.» I lo cert és que des d'allavors ençà, cada dia anem pitjor.
-Oh! Vostè va dir una veritat com un temple, senyor Quim.
-I tal!
-Ja ho crec!
El senyor Quim està ple de vanitat pels elogis que li tributen, però fa el paperot y diu:
-Ps!… Un prou veu les coses, sinó que de vegades, i segons a on, no tot se pot dir; que si un hom, amb l'experiència que té, pogués parlar…! Ja els dic que aquella expressió la vaig dir l'any vint-i-tres. -Vaja, senyors, són tres quarts de nou tocats: un cop fet i fet, ja serà hora de sopar. Passin-ho bé.
-Bona nit, senyor Quim. -Santa nit tinga.
-Déu lo guard de mal. -Bona nit i bona hora.
-També ens en haurem d'anar- diu el senyor Nofre.
-Tan aviat?
Així, poc més o menos, se fa i desfà cada dia la tertúlia de larebotiga. Altres nits parlen de la tartana, d'En Roten, d'EnCantillon i delConde España(que així l'anomenen), d'EnBadiali, d'En Remorini i deLa Straniera.
Molt sovint de les contribucions, i més sovint, encara, del fred, de la calor y del preu de les accions, del vi y de la carn.
Però sempre parlen poc, y cada nit hi ha la tos del senyor Nofre, el xiste de l'apotecari i la frase sentenciosa del senyor Quim.
Aquestes tertúlies se van acabant. Els homes d'aquell temps i de ses costums fan el mateix camí que les llumeneres de quatre brocs; passen.
L'apotecari cada nit se despedeix del senyor Nofre dient-li:
-Segueixi amb els juleps i el xarop; i ja l'acabarem aquesta tos. Abrigui's bé.
¡Un dia li aniran a dir que la tos ha acabat amb el senyor Nofre! Ell replicarà: «-Fa vuit dies que me'l veia mort.» I s'acabarà la tertulia de la rebotiga.
X.(Robert Robert)